diumenge, de juliol 29, 2007

La metàfora viva
Surto al balcó amb un llibre però, com sol passar, em distrec mirant els vaixells amarrats a les Illes Medes, el trànsit de la carretera cap a Torroella de Montgrí o les aus que naveguen lliures pels aires com un Joan Salvador qualssevol. No he obert “La metàfora viva” d’en P. Ricoeur però, posats a fer metàfores amb la vida, amb aquest balcó em basta. El brogit estival del poble s’alça com el remor del mar als meus peus. Paisatge que em supera, que no em puc empassar d’una glopada ni abastar d’un cop d’ull... tot plegat em recorda l’anècdota d’aquella pel·lícula de “El cartero y Pablo Neruda”, en l’escena en que el protagonista, mirant mar, es pregunta “Y ésto... ¿de qué será metáfora?”.

divendres, de juliol 27, 2007

Rutes... “tàs ready”?
Ja he arribat de l’activitat de rutes o de fer el cabra boja pel pirineu si ho preferiu. Tot plegat ha estat com una sortida de la “Kelly Familly”, molt familiar, doncs a darrera hora es van donar de baixa quatre participants (el 50%!) i varem marxar de Bellvitge quatre joves i dos monitors (l’Alba i jo). Ha estat una experiència d’intempèrie considerable (vam anar de Planoles a Thués, França, en tres jornades) tot i que vam optar per no dur tendes i anar tirant de refugis que, com va passar al Refugi Ras de Carançà, estaven plens.


Estic molt content per la sort que hem tingut, tant pel temps que ens ha fet o la bona relació entre els participants com, especialment, pel que ha suposat de coneixement, creixement i llaços d’amistat que s’han creat entre els participants. L’eix dinàmic de l’activitat (“El club dels poetes pelegrins”, fent referència a la pel·lícula de “El club dels poetes morts”) també ha donat bastant de sí. Així com Sant Francesc Xavier duia un sarronet penjant del coll amb les signatures dels seus companys jesuïtes i la seva fòrmula de professió religiosa, nosaltres duiem un fragment de “Walden” (d’en Henry David Thoreau) signat per tots els participants juntament amb un element simbòlic del que esperavem de la ruta cadascun de nosaltres. Cada dia feiem un joc a partir del qual s’escollia “el portador del tresor simbòlic” del dia. Juntament amb això, havia preparat un petit dossier amb un parell de textes per cada dia (pel matí i pel vespre) que, en el fons, reprodueixen l’esquema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Gràcies, Jesús, per aquesta experiència nova per la majoria dels que hi hem participat. Gràcies per cadascun d’ells. Fes que aquesta ruta sigui memòria subversiva i subjugant com ho és la Teva presència en nosaltres.

Walden, o la vida als boscos (Henry David Thoreau)

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, las fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida - m'agrada tant la vida...- , ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la Vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

dimecres, de juliol 18, 2007

Vacances blocaires

Avui, després de matricular-me per darrera vegada a arquitectura, marxaré cap a Planoles per preparar les rutes que ja estan al caure (el proper diumenge). En d’altres paraules, d’aquí fins al Setembre no puc assegurar el post diari que he anat mantenint fins ara. Per tant, trobareu post quan la “divina providència” i la connexió a la xarxa ho permetin (ooohhhh). M’en vaig a la muntanya, a aclarir raons, tot i que no són les idees el que em preocupa ara per ara, sinó intentar anar-me responent on tinc el cor posat (“El cor té raons que la raó no entén” que diu en Pascal). Per això qüasi serà millor que faci un xic de silenci i no us atabali amb què em passa o deixa de passar.
Una abraçada ben forta, bon estiu i... fins a la propera!

dilluns, de juliol 16, 2007

Fotolloc anímic

La sang negra de la víctima rellisca per la suau pendent de la taula de dibuix fent un menadre al voltant del teclat fins degotejar vers el precipici de l’espartana habitació. Mentre els companys de comunitat resten embaladits i atents en l’alienació general del darrer capítol de la temporada del CSI, l’investigador transcendental Elohim s’afanya a netejar i memoritzar l’escena de tan horrorós espectacle. Ah, Déu meu!, Ah, anyell xinés degollat!, Quantes vinyetes s’han quedat sense veure la llum!, Quanta tinta derramada sense profit!, Quants balbuceigs teològics desgrafiats!. La tinta s’escampa pel terra de l’habitació i, amb ella, la líquida mediació que possibilita part de la meva vida. Ella se n’ha anat depressa, sense cap altra nota de comiat que un bes enclastat al terra. Plora el meu teclat el rastre de tal catàstrofe i jo resto desolat i entotsolat, com cada nit, intentant acceptar, un dia més, que el que està escrit... ja està escrit.

diumenge, de juliol 15, 2007

Harry Potter... deixeu que els infants s’acostin a mi.

