dissabte, d’abril 28, 2007

Pregària futbolera

Darrerament estic preparant a una noia de quinze anys per a fer la primera comunió. Un dels temes que li vull transmetre és el de la pregària, com fer-la, donar-li un mètode. Aquí us passo la versió futbolera que li he fet de l’esquema ignasià de la pregària contemplativa.

1_ Ir a entrenar: Me gusta el fútbol y he quedado para entrenar. Jesús, mi compañero y entrenador, me conoce y me espera en la cancha. Antes de ir a entrenar yo me hago una idea de lo que voy a hacer, de cómo me gusta y cómo lo necesito, porque sin entrenar no sé amar (no sé jugar). Me dispongo, pillo la mochila (la Biblia, una vela, un crucifijo...) y me voy mentalizando.

2_ Antes de entrar al campo me “seño”.
Algunos jugadores, los de tu equipo, hacen la señal de la cruz antes de saltar la campo, tú también. Estás aquí para celebrar el Amor de Dios, que es Padre, Hijo y Espíritu Santo. Amén.

3_ Pedir lo que quiero. Los futbolistas tienen un deseo: ganar el partido. Yo, en éste entrenamiento, también tengo un deseo, ganar en amor, ganar en conocimiento interno de Dios. Por eso pido sintonizar más con lo que me dice Jesús en el entrenamiento, sentir como él siente, palpitar como él palpita, seguir la estrategia que él propone para el equipo y disponerme para ocupar el lugar que me toque jugar.

4_ Mirar el campo.
Abro la Biblia y leo pausadamente el texto (mirar el campo) que me proponen. Tomo las medidas en mi mente, la distancia del amor. Voy reconociendo el campo a medida que voy escuchando lo que me dice mi entrenador, Jesús.

5_ Saltar al campo de juego. Doy unos primeros toques con el balón, entro en la misma escena de Jesús y me pongo a jugar como uno más del equipo de los doce apóstoles. Me pongo en la piel de mis compañeros. Pedro es un tío lanzado. Judas siempre se reserva algo. Mateo es un niño rico y lleva un buen equipo pero se entrega a tope en el juego... veo también la pelota (el amor de Dios) cómo actúa entre nosotros y se dirige a la portería (a la persona necesitada de amor). Jesús pasa la pelota a la samaritana y ... gooooooool!!!!!!. También me doy cuenta de los adversarios. Son buena gente pero tienen actitudes que impiden que la pelota vaya a la portería. En cierta manera, a veces no sé si estoy jugando con el equipo de Jesús o con los adversarios. Reconozco que me falta todavía mucho para ser cómo Jesús y le pido paciencia y ánimos. Ha venido gente a ver el entrenamiento, es la iglesia que nos anima. También hay hinchas de otro quipo que vienen a desanimarnos, dan miedo y son feroces... pero no pueden con Jesús.

6_ Fin del partido. Me despido de todos. Me cambio en el vestidor y doy gracias por todo lo que he vivido. Antes de irme escucho las palabras de reflexión del entrenador Jesús. Hay que mejorar algunas cosas pero está satisfecho de mi vida. Charlamos un poco, nos damos un abrazo y nos despedimos hasta el próximo entrenamiento.

7_ Una vez fuera del recinto deportivo, vuelvo a casa meditando cómo llevar a la práctica lo que he vivido. El entreno habrá ido mejor o peor, habré estado más o menos distraído, cansado o motivado, tomo nota de ello pero doy gracias igualmente.

dimecres, d’abril 25, 2007

Engan-TXAD, presentació de l’experiència

Ja fa uns mesos us vaig parlar de l’experiència “EnxarTxad” que s’ofereix a joves universitaris i professionals. Conec a gent que hi participarà aquest any i, fins i tot, m’han demanat que els hi faci el dibuix de la samarreta que vendran per a subvencionar l’experiència i una escola a la qual col·laboren. Ara fan una trobada per presentar-la amb tots els ets i uts. Serà al Casal Loiola (carrer Balmes 138, entre Còrsega i Provença) el proper dijous 3 de maig, a les 20:30.
Si no hi pots anar (com segurament serà el meu cas) pots col·laborar econòmicament al compte corrent de La Caixa de Catalunya: 2013-0066-22-0201133380

