Tancar el cercle? Un proposta formativa imprescindible

Les qüestions entorn l’espai sacre actual són ben diverses i parteixen d’àmbits ben diferents. N’hi ha que s’hi aproximen des d’un interès que podríem anomenar “fenomenològic”, és a dir, que parteix de l’anàlisi del que les diferents cultures han entès com espai sagrat. D’altres s’hi atansen des del diàleg amb la natura. Encara en tenim que els preocupa el diàleg de l’espai sacre en una societat plural o “trencaclosques” en els no-llocs de la gran ciutat que pugui incloure també espais d’espiritualitat no confessional. També hi ha la preocupació interna de cada tradició religiosa de com concebre un espai sacre adequat per als seus fidels contemporanis, o bé quines possibilitats donar a l’espai sacre secularitzat o sense ús. Com veiem, tenim un seguit de perspectives entorn d’un nucli o temàtica sacra. Potser la figura geomètrica que més s’aproxima a aquesta situació és la del cercle, i d’aquí el títol encertat per al seminari que planteja el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) conjuntament amb la Fundació Migra Studium (MS) entorn d’aquesta temàtica: “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai”, que s’esdevindrà del 16 de gener al 20 de febrer de 2020. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (2) El mobiliari

En l’arquitectura sacra el disseny del mobiliari litúrgic és un altre projecte dins del projecte global. A voltes, fins i tot només amb la disposició del mobiliari – la disposició del “trident” de la seu, l’altar i l’ambó i la relació de l’assemblea amb aquests - es pot definir ja un espai religiós, com va demostrar ja als anys vint del segle passat l’arquitecte Rudolf Schwarz en les trobades del moviment de joves catòlics al castell de Rothenfels sota el guiatge del teòleg i bisbe Romano Guardini.

Altar.

L’altar es troba situat a l’eix de la nau principal sobre plataforma circular d’un graó segons plànols. La seva base s’ajusta a l’especejament de 1,80m del passadís central que recorre el presbiteri des de l’accés de l’absis (tres lloses de 60x120cm posades pel seu cantó curt). El primer nivell de l’altar, en el seu sòcol, està conformat per les mateixes peces del paviment, creant una línia d’ombra respecte la resta de l’altar que té majors dimensions segons plànols. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (1). El projecte

No és que haguem posat un sant cap per avall, castigant-lo de cara a la paret o com qui gira el quadre d’un rei desafortunat, però el projecte que presento avui tracta de “girar 180 graus” l’esquema funcional del temple parroquial de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú.  La situació que ha motivat aquest projecte és digna de tenir en compte, atès que es tracta d’un cas en el que els canvis urbans afecten el funcionament de la peça eclesial; en d’altres paraules, la transformació urbana de l’entorn d’una església no és aliena a la manera de relacionar-se i entendre el vincle de la comunitat parroquial envers la ciutat. Allò que és i vol ser la presència eclesial en relació a la societat contemporània passa per la manera de relacionar-se l’edifici eclesial en relació a la ciutat. (seguir llegint)

Reforma de presbiteri per una capella fonda a Vic

Per raons que no venen al cas, finalment el projecte que presento ara no es durà a terme però considero que tenia la seva gràcia i pot ser pres de referència per a petites intervencions de reformes de presbiteris. Es tracta de la reforma del presbiteri de la “Capella fonda” (Capella del Santíssim) del temple parroquial de El Carme de la ciutat de Vic.

L’inici de l’encàrrec és força significatiu atès que segurament és compartit per altres comunitats parroquials. L’encàrrec parteix del fet que la comunitat actual, molt minvada, es troba dispersa en les celebracions dominicals donada la gran dimensió de la nau principal del temple parroquial; per això es proposa arranjar la capella fonda situada, seguint els esquemes clàssics, a l’esquerra del presbiteri. La capella té unes dimensions considerables, amb una nau de gairebé 8 metres de llum i 15 de llargada coberta amb una volta de canó, està decorada amb ornamentació clàssica, dotada amb un cor al fons i un cambril amb dues petites sagristies a banda i banda. Podria ser ben bé entesa com una capella dins d’una altra. (seguir llegint)

Arquitectes catalans al CIARC d’Oporto

Aquests dies s’està tancant la inscripció al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que s’esdevindrà a Oporto del 10 al 12 d’octubre d’enguany, amb el lema “Arquitectures per a una nova litúrgia. Intervencions sobre el patrimoni religiós després del Concili Vaticà II”. Aquesta edició és interessant perquè torna el CIARC a la Península Ibèrica, després que les dues darreres edicions hagin tingut lloc i temàtica llatinoamericana.

