dijous, de novembre 30, 2006

Arquitectura UPC: “Nulla aesthetica sine ethica”

La Universitat Politècnica de Catalunya m’ha fet saber que no em donaran cap crèdit de lliure elecció pel Diploma de “Director en activitats en el lleure” que em va ser expedit per la Generalitat el passat estiu. M’he quedat glaçat i, al arribar a casa, he pogut comprobar a la pàgina Gencat que, mentre la majoria de les altres universitats de Catalunya reconéixen aquesta diplomatura donant entre 5 i 8 crèdits de lliure elecció, la UPC certament no hi figura. Aquí no hi ha res a fer i no paga la pena que protesti per via legal, però aprofito aquest espai per a una reflexió de justícia.

Com pot ser que es dónin crédits de lliure elecció per un seminari sobre “Fonaments per a un Temple Virtual”, que jo mateix dirigeixo, del que la UPC en sap ben poca cosa i no per la diplomatura de Director en el lleure? A mi no em posaran a la garjola per opinar sobre els fonaments del temple virtual però, en canvi, endur-me nois i noies de Bellvitge fóra de casa us asseguro que és una activitat explossiva i de risc personal i comunitari. La indignació augmenta quan també es reconéixen crédits per cursets de ball o d’esports. On queda el compromís social de la UPC? És que 4 cursets cursets monogràfics de 20 hores, un curs intensiu de 80 hores en dues setmanes, 175 hores de pràctiques, una memòria de direcció d’activitat en el lleure i un “treball d’aprofundiment” no tenen molt més pes que la infinitat de cursets “xorres” que la UPC reconeix?

Ho trobo realment insultant, més encara quan me n’adono que es reconéixen crédits per haver treballat en llocs dubtosos de pertànyer al món acadèmic o professional. És que pel fet de dur una tasca d’educador professional com a voluntari tampoc compta per a res?, Necessitem el filtre d’un contracte per a ser valorats? Doncs resulta que a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge acabem acollint als infants amb problemes socials que l’espai “professionalitzat” que tenim a 20 metres no agafen. El filtre contractual no garanteix la validesa de la tasca feta.

Senyors de la UPC, estudiants d’arquitectura, només els recordo la cèlebre frase que digué el professor Valverdeprofessor d’estètica a la UB, quan va dimitir com a protesta per l’expulssió d’Aranguren, professor d’ètica, pel règim franquista: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo apaga y vámonos” (No hi ha estètica sense ètica...).
Dr. House o l'electrocardiograma de la fe

Inspirat en la serie “Dr. House” (que, per cert, darrerament està molt teològica) el grup de grans de l’Esplai Al Vent vam fer una dinàmica del trascendent en clau clínica: el cardiograma de la fe. Vam començar llegint un conte (“La gerra esquerdada”) i després, amb la música de la pel·li d’Amelie de fons, vam repartir unes cartolines a on els joves havien de fer una taula amb una variable temporal a la horitzontal i una variable d’intensitat de la fe en la vertical. Quan ja ho tenien ens vam separar per parelles per explicar-nos el cardiograma de la fe per, encabat, tornar-nos a trobar tots i explicar el cardiograma de la fe de la persona amb qui haviem estat. La reunió va acabar amb el “tunning” del salm 136, aquell que a cada frase va dient “perdura eternament el seu amor”. A la penúltima frase cadascú donava alguna raó per poder enllaçar la seva vida amb el “perdura eternament el seu amor”.

Va estar prou bé. Els joves van poder copsar que aixó de la fe és com una mena de procés que té elements que l’enforteixen o la fan devallar, etc. Pensat-ho bé, Jesús també vas fer el seu procés de la fe. També ell va tenir moments de goig i plena identificació malgrat les circumstàncies adverses com també va tenir moments per dir “Déu meu, per què m'has abandonat?". Tot pelgat és una mica com la serie esmentada, on es va fent el seguiment del pacient que va fent un procés de sanació que, sovint, va lligat amb un major coneixement de sí mateix.

dimecres, de novembre 29, 2006

La efímera vida dels carquinyolis de l’Espluga

L’Albert ens ha dut una capsa de carquinyolis i pastes típiques de l’Espluga del Francolí després d’haver-hi anat el cap de setmana per a visitar la familia. La capsa restava ben embolicada però, al vespre, ja ha aparegut oberta: s’ha obert la veda !!!! La darrera capsa no va arribar a les 24 hores. Som golafres? La ciència empírica diu que sí però, què hi ha de més entranyable que uns quants companys xerrant sobre com ha anat el dia a la cuina de la comunitat mentre es van sucant els carquinyolis amb moscatell o un got de llet?

