dimarts, d’octubre 31, 2006

Encarant la Resistència, homenatge a Ernesto Sabato

Els dos darrers posts m’ha agafat per parlar de “l’encara?”. Avui us vull parlar de l’Ernesto Sabato, un escriptor que aprecio com podeu veure per la “Cançó d’entrada” del meu bloc. Us recomano molt vivament la lectura del seu darrer llibre “La Resistencia”, publicat a Seix i Barral el 2000. És el testament d’un antic lluitador i cercador de la condició humana, d’algú que ha fet un llarg recorregut interior.

“La Resistencia” no parla d’un hiperactivisme revolucionari, sinó d’una manera de situar-se davant la vida. De tant en tant rellegeixo aquest llibre i, la veritat, resulta una medicina força reconfortant. Us deixo amb algunes cites de l’obra. Que aprofiti!

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí. Y entonces ¿cómo? Hay que revalorar el pequeño lugar y el poco tiempo en que vivimos, que nada tienen que ver con esos paisajes maravillosos que podemos mirar en televisión, pero que están sagradamente impregnados de la humanidad de las personas que vivimos en él.”

“La presencia del hombre se expresa en el arreglo de una mesa, en unos discos apilados, en un libro, en un juguete. El contacto con cualquier obra humana evoca en nosotros la vida del otro, deja huellas a su paso que nos inclinan a reconocerlo y a encontrarlo. Si vivimos como autómatas seremos ciegos a las huellas que los hombres nos van dejando, como las piedrecitas que tiraban Hansel y Gretel en la esperanza de ser encontrados.”

“En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir. El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio.”
Voluntaris, encara?

Aquesta setmana, a l’hora de dinar, he comentat que estava impressionat perquè encara hi ha joves voluntaris disposats a fer un esforç per a fer un forat a l’agenda i donar el seu temps per d’altres. Els hi he exposat el cas d’un jove universitari que, després d’haver fet el camino de Santiago, refusarà cobrar per a fer de director de les activitats del lleure para-escolar en una escola del centre de Barcelona per a venir totes les nits dels divendres a l’Esplai Al Vent.

Un company de casa m’ha respost “no m’agrada aquest “encara” que has dit”. Hi he estat pensant i té raó, a voltes sóc massa pessimista o desconfiat. Per què no esperar que hi hagin joves així?, Si jo ho vaig fer uns anys enrere, per què ha d’ésser impossible que es pugui donar avui?. Per què perdre l’esperança i resignar-me a pensar que tot té un preu o un contracte pel mig?.

Senyor, diuen que la Fe, l’Esperança i l’Amor són virtuts “Teologals”, és a dir: que són Gràcia, un Regal que no s’aconsegueixen només per colzes. Et demano que no em tanqui a l’Esperança, que sàpiga restar “a l’espera” perquè, de fet, és l’únic que importa.

amDg
eloi

diumenge, d’octubre 29, 2006

Sagraments, encara?

El barri on jo visc, Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, no es pot dir que sigui aparentment un barri religiosament gaire actiu. La nota de fons d’aquests trenta anys ha estat marcada per les necessitats socials, tant per les institucions cíviques com per les eclesials. Ara, quan els antics obrers ja han assolit un millor status social, les institucions cíviques, com l’antigament combativa “Asociación de Vecinos de Bellvitge”, s’han adormit i són les institucions d’arrel eclesial les que duen endavant les propostes socials del barri. La parròquia Mare de Déu de Bellvitge, més enllà de l’àmbit sacramental és una plataforma privilegiada per a l’acció social. Així es demostra amb un munt d’activitats que van des del grup de Promoció de la Dona, el grup de Ayuda Fraterna o les activitats per al jovent de Reforç Escolar, l’Esplai Nocturn Al Vent o el Casal-Menjador d’Estiu.

Com a jesuïta hi ha un tema que em preocupa molt, del qual no se’n poden fer càrreg les institucions cíviques i nosaltres, des de l’església, sovint deixem de banda o el convertim en mecanicisme rutinari: la transmissió de la fe. Feia anys que no hi havia cap grup de confirmació de joves a la parròquia, semblava que una proposta tan “explícita” no interessaria, etc. Així i tot, cada any es presentava algun jove, o els seus pares, per la parròquia preguntant per la possibilitat de fer la confirmació.