El plantejament del CIARC crec que és molt interessant perquè, en el fons, respon a preguntes que apareixen sovint en la tasca de gestió del patrimoni arquitectònic de temàtica religiosa: Què fem amb les esglésies? Serveixen encara per a les celebracions cristianes? Com adaptar-les als criteris del CVII?, etc. Copio el text del plantejament per tal de fer-nos-en una idea (seguir llegint)

Una pàgina de còmic a la capella de l’escola

De les recerques que vaig fent sobre espai sacre en relació al món infantil, juvenil o educatiu cal notar iniciatives que no són pròpiament del ram de la construcció sinó que provenen del disseny i de l’acció o comunicació pastoral. Es tracta d’intervencions centrades en el mobiliari i “l’atrezzo” més que no pas en la forma de l’espai però no per això deixen de tenir interès. Aquest és el cas del grup ONcreaciones, un tàndem creatiu format per Pilar Ramírez i Jesús Mario Lorente, coneguts per les seves iniciatives editorials com ara la sèrie El rey de los mindundis, i autors del recent projecte per un nou oratori al col·legi dels Germans Maristes a Alacant. (seguir llegint)

Un espai multicultural d'interioritat escolar al suburbi

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.

Amb el pas dels anys, l’església diocesana va edificar, ben a prop de l’escola, una parròquia; mentre la comunitat gitana es passava al culte protestant, obrint els seus propis locals, i arribava al barri un gran contingent de famílies dels més diversos orígens, des del Magreb  fins al Paquistà passant per Llatinoamèrica i l’Orient llunyà, que anava suplint la població provinent de la migració interna del sud de l’estat Espanyol pròpia dels anys cinquanta i seixanta. (seguir llegint)

Ripoll, tres espais urbans per la interioritat

Potser perquè tens més temps per pair el que llegeixes, de vegades passa que les lectures estivals condicionen la manera de viure les vacances. Jo estic llegint “La interioridad habitada”, d’en Francesc Torralba, perquè m’interessa això que s’anomena “educació en la interioritat” tant des d’un punt de vista educatiu com, tal com suggereix el títol del llibre, com des perspectiva espacial-arquitectònica. Valgui com exemple la següent citació referida al diàleg interioritat-exterioritat aplicat a una casa:

«Puedo observar la fachada de una casa, su altura, sus puertas y sus ventanales, el tejado y el canalón que recoge el agua, pero solo si penetro por algún intersticio dentro de la casa y me paseo por sus habitaciones, por sus pasillos, por el desván, por el sótano y por el cuarto oscuro, podré decir, realmente, que conozco esa casa. Tampoco puedo inferir el estado de la casa a partir de la fachada. (...) No puedo acceder a ese universo de vivencias si el otro no me abre la puerta de su casa y me deja entrar en ella.» (p.28-29)

(seguir llegint)

Una església domèstica a la Vall de Camprodon

Potser l’església parroquial de Sant Pau de Segúries (1971) no és gaire coneguda pels visitants ni els mateixos habitants del Pirineu ripollès. Potser perquè, com sol passar amb les esglésies modernes, “no sembla una església” i passa desapercebuda pels conductors que creuen la localitat i hi passen per la vora. De fet, es va voler així des del principi: “que l’església vingués a ser-hi com una casa entre les cases”. Una manera de ser que recorda allò del pròleg de Sant Joan “ha habitat entre nosaltres” (Jn1,14), o bé allò de l’himne de la Carta als Filipencs: “es feu un de tants” (Fp2,7).  Ara bé, aquesta petita església domèstica és molt significativa de l’arquitectura religiosa posterior al Concili Vaticà II i, per tant, molt moderna. (seguir llegint)

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)

Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)

La credença accessible

D’acord, us podeu preguntar: què és un “credença”? Serveix per “accedir al credo”?... Jo tampoc en sabia res fins que no em vaig posar a reformar esglésies. La credença és un petit moble, a mode de tauleta auxiliar, on es disposen les “espècies” (el pa i el vi) abans de ser consagrats en una eucaristia. Aquest moble sol estar en un dels límits del “presbiteri”, el lloc elevat on hi ha l’altar, l’ambó i la cadira del capellà, altrament dita “seu”. Presbiteri, en grec, significa “lloc dels ancians” i d’aquí deriva també, per exemple, el mot priest, “capellà” en anglès.

