dissabte, de setembre 30, 2006

Un fricandó de justícia educat en el lleure

Us presento el menú del dia, a viam si us agrada:


Primer plat: No hi havia ningú apuntat per a fer el dinar, així que, ahir al vespre, em vaig clavar un puntasso fent un fricandó espectacular... bé, seguint la tradició rebuda de la cuina de ma mare que, evidentment, és la millor de la galàxia i part de l’univers. Us passo una foto.

Segon plat: Aquest matí hem tingut la trobada d’inici de curs del Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia a Sarrià. Ha estat realment molt interessant. Aquest any celebrem el 25è aniversari i hem començat fent un repàs del que ha estat la història de CiJ, on han intervingut en J.Mª Rambla, en J. Faus (“Txalo”), I. Salvat i l’I. Sols. Després en Joan Carrera i l’Elvira Duran ens han plantejat nous reptes per al centre d’estudis i, després d’un café, ens hem reunit en petits grups per a fer propostes de futur. El temps ha passat ràpidament i se’ns ha fet l’hora de dinar. A part de conéixer l’àmplia xaraxa de col·laboradors de CiJ i de apuntar sobre quins temes la societat espera una resposta oberta per part d’aquesta institució eclesial fronterera i compromesa, estic molt content d’haver retrobat a en Miki Pulido, un educador amb qui havia coincidint en la adolescència (ja massa llunyana) fent de monitor al Casal-Menjador d’estiu d’infants del Raval. El temps va passant i ell ara ja és pare i treballa a Lleida. La trobada ha estat molt maca i ens hem intercanviat les adreçes perquè tots dos estem interesats en el diàleg entre les noves tecnologies, la justícia i les seves possibles aplicacions en àmbits cristians.

Tercer plat: Estic esgarrapant uns minuts per a escriure aquestes ratlles mentre preparo la sortida dels monitors de l’Esplai Al Vent que començarà d’aquí a quatre hores al Casal Arrupe, Sant Cugat. No serem tots, és a dir que serem molt pocs, però això no em desanima i penso donar tota la “teca” que em sigui possible. M’he llençat a fer un esquema de treball per a cercar quin és l’estil, el “way of life”, d’un esplai ignasià. M’he rellegit i traduit al català el decret "El nostre mode de procedir" de la Congregació General 34 de la Companyia de Jesús (del 1994) i m’ha servit per encoratjar-me, espero que sapiguem trobar les aplicacions per al nostre petit esplai. Us deixo amb un fragment del document:

“El jesuïta mai està satisfet amb allò establert, allò conegut, allò probat, allò ja existent. Ens sentim constantment impulsats a descobrir, redefinir i assolir el magis (més). Per a nosaltres, les fronteres i els límits no són obstacles o acabaments, sinó nous reptes que encarar, noves oprtunitats per les que alegrar-se. En efecte, allò nostre és una santa audàcia, “una certa agressivitat apostòlica”, típica del nostre mode de procedir.”

dimecres, de setembre 27, 2006

Realitat augmentada, amistat actual o el Temple Virtual

Aquesta tarda, a l’hora d’anar a fer les inscripcions per l’esplai, m’he trobat el grup de “Ayuda Fraterna” (s’encarreguen de gestionar els aliments de la Creu Roja per la gent necessitada de Bellvitge i el Gornal) descarregant una furgoneta carregada d’aliments. No m’ha tocat altre remei que donar un cop de mà.
Traginant les capses de “Arroz con leche” y “Natillas” de la mítica casa Renny-Picot se m’ha presentat el conductor de la furgoneta. Resulta que no és altre que en Josep Maria Fisa, consiliari de Justícia i Pau i professor de cultura religiosa a l’IES Joan Miró de Cornellà, amb qui havia tingut tractes via e_mail de cara a la inscripció del seminari que aviat començaré amb en Manolo Hernández (“Fonaments per a un Temple Virtual”) al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia!!!. També s’ha donat l’avinentesa que hi hagués per allà un altre futur alumne del seminari, en Xavi Loza, que ha vingut també per les inscripcions de l’Esplai Al Vent.
Una de les teories que defensarem en el seminari del Temple Virtual és la de la Realitat Augmentada, que consisteix en fer veure que la Realitat contemporània s’ha expandit, doncs a la Realitat Actual (la de tota la vida) s’hi ha afegit la Realitat Virtual (e_mails, blocs, mòbils, comunitats virtuals...). Crec que aquesta trobada ha estat un bon exemple per a il·lustrar el concepte de Realitat Augmentada.
Gràcies, Senyor, perquè Tu et segueixes donant per aquest món que estimes i s’eixampla. Gràcies perquè la comunitat eclesial supera els límits de la fisicitat geogràfica i es troba en la tasca pels més desafavorits, ja sigui descarregant aliments o fent inscripcions per l’esplai. Fes que no veiem la xarxa de relacions que possibilita el món virtual com una amenaça, sinó com una oportunitat.
“Salus animarum, lex suprema”
amDg

