dimecres, d’octubre 27, 2010

Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana

El passat dimecres vaig entrevistar-me amb un periodista d’un diari portuguès que m’inquiria sobre el temple de la Sagrada Família. Just començar li vaig confessar que m’interessava l’arquitectura religiosa contemporània i que, en les meves recerques, en un principi havia defugit tractar l’arquitectura religiosa de Gaudí. Així i tot, vàrem parlar llargament de Gaudí, de l’espiritualitat i significació de “temple expiatori”, del sentit de l’espai sagrat en la ciutat i de com en el temple de la Sagrada Família es dóna una implosió simbòlica que, de fet, no és res més que la materialització en tres dimensions del misteri cristià que celebrem al llarg del cicle litúrgic, etc.

Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)

dilluns, d’octubre 25, 2010

Exercitants

"Adéu exercitants!" Així es despedia un dels vint-i-cinc joves (bé, de fet la majoria estàvem entre els 25 i 35 anys!) que ens hem apuntat a fer Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària (els EVO... no els morales!). Sí, des d'aquest cap de 7mana en que hem posat el play a l'experiència, som "exercitants", persones que estan a la recerca de Déu en la seva vida. M'agrada aturar-me i pensar-me com això: "un exercitant, algú que cerca Déu..." perquè, de sobte, el món i la realitat personal ja no és aquella càrrega pesada (tot i que continua tenint el seu pes) sinó que s'esdevé una excusa inel·ludible del transcendent. És a dir, és "excusa" perquè queda relativitazada, "inel·ludible" perquè aquest és el camp de joc... vers la recerca d'allò que realment val la pena, que en els exercicis s'anomena Jesús. amDg!

dilluns, d’octubre 11, 2010

Ressò de la jornada formativa sobre la Llei de Centres de Culte

El passat dimarts 28 de Setembre vaig participar en la III Jornada de Formació del GTER (Grup de Treball Estable de les Religions) que va tractar la Nova Llei de Centres de Culte de la Generalitat de Catalunya. Teniu un resum molt ben elaborat per Jaume Flaquer a la web de Migra-Studiumi per Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, on també han penjat tres videos amb les intervencions dels representants de deu confessions religioses. Des de l’àmbit protestant també en parla Guillem Correa, president del GTER, al seu bloc.

Una de les grans aportacions de la jornada va ser la visibilització de les diferents problemàtiques que representa aquesta llei per a cada confessió, tant pels que disposen de gran nombre de centres com és el cas del catolicisme com pels qui tan sols disposen de un centre amb un aforament per a vint-i-cinc persones com el cas dels taoistes catalans. Emmig d’aquesta forquilla quantitativa trobem encara certes peculiaritats pròpies a cada confessió com ara la pregunta que es feia Montserrat Falguera, representant budista, sobre els centres de culte que no es situen en sòl urbà (quan la llei demana que estiguin ben comunicats, per exemple) o l’aportació de la comunitat sikh referent als àpats comunitaris propis dels seus ritus (la nova llei, a diferència de temes acústics i urbanístics, no en parla). (seguir llegint)

dimarts, d’octubre 05, 2010

Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe

"Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe"... aquesta és l'afirmació que el cantant del grup Mishima deixa anar en la cançó que us adjunto. Podeu trobar una entrevsita al cantant sobre la seva relació amb el transcendent i més coses al prega-rock.

Tot torna a començar (Mishima, Ordre i aventura)

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

diumenge, d’octubre 03, 2010

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Aquesta setmana m'ha arribat el llibre "La mística renova el món: el testimoni de Sant Pau. Actes del IV Congrés d'Espiritualitat" (Publicaciosn de l'Abadia de Montserrat). No tenia ni idea que al final publicarien les actes i m'ha donat una gran alegria rebre-ho. Ja qüasi ni m'enrecordava de què vaig dir en aquell moment, però més alegria m'ha donat poder llegir el que els altres companys de la taula rodona van compartir aquell dia. També he fullejat algunes altres de les intervencions que es van donar durant el congrés i m'agraden pel seu to proper i vital. Us ho recomano i us deixo amb una part del que vaig ocompartir:

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.

La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.

Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.

Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

divendres, d’octubre 01, 2010

Pere Casaldàliga i la mort

Ahir va començar el seminari "Els evangelis i Pau davant la creu de Jesús. Com interpreta el NT la mort de Jesús" i em van passar aquest poema del Pere Casaldàliga amb el guió i la bibliografia per anar-nos situant en el tema. Ahir també va morir l'avi d'un amic meu als 99 anys, un gran home. Va per ell.

Ella vendrá (Pere Casldàliga)


Yo la acogí, en las sombras, muchas veces,
y la temí, rondándome, callada.
No era el vino nupcial, eran sus heces;
era el miedo al amor, más que la amada.

Pero sé que vendrá... Confío en ella,
amada fiel de todos, pero maldita.
No hay modo de escapar a su querella.
Sin hora y sin lugar, ella es la cita.

Vendrá. Saldrá de mi. La llevo dentro
desde que soy. Y voy hacia su encuentro
con todo el peso de mis años vivos.

Pero vendrá... para pasar de largo.
Y en la centella de su beso amargo,
vendremos Dios y yo definitivos.