Aquesta any ens hem llençat a fer un grup de joves adolescents implícitament religiós, de cara a fer un procés, una KTQ6, de cara a rebre la confirmació o fer la primera comunió. És un grup heterogeni, des de joves de “segona generació” de la immigració interna peninsular fins a joves llatinoamericans de l’Equador o Bolívia que estan desconcertats i volen retrobar algun lloc on viure la fe en la que van ser educats en el seu país d’origen.

En PPA i jo, els monitors del grup, estem “flipant” amb l’interès d’aquests joves que volen conciliar el “reguetón”, el “heavy” i la seva vida amb la fe. La veritat és que aquesta resposta ens ha impressionat. Hi ha molta feina a fer, però estem realment esperançats. Sagraments encara? ... doncs resulta que sí, encara segueix sent una bona aposta de sentit.

dimecres, d’octubre 25, 2006

El “post” i el “pressupost”

D’aquí a mitja hora he quedat amb la Sílvia, la secre de l’esplai, per a fer el pressupost de l’any. Aprofito aquesta estona per a pensar i penjar el post d’avui que, com veieu, va de diners. De blocs que parlin del tema econòmic en conec ben pocs. El més destacable és el de consum responsable, suposo que deu ser perquè han trobat en el format blocaire un espai de comunicació que els seria impossible en format paper, del qual caldria destacar la revista “Opcions” (http://cric.pangea.org/cast/como.html)

Però no defugim del tema. Això dels diners és quelcom que m’atabala i que, com que visc en comunitat, la veritat és que seguint les lleis de l’austeritat i de “lo que va para el monje va pa’l convento” ens apanyem prou bé i no m’hi fixo massa. A vegades peco d’espiritualisme, de no pensar en coses bàsiques com fer un pressupost per a l’esplai per exemple, quan, de fet, el seguiment de Jesús toca la butxaca. Quan parlo de Jesús sovint parlo de canviar el cor i aquestes coses, però m’oblido que el que tenim més a prop del cor sovint és la cartera!. Per altra banda, quan Jesús parla del “Regne de Déu” (traduint-ho, una mena de “way of life” de Déu) també fa menció dels “calerons”, ara recordo escenes com la de la vídua pobra, l’expulsió dels mercaders del temple o el text del jove ric.

Senyor, que no m’oblidi mai que l’encarnació i la missió passa per les mediacions concretes com ara un pressupost!!!!
La blogosfera catalana, un temple en el no-lloc.

Aquesta tarda he estat estudiant el llibre de Marc Augé “Los no lugares, espacios del anonimato” i ha resultat molt estimulant. Resumint i retallant bona part del llibre aquest vindria a dir que als llocs humanitzats “de tota la vida” ara se li sobreposa un nou no-lloc representat per la usuarització, la solitud, la efimiritat i l’anonimat de les persones. Els exemples proposats són els de les autopistes, els trens de llarg recorregut, els viatges en avió o els centres comercials.

Apliquem-ho al bloc ni que sigui per a fer un exercici mental. La blogosfera és un no-lloc en tant que el lloc és pura temporalitat i les mediacions vénen textualitzades. Puc fer referència a espais i temps, però aquests són per a vosaltres com les indicacions d’una autopista, una nota en el vostre recorregut. També és un no-lloc en tant que la blogosfera viu del present i no de la història. No hi ha monuments que ens vinculin amb la memòria. També és no-lloc en tant que hi ha un cert llenguatge contractual, una codificació...


La gran diferència de la blogosfera catalana respecte els no-llocs rau en que, al meu entendre, no som “usuaris” sinó que es comparteix una mena de sentiment comunitari que va més enllà de un “grup d’usuaris”. Al bloc s’hi fa política, la paraula vol ser performativa (que dient, fa). Bitàcoles.net o Catapings.com són com les places del mercat o l’àgora dels llocs antropològics. La blogosfera catalana, a diferència d’altres comunitats virtuals, pot arribar a ser un “templum” (lloc de sentit) en el no-lloc. Bé, ho he d’estudiar més a fons.Avui només tocava apuntar-ho.

dijous, d’octubre 19, 2006

Fonaments per a un Temple Virtual, l’inici del seminari.



