Exotisme i èxode de l'espai pastoral educatiu

 L’interès de diferents institucions educatives envers els espais pastorals va en augment i, el que semblava, a priori, un tema d’un cert “exotisme” dins l’àmbit escolar, ha forçat l’“èxode” vers la recerca de propostes i solucions. En aquesta exploració sobre com pot esdevenir un agent evangelitzador el que s’ha anomenat el “quart agent educatiu”, l’espai escolar (a saber: el primer agent es consideraria l’aprenentatge entre iguals; el segon, la relació amb els docents; el tercer, la relació amb les famílies), hi trobem respostes molt “arquitectòniques”, d’altres molt “artístiques”... però també n’hi ha que són molt “pastoralistes”, com és el recent cas de l’Oratorio de Aluche, al Col·legi San Juan García, Madrid.

Mirem el vídeo explicatiu (...i segueix llegint)

L’església més esgarrifosa de Catalunya

D’acord, segons Jordi Cabré Trias “l’església de la Sagrada Família d’Igualada és una blasfèmia per si mateixa i amb pecat fou concebuda”. Aquesta afirmació podria formar part d’una versió catalana de l’article d’en David García-Asenjo “Las trenta y tres Iglesias más espeluznantes de Madrid” i l’església igualadina ocuparia el primer lloc en el rànking de l’autor de l’article “Enderroquem la Sagrada Família” (la d’Igualada, esclar!). Tant l’article d’en Jordi Cabré, com el d’en David García-Asenjo, o el mateix coautor de l’església citada, l’Oriol Bohigas, tenen un to polèmic. Ara bé, la gràcia d’en David García-Asenjo és que ofereix les dues cares de la moneda: constata l’esgarrifança inicial del vianant que topa amb una església moderna i, posteriorment, cerca la seva “conversió estètica” argumentant les bondats compositives de l’edifici sacre contemporani de la manera més planera possible. Una mena de “catecisme popular d’arquitectura religiosa moderna” que podeu trobar de forma més extensa al seu llibre “Manifiesto arquitectónico paso a paso. Un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”. Avui intentaré posar-me en el paper d’en David García-Asenjo, m’embolicaré amb una capa i aniré al rescat i redempció del patrimoni sacre contemporani donant un cop d’ull a les bondats de la que, segons Jordi Cabré, podria ser la primera en el llistat d’esglésies esgarrifoses de Catalunya. (seguir llegint)

Rupnik va a l’escola

 D’acord, més que anar a l’escola el jesuïta i artista eslovè Marko Rupnik ha creat escola. Potser molts lectors desconeixen a aquest autor i la seva “escola”, el Centre artístic Aletti, però molts de nosaltres podem reconèixer-lo en la imatge o logotip que va motivar l’any de la misericòrdia de 2016.

A Catalunya, Marko Rupnik ha estat recentment notícia pel projecte de decoració del lateral de l’església del Santuari de la Cova de Sant Ignasi, que s’emmarca dins del cinquè centenari de l’estada de Sant Ignasi de Loiola, fundador de l’orde religiosa a la qual pertany l’artista, a Manresa, on va escriure els Exercicis Espirituals. Ara bé, la primera intervenció de l’artista als bisbats amb seu a casa nostra no va ser a Catalunya pròpiament, sinó a la parròquia de Sant Julià de Lòria, a Andorra, el maig de 2019. Hi ha però una altra intervenció de Rupnik que ha passat més desapercebuda pels mitjans, tot i estar situada a la mateixa ciutat de Barcelona: la renovació de l’església escolar del Col·legi Montserrat, titularitat de la Sagrada Família de Natzaret, finalitzada durant el juliol de 2019. (seguir llegint)

Sentit del nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita Mare de Déu de Bellvitge

Durant aquest temps de pandèmia han finalitzat les obres pel nou cancell i mobiliari litúrgic per l’Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge, culminant un llarg procés que es va iniciar al juliol de 2018. És una mostra més d’una Església que, més que confinada, és confiada i segueix sent  oferint allò que és als món contemporani.

