diumenge, de març 27, 2011

Funció: el sacrifici

Aquest cap de setmana he donat un cop d’ull al llibre “Nuevas Iglesias en Alemania”, una reliquia que vaig poder trobar als prestatges de la nova biblioteca de l’ETSAB. El llibre condensa l’exposició itinerant que va tenir lloc en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional a Munich el 1960, passant per l’estat espanyol el 1962, i es fa ressó de l’ampli moviment de reflexió que es va donar entorn el Moviment Litúrgic liderat per Romano Guardini i concretat en les obres de l’arquitecte  Rudolf Schwarz entre d’altres.
 
M’ha sobtat gratament trobar el fonament cristocèntric i la importancia de l’altar en la ordenació de l’espai dels nous temples - que tant ha influit posteriorment com ja hem pogut veure en l’entrevista a l’Enric Comas -  en la obra del capellà obrer Johannes van Aken “Christozentrische Kirchenkunts, ein Entwurf zum liturgischen Gesamtkunstwerk” (“Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”), del 1923, on diu:
 
“Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena.” (seguir llegint)

divendres, de març 25, 2011

Per terres de ponent...unes reflexions pedagògiques

Dissabte passat vaig estar a la III Trobada d'animadors de pastoral juvenil dels bisbats de Lleida, Urgell i Solsona, al santuari del Sant Crist, Balaguer, fent una ponència sobre el prega-rock, dins dell marc de l'expressió artística i la pastoral. Ahir em va tocar fer una altra ponència a professors de les escoles cristianes, al Col·legi Claver, ajudant a donar feed-back al treball previ que van fent a partir de les vinyetes dominicals. La veritat és que, tot fent el màster de formació de professorat de secundària i la DECA, el ressò que tinc d'aquestes "velles" activitats és diferent perquè aquesta perspectiva educativa els qüestiona i enriqueix. De sobte, per exemple, apareix un tal Vigotsky en el discurs i la teoria de la "Zona de Desenvolupament Proper" (ZDP) s'insereix sense demanar permís en el discurs sobre els nous mitjans de evangelització. Aquest és un curs apassionant, ple de nous camps per explorar, tant en l'espai (desplaçaments per Catalunya) com en el coneixement. Segurament, si ara hagués de tornar a escriure l'Amor al vent o el quadernet sobre el prega-rock, ho faria d'una altra manera.

divendres, de març 18, 2011

El temple secular. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (3)

Seguim amb la darrera entrega de l’entrevista i anàlisi de documents del jesuïta i arquitecte Enric Comas (articles anteriors 1 i 2). En aquest darrer apartat presento unes conclusions de la visió de l’arquitectura categoritzada com religiosa per l’autor en l’article que em va fer arribar.
 
1_ L’arquitectura sacra, abans que res, és arquitectura
 
“Por mi parte entiendo que la arquitectura sacra ante todo tiene que ser arquitectura. (...) La arquitectura viene determinada por tres coordenadas: una utilitaria (porque lo no útil como tal escapa al dominio de la arquitectura para entrar en el de la escultura, pintura, etc.), otra técnica (condición necesaria de existencia del edificio) y, finalmente, una tercera humno-social. (...) La misión primordial de la arquitectura será, pues, la creación de un espacio-ambiente que contribuya a satisfacer estas indigencias del espíritu a través de su funcionalismo material.”
 
2_ No hi ha arquitectura “ex opere operato”
 
“No existe el “tabú” de una arquitectura religiosa que actúe “ex opere operato”, como un sacramento, sobre sus usuarios. (...) No es el arte el que es religioso, sino el tema, el artista, el espectador. No existen ciertas forma exclusivas de lo sagrado que lo distingan de lo profano: eso seria fariseísmo artístico.” (seguir llegint)

dimecres, de març 09, 2011

No hi ha “Arquitectura sacra”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (2)

Segueixo amb alguns fragments de l’entrevista a l’Enric Comas (veure post anterior).
 
