divendres, de desembre 27, 2013

Atenció i oració: De Simone Weil a l’oratori pel col·legi Jesuïtes – El Clot.

"La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está para muchos en la calidad de la atención. La calidez el corazón no puede suplirla" (Simone Weil. “A la espera de Dios”).
 
Per la filòsofa Simone Weil, quan es plantejava quina relació hi ha entre la interioritat i els estudis, concloïa que un alumne atent és una ànima que prega. Quan estem atents al nostre objecte d’estudi, centrats i abandonats en ell, ens obrim a l’alteritat i, aquesta, en darrer terme i en sentit fort, apunta a l’Alteritat, el Misteri, Déu en definitiva. Així docs, l’aula pot esdevenir lloc de trobada amb el transcendent, molt en consonància amb allò tan ignasià de “trobar a Déu en totes les coses”, però això tampoc descarta que aquesta mateixa atenció es pugui aplicar al mateix saber i viure explícitament religiosos, concretament en un espai per a la pregària escolar. Una capella o oratori escolars han de seguir aquesta mateixa dinàmica que porta l’alumne en el seu quotidià i que ja hem descrit: una atenció concentrada en l’objecte d’estudi orienta a l’ànima a l’Alteritat.
 
D’aquí en traiem dos verbs: Concentrar i Orientar. Què és l’Església sinó una assemblea (concentració) que respon a una crida externa (orientació)? Aquest doble moviment respon també a la dinàmica eucarística: ens apleguem en Nom d’Algú Altre que ens ha convocat i posteriorment ens torna a dispersar. Es podria entendre fins i tot la dinàmica del quotidià de la comunitat educativa també en aquest doble moviment: Déu ens crida (convocació) a una tasca educadora-evangelitzadora i, en ella, hi trobem una Presència que és el sentit (orientació) de la nostra vida. Aquests dos verbs traduïts a mode espaial equival a conjuminar planta central (“tots entorn de”) i la planta longitudinal (“tots cap a”)
 
Estat actual de l’oratori del Col·legi Jesuïtes-Clot.
 
Aquesta reflexió és la que apliquem ara a l’encàrrec que ha fet la “Comunitat Cristiana Sant Pere Claver - El Clot” al despatx “T113-Taller d’Arquitectura” per la reforma de l’oratori del Col·legi Jesuïtes - El Clot. L’actual espai de l’oratori de l’escola respon al que en el seu moment era l’oratori de la comunitat de jesuïtes que hi residia. Està situat dins del que eren les dependències de “clausura” de la comunitat, fins i tot encara resta a la paret del passadís d’accés un penjador del moment, a la planta primera de l’edifici antic. La capella, de planta quadrada (5x5m) per 4m d’alçada, molt probablement va ser dissenyada en el seu moment pel P. Jordi Roca sj, la familiaritat dels materials i la composició emprada així ho testimonien, que també va fer, per exemple, la Capella de Sant Ignasi de la Residència sacerdotal de la Cúria Provincial, al carrer Llúria núm.13. (seguir llegint)

divendres, de desembre 20, 2013

Nadala de sorra i llum.

Des de 5Talents es proposa una visualització nadalenca diferent: un relat del Nadal fet a partir de sorra i llum, materials efímers que apunten al Misteri de les festes Nadalenques. Gaudiu del video i ... Molt Bon Nadal!.

dissabte, de desembre 14, 2013

La Capella de la Pilarín Bayés. Sobre l’espai de culte i els infants.

Serà per la paternitat, o bé perquè ara ens han encarregat la reforma d’un petit oratori escolar, o potser perquè ja porto molts anys dibuixant vinyetes dominicals per adolescents, però un dels temes que més m’apassiona és pensar com ha de ser un espai de culte adaptat per infants i joves. N’hi ha prou amb les imatges “dels grans” o bé, fins a quin punt, els infants i els joves es poden apropiar i adaptar l’espai sagrat?. Diuen que “la gràcia no substitueix a la natura, sinó que la perfecciona”, aleshores, per què no proposar espais sagrats “naturalment” infantils?.
Ja fa temps, passejant per les sales del romànic del MNAC, veient aquella mena de “còmics” amb imatge i lletra incorporada, em va ballar pel cap la possibilitat d’adaptar espais religiosos específics per aquestes edats. Penso, per exemple, en l’espai de la “peixera” que tan sovint freqüento els dissabtes al vespre a la Parròquia e Sant Ignasi de Loiola, a Lleida. Es tracta d’una habitació insonoritzada però connectada visualment amb l’espai celebratiu a través d’un gran pany vidriat. Allà els infants poden ser ells mateixos sense molestar a la resta mentre els pares seguim la celebració a través dels altaveus i la finestra interior, fet que dóna una gran tranquil·litat. Què costaria incorporar-hi una porta d’accés més petita a aquesta “peixera” (que és com l’anomenen els parroquians) a l’estil de les botigues de l’Imaginàrium? Això seria tota una metàfora de la porta estreta (Lc 13,24) o del convit a esdevenir infants per accedir al RdD (Mc 10,15). Què costaria també que aquest petit espai estigués adaptat amb un mobiliari “litúrgic” adient a infants, com ara uns coixins, amb material pedagògic com dibuixos per pintar de l’evangeli dominical, i amb uns “còmics” o una iconografia religiosa infantil?. (seguir llegint)