divendres, de març 30, 2007

Preparant la sortida de 7mana Santa (strés quaresmal?)

Estic “jinyat”. Demà marxo per un parell de dies amb 30 infants de l’Esplai Nocturn Al Vent a Planoles (Pirineu). Tinc aquella sensació que hi ha alguna cosa que no controlo i aquesta inseguretat augmenta perquè molts dels infants és la primera vegada que passen una nit fora de casa.

Avui, tot i tenir un examen (història de la teologia? Molt interessant però jo sóc la història de la Paraula Vivent en aquesta pobra vida meva), m’he hagut de quedar tot el dia a la parròquia preparant la sortida. A la foto teniu el mega tauler sobredimensionat de “L’Oca de la pau”, que és un joc de l’oca “tunejat” usant el símbol de “no a la guerra” com a base de taulell de l’oca. Vaig jugar-hi per primera vegada quan estava acampat contra la guerra, allà al Pla de Palau (Pla de la Pau) i, des d’aleshores, modificant alguna de les proves, ho he fet servir en diverses ocasions. Mentre pintava he coincidit amb els “Txispes” (l’equip de manteniment) de la parròquia i he compartit amb ells el café de mig matí. Ha estat una descoberta molt interessant. Sovint pensem que les coses “es fan soles”, però resulta que hi ha un grapat de gent que de forma més o menys anònima o discreta fa possible que las parròquia funcioni. És el de sempre... calen trenta anys de vida oculta per a fer-ne tres de vida pública (i tres dies per a ressuscitar!).

Després m’he passat pel centre de treball de disminuïts del barri, els Tallers Bellvitge , una imprenta, on ja he encarregat alguna de les feines de “disseny-pastoral-pirata” (com el pòster de Migra-Studium) per preguntar si podrien fer el llibre d’en Luís. Resulta que no fan llibres però m’ho miraran. Ara serà qüestió de trobar una subvenció per fer un tiratge curt de l’obra d’aquest gran poeta del barri.

Per la tarda han anat passant moltes més altres coses que no explicaré per no atabalar al personal. Tan sols em queda restar en pau i deixar-ho tot en mans de Jesús i “que Déu hi faci més que nosaltres”!

dimarts, de març 27, 2007

Deconstruint “Dr. House”

El capítol d’avui (el primer que posen, que és el de la nova temporada) del Dr. House l’he trobat francament genial, tota una classe de “teologia fonamental”: Per què creure?, per què confiar? Per què el mal? Per què l’eternitat? etc.

Sinopsi del capítol: Una noia apareix violada a la consulta que en House detesta tant de fer perquè no li agrada tractar amb els pacients, però s’hi veu obligat perquè la Directora d el’Hospital el presiona de cara a que guanyi en “humanitat”. La noia violada només vol parlar i tractar-se amb en Haouse perquè hi troba quelcom i, quan és derivada a una altra, intenta suïcidar-se. Un cop ingressada, en house s’en fa càrreg tot i que no sap què contestar a les preguntes personals que la noia li fa sobre el seu dolor, sobre el seu secret dolorós. House demana consells als seus col·laboradors, però tot són respostes diferents que no l’ajuden. Intenta explicar el seu secret dolorós a la noia, però aquesta copsa que no és del tot veritat i no es conforma amb un “arquetip”, ella vol sentir la veritable història personal d’en House. Després resulta que està embarassada a resultes de la violació i vol tenir el fill. En un moment determinat, ell se l’emporta a donar un tomb per un parc molt maco. Un cop allà segueixen discutint sobre l’eternitat o la materialitat, el sentit o la irracionalitat de la vida, etc. Arriba un punt en que ella venç les reticències d’en House i aquest li explica el seu secret. És a partir d’aquí que ella comença a sanar i a explicart com va ser la seva violació.

