dissabte, d’abril 25, 2009

"Gran Torino", quina gran pel.lícula!


Diuen que serà la darrera pel.lícula de Clint Eastwood com a protagonista i, certament, pot ser el seu darrer gran llegat. Us deixo amb uns quants apunts.

1_ El caçador caçat. Com un Sant Pau que passa de perseguir cristians a ser-ne un apòstol, o com en Robert de Niro a "La Misión" que passa d'esclavitzar guaranís a donar la vida per ells, Clint Eastwood fa una metamorfosi semblant amb els seus veïns asiàtics. Ell, que havia lluitat a la guerra de Corea, no s'acaba convertint en un d'ells però ells, en certa manera, el redimeixen.

2_ Qui és el meu germà? li pregunten a Jesús (Mt 12, 46-50) i ell respon que els llaços familiars autèntics són en Déu i no en la sang. Això també ho veiem en aquesta pel.lícula, on es va fent una comparança entre els fills i nets d'en Clint Eastwood i el seu veïnatge estranger. Qüasi es pot dir que el seu més gran tresor passa a qui considera realment fill seu, tot i ser un "fill espiritual".

3_ Mestratge. El vell ranci i tossut d'en Clint Eastwood, en la seva manera de ser i veure el món, va educant a un jove del barri (potser és la part més divertida de la pel.lícula) i, atenció, també al jove capellà de la parròquia. La seva vida ensenya perquè és coherent i la lliura amb autenticitat. Ell serà qui ensenyi al jove capellà què és la vida.

4_ Americanisme. Amb aquest nom es coneix una heretgia que vindria a ser una mena de "pelagianisme 2" que es caracteritza per una fe desmesurada en el progrés basat en l'esforç i la pròpia evolució de la persona (tancada a la gràcia). En Clint Eastwood hi ha quelcom d'això, de "self-made man", però no es queda tancat en ell mateix perquè hi ha trobada de l'Altre en l'altre.

Hi hauria encara un munt de temes més a tractar (per exemple: sobre la mort i el suïcidi, degradació en barris marginals, la tensió entre els avis i les famílies, les bandes, els valors que incorporen diferents religions, la violència com autoritat...) però només vull animar-vos a que l'aneu a veure. Segurament riureu, potser fins i tot plorareu, però no us deixarà indiferents.

divendres, d’abril 24, 2009

"Arrugas", de Paco Roca

Em coneix bé, i m'ha regalat el còmic de "Arrugas", del dibuixant Paco Roca.
No vaig poder resistir-me i me'l vaig estar fullejant tot i que era molt tard.

Després, mig endormiscat, vaig deixar el còmic al terra com si fos un d'aquells Astèrix que em llegia de petit ...

i he apagat el llum preguntant-me si, com el protagonista, jo també aniré perdent la memòria arribant al punt que...

no recordaré haver deixat el còmic al terra abans d'apagar el llum,

ni recordaré aquells Astèrix que llegia de petit,

com tampoc si era gaire tard o d'hora quan me'l vaig fullegar,

i, el que és pitjor, no recordar-la quan em va donar el llibre per Sant Jordi.

dimecres, d’abril 22, 2009

Per Sant Jordi... Amor al vent!

No sabeu què regalar a algú que es dedica a l'educació en el lleure aquest Sant Jordi? Doncs hi ha molts llibres que poden resultar de utilitat (els "Prent-te temps" són un clàssic per exemple) però jo recomano el meu llibre "Amor al vent", editat per la Claret a la col.lecció "A cel obert". El llibre ja té un parell d'anys però el que hi vaig escriure encara és útil avui en dia. Us ho diu un que recentment s'ha incorporat al departament de pedagogia de la fe a l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés!. Que tingueu molt bon Sant Jordi!.

dimarts, d’abril 21, 2009

Construir, habitar, pensar

"Cuidar la Cuaternidad, salvar la tierra, recibir el cielo, estar a la espera de los dioses, guiar a los mortales, este cuádruple cuidar es la esencia del habitar. De este modo, las auténticas construcciones marcan el habitar llevándolo a su esencia y brindan una casa a esta esencia."

L'Ignasi R. em va recomanar la lectura de la xerrada que va fer el filòsof Martin Heidegger als arquitectes alemanys de la posguerra el 1951 que es titula "Construir, habitar, pensar" i li ho agraeixo profundament perquè m'ha servit per humanitzar i aprofondir en la meva professió. A voltes els arquitectes anem per feina evitant qualssevol reflexió sobre el nostre quefer i això ens torna uns autistes fagocitadors del territori. Reflexions com la del Martin Heidegger haurien de ser lectura obligatòria a l'escola d'arquitectura i, per extensió, a tots aquells que es dediquen al món de la construcció.

dilluns, d’abril 13, 2009

La missa del garatge

De fet la cançó es diu "el ritmo del garage", d'en Loquillo, però el ritme va ser en una parròquia que semblava un garatge pel seu acabat industrial (el terra de ciment lliscat, les parets arrebossades i pintades de blanc, etc) i la moguda la van posar un grup coral de negres que feia que en alguns moments no sapigués si estava al carrer Cavallers de Lleida o al Senegal. Va ser una celebració del diumenge de rams diferent però certament molt viscuda. A vegades va bé deixar-nos caure per llocs a on suposadament mai posariem els peus perquè seguir a Jesús no deixa de ser un continu "salir del propio querer, amor y interés" que diu Sant Ignasi - "estar atent" diria Simone Weil-.