eloi

dijous, de setembre 21, 2006

Ruskin, l’aurèola de l’obra d’art i la dura tasca d’un il·lustrador.

Aquestes darreres setmanes, entre classes d’arquitectura, festes de Bellvitge, activitats parroquials, inscripcions d’esplai i demés hi ha una tasca de fons que m’està demanant molt de temps: fer un pòster per la Fundació Migra-Studium (
www.migrastudium.org) . L’any passat en Quim Pons, director de l’obra, ja em va encarregar un pòster amb el lema “Catalunya, un país amb diferents religions”, on sortia un mapa de Catalunya una mica naïf amb ninotets de nens i persones adules de vàries religions. Aquest any, per les festes de la Mercè, m’havia encarregat un altre pòster semblant però de la ciutat de Barcelona. (aquí teniu un fragment)
Fer aquest pòster m’està duent molt de temps i, malauradament, no el tindré enllestit per les festes del cap i casal de Catalunya. A voltes n’estic fart d’estar tancat a l’habitació dibuixant però, així i tot, sé que totes aquestes hores passades davant l’ordinador no seran en va.
En W. Ruskin, un teòric d’art del s.XIX, deia que, amb la industrialització, les obres d’art havien perdut la seva aurèola perquè ara podien ser repetides fins a l’infinit (llegiu “Les set làmpades de l’arquitectura”). Sovint he pensat en què consisteix la nova aurèola de l’art i crec que l’abnegació i l’esforç segueixen sent un dels ítems avaluadors de l’aurèola de l’obra d’art. No sé si m’enganyo o no, però almenys això m’anima i en consola. En el fons vull creure’m que l’amor i el carinyo en la tasca de cada dia són l’aurèola que l’home cerca arreu, per això prefereixo seguir aquí encadenat fent aquests dibuixets (llegiu l’himne de l’amor de Sant Pau: 1Cor 13).

dimarts, de setembre 19, 2006

Un “paraigües” pels infants de Bellvitge.

M’acaben de passar la fotografia de la reunió del “Paraigües” del diumenge pel matí. Pels amics blocaires us diré que el “Paraigües” és una mena de coordinadora d’activitats infantils i juvenils de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Un cop al mes ens trobem els “capos” del Reforç Escolar (la Tomasa i l’Àlvaro), de KTQ6 (Mª Àngels), del Casal-Menjador d’estiu (Silvia i Yoyo), de les Colònies i Campaments d’estiu (Anna i Albert) i de l’Esplai Al Vent (jo) , juntament amb en Roger Torres (el nostre “pal de paller”) i en Josep Mª Panyella (el rector de la parrox.)
La reunió del diumenge va ser molt maca. Vam començar amb una breu pregària i posada en comú a partir del text aquell en que Jesús torna a Natzaret però no és ben rebut (Lc4, 16-22), preguntant-nos amb quins ànims nosaltres tornem a la parròquia per aquest curs. Després, entre pastes i cafés, vam anar tractant els punts de l’agenda (l’any de “festeig” amb el MCEC, aprofundir la relació amb l’Associació Social La Vinya i els serveis socials de Càritas i l’Ajuntament de l’Hospitalet, calendari d’activitats...). Vam plegar anant a la mítica i popular missa de 12:00.
Gràcies, Senyor, perquè aquestes matinals del “paraigües” ens obren a les diferents activitats que es fan sota el mateix sostre de la parròquia, ens ensenyen a treballar en equip i, sobretot, renova l’aposta per un Centre d’Esplai al servei dels més necessitats.
amDg
eloi

