dimarts, d’agost 28, 2012

Jo també sóc un Karamàzov


Finalment, després de cinc anys de la primera vegada, he aconseguit acabar un altre cop la lectura de les 829 pàgines a lletra patufetil de “Els germans Karamàzov”, de Dostoievsky. Ara tocarà encarrilar ja d’una vegada el treball sobre literatura i teodicea qui li he de fer al Pep Mària sj, que m’ha dut a llegir-me altre cop el “Càndid” de Voltaire, “La pesta” de Camús i capbussar-me en “La imposible teodicea” de l’Estrada (d’una lectura també quasi impossible per la seva espessor) ... ja ho veieu, ni puc ni em cal  llegir les novel·les estivals del moment quan la “maquineta de fer crèdits” de l’Institut de Teologia Fonamental apreta.

Aquesta novel·la sempre em descol·loca, em sorprèn, m’emmiralla i em dissecciona. Només l’acabament del seu prefaci de l’autor ja és genial “I vet aquí acabat el meu prefaci. Estic d’acord que resulta superflu; però, ja que l’he escrit deixem-lo. I ara comencem”... tatxan!, o l’autor anava “sobrat” o estava ja de tornada de tot, no trobeu?. Aquí hi ha de tot, passa de tot, i en tot hi ha una nota de fons: “Si Déu no existeix, tot és permès”. No tinc esma per condensar la novel·la i tractar el tema principal, així que només us faig la confidència que m’he descobert a mi mateix com un karamàzov... “culpable de tot davant de tots i tothom”, com diu l’Stàrets Zòsim... especialment empatitzo amb el protagonista, l’Alioixa, un novici secularitzat, del qual potser també comparteixo l’observació de l’autor sobre els seus inicis vocacionals: “Aquests joves (com l’Alioixa, com jo...) no comprenen, per desgràcia, que sacrificar la vida és la cosa més fàcil en molts casos, mentre consagrar, per exemple, cinc o sis anys de la seva joventut a l’estudi i la ciència (...) és un sacrifici que els sobrepassa. L’Alioixa no havia fet més que escollir el camí oposat a tots els altres, però amb la mateixa set de realització immediata” (pàg. 37).

Sigui com sigui, com educador i teòleg, tot i la infinitat de citacions interessants (des del brutal conte de “El gran inquisidor” fins al discurs de comiat de Zòsim, l’stàrets) n’hi ha una que sempre m’emociona i en la que hi crec fermament (l'he citat molt sovint arreu). És el discurs de l’Alioixa a un grup d’infants: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.” (pàg. 827)

dissabte, d’agost 25, 2012

Wotrubakirche, la trinitat megalítica (Viatge a Viena 1)

Els vienesos la coneixen com “Wotrubakirche”, nom de l’escultor que la va idear,Fritz Wotruba, tot i que oficialment rep el nom de l’Església de la Santíssima Trinitat (1964-1976). Aquesta església que corona el turó de Georgenberg, està situada a les afores de la capital austríaca i és de difícil accés (vaig trigar ben bé mitja hora llarga en arribar-hi des de l’estació de tren més propera!) però resta com un dels edificis més significatius de la ciutat, ja que apareix recomanat al’Architekturzentrum Wien i a d’altres guies específiques.

A primer cop d’ull, voltejant els 152 blocs cúbics de formigó, dóna la sensació d’accedir a un dolmen, un recinte funerari megalític, o un Stonehengecontemporani, ja que no hi ha cap explicitació formal o tipològica que identifiqui l’edificació escultural amb una església llevat de la creu embeguda en el bloc de formigó d’accés (fotografia de la dreta). D’aquí que potser li hauria escaigut millor un altre nom que fes referència a algun màrtir, a quelcom críptic o fins i tot penitencial a l’estil dels també brutalistes Memorial del Holocaust de Berlín (2005. Peter Eisenman) o del Santuari d’Aranzazu (1950. Sáenz de Oiza i Luís Laorga). Així i tot, mirant de salvar la intencionalitat de l’autor i cercant una lectura en clau trinitària, Fritz Wotruba afirmava: “L'aparent caos creat per la disposició dels blocs asimètrics té la intenció de donar, finalment, una unitat harmoniosa”, és a dir, hi ha una voluntat de unitat i diàleg en una diversitat aparentment desconcertada.

Un altre aspecte interessant és la relació entre l’espai interior i l’entorn exterior. (seguir llegint)



diumenge, d’agost 05, 2012

Lectures estivals: "Estética y Espiritualidad"

Les vacances estivals ofereixen un espai per una lectura reposada de tots aquells llibres que, semblantment a quan un infant estira els braços per ser abraçat, esperen pacients a l’estanteria pidolant una mica d’atenció. Un d’aquests llibres que m’he endut és “Estética y Espiritualidad” (Monte Carmelo. Burgos. 1012), que reflexiona sobre la “Via Pulcchritudinis” (la Bellesa) com accés al Transcendent. Aquesta és una obra de diversos autors coordinada des del CITeS (Centro Internacional Teresiano Sanjuanista, conegut com la Universidad de la Mística d’Àvila), dels quals m’he llegit els capítols referits a l’Estètica teològica i art sagrat (de Jesús Casás Otero), La experiéncia estética y la superación de la Emergencia Educativa (d’Alfonso López Quintás) i La elocuencia del espacio: Arquitectura e intimidad (de Luis Aymá González).
 
Tots tres capítols entren en profunditat en els seus temes i els argumenten a consciència però, evidentment per la focalització d’aquest blog, m’he centrat en el darrer capítol, centrat en l’arquitectura sacra. (seguir llegint)