Una de les coses que més m’agrada és anar a missa en els llocs en els quals hi he intervingut o hi intervindré com arquitecte perquè és aleshores quan l’espai “està en marxa” i puc veure el dinamisme de la celebració, com aquest és apropiat per la comunitat, etc. Així ho vaig fer durant les vacances de Nadal quan vaig portar el projecte bàsic a l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, on reformarem el presbiteri i la capella del santíssim, i com hem fet avui el meu soci, en Peppe Giacalone, i jo anant a Sant Joan Baptista de Reus.
A l’acabar la celebració dominical en Josep Minguell ha presentat a la comunitat el sentit de les pintures del retaule, que van ser posades al seu lloc just abans de Nadal, quan ja s’havia fet la inauguració de les reformes del temple el passat vint-i-quatre d’octubre (en vaig parlar aquí). En Josep Minguell, el tercer d’una nissaga de pintors murals de la qual és deutora bona part de les pintures de les esglésies del pla d’Urgell i Tarragona, ha destacat la complexitat de l’obra i la necessitat d’un temps de gestació. En un retaule tan gran calia pensar molt bé la composició.
El primer encert està en els seus cinc plafons verticals en estructura piramidal, de manera que a l’esquerra i en sentit ascendent s’hi ha representat el Càntic de Zacaries (Lc 1,67-79) i la trobada entre Maria i Elisabet (Lc 1,39-45), mentre que el plafó del mig i el més alt s’ha reservat com a peanya de la talla existent, i a la dreta i en sentit descendent s’hi ha representat el Baptisme de Jesús (Mt 3,13-17) i la mort de Joan Baptista (Mt 14,1-12). A part de l’estructura piramidal, que lliga molt bé am l’estil neogòtic del temple, els plafons es van inclinant per tal de rodejar l’altar i disposar-hi un banc corregut per a la presidència i les concelebracions així que, en certa manera, es recupera l’absis original que durant molts anys va restar en el mateix espai del creuer. El segon encert del pintor ha estat en el tractament de la paleta de colors, ja que hi ha hagut una certa moderació per tal que les pintures siguin expressives i puguin acompanyar la celebració sense que siguin cridaners o cansin a la vista. Com a “Cantus firmus”, o nota de fons, hi ha el tema del desert que traspassa les quatre pintures. El desert és lloc de silenci i de trobada amb el Senyor, de forma que l‘apofàtic mur de formigó pren una dimensió bíblica. (seguir llegint)
diumenge, de gener 19, 2014
divendres, de gener 17, 2014
Ktq6, Classe de Religió Catòlica o Cultura Religiosa aconfessional?
He estat convidat com assessor extern a
un seminari organitzat per una fundació escolar sobre com donar la classe de
religió. En la sessió d’ahir, on hi havia càrrecs directius, pastoralistes i
professors de religió, es va tractar un tema tòpic i recurrent que, no per això,
deixa de tenir la seva importància: a la classe de religió hem de fer catequesi
o no?. Em faig aquí el meu ressó personal.
1_ Fredor i anticossos envers la matèria.
A grans trets, primerament es va constatar la
consternació pels “anticossos” ideològics de l’alumnat a la classe de religió,
un tret propi de l’assignatura que no tenen, per exemple, la biologia o les
socials. Podríem interpretar aquest fet com quelcom previsible si tenim en
compte que, en el darrer Estudi sobre Identitat Evangelitzadora (EIE) que vaig
coordinar per la FECC (en vaig parlar aquí), només un 10% de l’alumnat de les
48 escoles que hi van participar es poden considerar creients (3.000 alumnes de
30.000 aproximadament). Ara bé, aquests alumnes no són igual d’aliens als
continguts de les altres matèries? Per què s’accepten altra mena de dogmatismes
(científics, econòmics o polítics) i no una proposta raonable de continguts
sobre religió?. En tot cas, la dada de l'EIE mostra que l'escola és potser el lloc privilegiat d'evangelització, ja que molta gent només tindrà un contacte perllongat en el temps amb els continguts del cristianisme a l'escola.
2_ El “Relaxin’ cup” de la classe de religió.