L’inici del projecte rau en una iniciativa pastoral que incorpora la petita ermita en el diàleg del concepte de “santuari” a través dels diferents equipament que l’envolten: el santuari de l’ànima (la pròpia ermita), el santuari de la natura (el parc), el santuari del cos (el gimnàs), el santuari de la salut (equipaments hospitalaris), el santuari del viatger (l’hotel) o el santuari del consumidor (el centre comercial). L’ermita es vol oferir com un dels punts focals d’aquest “pelegrinatge quotidià” que realitza la gent que es desplaça pel barri de Bellvitge, alhora que és una aposta pastoral per fer present la comunitat local de l’església també en aquests altres equipaments de forma amable i alternativa.

Vers una ecopastoral educativa i de proximitat

D’acord, el títol s’assembla al lema d’una botiga de productes frescos però, a voltes, l’entorn també esdevé una bona escola de comunicació evangèlica. L’article parteix de la celebració del cinquè aniversari de la carta encíclica Laudato Si’ (LS), sobre la cura de la casa de tots, que ha tingut lloc en l’agenda pastoral de les escoles. Ha estat una celebració en situació de pandèmia que, paradoxalment, encara ha posat més de relleu la seva actualitat a l’alumnat.  Conceptes com interdependència, fragilitat, prevalença de la vida davant l’economia o consum de proximitat hi són ben presents. (seguir llegint)

Arquitectura religiosa del segle XXI a Catalunya

D’acord, el llibre de referència del que us vull parlar és “Arquitectura religiosa del siglo XXI en España”, del Dr. Esteban Fernández-Cobián, professor a l’Escola Tècnica Superior de la  Universitat de la Coruña i impulsor de les diferents edicions del CIARC (Congrès Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània). És una publicació ben recent i arriscada, tal com apunta una frase genial al final del llibre: “Este libro (...) se acabo de imprimir, tras no pocas desventuras, un luminoso día de primavera del año dos mil veinte”. Certament, el part és una molt bona metàfora del que representa una publicació en paper. Ara només resta esperar el desconfinament editorial de l’obra de David García-Asenjo “Manifiesto arquitectónico, paso a paso”... però ja arribarà quan toqui, potser ho reservarem com a lectura estival!

El cas és que, al llarg de les seves 245 pàgines, es van desgranant 27 casos d’arquitectura religiosa a l’Estat Espanyol, majoritàriament temples catòlics, construïts aquest primers anys del s.XXI. Dels 27, n’hi ha cinc que s’ubiquen en territori català i, atesa la discreta tendència a fer safareig entre els del ram de la construcció d’aquesta cantonada peninsular, els poso a citació sabent que el despatx T113 – Arquitectura hi ha entrat com qui marca el gol per l’escaire en el darrer moment, arran de la trobada amb l’autor durant el darrer CIARC d’Oporto, un “puntasso” del qual estem molt agraïts a l’autor. En la primera solapa del llibre s’anota “Es difícil saber si estos edificios son realmente significativos de la reciente arquitectura religiosa española; en cualquier caso, su selección responde a una elección personal del autor, cuyo criterio se ha apoyado exclusivamente en valores arquitectónicos”. Doncs bé, anem a donar un cop d’ull a aquests valors escampats recentment al territori. (seguir llegint)

Aterra al proper curs sense terroritzar-te

D’acord, l’aterratge pastoral d’aquest final de curs escolar s’assembla més a un aterratge forçós - com qui fa una escala obligada per tornar a enlairar-se a l’espera d’aterrar en un proper curs amb menys turbulències - que no pas la celebració d’un viatge educatiu on tot ha anat sobre el previst. En aquests dies d’acomiadament imperatiu del curs “avant la lettre”, que es fa com bonament es pot i amb esforç per part de tota la comunitat educativa, no hi ha hagut el temps ni espai de qualitat per poder realitzar la proposta de celebració de tornada a l’escola que es recomanava des del Departament de Pastoral de l’Escola Cristiana (teniu el material aquí). Però, malgrat la incertesa, convé preparar a consciència l’aterratge de l’acció pastoral pel proper curs sense terroritzar-nos. En aquest sentit, seguint la metàfora de l’aviació, es recomana el següent:

Check-in. Facilitar a l’alumnat eines i dinàmiques per saber “a on està” més ençà de la seva mera presència física. Aquí hi pot entrar en joc l’educació emocional i l’educació en la interioritat per tal d’ajudar a prendre consciència i posar nom al que passa, sense deixar de banda els altres noms que ens acompanyen en el trajecte i dels qui ja ens “han volat” a la casa del Pare. (seguir llegint)