Una església domèstica a la Vall de Camprodon

Potser l’església parroquial de Sant Pau de Segúries (1971) no és gaire coneguda pels visitants ni els mateixos habitants del Pirineu ripollès. Potser perquè, com sol passar amb les esglésies modernes, “no sembla una església” i passa desapercebuda pels conductors que creuen la localitat i hi passen per la vora. De fet, es va voler així des del principi: “que l’església vingués a ser-hi com una casa entre les cases”. Una manera de ser que recorda allò del pròleg de Sant Joan “ha habitat entre nosaltres” (Jn1,14), o bé allò de l’himne de la Carta als Filipencs: “es feu un de tants” (Fp2,7).  Ara bé, aquesta petita església domèstica és molt significativa de l’arquitectura religiosa posterior al Concili Vaticà II i, per tant, molt moderna. (seguir llegint)

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)

Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)

La credença accessible

D’acord, us podeu preguntar: què és un “credença”? Serveix per “accedir al credo”?... Jo tampoc en sabia res fins que no em vaig posar a reformar esglésies. La credença és un petit moble, a mode de tauleta auxiliar, on es disposen les “espècies” (el pa i el vi) abans de ser consagrats en una eucaristia. Aquest moble sol estar en un dels límits del “presbiteri”, el lloc elevat on hi ha l’altar, l’ambó i la cadira del capellà, altrament dita “seu”. Presbiteri, en grec, significa “lloc dels ancians” i d’aquí deriva també, per exemple, el mot priest, “capellà” en anglès.

Que el presbiteri sigui el lloc dels ancians, en una església envellida com la nostra, no deixa de ser significatiu. Valgui com exemple l’experiència viscuda aquest passat diumenge en una localitat de la Costa Brava. Vaig anar a missa de les 9 del matí i la celebració es feia a la “capella fonda”, o “del santíssim”, una capella d’estil neoclàssic de dimensions considerables adossada perpendicularment a la bella nau gòtica del temple, com tant sovint ens trobem en les parròquies de poblacions abans nombroses. (seguir llegint)

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.

L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)

Like a Living Stone

“Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit” (1Pe 2,5)

D’acord, la coneguda cançó de Bob Dylan duu per títol like a Rolling Stone(equivalent a “com un rodamón”) però és bastant semblant al que vaig sentir el passat cap de setmana 4 i 5 de maig quan vaig participar a la cinquena formació internacional de Living Stones a Zurich, Suïssa, on em van demanar una xerrada i un taller posterior d’aprofundiment sobre arquitectura religiosa moderna. (Ho podeu llegir aquí)

És difícil definir què és “Living Stones”, literalment “Pedres Vives”. (seguir llegint)

Notre-Dame, a l’abric de la Mare de Déu

El mot holocaust prové de la contracció dels mots grecs holos, que vol dir “tot”, i kaustos, que vol dir “cremat”. En el món bíblic, el mot holocaust va lligat a la idea de sacrifici expiatori, com podem veure al llibre del Levític 6, 1-23. La víctima animal, sovint un anyell, sacrificada pels pecats havia de ser enterament consumida pel foc de l’altar. Per altra banda, el mot catòlic prové també de la contracció dels mots grecs kata, que vol dir a sobre, a sota o contra, i, altra vegada holos, significant en conjunt “a través de tot” o, més properament a nosaltres “universal”, per a tots. Sembla que el primer en parlar d’una “església universal” va ser Sant Ignasi d’Antioquia, cap a l’any 110, i vinculava l’assemblea cristiana a la presència d’un bisbe, precisament aquell qui s’asseu a la “càtedra/catedral”. D’aquí que la imatge de Crist representat com Anyell de Déu presidint l’espai eclesial-assembleari és més que evident.

Valguin aquests preliminars etimològics... (seguir llegint)

Una agulla per recosir la transcendència

En una societat de l’espectacle com la nostra, la caiguda de l’agulla central de la Catedral de Notre-Dame de París mentre és devorada per les flames forma part del consum mediàtic però, alhora, desperta en l’espectador un seguit d’interrogants sobre la transcendència que restaven endormiscats en l’inconscient de l’Europa secularitzada. Les comparacions sempre són insuficients i injustes, és a dir, que tampoc s’acaben d’ajustar, però els habitants del poble de Rosselló deurien sentir quelcom semblant als parisencs quan es va esfondrar el seu campanar  el 2016. Quan el patrimoni sacre desapareix sempre hi ha una doble lectura, la de la comunitat creient i la de la societat civil en tant que obra que representa el paisatge anímic de la col·lectivitat. (seguir llegint)