House “endins”:
1_ Interessant que una sèrie tan popular tracti temes tan profunds.
Ja m’agradaria veure una sèrie catalana d’aquest nivell i no les frivolitats d’adults que es comporten com adolescents. Això sí, en les sèries catalanes tot és súper progre i “políticament correcte”, mentre que en House no ho és.
2_ Interessant també la pedagogia de la directora de l’hospital. Vol que en House tracti persones i no que es retiri a lluitar contra les malalties tancat en el seu despatx. Sant Francesc Xavier recomanava als joves missioners de les Índies que passéssin moltes hores confessant i escoltant a la gent, aquesta era la millor “inculturació”. Ell en deia “anar als llibres oberts” de la vida.
3_ Per ser solidari cal davallar als inferns. La noia ha intuït que en House també té un secret dolorós, que ha patit molt, i per això es resisteix a ser tractada per un altre metge. Ella no para fins que no descobreix el secret dolorós del doctor. Amb Jesús passa quelcom semblant. Confessem el “davallà als inferns”, diem que és el Déu fet carn (que patí de veritat), i no és quelcom casula. Només aquest abaixament de Jesús certifica d’alguna manera que pugui ser solidari amb la gent que pateix. Qui no pateix no entén a Jesús. La solidaritat es dóna des de les arrels, des d’allò més baix.
4_ La veritat abstracta no salva / La veritat que salva no pot ser abstracta. La noia no vol altres històries sinó el testimoni personal del dolor d’en House. Ell es pregunta el perquè i no troba cap resposta, però és el seu testimoni sincer i lliurat el que obre el camí de sanació de la noia. La noia subratlla que la vida és un conjunt d’habitacions successives en les que ens trobem acompanyats per gent diferent. La vida té sentit si cadascuna d’aquestes habitacions particulars ténen sentit. El que importa és la relació ara i aquí entre dues persones, això és el que ella demana.

Bé, ho deixarem aquí. Espero que els qui no veieu en “House” no us hagi avorrit massa.
Per quan una parròquia virtual?

El fet d’estar estudiant teologia em dóna temps per, a part d’escalfar la cadira, anar relacionant (linkant) allò que m’expliquen amb la vida que porto. De fet, no podria ser d’altra manera perquè el nostre pensament, com també ho és la nostra vida, és relacional (només cal llegir l’article mític del científic de posguerra Vanevar Bush “As we may think” – “Tal com podriem pensar” -. El primer en formular el concepte de Hiper-text).

Així com ja fa uns mesos vaig parlar del desig i la necessitat d’una blocosfera eclesial , desig que ha pres forma en la “Blocsfera cristiana, ara us parlaré (bé, tan sols faré un esboç) d’un altre desig molt més ambiciós que, malauradament, no trobarà una resposta tan immediata: la parròquia virtual.

Què és una parròquia? Tirant pel dret, és un invent que va lligat amb la constantinització del cristianisme al s.IV i Vè, quan el cristianisme passa a ser religió oficial i arriba al “pagus”, els pagesos. Fins aleshores el cristiansme era quelcom molt urbà, quelcom que s’anava extenent de ciutat en ciutat, i la comunitat cristiana s’aplegaba cada diumenge entorn del Bisbe. Quan el cristianisme esdevè popular, la gent del camp no arriba a desplaçar-se a la “catedral” (mot que prové de “cadira”. La seu del Bisbe) per trobar-se amb l’església local visibilitzada pel Bisbe i, per tant, aquest nomena uns ajudants seus que el representin en les altres viles allunyades de la seu catedralicia, els preveres (els “capellans”, vaja). Resumint: la parròquia neix de donar resposta a la dispersió territorial de la comunitat cristiana local (“local” es refereix a una “diòcesi”).

Quina funció té una parròquia? Segons la primera encíclica de Benet XVI “Deus Caritas Est” (Déu és Amor), a la segona part del document, l’amor es concreta i visibilitza en una comunitat cristiana en tres dimensions: Litúrgia (celebració de la fe), Kèrygma (anunci de la fe: ktq6, nous llenguatges, reflexió sobre la fe...) i Diakonia (servei de la fe. Aquí podriem posar Càritas Diocesana, per exemple). La parròquia visibilitza i viu aquest Amor de la que és dipositària en aquestes tres dimensions que podrien respondre metafòricament al cor (litúrgia), el cap (kerygma) i les mans (diakonia).