Aquesta 7mana he tingut doble sessió de cinema perquè, després de veure “Odette Toulemonde” fa uns dies, ahir vaig anar a veure “Harry Potter i l’Ordre del Fènix” amb un parell de xavals, dos germans, de l’Esplai Al vent. Els companys de casa, que ja em coneixen, al veure’m arribar ja em feien broma sobre si en Harry Potter tenia algun “rol crístic” (ja,ja,ja!, no es poden tenir secrets entre companys!). Aquesta vegada no faré cap comentari de tall teològic, només dir-vos que no em vaig enterar massa de la pel·lícula perquè només he vist els dos primers lliuraments i aquesta ja era la quarta. Menys mal que els xavals són uns fans del Harry Potter, havien llegit totes les altres novel·les i vist totes les pel·lícules, i m’ho van explicar tan bé com van poder. Resulta curiós que uns infants que tenen problemes amb els estudis s’empassin tots aquests llibres. Fins i tot sabien quan apareixeria la traducció castellana del setè i darrer volum de la nissaga!.

Gràcies, Senyor, per aquesta skapada al cinema amb aquests infants. Si Pau VIè es lamentava del divorci entre la fe i la cultura en el món actual, ahir vaig comprobar que la millor inculturació de l’evangeli a voltes passa per fer-se com un infant i deixar-se instruir per ells.

dissabte, de juliol 14, 2007

Ha marxat cap al Txad

Aquest matí, ben d’hora, una germana meva i l’Alexis, un company jesuïta, han agafat l’avió cap al Txad. Ja us en havia parlat alguna que altra vegada (clica aquí). Fa poc vaig estar xerrant amb ella, ben apretats a la microterrassa de casa seva, mentre em convidava a berenar uns crosanets i aigua del temps (ja havia desendotllat la nevera!). Estarà un mes fora i, tot i que marxava tranquil·la, eren inevitables els nervis previs a l’experiència: “com tornaré?, en què canviarà la meva vida després d’aquesta estada al Txad?, em sentiré estranya?, com respondré?...” Estic content que marxi al Txad, en part perquè jo encara no he pogut fer cap “experiència al 3er món”, en part pel que aixó li pot suposar de “despijar-se” (desinstalar-se, en definitiva), i el que pot suposar-li de apertura al món tot i que treballa en una multinacional. Espero que visqui aquest mes amb intensitat (“No hay otra eternidad que ahondar en el presente” que diu en Sábato), que no envii cap e_mail, que talli amb la feina, les amistats, la familia... tot plegat per a que aquest mes pugui tenir la mateixa utilitat que tenen els Exercicis Espirituals dels que us parlava fa uns dies: “Se entiende por ejercicios espirituales todo modo (...) de preparar y disponer el ánima para quitar de sí todas las afecciones desordenadas y, después de quitadas, para buscar y hallar la voluntad divina en la disposición de su vida para la salud del ánima” (Sant Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals, anotació nº1).

En el fons, el que li desitjo és que no es preocupi per com tornarà sinó que estigui atenta, una actitut bàsica, un preàmbul de la fe. Simone Weil deia que l’atenció, en ella mateixa, ja és pregària:

“La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está en muchos en la calidad de la atención. La calidez del corazón no puede suplirla" (Simone Weil, "Reflexiones sobre el buen uso de los estudios escolares como medio de cultivar el amor a Dios", recollit en "A la espera de Dios", Edit. Trotta)

divendres, de juliol 13, 2007

Odette Toulemonde i el cavaller de la fe

Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.

La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.

