dilluns, d’octubre 29, 2007
Una estona de cel
Diu la cita “un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc”, i així uns es pregunten quin és el lloc de la justícia quan aquesta no es veu per enlloc i el profeta de torn diu que “Déu eixugarà les llàgrimes”[1]; d’altres es pregunten d’on treu l’home la força per a les seves accions i la resistència per a suportar les passivitats, i el salmista diu “l’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra”[2]; i quan el poble bíblic es nega a fer imatges, la gent els pregunta “on és el vostre Déu?”[3] i ells responien “al cel, la casa de Déu”.
Totes aquestes respostes tenien com a marc la cosmosvisió ja superada de l’antigor, quan el món era un plà flotant sobre els oceans i hi havia set cels damunt els caps. Però això tampoc resulta un destorb per creure en “el cel”, doncs ja a la Bíblia aquest espai d’autenticitat troba ressó en el cor de l’home, en l’anhel de canviar el cor de pedra per un cor de carn[4].
Així doncs, on és ara aquest “lloc” d’autenticitat, de plenitud? El cel és una u-topia, certament, un projecte i un horitzó esperonador, però alhora és un Horitzó Habitat, que va més enllà de la mera funció progressista que apunta Eduardo Galeano: “La utopía es como el horizonte,si das dos pasos hacia él, él se mueve dos pasos más. ¿Y entonces para que sirve la utopía? Pues sirve para andar...”. Aquest desig d’un Horitzó Habitat despunta en diverses creaions de l’home, com ara la cançó “A l’horitzó”[5], del grup manresà Gossos: “vull esperar que a l'horitzó hi hagi algú, que m'escolti, que ens escolti a tots.”
A aquest Horitzó Habitat, però, com s’hi arriba? És qüestió d’esperar i quedar-se sentat a l’espigó del port tot mirant el mar com els protagonistes de “Los lunes al Sol”? És una tasca que depén enterament de la llibertat i esforç de la humanitat fins arribar al paradís materialista?. Al cel s’hi puja baixant a les entranyes de la pròpia existencia humana, fent el mateix recorregut kenòtic (abaixament) que els cristians hem ensumat amb el que anomenem “misteri de l’encarnació”. No per massoquisme ni estoicisme, sinó per amor. El cel cristià, lluny de la visió asèptica de cotó-fluix, està empolsat de la terra del servei, la mateixa terra que Jesús espolsa dels peus dels seus amics quan, just abans d’anar a preparar estances “a la casa del Pare”, els vol mostrar què és estimar. El cel és humil, té humus, toca de peus a terra.
(recomano la lectura de, “El Cel pot esperar?”, de Joaquim Menacho Solà-Morales, editat als Quaderns de Cristianisme i Justícia, nº 119)
[1] Isaïes 25, 8
[2] Salm 121, 2
[3] Salm 42
[4] Ezequiel 11, 19
[5] del treball “El jardí del temps”
diumenge, d’octubre 28, 2007
Afectivitat “single”
Ahir vaig anar a un sopar d’un amic que feia trenta anys (un jove de la meva edat, vaja). Feia temps que no sortia de nit per Barcelona i vaig quedar parat de la marabunta nocturna que es passeja per l’Eixample amunt i avall. Restaurants plens, cues a les portes de locals nocturns, gent ben arreglada (al menys exteriorment, tot i que n’hi ha que no tenen “arreglo”), etc. Vaig anar a un d’aquests locals nocturns de balleruca amb la gent del sopar. Em donava la sensació d’estar en una discoteca d’aquelles a les que anava quan era adolescent o ens els primers anys de la universitat... però amb la diferència que ara no hi havia noies de quinze sinó de trenta anys i una bona colla de joves professionals investigant “el mercat”. La resta semblava igual: cridar per poder entendre’s (avui estic mig afònic), llums blavoses de baixa intensitat i gent ballant la darrera cançó de moda o algun clàssic del pop ressuscitat a ritme child out; mentrestant, a la barra apretats, la gent desitjosa de ser atracada, demana combinats.
Tot plegat m’ha fet pensar força. La gent de la meva generació, en general, es guanya la vida, no tenen parella estable, tenen temps, viuen generalment sols/es... com compensar el buit afectiu? Per una banda no es “talla” amb les relacions familiars perquè es viu fora de casa dels pares (o no) però en contacte constant i interessat amb els pares i la familia. Per altra banda, tampoc es “talla” amb els amics, un cercle de relacions que es va ampliant amb diverses activitats, cafés i sopars, escapades o viatges a l’estranger. Pel que fa a la part més profunda de relació sexual, de tant en tant hi ha alguna mena de “fregament” sense compromís amb algú d’aquest cercle d’amistats... i així anar fent.