Per què cal una parròquia virtual? Perquè, semblantment al moment de l’aparició de les parròquies, l’església local no “arriba” a la comunitat de creients en tant que el concepte de “territori” s’ha vist profundament modificat per l’extensió de la corporeïtat de les relacions virtuals. La parròquia “de tota la vida” resta mutilada i limitada, tot i que segueix sent imprescindibe com el nostre cos és imprescindible. Quina és la presència dels “preveres virtuals” en aquest nou espai? Aquí encara hi ha molt que pensar però, d’entrada, és perfectament comprensible que un bisbe s’hagi (o li hagin) fet un bloc; o que un capellà hauria d’estar preparat per afrontar aquesta ampliació de la territorialitat, fins al punt de poder ser destinat a una “parròquia virtual” que complementa i ajuda l’església local allà on ella no arriba.

Quina funció té una parròquia virtual? Les mateixes que he explicat abans.
1_ Litúrgia: Una parròquia virtual hauria de possibilitar d’alguna manera (no sé com) la celebració de la fe. Poder pregar comunitàriament “on-line” de forma conscient (tipus espai sagrat).
2_ Kerygma: Una parròquia virtual ha de poder oferir un lloc per reflexionar i explicitar la fe. No tant només a nivell intel·lectual (com podria ser el fòrum de teologia de catalunya, el Teocat. O el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia), sinó que oferís vídeos “on-line” o d’altres recursos ktquètics que hom pogués descarregar o treballar al mateix site.
3_ Diakonia: Una parròquia virtual no ha de ser quelcom esotèric i espiritualista. Ha de ser un lloc compromés amb i pels més desafavorits. Un lloc des d’on poder informar-se sobre les injustícies del món i possibilitar la solidaritat.

Bé, ho deixo aquí companys. Ja hem direu què us sembla. Penseu que tan sols són uns apunts. En part, el meu bloc pretén ser quelcom així perquè aquestes tres dimensions són per a ser viscudes per cadascun de nosaltres que som “temples de l’Esperit” (1 Cor 3, 16 ) i “pedres vives” (1 Pe 2,5) de l’Església.
amDg
eloi

divendres, de març 23, 2007

Conversant amb en Bono (cantant del grup irlandès “U2”)

Els divendres només tinc un parell d’hores de classe i he aprofitat per passar-me per una llibreria del centre de Barcelona i comprar el llibre “Conversaciones con Bono” d’en Mihka Assayas, Edit. Alba, BCN 2006. Ja me n’havien parlat anteriorment i, de cara al taller del “Prega_Rock” de demà als professors de religió, volia poder dir alguna cosa sobre la conveniència o no de la seva lectura.

Té quasi quatre-centes pàgines, ja he passat les cent primeres i puc assegurar que val molt la pena. Hi ha petites perles que no tenen pèrdua. La vida d’en Bono i dels altres component desl mític grup de rock “U2” a voltes sembla treta d’una d eles novel·les de Dostoievsky en les que Déu i el Diable lluiten per fer-se amb el cor de la persona. En Bono és una barreja del rocker més “punkarra” i gamberro i un pare fidel i creient alhora. Us deixo amb la definició que el mateix cantant es dóna d’ell mateix:

“Soy un integrante de un grupo, que escribe, que fuma puros, que bebe vino y lee la Bíblia. Un fanfarrón al que le encanta pintar cuadros de cosas que puede ver. Un marido, un padre, amigo de los pobres y a veces de los ricos. Un activista vendedor de ideas. Jugador de ajedrez, estrella de rock a media jornada, cantante de ópera del grupo de folk más ruidoso del mundo. ¿Qué te parece?”
(pag 63)

dimecres, de març 21, 2007

El Dr. House també juga al come-cocos! (flaishos d’un dia normal i corrent)