La tenda de la troballa

“A cada etapa, Moisès plantava la tenda a una certa distància del campament. Li havia donat el nom de «tenda del trobament». Tothom qui volia consultar el Senyor sortia cap a la tenda del trobament, que era fora del campament.” (Ex 33, 7)

Si som primmirats, el projecte rep el nom de la “Tenda de la trobada”, però resulta aquesta capella del Centre d’Espiritualitat dels jesuïtes a Salamanca, dissenyada pel despatx Cherrez+Cantera  amb l’assessorament del P. Cristóbal Jiménez SJ, resulta tota una troballa per diverses raons. (seguir llegint)

Esglésies que fan arquitectes

Normalment pensem que els arquitectes “fan” (dissenyen) les esglésies, i sol ser veritat, però... les esglésies “fan” (formen) als arquitectes? Aquesta és la innovadora pregunta de fons d’un llibre que no he llegit i d’un autor que no conec personalment del qual es feia ressò aquest diumenge passat l’article de Luís Alemany “Aprendiendo arquitectura de Dios”. Es tracta del futurible editorial “Manifiesto arquitectónico paso a paso; un ensayo sobre la arquitectura contemporánea a través de las Iglesias”, que es promou per mecenatge (crowfunding) a través de l’editorial libros.com (jo ja en sóc mecenes, aviam si us hi animeu!). D’aquesta manera tanquem un cercle virtuós on els arquitectes que fan esglésies modernes ensenyen a d’altres arquitectes a ser tals a través d’elles i, de pas, ajuden a aquests darrers a fer llibres sobre esglésies modernes. (seguir llegint)

Enric Comas, a la recerca de l'ordre

Deien que a la seva taula de dibuix, l’Enric Comas, jesuïta i arquitecte, tenia la següent citació monàstica: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). Per a l’Enric, l’arquitectura era endreçar, cercar un lloc per cada cosa i posar cada cosa al seu lloc; semblantment a la manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi són fets per “ordenar la vida”. Per això mateix també es podria dir que la seva era una tasca “cosmològica”, més que no pas merament “cosmètica” o estètica. La bellesa, seguint els cànons grecs, però també del moviment modern de l’arquitectura, ve de més a més, quan cada cosa respon a allò que és i es relaciona correctament amb la resta. (seguir llegint)

Tot va començar el 52

Seguint amb el tema dels altars moderns, cal recordar-ne un en especial que va marcar l’inici de l’arquitectura religiosa moderna a Catalunya: l’altar efímer pel Congrés Eucarístic de Barcelona, dissenyat per Josep Soteras.

Avui dia segurament sonarà molt estranya la idea d'un “Congrés Eucarístic”, així que i podem dedicar un moment d’atenció. El XXXVè Congrés Eucarístic a Barcelona, que va tenir lloc entre el 27 de maig i l'un de juny de 1952, va ser, més enllà d'unes "olimpíades de sotana"[1], un esdeveniment de primer ordre que va superar el mateix fet religiós i que avui no es pot entendre sense el seu marc històric. Va ser el primer congrés eucarístic després de la segona guerra mundial, l'anterior s'havia celebrat a Budapest l'any 1938; en un ambient internacional de màxima tensió entre els dos blocs i amb la guerra de Corea en curs; a Espanya tot just s'està sortint de la duresa de la postguerra, quan es van acabant les restriccions i els racionaments, mentre es reprenien les relacions diplomàtiques després del bloqueig de les Nacions Unides, a les portes del Concordat amb la Santa Seu i  dels Pactes de Madrid amb els Estats Units d'Amèrica del 1953. Es tractava de la primera manifestació o acte de visibilitat internacional de relleu del règim franquista, una obertura al món. El lema del congrés era "La eucaristía y la paz", fet que denota ja una certa distància amb els termes de croada o victòria emprats anteriorment pel nacionalcatolicisme. (seguir llegint)

Espais per la trobada, tres exemples

Trobar-, lloc on quedar entre el trànsit de les obligacions; lloc de gratuïtat on donem un respir al temps i la possibilitat a un diàleg sincer. Recorrem les possibilitats d'aquests espais de trobada acompanyats per alguns exemples desenvolupats per T113-Taller d'arquitectura a Barcelona.

1_Trobar un cor que celebra.

