dimecres, d’octubre 27, 2010
Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana
Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)
dilluns, d’octubre 25, 2010
Exercitants
dilluns, d’octubre 11, 2010
Ressò de la jornada formativa sobre la Llei de Centres de Culte
Una de les grans aportacions de la jornada va ser la visibilització de les diferents problemàtiques que representa aquesta llei per a cada confessió, tant pels que disposen de gran nombre de centres com és el cas del catolicisme com pels qui tan sols disposen de un centre amb un aforament per a vint-i-cinc persones com el cas dels taoistes catalans. Emmig d’aquesta forquilla quantitativa trobem encara certes peculiaritats pròpies a cada confessió com ara la pregunta que es feia Montserrat Falguera, representant budista, sobre els centres de culte que no es situen en sòl urbà (quan la llei demana que estiguin ben comunicats, per exemple) o l’aportació de la comunitat sikh referent als àpats comunitaris propis dels seus ritus (la nova llei, a diferència de temes acústics i urbanístics, no en parla). (seguir llegint)
dimarts, d’octubre 05, 2010
Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe
Tot torna a començar (Mishima, Ordre i aventura)
Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.
Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.
(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)
Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.
Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.
O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.
diumenge, d’octubre 03, 2010
El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21
El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21
Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.
La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.
Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.
Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.
divendres, d’octubre 01, 2010
Pere Casaldàliga i la mort
Ella vendrá (Pere Casldàliga)
Yo la acogí, en las sombras, muchas veces,
y la temí, rondándome, callada.
No era el vino nupcial, eran sus heces;
era el miedo al amor, más que la amada.
Pero sé que vendrá... Confío en ella,
amada fiel de todos, pero maldita.
No hay modo de escapar a su querella.
Sin hora y sin lugar, ella es la cita.
Vendrá. Saldrá de mi. La llevo dentro
desde que soy. Y voy hacia su encuentro
con todo el peso de mis años vivos.
Pero vendrá... para pasar de largo.
Y en la centella de su beso amargo,
vendremos Dios y yo definitivos.