“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)

dijous, de juliol 12, 2007

La falca teològica de la humilitat

Aquests dies estic esperant a veure quan surt d’una vegada el llibre “Amor al vent” a la llum. Havia d’haver sorit la 7mana passada i... nanaidelaxina. Avui som a dijous i encara no en sé res. Em sap greu perquè ara és el millor moment per a la seva aparició, doncs hi ha un munt de monitors als quals es podria regalar el llibre. Per a no desesperar-me em poso aquesta foto de recordatori de la humilitat i contra tota vanitat. És el que em vaig trobar fa un parell d’anys quan vaig entrar en un dels departaments de la Facultat de Teologia de Catalunya: un quadernet de Cristianisme i Justícia feia de falca a una taula!!!. Ja veieu, tants pensaments, testimonis i esforços de maquetació i distribució que troben una finalitat aliena al seu projecte. Ara em ve al cap que en una antiga comunitat de jesuïtes tenien com a falca d’un moble ... la Summa Teològica de St. Tomàs d’Aquino!!!. Ai, Senyor, no som res.

diumenge, de juliol 08, 2007

Camp de treball urbà TSKV’07

Acabo d’arribar de passar el cap de 7mana amb la gent del camp de treball urbà TSKV’07. Altres anys havaia estat participant en la preparació i execució del camp de treball, però aquest any només hi he pogut participar com a ajudant (anar a comprar, preparar sopars, etc). Com ja és costum el cap de 7mana de la meitat del camp hem anat a Can Barba, a Collçerola, per a conviure, descansar, fer dinàmiques de grup i, com no, fer estones de reflexió i pair el que estem vivint.

Aquest any hi ha uns vint-i-tres participants, la majoria de Lleida però també hi ha participants de les escoles del Sant Ignasi de Sarrià, l’ETPClot i tres universitaris. Els responsables del camp de treball tenen diferents graus d’implicació i tasques. Alguns d’ells estan fent de monitors en els llocs de voluntariat (Casal-Menjador de Bellvitge, Cottolengto del Pare Alegre, Casal-Menjador Gavina del Raval, Casal d’Estiu de l’escola Sant Pere Claver del Poble Sec i Menjador de les calcutes) i d’altres treballen durant el dia i s’afegeixen al camp de treball al vespre per preparar i realitzar les activitats per als voluntaris. Tots plegats sopen, dormen i esmorzen al Casal Loiola, un lloc cèntric e Barcelona, i durant el dia es dispersen a fer les seves activitats.

El cap de 7mana ha estat força intens i hi ha hagut temps per a tot, fins i tot per a remullar-se amb una guerra d’aigua per combatre la calor. El punt àlgid ha estat la vetlla de pregària de dissabte al vespre. L’activitat ha començat amb una caminata nocturna en la qual hi ha hagut diferents parades per escoltar testimonis d’esperança donats de primera mà pels responsables del camp de treball. Després hem tingut una estona de pregària acompanyada per cants de Taizé. Total, que vam a anar a dormir a les dues de la matinada.

El dia d’avui ha seguit el tó de reflexió de la nit, això sí, després d’ingerir una bona xocolata desfeta i una sobredossi de café intravenós (Edu!, quin espit!). En Marc Vilarassau ha vingut de Lleida juntament amb la Marta per celebrar l’eucaristia, justa bans de dinar i plegar per tornar cap a BCN. Ara tenen una 7mana per endavant, ja saben què els espera als seus llocs respectius de voluntariat i encaren aquesta recta final amb moltes ganes, des de l’agraïment i la consciència de viure quelcom que els està “marcant” i “desmarcant” de tantes altres activitats d’oci que els ofereix la societat de consum... plenament legítimes, però menys plenificants.

dijous, de juliol 05, 2007

Déu també dorm al carrer

La setmana passada vaig estar amb una germana meva amb la que tenia un dinar pendent. Va ser una trobada molt maca (no hi ha res com tenir germanes que et cuidin!) i la sobretaula va donar molt de sí. Ella fa anys que és voluntària d’Arrels, una fundació que treballa pels “sense-llar”, i es dedica a “fer carrer” juntament amb una altra persona. Eps!, al tanto!, “fer carrer” no és el que normalement la gent pensa!. Aquest voluntariat consisteix en anar passejant pel carrer i fer amistat amb els sense-llar, acompanyar-los, estar a disposició del que demanin... tot esperant que, algun dia, vagin a visitar el centre d’Arrels i, a partir d’aquí, anar refent la seva vida.

Com que sap que estic ficat en el mundillo aquest dels blocs, m’ha anotat un parell de blocs d’uns companys seus voluntaris: en Miquel Julià (“Todo el tiempo del mundo”) i l’Enrique Richard, de qui us recomano la lectura “Dios también duerme en la calle”. Com veureu, són dos blocs que valen la pena perquè fan una reflexió del voluntariat que duen a terme des d’una perspectiva molt humana i sincera, des de l’arrel del cor. Potser no tenim temps, o no ens atrevim, o tenim la vida encaminada cap a altres bandes que no ens permeten fer voluntariats, però llegir aquests blocs val la pena perquè ens apropen a una altra manera de veure els carrers que trepitjem.

dimarts, de juliol 03, 2007

Rutes 3D.