Us deixo amb el comiat del mail que m’han fet arribar:
“Al grupet que marxem al Txad ens farà il·lusió compartir amb tu i la resta d'amics aquest projecte, i explicar una mica millor què té d'especial aquest país africà i quins són els objectius i motivacions del viatge. Si véns, et rebrem amb música i pica-pica!
T'hi espero!!! Una abraçada!”

divendres, d’abril 20, 2007

Arquitectura picanyolesca

A l’Escola d’Arquitectura sovint sorgeix l’eterna pregunta sobre la ontologia de la professió: “Què és arquitectura?”. Aquests dies que estic capficat en el Projecte Final de Carrera (PFC) tinc molt present el dibuixet d’en Picanyol que us adjunto. Per a mi l’arquitectura és la butaca del dibuix: un lloc en el món des del qual poder-lo contemplar i lloar la creació. L’Arquitectura (la butaca) és la professió que concreta i materialitza amb correcció la necessitat humana de trobar un lloc en el món en relació amb l’Absolut. Un dia d’aquests us parlaré del Centre Parroquial que estic projectant, però ho hauré de fer en diferents lliuraments perquè hi ha molta teca. Bon cap de setmana!.

dimarts, d’abril 17, 2007

Un dia entre línies...

No, no es tracta del programa aquell de TV3 sinó de la vida mateixa perquè avui he estat tancat a casa tot el dia dibuixant i avançant en el projecte final de carrera (que ja tocava!). Tot i estar reclós en aquesta torre de marfil les 24 hores, he fet tres parades: per un café, per dinar i per pregar una estona. És a dir: no hi ha novetats.

En aquestes circumstàncies en les que ja no tinc temps de fer “pastoral pirata”, tan sols resta consolar-me amb la feina feta i aixó és el que us deixo en aquest post: el Quadern d’EIDES (Escola Ignasiana d’Espiritualitat) sobre el Prega_Rock”, un intent de dir quelcom sobre la pregària i la música popular contemporània. Que aprofiti!... ja em direu el què.

dissabte, d’abril 14, 2007

Ateus, sí, però no materialistes

Fa un parell de dies va sortir a La Vanguardia un article d’en Josep Maria Puigjaner amb el títol “Ateus, sí, però no materialistes” que tractava sobre les reflexions del filòsof francés Compte-Sponville en el seu darrer llibre “El alma del ateísmo”. L’autor del llibre afirma que “Podem prescindir de la religió, però no de la comunió, ni de la fidelitat, ni de l’amor. Que jo no cregui en Déu no m’impedeix posseir una espiritualitat ni em dispensa de servir-me d’ella”. Resumint, els ateus no dogmàtics d’avui reclamen una espiritualitat laica, deslligada de les religions i la transcendència.

He volgut tractar aquest tema avui perquè el diàleg amb l’ateísme, que ha anat prenent diferents noms com ara diàleg “Fe-Ciència” o “Fe-Justícia”, és una tasca que fou encomanada a la Companyia de Jesús (els “jesuïtes”) pel Papa Pau VI i, fill de l’obediència com sóc, considero aquest tema com quelcom que també m’han encomanat a mi.

Només uns apunts sobre l’espiritualitat atea:

1_ Nota previa: Tant en el diàleg amb l’ateïsme com en el diàleg interreligiós (com en tota mena de diàleg) la pròpia identitat pot acabar per disoldre’s en una mena de panteísme vaporós (un pluralisme “tou”, mal entés), estancar-se en actituts fonamentalistes (Integrisme excloent) o, la millor opció, la pròpia identitat, en contrast amb d’altres, queda reforçada perquè reconeix el que li és propi i es desempallega d’allò que pot ser comú o que ha estat manllevat (comunió en la diversitat a imatge de la trinitat).