Gràcies, tieta de l’Albert, per aquest detall que es repeteix per tercera vegada! Esperem que l’Albert vagi a veure-us més sovint perquè aquests carquinyolis, poc a poc, van esdevenint tot un símbol per a nosaltres.

dimarts, de novembre 28, 2006

Pregar amb en Bruce Springsteen? "We shall overcome"... guanyarem!

Els qui em coneixeu ja sabeu que, de tant en tant, em dedico a posar en diàleg un cantant o grup de rock amb l'evangeli en clau de pregària. Al principi ho passava als amics i ja està però, amb el temps, després se'm va demanar de poder-ho trobar a algun lloc d'internet. Aprofitant jesuites.net vam acabar creant la plana web del prega_rock i hi trobareu també alguna reflexió del perquè de pregar amb el rock. (heu d'anar a l'apartat de pregària i espiritualitat / pregar on-line)

El darrer treball l'he fet a partir del "We shall overcome" del Bruce, sota el títol "Guanyarem" , que n'és la seva traducció.
Es tracta d'un treball molt original perquè, de la mà del Boss, ens endinsem en el cor de la música popular americana, que equival a entrar en l'ànima dels nord-americans. Què hi trobem? cançons de lluita, d'esperança, de denúncia social, d'amor i de guerra... cançons que recullen l'herència dels irlandesos, els godspells afroamericans i les lluites sindicals. Tot això ho he amanit amb alguna reflexió que aclareixi el sentit de la cançó i que l'enllaci amb algun text de caire més reflexiu, ja sigui la Biblia o un escrit de'n Charles Chaplin. Apa doncs, que aprofiti!.
amDg
eloi
Fonaments per a un Temple Virtual, identitats.

Aquesta tarda hem tingut la 4rta sessió del seminari "Fonaments per a un Temple Virtual" del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, el tema era el de les identitats virtuals. Per no allargar-me citaré els temes que hem estat debatent: realitat augmentada i virtualització del cos, les comunitats virtuals, fragmentació o alliberament de la identitat?, la intel·ligència col·lectiva...

Ha estat una sessió entretinguda perquè en Manolo i jo hem apostat per donar per suposat que els participants s’havien llegit els documents de la plana web del seminari i ens hem dedicat a anar esperonant el debat enlloc d’explicar-los o rellegir-los. Hi ha una música de fons que es va formulant a poc a poc: el temple virtual no és quelcom construït, ni una plana de contingut religiosos fixats i estàtics, ni 100 mil·lions de planes parlant de Jesucrist... tot això seria contrari al mateix esperit que va construir internet. Més aviat, el temple virtual és un espai d’interrelació comunitària a on actualitzar la fe. Un espai d’acollida i trobada com també de llançament d’iniciatives i propostes. De la mateixa manera que la Bíblia és resultat d’un procés de sinèrgia entre una comunitat creient, uns fets concrets, una certa vivència de la fe i l’enton cultural, ara cal fer un nou esforç d’inculturació comunitària, una nova actualització de l’evangeli com ho van ser els mateixos evangelis (No hi ha doncs diferència entre “Sagrada Escriptura” i “Tradició” en tant que la mateixa escriptura és fruit d’una tradició comunitària). No podem entendre la “tradició” com a quelcom estancat sinó com un procés permanentment en construcció que arrela en el Jesús Històric (“el natzarè”) i en les seves manifestacions actualitzades al llarg de la Història fins als nostres dies.

Bé, tindria “rotllo” per estona així que, de moment, ho deixaré aquí.
amDg
eloi


dimecres, de novembre 22, 2006

Adéu company, adéu avi, adéu Víctor.

