dimarts, de maig 21, 2019

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.
L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)

diumenge, de maig 12, 2019

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)
D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)
És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

divendres, de maig 10, 2019

Notre-Dame, a l’abric de la Mare de Déu

El mot holocaust prové de la contracció dels mots grecs holos, que vol dir “tot”, i kaustos, que vol dir “cremat”. En el món bíblic, el mot holocaust va lligat a la idea de sacrifici expiatori, com podem veure al llibre del Levític 6, 1-23. La víctima animal, sovint un anyell, sacrificada pels pecats havia de ser enterament consumida pel foc de l’altar. Per altra banda, el mot catòlic prové també de la contracció dels mots grecs kata, que vol dir a sobre, a sota o contra, i, altra vegada holos, significant en conjunt “a través de tot” o, més properament a nosaltres “universal”, per a tots. Sembla que el primer en parlar d’una “església universal” va ser Sant Ignasi d’Antioquia, cap a l’any 110, i vinculava l’assemblea cristiana a la presència d’un bisbe, precisament aquell qui s’asseu a la “càtedra/catedral”. D’aquí que la imatge de Crist representat com Anyell de Déu presidint l’espai eclesial-assembleari és més que evident.
Valguin aquests preliminars etimològics... (seguir llegint)