Els qui vau veure el capítol d’ahir del “Dr. House” recordareu que, en la seva estància a l’ala de desintoxicació de l’hospìtal, hi ha un moment que en House apareix jugant amb un paper que es plega i desplega, un “come-cocos”. Quan ho vaig veure vaig fer un bot i em vaig maleïr per no poder gravar-ho perquè, de cara a motivar les inscripcions i donar informació de la Pasqua Jove Claver-TSKV d’enguany, la setmana passada l’Albert i jo vam fer un “pasqua-coco” ; és a dir, un “come-cocos” en el que hi apareixien preguntes i respostes reslacionades amb la Pasqua Jove. En Natxo és testimoni de la meva sorpresa.

A part d’això, el dia d’avui ha estat extremadament casolà perquè m’he tancat a dibuixar i anar completant els tres cicles litúrgics de les vinyetes dominicals. Me les prometia molt feliçes quan em vaig comprometre a compeltar els cicles i traduir-ho al castellà, de cara a una revista mexicana que dirigeix un company jesuïta que estudia litúrgia a la Facultat de Teologia, en Cristóbal Orellana. Realment, cada vegada me n’adono més palesament que això de “tancar etapa” és quelcom complicat després de tanta inèrcia (els cinc anys a Bellvitge). Espero que, malgrat tot, aquesta mentalitat no em dugui a la dita aquella “pá lo que me queda en el convento me (cago) dentro” o a passar de tot, una mena de claudicació psicològica prematura.

Avui només he sortit al carrer un parell de vegades i les dues han valgut la pena, així que us les explico:

1_ Visita a la “fauna” parroquial: He quedat un moment amb la “Sandra”, la secre de l’esplai, de cara a organitzar uns temes de la sortida de setmana santa. Una de les tasques ha estat passar pel magatzem de “ayuda fraterna” a rampinyar alguna cosa pels àpats. L’ajuda fraterna està dirigida per un parell de dones que són unes santes. Que siguin santes no vol dir que una d’elles no pugui deixar de fumar en tot moment i l’altra no pari d’explicar acudits picants sobre la vida libidinosa dels capellans. Les dues han patit molt en aquesta vida, o les hen fet patir, però han trobat en la parròquia una mena de “taula de salvació” a la que s’hi aferren lliurant bona part del seu temps amb molt d’amor i dedicació.

2_ Al “refu” a prendre un tallat a mitja tarda:
“El Refugio” (el refu) és el bar que hi ha als locals comercials més propers a la torre de vivendes (un immens formiguer) on visc. M’agrada baixar-hi a prendre un tallat de tant en tant i copsar quelcom de la vida del barri compartint el soroll de la màquina escura-butxaques, les converses dels veïns o les trifulques dels empleats del Caprabo. Avui no hi havia gaire moviment i m’he apartat a una taula. M’he quedat escoltant una cançó que m’ha cridat l’atenció perquè parlava de “bendigo tu luz”... m’he adonat que era en Juan Luís Guerra, aquell cantant que va descobrir al Crist fa cinc anys. M’ha sorprés escoltar una cançó de temàtica religiosa en un ambient que li relliscava completament el que el cantant expressava. Per a mi, que volia fer deu minuts de descans, ha estat un regal.

Gràcies, Senyor, pel dia d’avui. Gràcies pel testimoni de la gent de la parròquia. Gràcies per la cançó d’en Juan Luís Guerra al bar. Gràcies per la tasca que has volgut posar a les meves mans. Amén.

dimarts, de març 20, 2007

Descobrint el món editorial

A) “Amor Al Vent”, el meu primer llibre, a punt de ser publicat.