Que el presbiteri sigui el lloc dels ancians, en una església envellida com la nostra, no deixa de ser significatiu. Valgui com exemple l’experiència viscuda aquest passat diumenge en una localitat de la Costa Brava. Vaig anar a missa de les 9 del matí i la celebració es feia a la “capella fonda”, o “del santíssim”, una capella d’estil neoclàssic de dimensions considerables adossada perpendicularment a la bella nau gòtica del temple, com tant sovint ens trobem en les parròquies de poblacions abans nombroses. (seguir llegint)

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.

L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)

D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)

És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

Notre-Dame, a l’abric de la Mare de Déu

El mot holocaust prové de la contracció dels mots grecs holos, que vol dir “tot”, i kaustos, que vol dir “cremat”. En el món bíblic, el mot holocaust va lligat a la idea de sacrifici expiatori, com podem veure al llibre del Levític 6, 1-23. La víctima animal, sovint un anyell, sacrificada pels pecats havia de ser enterament consumida pel foc de l’altar. Per altra banda, el mot catòlic prové també de la contracció dels mots grecs kata, que vol dir a sobre, a sota o contra, i, altra vegada holos, significant en conjunt “a través de tot” o, més properament a nosaltres “universal”, per a tots. Sembla que el primer en parlar d’una “església universal” va ser Sant Ignasi d’Antioquia, cap a l’any 110, i vinculava l’assemblea cristiana a la presència d’un bisbe, precisament aquell qui s’asseu a la “càtedra/catedral”. D’aquí que la imatge de Crist representat com Anyell de Déu presidint l’espai eclesial-assembleari és més que evident.

Valguin aquests preliminars etimològics... (seguir llegint)

Una agulla per recosir la transcendència

En una societat de l’espectacle com la nostra, la caiguda de l’agulla central de la Catedral de Notre-Dame de París mentre és devorada per les flames forma part del consum mediàtic però, alhora, desperta en l’espectador un seguit d’interrogants sobre la transcendència que restaven endormiscats en l’inconscient de l’Europa secularitzada. Les comparacions sempre són insuficients i injustes, és a dir, que tampoc s’acaben d’ajustar, però els habitants del poble de Rosselló deurien sentir quelcom semblant als parisencs quan es va esfondrar el seu campanar  el 2016. Quan el patrimoni sacre desapareix sempre hi ha una doble lectura, la de la comunitat creient i la de la societat civil en tant que obra que representa el paisatge anímic de la col·lectivitat. (seguir llegint)

La tenda de la troballa

“A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament.” (Ex 33, 7)

Si som primmirats, el projecte rep el nom de la “Tenda de la trobada”, però resulta aquesta capella del Centre d’Espiritualitat dels jesuïtes a Salamanca, dissenyada pel despatx Cherrez+Cantera  amb l’assessorament del P. Cristóbal Jiménez SJ, resulta tota una troballa per diverses raons. (seguir llegint)

Esglésies que fan arquitectes

Normalment pensem que els arquitectes “fan” (dissenyen) les esglésies, i sol ser veritat, però... les esglésies “fan” (formen) als arquitectes? Aquesta és la innovadora pregunta de fons d’un llibre que no he llegit i d’un autor que no conec personalment del qual es feia ressò aquest diumenge passat l’article de Luís Alemany “Aprendiendo arquitectura de Dios”. Es tracta del futurible editorial “Manifiesto arquitectónico paso a paso; un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”, que es promou per mecenatge (crowfunding) a través de l’editorial libros.com (jo ja en sóc mecenes, aviam si us hi animeu!). D’aquesta manera tanquem un cercle virtuós on els arquitectes que fan esglésies modernes ensenyen a d’altres arquitectes a ser tals a través d’elles i, de pas, ajuden a aquests darrers a fer llibres sobre esglésies modernes. (seguir llegint)

Enric Comas, a la recerca de l'ordre

Deien que a la seva taula de dibuix, l’Enric Comas, jesuïta i arquitecte, tenia la següent citació monàstica: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). Per a l’Enric, l’arquitectura era endreçar, cercar un lloc per cada cosa i posar cada cosa al seu lloc; semblantment a la manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi són fets per “ordenar la vida”. Per això mateix també es podria dir que la seva era una tasca “cosmològica”, més que no pas merament “cosmètica” o estètica. La bellesa, seguint els cànons grecs, però també del moviment modern de l’arquitectura, ve de més a més, quan cada cosa respon a allò que és i es relaciona correctament amb la resta. (seguir llegint)

Tot va començar el 52

Seguint amb el tema dels altars moderns, cal recordar-ne un en especial que va marcar l’inici de l’arquitectura religiosa moderna a Catalunya: l’altar efímer pel Congrés Eucarístic de Barcelona, dissenyat per Josep Soteras.