Els de la foto som: 1_Annasà / 2_Roger / 3_Sílvia / 4_Mª Àngels / 5_Tomasa / 6_Josep Mª / 7_Abert / 8_Àlvaro / 9_Eloi

dijous, de setembre 14, 2006

Etty Hillesum, patrona dels blocaires, pregueu per nosaltres

Ja és hora de cercar una bona patrona pels blocaires. Jo proposo a una tal Etty Hillesum, holandesa d’origen jueu que de 1941 a 1943 (any de la seva mort a Auschwitz) va anar escribint un diari personal que fou redescobert cap als anys vuitanta. El diari de l’Etty és una perla, un tresor de dignitat humana i de descoberta del Transcendent enmig de l’adversitat. En ell hi ha relats de caire filosòfic, àdhuc místic, però també de la vida qüotidiana a Amsterdam, de les seves relacions amb ex-amants, sobre la tasca d’escriptora, de les seves raons per a l’esperança... Sovint escribia de nit, esgotada pel pes del treball del dia i, en aquest sentit, s’assembla a molts dels blocaires d’aquí i d’arreu. Us deixo amb una cita del seu diari:

“Al tornar a casa, envoltada per la tebiesa de la nit, vaig trobar de sobte, de manera fugissera, una certesa que, en aquest moment precís en que tinc la ploma a la mà, s’ha tornat a esvair per complet: algun dia seré escriptora. Les llargues nits que passi escribint seran les nits més belles. Aleshores tot brollarà de mí: es vessarà de mí, en un fluxe ininterromput i sense fí, tot el que avui estic reunint en mí.” (26 maig 1942)

dilluns, de setembre 11, 2006

Piratas del Caribe: Starwarització o estandarització?


L'altre dia vaig anar a veure la segona entrega de "Piratas del Caribe", una segona part obligada pel rendiment econòmic de la primera part que ja té la tercera entrega enllestida. Tot plegat segueix els mateixos passos que la saga de "Star Wars" d'una manera tan fidel que fa pensar si, ja des del principi, es buscaba el mateix efecte.

Unes quantes analogies:
1_ Han Solo està encarnat en el paper de Johny Depp. Tots dos són pirates, al marge de la llei.
2_ La nau de "El halcón milenario" queda encarnat en "La Perla negra". Dues naus veloces i pirates.
3_ La princesa Leia queda encarnada per Keira Nightley, les dues formen part de la noblesa.
4_ El bon Luck Skywalker queda encarnat per Orlando Bloom, dos nois que salven als seus pares.
5_ El kraken del desert de "El retorn del Jedi" ara ha tornat al seu medi marí.
6_ Els dos pirates graciosos són la imatge dels robots R2D2 i C3PO. És a dir, el gordo y el flaco...

Conclussió:
Tot plegat ens porta a sospitar que "Piratas del Caribe" no és més que una gran operació del mercat de l'espectacle que no aporta cap novetat. És un film eclèctic que repeteix la fusió d'històries i estereotips de sempre. "Piratas del Caribe" és, en el fons, un altre homenatge a George Lucas.
Per altra banda, també és cert que els gèneres no s'esgoten, que sempre cal una nova re-lectura perquè, tota gran obra d'art, sempre fa referència a la tradició. El que preocupa és la manca de creativitat per obrir nous gèneres com ho han fet pel·lícules com "Matrix".

dijous, de setembre 07, 2006

On està la Conferència Episcopal?

Ahir, 6/09/2006, el Sr. Xavier Pomés, ex-conseller de Sanitat i d’Interior de la Generalitat, va publicar a La Vanguardia un article punyent amb el títol “On està la Conferència Episcopal?”. L’escrit és el lament d’una frustració eclesial. Davant el drama de les pasteres que arriben a Canàries, on està la jerarquia eclesial?, on està Càritas Diocesana?, anant més enllà: on estan els cristians de casa nostra davant les necessitats del món?.


A voltes em pregunto si no som els nous fariseus que lapiden la voluntat d’un Déu que és amor mentre es discuteixen esterilitats com la sacralització de la unitat d’Espanya o es cau en un embolic caritatiu-burocràtic. Com ja deia Nietzsche “Què és el que Crist nega? Tot allò que a hores d’ara duu el nom de cristià (...) Tota església és la pedra que es col·loca sobre el sepulcre d’un home-déu; tracta, per la força, impedir que ressusciti” (Citat per Camús a “L’Home revoltat”).