Aquest matí m’he trobat amb l’Ezequiel Mir, el cap de programes de la Fundació Claret, per parlar sobre la publicació d’ “Amor Al Vent”, el meu primer llibre. Sembla que ja està tot a punt i que, si tot va sobre el previst, aquest Juny ja estarà a la venta. Jo no sé què és tenir un fill, però sí puc dir-vos que escriure aquest llibre ha estat per a mi una tasca de llarg romiatge. L’Obra vindria a ser com un petit tractat de teologia antropològica en clau lúdica, una re-lectura des de la fe del que ha estat la creació del Centre d’Esplai Nocturn “Al Vent” i les activitats d’estiu de l’Associació per a l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” realitzades i gestionades des de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. L’estructura del llibre és intencionadament pedagògica i “vol ser una referència per tots aquells que cerquen el sentit evangèlic del món de l’educació en el lleure”, tal com diu l’Enric Puig i Jofra, president de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, en el pròleg que amablement m’ha fet.

B) El “prega-rock” a l’escola

Aquest proper dissabte, 24 de Març, es celebrarà la primera jornada de professors de religió catòlica de Catalunya i Mn. Norbert Miracle, rector del Seminari Interdiocesà de Catalunya i professor de Història de la Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, m’ha demanat que porti a terme un dels tallers sota el lema “Cançons amb sentit” basant-se en la tasca que he anat fent aquests darrers anys amb el prega-rock. Aquest fet ha precipitat la publicació d’un quadern d’EIDES (Escola Ignasiana d’Espìritualitat) que ja tenia preparat amb el títol “Prega-Rock, la música popular contemporània i l’educació en el Transcendent”, que publicarà la Fundació Lluís Espinal.

Conclussió: Paraula i Vida al servei de la Comunitat

Aquests dos fets han estat per a mi l’endinsament i descobrimet del món editorial. Estic content perquè, per una part, quan vaig presentar aquest bloc us deia que volia oferir un servei a l’església, al menys en sentit ample; aquests escrits segueixen la mateixa línia: ajudar a les persones.
Per l’altra part, aquestes dues publicacions m’han posat en relació amb un conjunt de gent que m’esperona i m’anima a no deixar d’escriure, de reflexionar, de fer els meus “xurrets teològics”. Primerament va ser el premi del Concurs Bíblic de l’any passat, però després han anat apareixent un gruix d’amics que han confiat en mi i en les poques coses que puc oferir. Més enllà del fet de publicar, més enllà de la vanitat que comporta veure el propi nom en lletres de motlle (com diu l’Ernesto Sabato a “El escritor y sus fantasmas”), m’esperona aquesta visibilització d’una comunitat de creients que esperen fruits d’un pobre estudiant de teologia com jo. Gràcies a tots.

diumenge, de març 18, 2007

Contrapunt teològic, el bloc d'en Daniel Palau

Amb en Dani Palau fa temps que ens coneixem tot i no ser de la matixa fornada de la Facultat de Teologia. Ara hem tornat a coincidir per aquella casa perquè és el nostre professor d'ecumenisme (estudi d ela comunió de les esglésies cristianes) i, després d'unes setmanes d'estar parlant i comentant la moguda aquesta de la blocosfera cristiana, s'ha animat a fer-se un bloc: http://contrapuntteologic.blogspot.com . Aquí teniu la seva presentació:

"Un bloc amb la pretensió d'ajudar a respirar, a asserenar i impulsar la vivència de la fe en els nostres dies; amb frescor eclesial, amb els peus ben arrelats a la vida quotidiana; amb un desig de proximitat real a les nostres comunitats; amb una mirada teològica aprofundida que ens permeti de no perdre l'essència dels nostres origens, ni la pròpia identitat cristiana, aquella que les primeres comunitats dels seguidors de Jesús van viure i compartir. Em sembla que molts altres teòlegs, mísitcs, seguidors de Jesús de tots els temps han aportat el seu granet de sorra a fer més creïble i raonable la construcció del Regne en el nostre món, així, aquest bloc vol apropar i fer més quotidiana la reflexió teològica. Si la teologia no ajuda la nostra vivència de fe, què fa?"

divendres, de març 16, 2007

En quin Déu creu Fernando Alonso?