Davant d’aquesta fredor a l’aula de religió,
és comprensible que el professorat opti per presentar l’assignatura de la forma
més amable possible, cercant l’empatia de l’alumnat per tal que percebi, en
darrera instància i sense explicitar-ho per no generar més reserves, que això
de la religió juga a favor seu com es pressuposa, sovint acríticament, de les
altres matèries. És com si tota l’assignatura fos una mena de “captatio
benevolentiae” que no arriba a exposar el “kerygma”, és a dir, els continguts
de la fe cristiana. Al meu entendre, és una situació anàloga a la que el teòleg
Ferran Manresa sj em va comentar en una ocasió arran la situació actual de la
teologia: “Siempre introduciendo pero nunca introducidos”, és a dir, hi ha una
certa por a un capbussament en el moll de l’ós de la matèria. Seguint amb
l’analogia de la classe de religió i la de la teologia actuals, podríem dir que
aquest posicionament respon també a una manera d’entendre l’enraonar de la fe
que parteix de J.H. Newman, culmina en K. Rahner i segueix en el postconcili (Lonergan,
per exemple) que és el que s’ha entès com la teologia antropocèntrica: partir
de l’home per arribar a “apuntar”, si s’hi arriba, a Déu o un altre nom aparentment
equivalent, altrament dit “espiritualitat”, “interioritat”, “transcendent” o,
en el súmmum de la laïcització i fent-ne una certa caricatura portada a
l’extrem, el megatòpic dels “valors”. A voltes, cercant l’empatia, es poden
rebaixar els continguts de la matèria per simpatia.
3_ Un teocentrisme insuficient i antipàtic?.
L’altra cara de la moneda tampoc satisfà, i
és que una presentació dels continguts de la fe cristiana a la classe de
religió a mode de catecisme - el sistema pregunta-resposta clàssic, que tan bé
va als professors per avaluar la matèria ràpidament - a part de situar-se a les
antípodes del marc pedagògic actual (l’aprenentatge significatiu d’Ausbel, les
intel·ligències múltiples del H. Gardner, el “learning by doing” o
meta-aprenentatge, etc) pot resultar extremadament aliè, racional o abstracte
per l’alumnat, generant així més anti-cossos a la matèria. També caldria
preguntar-se si no hi ha abstracció i raciocini també en d’altres matèries
sense que això sigui a priori un problema insalvable. Fent l’analogia amb la
teologia actual, podem dir que la resposta al centrament antropològic és el que
és coneix com teologia teocèntrica, on hi podríem posar K. Barth (des del camp
protestant) però especialment H.U. von Balthasar i, més actual, P. Sequeri. Per
a aquests autors, el que cal és presentar directament el kerygma, i tots fan
especial menció al paper que la bellesa i l’estètica hi poden jugar més enllà
d’una presentació formal, desafectada o asèptica de continguts. No es tractaria
tant de preguntar constantment als alumnes pel seu estat sentimental
interior (“Com em trobo”, “em sento bé”, etc), sinó que puguin sentir (“gustar”
diria Ignasi de Loiola) i copsar la bellesa o Glòria del que el cristianisme
entén com quelcom donat gratuïtament de forma inesperada, l’amor de Déu en
definitiva.
4_ Una matèria que evangelitzi.
En definitiva, si es postula que tota
l’escola cristiana evangelitza o, com agrada dir avui i jo també firmaria, és
un “àmbit d’evangelització”, per què no pot evangelitzar també una classe de
religió des d’una presentació correcta, professional, atractiva i
desacomplexada dels continguts que marca el currículum de la matèria? Amb això
ja veieu que la meva aposta és per fer classe de religió catòlica, ni catequesi
(informal, tot i que també cerca possibilitar la transmissió de la fe), ni
Classe de Cultura Religiosa (perquè no és entesa com a missió i tindria un
altre currículum). En certa manera cal conjuminar la tendència antropocèntrica,
per tal que el que es vol mostrar sigui realment significatiu, amb la teocèntrica,
per tal de no deixar de banda el kerygma. No és precisament això el que afirmem
en el Credo quan diem que Jesucrist és plenament home i plenament Déu? No és
Jesucrist mateix (i no només uns “valors”) l’Evangeli?.
PS: Sobre els teòlegs citats recomano la lectura de "Mapas de la fe"
Etiquetes de comentaris:
Educació i pedagogia,
Espiritualitat i Teologia
diumenge, de gener 05, 2014
Dibuixant la santedat jesuítica: Xavier i Favre
Avui La Vanguardia es fa ressó de la canonització de Pere Fabre sj, un dels primers companys de la Companyia de Jesús i el seu primr capellà. És un dels personatges que m'ha tocat dibuixar per la pàgina "Ser jesuïta" que promou les vocacions a l'ordre, després d'un altre dels seus "grans", Francesc Xavier. Aquí teniu la imatge, un Pere Fabre que pelegrina per Europa donant a tort i adret els Exercicis Espirituals, la joia de la Companyia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)