2_ L’Espiritualitat atea és digna de tenir en compte en tant que dóna arguments antropològics i filosòfics a la concepció de l’home com a “ser espiritual”. Des d’un punt de vista cristià, afirmem que l’home és capax Dei, capaç de Déu. Déu no és un barret que l’home s’ha inventat per embellir-se sinó que Déu troba en l’home una mena de “caixa de ressonància” que possibilita la seva autoconsciència, la seva expressió, la seva música. Ergo, benvingudes siguin les reflexions que treguin a l’home d’un materialisme curt de mires i l’obrin a la seva dimensió espiritual. Ja era hora!.

3_ L’Espiritualitat atea, tot i argumentar el fet antropològic de l’espiritualitat, resta tancada en ella mateixa. No hi ha lloc per la transcedència, per la Gràcia, per l’Alteritat. Estem parlant, doncs, d’una reducció antropològica del fet espiritual. L’espiritualitat atea aprofondeix en els valors del viure humà però no arriba al fonament del que anomenem “fe”, “amor”, “compassió” o “justícia” perquè un Déu crucificat i ressucitat segueix sent un escàndol per a persones religioses i un absurd per als filòsofs (1 Corintis 1, 23).

Com que no tinc intenció de fer un assaig i no conec prou bé l’obra de Comte-Sponville ho deixaré aquí, amb aquest gust agredolç, com la vida mateixa.

dimarts, d’abril 10, 2007

Nostalgia postpasqual

A voltes, després d’una activitat intensa amb joves, m’entra la nostàlgia. Crec que no és mala senyal perquè indica que m’he implicat en la tasca i he fet lligams però em creia que això només passava als adolescents després d’un camp de treball, un recés o experiències similars.

Aquesta setmana santa ha estat molt especial. Ho heu pogut comprovar perquè no he tingut ni temps per penjar cap post fins avui. La sortida amb els infants d el’esplai va ser genial tot i el mal temps. Mai haviem fet una sortida tan llarga ni tan arriscada però, gràcies a Déu, la jugada ha sortit bé. Ha sortit tan bé que els xavals se’ns han enfadat perquè el divendres sant no hi havia esplai!.

Pel que fa a la Pasqua Jove Claver... buff, costa de definir. Els dies de la pre-pasqua (de dilluns a dimecres de la setmana santa) són molt intensos, amb molta feina pel davant, molta convivència i estones de pregària al capvespre. Jo em vaig tancar a un “zulo” del Col·legi Claver i m’he dedicat a pintar i dissenyar tot el que l’equip de litúrgia o l’equip de creatius em demanava. Durant la pasqua he tingut temps de tornar al meu “axis mundi”, un monolit de pedra picada situat entre el camp de vinyes i el cementiri que representa una pietat de forma abstracta i que em té el cor robat. Cada any m’assec allà davant i m’abandono a Déu tot meditant la passió de Crist el divendres sant. També m’he pogut reconciliar i guarir velles ferides que demanaven ser sanades feia molt de temps, massa temps. L’esclat d’alegria va venir també per la celebració de la pasqua, a la parròquia de Sant Ignasi de Loiola (Lleida), on en Roger i jo vam rebre les “ordres menors” (un previ al diaconat) i on en Jona (un jove equatorià dels del grup de confirmació de Bellvitge) va rebre la primera comunió als seus setze anys.

Avui en Roger i jo hem anat a explicar què és això de la Pasqua Jove a la Comunitat de Llúria (la casa “mare” dels jesuïtes catalans) i els hem deixat força impressionats. No es pensaven que l’activitat mogués tan i a tantes persones. Gràcies, Jhs, per tot plegat... Regina Caeli Letare, aleluya!!!!