Suposo que, de cara a que la notícia tingui més ganxo, el diari La Vanguardia comenta en un grna titular “Alonso ya cree en Dios”. El tema de creure en Déu no és el més important de la notícia, que més aviat es dedica a fer un article de premsa rosa, en plan “la vida de la gent famosa”, que d’esport o de religió. La notícia diu que Fernando Alonso ja creu en “Déu”, almenys això diu el protagonista, però crec que cal fer una mirada crítica a aquest gran titular doncs “en quin Déu creu Fernando Alonso?”. Anem a veure-ho.

Primerament, val a dir que jo no sóc ningú per ficar-me en quelcom tan personal, fins a tal punt que a la blocosfera es pot parlar de tot (de “tot” inclou les experiències orgàsmiques) però sembla que el món de l’espiritualitat i tot compromís de caire evangèlic ha de restar obligatòriament en el silenci.

Fernando Alonso usa el mot “Déu”, però no hi apareix cap menció a Jesús ni a l’evangeli.
Fernando Alonso parla d’un Déu que li ha tret les castanyes del foc en una ocasió.
Fernando Alonso parla d’un cert “comportar-se amb correcció” a partir d’ara, però no hi apareix cap menció a un canvi d’orientació en la seva vida i d’un compromís vers els més desafavorits.
Fernando Alonso diu que es casarà per l’Església, però no diu res de si prega cada dia o de quin grau de familiaritat té amb “Déu”. No explicita quin lloc ocupa “Déu” en la seva vida.
Les declaracions vénen acompanyades d’una fotografia (que adjunto) que mostra un espai i un temps d’oci en una platja. Etc.

Totes aquestes anotacions no tenen perquè invalidar una experiència “religiosa”, però sí em fan qüestionar el grau de validesa d’aquestes declaracions impreses en gran lletres de motlle en la plana d’un gran diari. Què és “creure en Déu”? Acceptar la pura existència de “Déu”?. Creure implica un cert grau de confiança, un cert abandó vers l’Absolut, deixar que l’Evangeli tingui alguna cosa a dir en la nostra vida, un compromís vers els preferits de Jesús (els marginats econòmics o socials...). Un compromís que va molt més enllà del “comportar-se amb corrrecció”. On està tot això en la vida de Fernando Alonso?. La veritat és que no ho sé i em falten dades per jutjar-ho, però m’ensumo que ens trobem davant un altre “cristià social” (de títol) que s’incorpora a una mena de “societat light” en el tema de la religiositat.

Malgrat tot, cal acceptar una gradació de pertanyença eclesial, el que el teòleg Karl Rahner va denominar com “cristans anònims”. No es tracta d’una manera d’entendre el seguiment de Jesús rebaixada amb aigua, o d’un inclussivisme “per la patilla”, sinó més aviat de quelcom que interroga i esperona als que ens posem el títol de “cristians”. Fins a quin punt podem afirmar que la nostra vida segueix l’estil de vida de Jesús?. Hi ha tres fets objectius que ens incorporen en l’Església (un mateix credo, una mateixa celebració i l’engaltament amb la successió apostòlica) però, a partir d’aquí, hi ha encara la tasca més fonamental: creure de debó. Que aquesta quaresma i celebració de la Pasqua ens ajudin a “creure en el Déu de Jesús de debó”.