No vull jutjar, però tot plegat em resulta estrany perquè trobo que sovint hi falta una mena de “nervi intern”, una mena de “projecte” que dóni més “canya” a la vida, més profunditat; algun tipus de compromís vital que sigui independent (o integrat) del món laboral; un “way of life”; quelcom que afecti realment el qüotidià (amb qui vius, amb qui comparteixes la vida, qui entra a casa teva, com consumeixes, quins criteris tens amb el teu temps i els teus diners, quin paper tenen els altres en la meva presa de decisions, etc). També s’ha de reconéixer que el món single és una oportunitat de creixement personal, de conviure amb un mateix i la pròpia soledat, de “fer-se” i posar-se a prova.
dissabte, d’octubre 27, 2007
Homenatge a Jordi Llimona
“40 persones han col.laborat en aquesta obra. Una quantitat important, una quantitat digna d’esment i una pluralitat enriquidora….Les primeres impressions sobre Llimona han estat corroborades. Si irradiava personalitat es per que veritablement la tenia. Si parlava amb convicció era per que tenia conviccions. El desig és que aquest llibre, aquesta miscel.lània, no sigui un simple “complir” amb la memòria d’en Jordi LLimona, caputxí, lliure pensador, escriptor..., sinó un punt de partida per continuar aprofundint de manera seriosa i crítica la seva figura i el seu pensament.”
Particularment he de confessar que tinc certa simpatia pels caputxins tot i ser un urbanita poc sensibilitzat per l’ecologia. Sempre m’ha fet gràcia trobar-me l’estatua d’un “tocayo” meu (Fra Eloi de Vianya) a l’entrada de l’església dels caputxins de Sarrià.
Gràcies, Senyor, pels germans caputxins, per la seva feina i per la seva manera de ser.
divendres, d’octubre 26, 2007
Presentació del llibre "Amor al vent"
dimecres, d’octubre 24, 2007
Estació d'enllaç... aquest divendres no perdis el tren
dilluns, d’octubre 22, 2007
Aprenent de Las Vegas (i dels okupes)
Hi ha, però, un exemple encara més qüotidià: les bastides dels edificis que estan en restauració com és el cas de la finca on visc. Potser sense tanta reflexió, un grup d'okupes ha vist en aquesta estructura perifèrica una magnífica oportunitat per penjar-hi una pancarta i així ho van fer anit. No és que em molesti massa però m'ha fet pensar que, fet i fet, donat que nosaltres sí som els propietaris de la finca, podriem penjar també els cartells que volguèssim, no? He fet una composició piratilla amb el photosop a veure què us sembla. Crec que es distingeix prou bé la pancarta dels okupes i les pancartes virtuals. És més, penso que les façanes dels futurs temples o centres parroquials haurien de tenir en compte la possibilitat d'una "façana-aparador" mòbil. La catedral de Barcelona (i no em refereixo al Camp Nou) mai havia estat tant interessant com quan van estar restaurant la façana. Llàstima que s'hagi deixat perdre una oportunitat molt bona per experimentar en la pastoral-publicitaria.
diumenge, d’octubre 21, 2007
TSKV.cat ... Creure sense complexos
dilluns, d’octubre 15, 2007
Barcelona, una ciutat amb diversitat de creences
diumenge, d’octubre 14, 2007
La “Fauna Parroquial” i la Fira de Frankfurt
dissabte, d’octubre 13, 2007
Esplai Al Vent... objectiu: la Lluna!
