dimarts, de setembre 22, 2009

Quan el silenci respon

"(Pare) Te envidio en una cosa. No te envidio en nada más (...), parece que tienes una relación con Dios". Y yo le dije (Bono): "¿Tú nunca la has tenido?". Él me dijo: "No (...). Ha sido una conversación en la que sólo hablaba una persona... ¡Y a tí parece que el silencio te responde!". Yo le dije: "Sí, es verdad (...). Lo oigo de una forma más o menos instintiva, siento una respuesta a una oración, o siento que me guían en una dirección. O, si estoy leyendo las Escrituras, cobran vida de un modo extraño, y tienen sentido en el momento en qu eestoy, dejan de ser un documento histórico". Eso le dejó anonadado.("Conversaciones con Bono", Michka Assayas. Ed. Alba, pag 42-43)

Aprofitant la proppassada estada dels U2 a Barcelona, m'ha semblat encertat proposar-vos aquest fragment d'una xerrada entre el cantant del grup irlandès, en Bono, i el seu pare, que ens serveix per apuntar el tema de la sensibilitat i el transcendent.

Quan ens desplacem pel dia a dia obcecats en el nostre programari de tasques a acomplir diligentment podem acabar cosificant, fent coses, a les persones. És a dir, quan substituïm rostres per tasques alguna cosa falla. És a mesura que conreem una mirada atenta envers el que ens envolta que podem establir una relació des de la igualtat i gratuïtat per, potser més endavant, acabar descobrint en els altres el misteri habitat d'un Altre.

Apliquem-ho al nostre entorn. La música, l'art o el joc que desenvolupem en els centres d'esplai poden ser una activitat tancada en ella mateixa - és a dir, "una activitat més" protegida pel paraigua d¡un ideari educatiu sovint massa aliè o llunyà- o els podem donar l'oportunitat d'esdevenir una caixa de ressonància perquè, en les seves vibracions, puguem intuir, ensumar o palpar alguna cosa nova. Tot això no és tan estrany. En el fons, és força semblant a quan diem "del dia d'avui em quedo amb el somriure d'aquell infant". Efatà!, Obre't Deixa que el silenci del quotidià et respongui.

(Publicat a la revista Estris, nº196, setembre-octubre 2009)

dimarts, de setembre 15, 2009

Quina gana!

Hi ha gana, i en el món de l'arquitectura encara més. Això és el que vaig constatant en les meves primeres gestions com a arquitecte autònom. Ja fa dos mesos que vaig presentar el Projecte Final de Carrera ("Centre Parroquial Sant Josep Obrer, a Torreforta, Tarragona") i les coses no pinten bé però tinc ganes, il·lusió i una manera d'entendre la professió que em dóna perspectives. Tiraré endavant "Dios mediante", com sempre. Ahir vaig recuperar les imatges que havia deixat al despatx d'un amic on vaig fer "l'esprint final" del PFC... no van quedar gens malament, oi? Arquitectura és servei, així ho entenc jo, i servir, com deia Sant Ignasi, és estimar. Quan treballo, estimo.

dijous, de setembre 03, 2009

Josep Maria Panyella, Gràcies!

Teníes caràcter i imprimies caràcter evangèlic a tot el que feies. No estaves per tonteries, anaves al gra. Creaves espais fèrtils pels desarrelats que tant t'inerpel·laven. Benaurat entrepà que et van llençar al cap!. Sempre al peu del canó del que t'havien confiat, sense reserves, fins a la mèdula, refusant tot alló que no conduís vers la missió rebuda. El "referent moral" de l'alçada d'un campanar pel Quintana i tants d'altres.
"Nervi", "Principi de misericòrdia", "con pan y vino se anda el camino", "justícia és ajustar-se", "el temps parlarà"... són tantes les coses que ens has deixat en les xerrades informals de la cuina de la comunitat o en l'ambó de la parròquia!. Has viscut conformat al teu "cantus firmus", encarnant el millor de "els de la opció".
No oblidaré aquells cinc anys a Bellvitge. Restaran a la memòria agraïda com la placa que et va dedicar la comunitat parroquial de Sant Pere Claver al Refugi Pare Artigues, allà a "la teva" casa de Planoles (perquè eres tu qui possibilitava aquella llar), on tants infants van poder gaudir de les colònies d'estiu: "Josep Maria Panyella, Gràcies!"