dimarts, de març 13, 2007

Esplai Al Vent: Paràbola del Formigó Armat

En aquells temps estava Jesús amb els seus col·legues construint l’edifici del Regne de Déu quan, mentre es prenien l’entrepà de l’esmorzar vora el foc, un dels deixebles li digué:
Mestre d’obra, parla’ns del treball en equip.
Jesús, aixecant el cap i mirant al seu voltant li digué:
El treball en equip és com una estructura de formigó armat. El formigó, sense l’acer, tot sol, s’esquerda amb molta facilitat perquè no respon als esforços de tracció. Els nervis d’acer, sense el formigó, tot sol, no pot arribar a assolir les distàncies ni les càrregues de l’edifici. Si aquests dos materials funcionen bé és perquè tenen mòduls d’elasticitat semblants. Tots dos materials poden treballar solidàriament a l’hora de respondre a diferents sol·licitacions de càrregues, o diferents ambients climatològics. Si els dos materials no tinguessin una resposta semblant a la hora de dilatar-se o encongir-se a l’estiu o a l’hivern l’estructura col·lapsaria i l’edifici es vindria a baix.
Darrerament, però, han sorgit acers d’alta resistència que poden suportar més càrregues que els d’abans. Això provoca que el formigó no tingui la mateixa resposta que l’acer davant les sol·licitacions i l’estructura se’n ressenti. Per tal de que puguin treballar solidàriament cal que augmenti el coeficient de fregament disposant rugositats al llarg el nervi d’acer...
Jesús va parar la seva explicació i va veure que els seus companys estaven callats. Semblava que estaven rumiant l’explicació quan un altre deixeble li digué:
- Mestre, no ho acabem d’entendre això...
Jesús va riure i carinyosament els va explicar la paràbola.
És molt senzill. Cal que tinguem els mateixos sentiments
[1]. Estar pendents els uns dels altres. Jo us he cridat amb mi perquè estiguem junts i construïm un món nou[2]. Cal saber respondre als canvis d’una manera conjunta i, si algú pateix més, més caldrà que li fem costat[3]. Qui tingui orelles... que escolti !!!.
(L’evangeli del paleta 4, 3-21)


[1] Fp 2, 1-5: “tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts”
[2]
Jn 15, paràbola del cep i les sarments.
[3] 1 Co 12, 24: “Déu ho ha disposat de tal manera que ha donat més honor als membres que més ho necessiten”. No escandalitzar al feble: 1 Co 8, 11-12.

diumenge, de març 11, 2007

Colze a colze treballant pels infants en risc
Aquest dissabte pel matí, l’àrea social de la Companyia de Jesús (jesuïtes) de catalunya ha convocat a diferents associacions i plataformes amb diferents graus de relació amb els jesuïtes que treballen pels infants i joves en risc. Ha estat la primera trobada d’aquestes característiques, fet que ha estat d’agrair perquè altres plataformes, com ara la de la Fundació Jesuïtes Educació, ja fa temps que munten trobades i seminaris.

En aquesta primera reunió només hem tingut temps per a presentar les diferents institucions que, des de l’àmbit laboral i educatiu formal o no reglat, estan en una mateixa tasca. Ha estat realment molt entranyable veure les diferents històries que ens han portat a un conjunt de gent diversa a viure i comprometre’ns vers els infants i joves més desafavorits. A l’acabar la reunió hem vist la necessitat de seguir fent xarxa per conèixer-nos i ajudar-nos més els uns als altres.