Tot i perdre’m bona part de la trobada, m’ha tocat preparar la pregària del matí. No sabia massa bé què fer però, doanat que el lema de l’esplai per a aquest curs és “Objectiu, la Lluna”, m’he basat en la dita aquella de “Quan el savi apunta la lluna, el neci mira el dit” per enllaçar-ho amb l’evangeli de Jesús i la samaritana (Jn 4, 1-23), un de tants textos joànics en el que es produiex un diàleg de “besugos” entre Jesús (que apunta a la Lluna, que diu la Veritat) i altres personatges (en aquest cas la dona samaritana) que no veuen més que “el dit” (la mediació). L’esquema de la pregària ha estat el que utilitzava el Cardenal Martini (“on the rocks”) a les pregàries de Milà, que consisteix en (“a saber”):
1_ una BREU presentació del text bíblic per part del qui dirigeix la pregària
2_ lectura del text i silenci meditatiu (pot estar acompanyat per música de fons)
3_ una roda de comentaris personals dels participants sobre el text meditat
4_ una segona roda de pregàries dels participants a la llum del que s’ha compartit prèviament (aquí es pot usar algfún recurs plàstic per motivar la participació. En el cas d’avui, cada participant tenia un petit exemplar del coet de “Tintín a la Lluna” i escribia la pregària en el seu coet per enganxar-la després a un mural, etc)
5_ paternoster final
No ha estat una estona gaire llarga, però ha valgut molt la pena perquè la majoria de monitors/es ja estan força acostumats a aquesta mena de dinàmiques i han compartit força, amb algunes aportacions molt suggerents. Després d’estones com aquestes, crec que els monitors poden anar prenent apunts per a escriure el seu “Amor al vent 2” (per cert, el llibre ja es pot complar a la Claret, us robaran 12 eurons però valdrà la pena).
Gràcies, Senyor, perquè no sóc imprescindible i he pogut donar un cop de mà en el meu procés de “retirada” contínua del centre d’esplai que tant m’estimo. Jesús, ensenya’ns a anar i demanar la Lluna (o allò que tú anomenaves “Regne de Déu” o “Abbà”...). Amén!
dimecres, d’octubre 10, 2007
48 hores sense tabac!
Ara és diferent. Tinc trenta anys i ja porto la meitat de la meva vida fumant (fumant de veritat, els darrers anys a paquet per dia o més). Tenint en compte que per cada set anys de fumar es calcula que hom ingereix un litre d’alquitrà, això vol dir que ja porto un litre per cada pulmó. Ja n’hi ha prou, no?. Hi ha altres factors a favor de deixar-ho: Estic realment fart de fumar i d’anar a comprar tabac a hores intempestives de les nits creatives; la comunitat a on visc ara no es fuma en els espais comunitaris i, per primera vegada en la meva història de jesuïta, no hi ha fum a la sobretaula de cada dia; no hi ha ningú que em presioni i em “toqui els nassos” per a que ho deixi, més aviat al contrari; en les relacions interpersonals es nota si un ha fumat o no, etc.
En el fons, crec que això de deixar de fumar és una cosa purament espiritual-psicològica, més que no pas – encara que també – de dependència fisiològica. El tema del fumar és la inseguretat, manca de confiança, manca de fe en el darrer terme. El fumar és com el menjar, i el fumador empedreït un bulímic golut. Les "Reglas para ordenarse en el comer" ignasianes es podríen aplicar semblantment al tema del tabac. El fet de fumar un cigarro, especialment el fet de xuclar l’aire, dóna la falsa aparença que estàs “ingerint” el món, menjant-te’l, incorporporar-lo per via respiratòria, i això et reforça anímicament en moments de treball intensiu o en d’altres de confusió, o en els que encara no t’hi has posat... Com superar aquetsa falsa il·lusió? Una manera és passant gana de debó. La gana es fa molt més forta que el desig del fumar i un s’adona del què és important i què no ho és. Però reconec que tampoc és qüestió d’anar desganat de per vida.
Us deixo amb una altra cita de la Etty Hillesum:
En resposta a Werner Levie, un idealista fumador: “No és gaire seriós llegir a Maimònides i pretendre refer el món després de la guerra, quan hom s’enverina, de manera conscient i sistemática, fumant tants paquets de cigarrets al dia! Doncs el mateix: si hom no s’esforça, fins en els més petits detalls, per posar la seva vida quotidiana en harmonia amb les seves més nobles idees que professa, aquestes idees no tenen cap sentit.” (16 abril 1942)
dilluns, d’octubre 08, 2007
La nostàlgia perpetua
Del diari de la Etty Hillesum he anat a petar, com qui va enllaçant cites a la xarxa de la cultura, a un tal Rilke, que tant li agradava i del qual anotava algunes citacions seves. He trobat aquesta sobre la nostàlgia:
“No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitut de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necesari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un plà més alt, i així extreure’n d’ella la força i l’impuls per a estimar més”
(És tan cert que només puc dir una cosa: Amén!)
diumenge, d’octubre 07, 2007
No tingueu por
L’evangeli està plagat de “No tingueu por”. Ho diu l’àngel Gabriel a Maria, ho diu Jesús als seus deixebles, ho diu el Ressuscitat quan s’apareix als purucs deixebles que s’han amagat dels jueus, ho diu Jesús quan lloa la fe (= gosadia, manca de por) de tanta gent que guareix (el centurió, la sirofenícia, el paralític, etc).