Ara, que ni el marxisme ni la teologia de l’alliberament estan de moda, convé rescatar aquell article de’n Jon Sobrino en que parlava sobre la necessitat de recuperar aquella vella noció d’Església com a escola de misericòrdia. Cal recuperar aquella contesta enfadada del Crist: “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.” (Mt 9, 13). L’Església serà profètica o no serà perquè, com tantes altres vegades, quan Déu troba obstacles per dur endavant el seu projecte es busca algú altre.
I amb tot això aquí estic jo, cristià d’anar a peu o no tant, preguntant-me si la crítica adreçada a la Conferència Episcopal no serà, en el fons, una crida estripada per a despertar-me a mi mateix.

dimecres, de setembre 06, 2006

Esplai Al Vent: les piles de la memòria.

Avui m'he trobat al Wilmer i al Leiber, dos infants de l'esplai de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, al Caprabo. Quan ens hem vist ens hem saludat amb entusiasme mentre la gent feia indiferentment les seves compres. Hem estat parlant un moment de com ha anat l'estiu, de les vacances, de les notícies de la seva família d'Ecuador i, sobretot, de lo bé que s'ho han passat al Casal-Menjador i als campaments del Juliol. Una altra vegada se'm confirma que no hi ha res millor que tenir un bon passat, carregat d'aventures, de cançons, d'amistats... aquest passat és el que fa que el primer que em preguntin és quan començarà l'esplai. Gràcies Pare perquè l'alegria d'aquests infants emigrants omple de sentit allò de "estigueu sempre a punt per donar raons de la vostra esperança" (1 Pe 3, 15) i que no es pot trobar en els grans volums de la Summa Teològica de St. Tomàs. Com ja deia l'Alioxa, protagonista d'Els germans Karamàzov, de Dostoievsky...

“... mentre veig les vostres cares, les vostres carones, estimats nens. Potser no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us enrecordareu i després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil, a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació. Si fèssim provisió de records sants per tota la vida, seriem definitivament salvats. I fins si no guardem dins l’anima més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per salvar-nos.” (pag 827)

amDg
eloi aran

dissabte, de setembre 02, 2006

Fonaments per a un Temple Virtual? ...de què va això?

"Fonaments per a un Temple Virtual" és el títol d'un seminari que en Manolo Hernández i jo dirigirem el Centre d'Estudis de Cristianisme i Justícia durant el trimestre de tardor. El Quico Riera em demana a veure si puc aclarir una mica de què va aquest seminari - reconec que la informació que apareix a www.fespinal.com és molt tècnica - i això és el que em proposo amb aquesta nota. Anant al grà : El tema del curs és crear pensament sobre el fet virtual (mòbils, blocs, internet, comunitats vistuals, iconografia...) i la seva incidència en la vida cristiana, així de senzill.
Com que, humilment, en Manolo i jo no som especialistes "oficials" en informàtica ni sociologia, el seminari tindrà un caire de "workshop" (taller) i no tant de xerrades magistrals. Al nostre seminari volem treballar en equip, fer una recerca compartida amb informàtics, sociòlegs i gent que es dediqui a proposar l'evangeli al jovent.
Per més informació podeu anar a la web de Cristianisme i Justícia (la teniu al meus links) o escriure'ns un mail.
Les dates previstes del seminari són els dilluns 16 i 30 d'Octubre; 6 i 20 de Novembre; 4 i 18 de Desembre. De 19:30 a 21:30h. Al Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia (c/Roger de Llúria 13, Tel: 93 317 23 38). Com que creiem en la nostra tasca hem restringit la matrícula (de cara a fer un bon equip de treball), el que significa que qui es vulgui inscriure cal contacti mab nosaltres prèviament. Som així de "xulos".
amDg
una abraçada
eloi aran
pd: ei!, què dónen crèdits de lliure elecció!, No us ho perdeu!

divendres, de setembre 01, 2006

Cantar la vida, descalça't que trepitges terra sagrat, l'amor tot ho pot, sense pretensió propagandística, sense voler "edificar moralment" a ningú, sense participar de cap suggestió col·lectiva o institucional, presentant una part de la meva vida, amb el dret de reservar-me el que cregui convenient, sense ser el show de truman, amb humilitat, sense beligerància però amb ardor, deixant en l'anonimat als qui més estimo i vull protegir, volent ser un lloc de relació i trobada... aquí em tens