Els participants de la trobada col·laborem en les següents institucions:
1_ PGS (Programa de Garantia Social) del Centre d’Estudis Joan XXIII (Bellvitge, l’Hospitalet del Llobregat)
2_ PGS de l’Escola Tècnica Professional del Clot. (Barcelona)
3_ Fundació Privada La Salut Alta (Badalona). Porta a terme activitats de Reforç Educatiu i un centre d’esplai.
4_ Fundació Carles Blanch , Centre Sant Jaume (La Salut Alta, Badalona). Centre Educatiu que va nèixer a rel del centenari del Col·legi Sant Ignasi, ara fa deu anys.
5_ Centre d’Esplai Lluís Maria Chanut. Centre d’esplai itinerant vinculat a Càritas Diocesana que en aquests moments treballa al barri de Sant Roc (Badalona). Vinculat a la Comunitat Cristiana Sant Pere Claver, de l’ETPClot, i també al MCEC(Moviment de Centres d’Esplai Cristians)
6_ Casal Al Vent. Casal que agrupa les activitats amb infants en risc de l’Associació per l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” que es realitzen a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Consta d’activitats durant el curs escolar (Reforç Educatiu i Centre d’Esplai Al Vent, en horari nocturn, vinculat als tallers familiars del divendres a la nit) i durant l’estiu (Casal-Menjador d’Estiu, Colònies, Campaments i Rutes). També vinculats al MCEC
7_ Fundació Èxit. Es defineixen com una “Franquícia Social”. Neix a partir del Centre Educatiu Cintra, una escola intercongregacional del Raval. Ara aplega diferents centres de Catalunya.
8_ Fundació OSCOBE (Girona). Fundació que tracta el tema dela inserció laboral de joves en risc. Cal notar que ha creat quatre empreses en les que hi ha una casa de colònies i un restaurant: “Els ocells perduts”. També té pisos d’acollida per a joves professionals.
9_ Fundació Migra-Studium, al barri gòtic, Barcelona. Dins la seva constel·lació d’activitats sobre la migració cal fer notar les classes de Reforç Educatiu i el Casal d’Estiu que munta amb d’altres congregacions religioses del barri (vedrunes i escolàpis).

divendres, de març 09, 2007

A Benet XVI no li agrada en Bob Dylan?

Ahir apareixia a El Pais i La Vanguardia una notícia que no podia passar sense comentari per algú que dialoga amb el món del rock des d'una perspectiva evangèlica com jo. Segons informa la revista britànica The Times, Benet XVI, en el llibre que sortirà a la venda la propera setmana amb el títol "Juan Pablo II, mi amado predecesor", discrepava amb el Papa Joan Pau II sobre la conveniència que aquest compartís escena amb el cantautor d’origen jueu Bob Dylan en el marc del Congrés Eucarístic del 1997 a Bolonya, que congregà unes 300.000 persones. Es veu que l’aleshores Joseph Ratzinger dubtava “sobre si estaba bien dejar a esta especie de autoproclamado profeta salir al escenario” junt amb el Papa.

De tots és sabut que Benet XVI no té en gaire estima tot el món del rock’n’roll, com tampoc li agrada que es toqui la guitarra en les celebracions eucarístiques. En canvi, sembla que sí aprecia la música clàssica, especialment les obres de Mozart i Bach.

Personalment, no sé si en Bob Dylan va fer la seva actuació dins la celebració d’una eucaristia, però crec que hi ha moments i llocs per a cada cosa que ens haurien d’ajudar a valorar allò positiu que pot aportar la música popular contemporània sense titllar-la despectivament de “sex, drugs and rock’n’roll” i llençar així el nen amb l’aigua bruta. Els prejudicis són la barrera de tota hermenèutica i, amb ella, de tot possible diàleg amb la cultura contemporània.

Us deixo amb aquesta pregària que va escriure en Lluís Espinal (jesuïta català periodista, assassinat pels paramilitars a Bolívia l’any 1980) que va quedar recollida dins la seva obra “Pregàries a boca de canó” en la que presenta i mira el món del rock des d’una altra perspectiva:

MÚSICA MODERNA
Senyor Jesús, també t’has encarnat en el món d’avui. Tu comprens la nostra música, expressió de l’home actual.
Estridències, udols i angoixa. La nostra pregària és tot això: pregària d’homes trencats i en crisi. La nostra música és un crit d’auxili. Tu coneixes aquests joves que ens qüestionen amb veu sanglotant. Tots ens hi sentim representats. Cada cop que colpegen la guitarra ens fiblen en carn viva. I tu, Senyor, on ets? Per què calles?
Restem sols, la cara al vent, colpits per la vida. Els instants més preciosos se’ns escolen entre les mans.
La nostra pregària d’ara només pot ser pura angoixa. Tot el dolor del món encastat en una gorja.
Senyor Jesús, mai no hi ha hagut una nostàlgia de Tu tan difosa. El twist i el rock són pura pregària. Escolta...