Quasi es podria dir que l’evangeli és una crida a superar les pors i les angoixes, a viure confiadament. Com? Mirant-lo a Ell, mirant l’amor màxim lliurat en creu com serpent elevada en un bastó (curiosament símbol d’Esculapi i de la serp que guareix als israelites de les picadures d’escorpins al desert).
Us deixo amb una cançó de Els Pets que es titula, precisament, “Por” i que parla de totes aquestes coses, també de la mirada amorosa que guareix.
dissabte, d’octubre 06, 2007
No ho diguis, no ho pensis, dibuixa-ho!
Una de les temptacions d’aquest desert és predre-s’hi, embolcallar-se en pensaments i fantasies i no sortir-ne. Imaginar mil i una possibles sol·lucions i no optar-ne per cap, perdut en la bellesa de infinitat de racons possibles, d’infinites textures i materials. Per aixó és molt important cercar quelcom objectiu que ajudi a decidir, en d’altres paraules: dibuixar, produir plànols, alçats, seccions i perspectives, imatges...
Un mestre deia al seu deixeble somniador: “No ho diguis, no ho pensis, fes-ho!”. Semblantment, en aquest desert cal “fer” les coses. Si un escriptor avança en la novel·la o en el pensament discursiu a base d’escriure una i altra vegada (ho sé per pròpia experiència, a partir de la publicació d' "Amor al vent"), l’arquitecte avança dibuixant, doncs el que l’escriptura és per al pensador és el dibuix per a l’arquitecte. No és d’estranyar que en Witgenstein associés paraula (discurs) i pensament amb dibuix. Un dibuix ordenat és un pensament ordenat i, sense dibuix, senzillament no hi ha pensament. No és d’estranyar, tampoc, que grans escriptors com l’Ernesto Sabato siguin alhora grans i apassionats pintors.
Dit això... mans a la feina!, a dibuixar!, a pensar!
dijous, d’octubre 04, 2007
La parròquia... manquen idees?
Resumint: erudicció i anecdotari "10" (no es pot negar la tasca d'investigació de l'autor), suggerències i pistes d’investigació "0"
De què serveix tanta història si, després, ajuda ben poca cosa de cara a aprofondir i reflexionar sobre les parròquies i la comunitat parroquial avui en dia?. Al meu parer, al menys pel que respecta a l’escrit de la conferència, hi manca un “feed-back” que pugui aportar alguna cosa a la reflexió sobre la comunitat parroquial avui en dia i digui alguna cosa més que “hi ha hagut moments de tot però ara estem millor que abans”. Ens cal ser més autocrítics, en definitiva.
dimarts, d’octubre 02, 2007
Homenatge a Ferran Lobo
El recordo encara quan es presentava amb el seu “mono” de currante pulcrament disposat a sota de l’americana, acariciant la punta del seu espés bigoti, jugant amb una cigarreta impacient per autoimolar-se entre els seus dits, mentre feia referències als ritus fundacionals de les ciutats, i la ciutat Romana per excel·lència, o als clàssics grecs. Quanta cultura li dec a aquest home!. Esperonat per ell vaig reflexionar sobre la condició humana i la seva relació amb l’estètica a pel·lícules com “Blade Runner” o “2001, una odisea en l’espai”, també vaig llegir-me “l’Home Revoltat” d’en Camús o “La idea de ciudad” d’en Joseph Rykwert que tant m’ha ajudat de cara a preparar el seminari sobre “Fonaments per un Temple Virtual” que vaig fer amb en Manuel Hernández al Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia ara farà un any.
Gràcies, Senyor, pel Ferran i la seva tasca filosòfica. Que tot el que ens ha anat ensenyant no caigui en sac trencat i, tot i que es declarava ateu, ajúda’l a “fer el salt” de l’estètica a la contemplació de la teva mirada... tan de bó hagués tingut un professor com ell a la Facultat de Teologia!.