(EA) Quines creus que són les característiques de l’arquitectura sacra actual? Què és el que t’agrada o desagrada dels nous temples que s’edifiquen?
 
Resposta, i no provocativa: el primer de tot, no hi ha “arquitectura sacra”. D’això vaig escriure una vegada en una revista d’edició d’un sol número muntada per uns estudiants de fi de carrera per a pagar-se el corresponent viatge, escrit que ha tingut “l’honor” de ser consensat en un dels primers números de “Selecciones de Teologia”, per afalag de l’ego del seu autor. L’al·ludida revista d’un sol número es deia “Arquitectura. 63”
 
Et passo la fotocòpia del que aleshores vaig escriure és el que exactament avui podria dir en relació a la teva pregunta, només que a l’escrit es manifesta que encara no tenia prou clar el fet de l’ecumenisme. El que es pot dir a primeria instància és que llavors tenia ja la “saviesa” que ara tinc o que sóc tan ignorant com aleshores ho era. Adjunto també una fotocòpia de la defensa que vaig fer, defensa i justificació, del projecte que havia de fer per a la façana de l’Església de Sta. Maria Magdalena de Lleida, que rebla el clau.
 
Una última observació: el que em desagrada dels temples que s’edifiquen és la pretensió que poden tenir els seus arquitectes de “ser originals”. I el que m’agrada o agradaria és que, resumint a tot el que dic a les fotocòpies, tinguessin unes condicions acústiques que foragitessin tota mena d’altaveus i micròfons, cosa que rarament passa.
 
(Nota: En el proper post tractaré l’esmentat document que ja teniu condensat en l'enllaç a Selecciones de Teologia) (seguir llegint)
 

dilluns, de març 07, 2011

Córdula, o "De dioses y hombres"

Avui he acabat de llegir "Solo el amor es digno de fe", de Hans Urs von Balthasar (un dels treballs de l'ITF) i, a primera hora de la tarda he anat a veure la pel·lícula "De dioses y hombres" al Verdi abans que la treguin de la cartellera (llegiu el testament del prior aquí). He quedat impactat tant per una cosa com per l'altra i ressonen en diàleg la teologia amorosa de Balthasar i la vida lliurada dels monjos de l'Atlas algerià. Ni un ni l'altre són apologies barates, ni pretenen convèncer a ningú o adoctrinar ningú (com sí que passa amb altres pel·lícules, com la de "Àgora" per exemple), només mostren allò que és radical: l'amor de Déu. La teologia de Balthasar i la pel·lícula "De dioses y hombres" són "Clerasil... directo al grano" (per aquells que tingueu la meva edat ja sabreu a quin anunci em refereixo).


Hi ha un moment molt interessant en la pel·lícula en el que hi ha un diàleg entre el prior i un dels monjos de la comunitat que no troba sentit en la mort que l'amenaça: per què ser "màrtir"? per una fe? per una idea? per ser herois?... el prior li dóna una altra clau de lectura: lliurar la vida per amor com Crist ha lliurat la seva per a ell. Aquest centrament en l'amor de Crist és també el punt central de la teologia Balthasariana. El viure cristià no és deixar-se treballar per "una cosa" interior de caire ètic o solidari (seria una reducció antropològica del misteri d'amor de Déu), ni tan sols per una mena de saviesa o destí còsmic (seria una reducció cosmològica), sinó una resposta amorosa a Aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4,10.19). D'aquí el llibre de Balthasar "Córdula, o seriedad con las cosas", on l'autor acotava el tema dels "cristians anònims" de Rahner que va fer tanta fortuna i li ve a dir que un cristià anònim mai es sentirà empès a donar la cara per l'amor de Déu com ho va fer el personatge llegendari de Còrdula. Potser si Balthasar hagués escrit aquest llibre avui en dia podria haver canviat el títol per "Christian (el nom del prior del monestir), o seriedad con las cosas".