T’he deixat acompanyat per una neboda i en Roger en el cau atemporal de les urgències de l’hospital. Estàs en coma i no pots escoltar ni llegir aquestes paraules mentre segueixes respirant amb força com qui s’aferra a no ser desarrelat. A la missa d’ahir vam compartir el que has aportat a les nostres vides, els bons records i exemples que ens has deixat d’una persona apassionada i compromesa amb aquest món de Déu. Just abans vaig estar una estona a la teva espartana habitació: uns quants llibres amuntegats i plens de pols (més que intel·lectual tu sempre vas ser un home d’acció), alguna peça de roba a l‘armari, una imatge de Sant Ignasi, una fotografia amb el teu germà que va morir fa quatre anys a Bolívia, un bastó al racó, les lents per llegir el diari de dalt a baix...

Te’n vas amb el cap ben alt, havent fundat una escola a Hostafrancs, havent fet de missioner per les amèriques, havent ressuscitat el Col·legi Claver de Raïmat (Lleida), després d’una vellesa lliurada en les parròquies de l’Àngel Custodi i Mare de Déu de Bellvitge. Encara et recordo fa dos mesos agafant el bastó per desplaçar-te fins al Raval per a fer de “voluntari” al Centre Arrels del Raval. Però res de tot això m’ha colpit tant com el teu bon humor i el “ser d’una peça”, sempre disposat a fer el que calgui per ajudar als altres, ni que sigui substituint a algun company que no podia fer la missa.

Sempre recordaré el dia aquell que jo tenia que lliurar un treball a l’Escola d’Arquitectura i tu vas aparèixer sagnant demanant-me que t’acompanyés a l’hospital perquè t’havies caigut pel carrer. Eres un “tío dur” i un amant de la teva llibertat, però a voltes aquests anys has hagut de compartir la teva feblesa amb pobres xitxarel·los com jo, això ha estat per mi un privilegi. M’enduc també el record d’aquell dia que vam anar tots dos a veure la pel·lícula de “Luter” al Renoir de Les Corts. Vam sortir amb temps, vam aparcar on ens va semblar (així ens van multar!), vam prendre un cafè al Centre Cívic de Can Deu (i ens vam fer aquesta fotografia) i, després, vam anar xino-xano al cine.

Víctor Trías, el director que va malmetre el seu turmell quan s’enfilà a una escala per canviar una bombeta de l’escola; l’avi hiperactiu de casa; un altre apassionat per l’evangeli... gràcies company, no t’oblidaré.

dilluns, de novembre 20, 2006

Ets un “motivat”?, ets el rei!

Aquest passat divendres per la nit, després d’una esgotadora sessió d’esplai (al grup de mitjans van tenir 18 nens intentant fer figures de pessebre amb fang!), vam celebrar els 18 anys d’un dels monis. No entenc com s’ho fa per trobar temps per a tantes coses: la carrera d’ambientals, l’idioma estranger, l’esplai, les reunions dels Universitaris Loiola, un recés al mes... però, encara entenc menys, d’on treu tanta motivació per fer tot això amb tanta empenta. A l’excursió va aparèixer cap al final i va pencar en la recollida, que sempre és el que més costa. Aquí hi ha quelcom més que “la joventut”, aquí hi ha un nervi interior que mobilitza la persona i això es nota.
Gràcies, Senyor, per l’AF, no tant per la quantitat de coses que fa o deixi de fer sinó per la seva manera d’afrontar la vida amb disponibilitat, generositat i ambició alhora. Tot plegat és molt “ignasià”, molt de cercar el “magis”... amDg... “Ad maiorem Dei gloriam”!

dimecres, de novembre 15, 2006

Cristianisme i Justícia, 25 anys.

El proper dilluns, a les 19:30 es celebraran els 25 anys de Cristianisme i Justícia amb un acte a l’Església del Sagrat Cor del carrer Casp, al centre de Barcelona. Aquest esdeveniment s’ajunta també a la celebració dels 125 anys de l’Escola i la Residència de la Companyia de Jesús en els mateixos espais d’on ha sorgit el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia. +info a
http://www.jesuites.net/html/noticies/not00302.htm

De Cristianisme i Justícia valoro :

1_ Ha aplegat un bon grup de gent que sovint no es troba gaire identificada amb l’Església institucional, als qui s’hi senten al marge.