Avui dia segurament sonarà molt estranya la idea d'un “Congrés Eucarístic”, així que i podem dedicar un moment d’atenció. El XXXVè Congrés Eucarístic a Barcelona, que va tenir lloc entre el 27 de maig i l'un de juny de 1952, va ser, més enllà d'unes "olimpíades de sotana"[1], un esdeveniment de primer ordre que va superar el mateix fet religiós i que avui no es pot entendre sense el seu marc històric. Va ser el primer congrés eucarístic després de la segona guerra mundial, l'anterior s'havia celebrat a Budapest l'any 1938; en un ambient internacional de màxima tensió entre els dos blocs i amb la guerra de Corea en curs; a Espanya tot just s'està sortint de la duresa de la postguerra, quan es van acabant les restriccions i els racionaments, mentre es reprenien les relacions diplomàtiques després del bloqueig de les Nacions Unides, a les portes del Concordat amb la Santa Seu i  dels Pactes de Madrid amb els Estats Units d'Amèrica del 1953. Es tractava de la primera manifestació o acte de visibilitat internacional de relleu del règim franquista, una obertura al món. El lema del congrés era "La eucaristía y la paz", fet que denota ja una certa distància amb els termes de croada o victòria emprats anteriorment pel nacionalcatolicisme. (seguir llegint)

Espais per la trobada, tres exemples

Trobar-, lloc on quedar entre el trànsit de les obligacions; lloc de gratuïtat on donem un respir al temps i la possibilitat a un diàleg sincer. Recorrem les possibilitats d'aquests espais de trobada acompanyats per alguns exemples desenvolupats per T113-Taller d'arquitectura a Barcelona.

1_Trobar un cor que celebra.

Ens trobem per celebrar esdeveniments, també per celebrar la fe. Una taula ben disposada, un espai acollidor, una llum adequada ... són trets ineludibles per trobar-nos al cor de la celebració (seguir llegint)

Essencial, estimat Watson

Val, d’acord, en Sherlock Holmes diria “elemental” en lloc de “essencial” (si és que el detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle ho va arribar a dir mai en alguna novel·la)... però la modificació queda justificada per reflexionar precisament sobre el llibre “Esencia. Diseño de espacios educativos”, de l’artista Siro López, que la Fundació Vicens Vives va presentar el passat dimecres a l’auditori de les Drassanes de Barcelona.

La presentació, crec, no es va fer pesada i es va cenyir força a l’esquema pregunta-resposta previst. Previsiblement, a mi em va tocar la pregunta per l’espai de “interioritat” i, com que sóc de preparar les coses i aprofitar tot el que la meva pobra neurona produeix, us ho “re-produeixo” tal com ho tenia pensat (que és pràcticament el que vaig dir). (seguir llegint)

Posi’m un trifàsic eclesial, si us plau

Fa temps un catequista m’explicava que, per parlar del Misteri de la Trinitat a un grup de confirmació, va fer una maionesa; tot donant a entendre com tres elements (l’ou, l’oli i la sal) es fusionaven en una mateixa cosa. Al cap d’un temps es va produir l’efecte de “vampirització”, on el mitjà es menja el contingut, i els nois només recordaven aquella sessió “de la maionesa”, però la Trinitat havia desaparegut. El mateix pot passar amb el “trifàsic eclesial” d’avui, així que vagi com avís el que acabo d’explicar.

Aquestes línies són una reflexió sobre tres elements que fan anar de corcoll als arquitectes que tenen encàrrecs de reforma d’esglésies: la posició i significació del mobiliari litúrgic (seu, altar i ambó). I ho faig arran de la lectura del llibre “Espacio celebrativo”, de Bernardino Ferreira da Costa, publicat recentment pel CPL. (seguir llegint)