Avui toca seguir amb el curset del 3Dstudio (un programa de modelatge virtual) i, a primera hora de la tarda, preparar les rutes de Bellvitge. En d’altres paraules: pantalles i plànols, espais imaginats, traslladar objectes per l’espai (ja siguin tapes d’armari o persones)... buff, em tocarà fer un esforç de “rutes virtuals” a base de codis de programa o de codi de plànol “Alpina”. Però la vida també és això, projectar-se en espais desconeguts, una aventura, una aposta, encara que intentem domsticar-la amb tota mena de codificacions.

Avui us poso un altre quadre genial d’en Gaspar David Friederich “the wanderer” (el rodamón).

diumenge, de juliol 01, 2007

Demà... vaga de post solidària!

En solidaritat amb les causes presentades per en Tondo Rotondo , demà (dilluns), faig vaga de post. Ja sé que això no canviarà res però, què carai!, com diu la Rebecca Blood, aquest bloc és “el meu reialme” i puc ser tot el solidari que vulgui; bé, si sou republicans ho podem anomenar “la república independent de casa meva” (IKEA), fet que, per cert, és una contradicció en els seus termes!.
Prison Break, apunts “by the sideboard” (x la patilla).

Ahir a la nit vam tenir una sobredosi de “Prison Break”, una sèrie que m’han passat en DVD i que ens ha enganxat des del primer capítol. Realment és una sèrie molt bona que dóna cent voltes a les de producció casolana (“vent del pet” i similars). Ja sé que pot semblar molt frívol tot plegat, però deixeu-me fer un apunts “patilleros”.
1_ Secrets acompanyats: Només des de la confiança poden haver-hi secrets. Això es veu tant en la relació de la infermera i el protagonista, com en la relació d’altres companys de fuga i el protagonista. El secret dels dos primers és acompanyar-se en el silenci (en el no poder dir-s’ho tot), aguantar el silenci de l’altre en un amor que resta implícit (de moment); El secret dels altres és guardar una informació.
2_ Recerca de la veritat: Tant els protagonistes de dins la presó com els de fora creuen en la veritat, la inocència del germà gran encara que aquest no sigui un sant (“homo iustus et pecator” que diria en Luter). Només des d’aquí neix l’esperança i el compromís.
3_ Recerca de la llibertat: Conseqüència de l’anterior, “la veritat us farà lliures”. El protagonista sap cercar les “raons per viure” dels altres (llegir Víctor Frank “El hombre en busca de sentido”: en els camps de concentració nazis el que més valia era tenir una raó per viure). I això els uneix en una mateixa tasca.
4_ Noblesa en la dissort: El protagonista sap “comportar-se” (portar-se a un mateix... bó, oi?) i patir tota mena de dissorts. No es perd la noblesa de la persona tot i el rebaixament (llegir l’assaig de Simone Weil “El amor de Dios y la desdicha”, recollit a “A la espera de Dios”, edit. Trotta).
5_ Fer-se maledicció pels altres: El protagonista, salvant les distàncies, encarna un cert “rol crístic”, és a dir, pateix en la seva carn tot tipus de desgràcies per salvar al seu germà, el just es fa maleït per salvar als sers estimats. Això ensuma a paràbola del fill pròdig (llegiu Henri Nowen “El retorn del fill pròdig”, Edit. Claret. Jesús és el germà gran que, en sintonia amb l’amor del Pare, marxa a cercar al germà petit... només que, en aquest cas, és el germà petit qui va a cercar al germà gran).
6_ Trencament de l’esquema sacrificial: Un professor estimat de teologia (Ramon Prat) té un lema molt bó “cap persona com a moneda de canvi”. El protagonista també segueix aquesta màxima tot i que hi ha moments en que això es torna ben complicat, per exemple quan suposadament revela a la màfia el lloc on viu un testimoni protegit. El protagonista mateix no s’entén com a sacrifici sinó com aposta solidària (tot i que s’hi juga la vida).
7_ Amor > Llei: L’amor està per damunt de la llei, d’allò políticament correcte, etc.
Encara hi haurien més coses a dir (per exemple el tema de fons de la lluita per les fonts d’energia i els tripi-jocs polítics), però ho deixarem aquí... de moment!