dilluns, de desembre 10, 2012

Imprescindible "Arquitectura y liturgia" (CPL)

Ahir vaig descobrir, amb certa satisfacció i sorpresa per part meva, que el meu llibre Cap a una arquitectura de l’esperança” sortia citat a l’article de La Vanguardia de diumenge “El llibre religiós resisteix”, signat per María-Paz López. No és que ho consideri injust, però m’agradaria parlar d’un altre llibre sobre arquitectura sacra que ha aparegut recentment i que mereix la màxima atenció. Així com hi ha títols de llibres que fan fortuna i es van repetint en diversos formats, penso per exemple en el cas de “El espíritu de la liturgia” de Romano Guardini que va ser manllevat per una altra obra de Joseph RatzingerEl espíritu de la liturgia. Una introducción”, en aquest cas ens trobem amb la repetició del títol del llibre de Louis BouyerArquitectura y liturgia”. Es tracta de “Arquitectura y liturgia”, editat pel CPL (Centre de Pastoral Litúrgica), a Barcelona, aquest mateix mes de setembre de 2012, i que recull les intervencions de les trenta-sisenes Jornades de l’Associació Espanyola de Professors de Litúrgia que es van dur a terme entre l’agost i el setembre de l’any anterior al Monestir de El Escorial. Aquest és el primer llibre dels tres que es destinaran a reflexionar sobre la litúrgia i les diverses arts, de forma que si aquest s’ha destinat a escatir la relació entre la litúrgia i l’arquitectura, els següents estaran focalitzats en les relacions entre la litúrgia i l’art i entre la litúrgia i la música. (seguir llegint)

diumenge, de desembre 09, 2012

Llàgrimes a l’aula


Aquesta setmana m’he trobat en un parell d’ocasions amb llàgrimes a l’aula, unes d’un alumne i unes altres, inesperadament, pròpies. En les dues ocasions el fet s’ha produït a les classes de religió, una assignatura “maria” de la qual no es preveu que la gent plori com una “maria magdalena”.

L’alumne en qüestió plorava per haver suspès la primera avaluació de religió de quart curs de l’ESO. Em va demanar parlar finalitzada la classe. Plorava perquè ell mai havia suspès la religió i perquè creia que s’havia d’avaluar d’una altra manera, perquè ell anava a missa cada setmana perquè volia i que participava en els grups de confirmació, etc. Jo li vaig argumentar, amb tota la tendresa del món, que una cosa eren els conceptes que marca el currículum de la Conferència Episcopal Espanyola (dels quals és impossible donar-los tots amb només una hora a la setmana) i una altra la vivència de la fe, que quedava fora de la meva avaluació personal, ja que no puc aprovar a un creient i suspendre a un alumne ateu o agnòstic. També li vaig recomanar que, si de debò vivia la fe, això l’hauria d’animar a estudiar l’assignatura i no suspendre l’examen amb un 2,5. L’alumne se’n va anar prou reconfortat tot donant-me la raó. Ara hauré de pensar quin tipus de treball caldrà que faci per recuperar l’avaluació...

La segona ocasió es va produir a la meva classe de religió de primer de batxillerat. Havia donat el pensament ateu de Karl Marx i com la fe respon a aquesta “doctrina aliena a la fe”, en paraules d’un professor de teologia moral, visualitzant el capítol de “El convidat” on l’Albert Om entrevista a la Victòria Molins. Potser no m’hi hauria d’haver arriscat, però vaig decidir fer un “streap-tease espiritual” i els vaig començar a parlar de la meva experiència com a voluntari amb Sor Genoveva i al projecte Sostre, a la Barceloneta. Quan vaig treure el paperet dels avisos que encara guardo de la meva darrera nit a sostre i el vam llegir mentre anava explicant per què un dels usuaris necessitava que li posessin bolquers a la nit, per què un altre havia de prendre medicació i per què havia d’anar a buscar el sopar a la casa d’una veïna, no vaig poder reprimir emocionar-me amb el record d’aquells que havia sentit tan propers i em van saltar les llàgrimes. Els alumnes van quedar parats i després em van agrair la confiança i la classe. Quan era jove no tenia la llàgrima tan fàcil. Serà que em faig gran? Sigui el que sigui, agraeixo que encara tingui viu el record encara que miraré de controlar-me més una altra vegada.