2_ La feina ben feta, des de la seriositat i rigurositat acadèmica tot i no ser cap institució d’ensenyament reglat, fet que no facilita la comoditat ni l’aburgesament de la institució.

3_ La gratuitat dels seus membres. Cristianisme i Justícia ha tirat endavant per l’empenta i la col·laboració de molta gent econòmicament desinteressada. Fer un quadernet de Cristianisme i Justícia implica força hores de treball i no hi ha altra gratificació que el reconeixement que la societat n’hi vulgui donar.

4_ Voluntat Universalista. El diàleg Cristianisme i Justícia, tot i respondre a fets locals i actuals, té una dimensió universal. D’aquí que els seus quaderns arribin a una espectacular tirada de 40.000 exemplars en diferents idiomes.

dilluns, de novembre 13, 2006

L’Esplai Gastronòmic

Aquest cap de setmana hem tingut sortida els de l’Esplai Al Vent, de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Si he d’escollir un moment especial em quedaria amb el taller culinari, del dissabte al migdia. La cuina del Casal Arrupe estava a petar de monitors i nens implicats en una gran tasca: fer el dinar. Uns pelat patates amb gran esmero, d’altres plorant les cebes, una monitora i dos compintxes preparant la pasta de les creps... els més petits, els “huracanitos”, de 8 anyets, ens veien tan ficats en el tema que ens preguntaven què podien fer. Se’ls va encarregar parar taula i ho van fer amb tanta dedicació que van posar aigua a cada got sense que ningú els ho digués. Serà que hem de fer una societat gastronòmica enlloc d’un esplai? Potser no, però certament hem redescobert les possibilitats educatives de quelcom tan primari com és el menjar.

Gràcies, Jesús, per aquesta estona culinària. La cuina ha estat per una estona el nostre “temple familiar” vora el caliu dels fogons i de l’amistat. T’imagino vora la llar allà a Natzaret o amb els deixebles.

dimecres, de novembre 08, 2006

"... estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani RAÓ de la vostra ESPERANÇA." (1ª Pere 3, 15)

Aquesta frase em dóna molta llum. Primerament perquè el "demanar raó" esperona el pensament i denuncia la fe del carboner. No podem ser cristians perquè tal o qual persona diu vés a saber què sinó perquè hem fet un raonament propi i personal de l'experiència de la fe. Segonament perquè el "de la vostra esperança" no és superflu sinó essencial. La raó cristiana està enfocada en allò positiu, en quelcom que supera les expectatives i els nostres pobres i sesgats calculs: l'esperança.

Si hagués de resumir tots aquests quatre anys d'estudis teològics en una frase potser em quedaria amb aquesta que he citat de la primera carta de Sant Pere (o potser amb la de "Déu és amor" de la 1ª carta de Sant Joan). Par a mi ser teòleg és aixó: donar raons d'esperança, donar llum, donar vida... la resta són ximpleries estratosfèriques (espiritualisme) o moralina materialista.

Senyor, mirant les activitats que m'han estat encomanades (l'esplai, la teologia, la arquitectura, el seminari sobre el Temple Virtual...) et demano que no perdi mai aquest punt de vista. Res del que faig val la pena si no augmenta un xic l'esperança en aquest món.
amDg
eloi

dijous, de novembre 02, 2006

El panellòmetre a l’esplai

Influït per la política i la notícia del “panellòmetre” de les eleccions, el passat divendres vam fer el joc del panellòmetre a l’Esplai Al Vent. Havíem de motivar l’excursió que farem properament i per això vam muntar una gimcana en la que els infants passaven per diferents proves que anaven sobre l’excursió que farem, a acada prova se’ls donava un paperet amb un panellet dibuixat. Segons la resposta es donava un panellet de diferent puntuació. Qui guanyava la prova rebia un panellet de veritat de regal. Ha estat una manera força divertida de fusionar la cultura catalana, l’interés per l’excursió i la sinèrgia amb aquest món que ens envolta filtrat pels mitjans de comunicació.