Aquesta setmana hem començat el seminari “Fonaments per a un Temple Virtual”, al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. La primera sessió ha estat intensa perquè en Manolo i jo hem xerrat bastant per a posar les bases del seminari fent unes primeres definicions del fet virtual i de l’espai sagrat. En part hem recollit una xerrada que vam fer, ja fa un any i escaig, titulada “La contemplació en la era cibernètica”, a partir de la qual va sorgir l’interés per seguir investigant sobre aquests dos pols: fet virtual i espiritualitat.

En Quico Riera, el director del centre, ens ha demanat unes primeres impressions del seminari. Les comparteixo aquí amb vosaltres:

1_ Els participants som, majoritàriament, joves professionals. N’hi ha que estan fent el post-grau en teologia, n’hi ha que són informàtics, d’altres són educadors, “pastoralistes” i, fins i tot, hi ha un jove que he conegut en la blocosfera (de “el pou de siquem”).

2_ Per donar exemple hem decidit muntar una plana web (
www.lacompanyia-cat.net/templevirtual), a on anirem penjant materials per a ús intern del seminari i les conclusions de la jornada. Inaugurem un altre “espai” que virtualitza el seminari presencial, “superabundància espaial”? ampliació de la realitat?... la vida mateixa!

3_ Multidisciplinaris: amb el temps en Manolo i jo anem constatant que la reflexió sobre el temple virtual no pot ser més que multidisciplinar. Novel·les de ciència ficció, pel·lícules, espessos estudis antropològics, referències urbanístiques... tot conflueix en aquesta reflexió.

Bé, podria anar xerrant més i més però per avui ja n’hi ha prou. Si us interessa visiteu la plana del seminari, on també hi podeu escriure.
amDg

eloi

dijous, d’octubre 05, 2006

Quan el present fa honor al seu nom.

Quan el present fa honor al seu nom el dia passa amb intensa discreció
El que podria ser llegit com a “no-res-en-especial” es transmuta en “Vida Plena”
El passat es revela com a promesa callada
I el futur es presenta com el que val la pena.
Quan el present fa honor al seu nom... és això: un present.


Concretant aquesta pregària poètica avui et dono gràcies, Senyor, per la trobada amb en Genis. Hem quedat un moment en una sorollosa terrassa de la carretera de Sants per explicar-li què és això de fer de monitor, revisar agendes, aclarir dubtes... gràcies per la tasca i l’empenta d’aquest jove universitari, per la donació d’aquest temps seu tan preciós i tan preuat per la societat de l’oci en que vivim. Ell, i tants d’altres, són el que podria haver estat aquell jove ric de l’evangeli si hagués optat per Tu (Mt 19, 16-23).
amDg

eloi

dilluns, d’octubre 02, 2006

Laura Mor, aterrant de Sierra Leona

Amb la Laura Mor, jove periodista, comparteixo algunes coses: l’estudi del pensament i la vida de Simone Weil, l’educació en el lleure, alguna col·laboració esporàdica a la Revista Relats (
www.relats.tk) ... però d’ella m’admira la seva passió pel tercer món. Aquest estiu, després de participar als campaments del Casal “Al Vent” de Bellvitge se n’ha anat a Sierra Leona. Fa un parell de dies va enviar un e_mail anunciant el seu aterratge i unes primeres impressions. Allà van!

“Hola a tothom! Dilluns aterrava el nostre avió al Prat, després d’una pila d’hores amunt i avall. Hem arribat amb el mal d’estómac de saber-nos lluny de l’Àfrica Negra (com a mínim durant els propers mesos) i, de cop i volta, massa a prop d’unes terres fredes, còmplices de la misèria absoluta dels que malviuen al Sud. La diferència és abismal i entendreu que necessitem encara temps per païr-ho...Això sí, encantants de respondre al “què coi heu fet durant aquests 40 dies?”. Doncs, dir-vos que ben poca cosa. El Luis i jo ens hem limitat a perdre el temps amb la gent de Madina, un poblet al nord del país, enmig de la selva, tocant la frontera amb Guinea Conakry. I, per estrany que pugui semblar, perdre el temps també pot ser un valor en sí mateix. M’explico.


Per nosaltres té un valor incalculable el passejar pel mercat, fent broma del nostre anglès macarrònic, amb els xavals que van viure un dels conflictes més bàrbars dels últims temps, fossin civils o rebels. I els partits de futbol sota el sol fulminant i també sota la pluja torrencial, les converses sobre la%