dijous, d’octubre 23, 2008

Superficiar la professió

Són dos quarts passats de dotze de la nit i he acabat de superficiar un edifici (és a dir, calcular l'espai que ocupen les diferents estances) com a coronament d'aquesta jornada. Donat que tinc ja l'encefalograma més plà que aquestes anotacions de la pantalla crec que ha arribat l'hora de plegar per avui, no creieu? Tot plegat quan ahir, a la reunió del meu grup de revisió de vida, vam estar parlant de com viure "cristianement" això del treball. Va ser molt interessant. Grosso modo ens podem trobar amb feines amb una finalitat explícita força propera a l'evangeli (per exemple n'hi ha una que treballa en una ONG) o d'altres (com els tres arquitectes del grup) en que això no està tan clar. Així i tot, podem oferir un bon servei i ens hem adonat que la manera d'estar a la feina ens ajuda a trobar sentit a aquest món tècnic independentment que el producte del nostre treball sigui més o menys útil o compromés socialment. "Gastar la vida"? això és per a tots! Calcular superfícies pot semblar quelcom extremadament banal (això fa tant, allò altre tant...), però mirat i viscut des d'una altra perspectiva també té la seva gràcia... tot són amidaments estimatius.

dimarts, d’octubre 21, 2008

"Prologue" (Simone Weil)

(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)

"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.

Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.

Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.

Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.

Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.

La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.

De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.

Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.

De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.

M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.

Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.

Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.

Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"

(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")

dimarts, d’octubre 14, 2008

He conegut en Joan

Aquesta tarda he conegut en Joan. Me l’han presentat uns amics que tenim en comú amb els quals està emparentat. Feia temps que m’en parlaven, “que si en Joan això, que si en Joan allò altre”, i sempre em quedava amb les ganes de conèixer al personatge.

M’ha donat la mà ben fortament, amb una confiança inusual per ser una primera trobada, i he entés de seguida que ens portariem bé. De fet, l’estona ha transcorregut cordialment repassant l’estat actual de les nostres vides. Jo pateixo per la crisi de la construcció, els amics comuns són feliços en els seus projectes i ell ha patit una crisi personal ben recentment però sembla que s’està recuperant gràcies a l’ajuda dels nostres amics.

Del Joan m’agrada que, malgrat les dificultats que experimenta, en ell tot són projectes. Sembla que ha iniciat una etapa de creixement personal espectacular al sortir de l’ambient on es trobava. No és que no hi estigués bé, però un força superior l’ha empés a tasques que ell mateix mai havia sospitat. Qui sap, ara per ara les possibilitats són realment immenses


...En definitiva, felicitats Uri i Mar, teniu un infant maquíssim!!! (gràcies a Déu!)

dilluns, d’octubre 13, 2008

Fauna Parroquial

Avui he rebut el Foc Nou i he vist que la vinyeta del Fauna Parroquial encara ha quedat prou digna, tenia por per veure com quedaria l'efecte fotoshopero dels núbols i si els personatges quedarien empetitits però encara ha quedat presentable. Us l'adjunto per saber què en penseu.
Per altra banda, dir-vos que això de la il·lustració m'ho prenc com un hobbie professionalitzat econòmicament autosuficient, en d'altres paraules, si em voleu contractar ja sabeu on sóc, podeu tafanejar el book on-line" que m'han deixat penjar els companys de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya), a la espera que m'animi i tingui temps de fer-me un book on-line com Déu mana, seguarament un altre bloc... pà servirles!.

dijous, d’octubre 09, 2008

dilluns, d’octubre 06, 2008

Doneu-me un punt d’emplaçament

Parafrasejant la sentència d’Arquímedes sobre la teoria de la palanca... “doneu-me un punt d’emplaçament (d’aplicació) i mouré el món”. Aquí teniu un dels gargots que saben fer aquestes màquines dirigines per una neurona estressada. Feia temps que havia de fer aquesta maqueta virtual perquè és veritat que copsar l’emplaçament i entendre’l dóna pautes i claus de projecte insubstituïbles. Alguns en diuen “encarnació”. Res, que no tinc temps per enganyar-me aquí al bloc!, àpali!, seguim treballant! “A por ellos, oééé!”