Ens trobem per celebrar esdeveniments, també per celebrar la fe. Una taula ben disposada, un espai acollidor, una llum adequada ... són trets ineludibles per trobar-nos al cor de la celebració (seguir llegint)

Essencial, estimat Watson

Val, d’acord, en Sherlock Holmes diria “elemental” en lloc de “essencial” (si és que el detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle ho va arribar a dir mai en alguna novel·la)... però la modificació queda justificada per reflexionar precisament sobre el llibre “Esencia. Diseño de espacios educativos”, de l’artista Siro López, que la Fundació Vicens Vives va presentar el passat dimecres a l’auditori de les Drassanes de Barcelona.

La presentació, crec, no es va fer pesada i es va cenyir força a l’esquema pregunta-resposta previst. Previsiblement, a mi em va tocar la pregunta per l’espai de “interioritat” i, com que sóc de preparar les coses i aprofitar tot el que la meva pobra neurona produeix, us ho “re-produeixo” tal com ho tenia pensat (que és pràcticament el que vaig dir). (seguir llegint)

Posi’m un trifàsic eclesial, si us plau

Fa temps un catequista m’explicava que, per parlar del Misteri de la Trinitat a un grup de confirmació, va fer una maionesa; tot donant a entendre com tres elements (l’ou, l’oli i la sal) es fusionaven en una mateixa cosa. Al cap d’un temps es va produir l’efecte de “vampirització”, on el mitjà es menja el contingut, i els nois només recordaven aquella sessió “de la maionesa”, però la Trinitat havia desaparegut. El mateix pot passar amb el “trifàsic eclesial” d’avui, així que vagi com avís el que acabo d’explicar.

Aquestes línies són una reflexió sobre tres elements que fan anar de corcoll als arquitectes que tenen encàrrecs de reforma d’esglésies: la posició i significació del mobiliari litúrgic (seu, altar i ambó). I ho faig arran de la lectura del llibre “Espacio celebrativo”, de Bernardino Ferreira da Costa, publicat recentment pel CPL. (seguir llegint)

Il·luminar per contemplar

Acabo la lectura de “Iluminación de Iglesias”, de Miguel Ángel Rodríguez Lorite (Interventa Red, 2016). Ell llibre planteja qüestions raonables i l’experiència d’un professional del sector que mereix ser escoltada, o llegida. Té tota la raó l’autor quan indica que:

“Para ver, nos sirve una farola y para mirar, un flexo sobre la mesa; però la luz para contemplar no se vende en las tiendas, ni se encuentra en los catálogos; es más, incluso mucho profesionales con conocimientos técnicos suficientes carecen de la sensibilidad necesaria para crear un ambiente para la contemplación con luz artificial”.  (pàg. 106)

(seguir llegint)

Remasteritzant

Aquesta setmana he defensat la tesina del Màster en Història i Patrimoni Cultural de l’Església, de la Facultat Antoni Gaudí (presentació aquí). Crec que he estat el primer alumne de l’edició en presentar-ho dels aproximadament 12 alumnes que vàrem començar-lo farà ja tres cursos, properament n’hi haurà dos més. Tanmateix, podríem dir que sóc ja una persona re-masteritzada (aquest ja és el segon, després del màster per ser professor de secundària), com tantes altres que tenen sempre activada la “maquineta de fer crèdits”.

Per altra banda, “Remasteritzar” és un neologisme que significa millorar el so o la imatge d’un màster o obra original. Penso que el treball que he presentat, la reforma de l’església escolar del Col·legi Lestonnac de Barcelona, podria presentar-se ben bé com una obra de remasterització. (seguir llegint)

LAB-Oratori

Començo a escriure aquesta entrada estant encara a Valladolid, on la Fundación Edelvives m’ha convidat a participar al a “XIV Jornada de Pastoral Escolar de Castilla y León” parlant sobre “Espacios con sentido” (teniu la xerrada adjuntada). Abans d’anar cap al lloc en qüestió, hi havia una església que havia de visitar “sí o sí”: l’església del Col·legi Apostòlic “Virgen del Rosario” dels PP. Dominics, dissenyada per Miguel de Fisac el 1951. Quan ho he comentat als assistents de la jornada s’han mostrat estranyats perquè, avui dia i com sol passar malauradament amb l’arquitectura religiosa contemporània, no els sembla que tingui res especial. Doncs bé, resulta que aquest és un dels primers referents d’arquitectura religiosa moderna a l’Estat Espanyol, “de manual”, guardonada l’any 1954 pel Concurs Internacional d’Art Sacre de Viena. Es nota que és una església preconciliar, però tota la modernitat que podia en aquell moment. L’ús del maó i l’efecte, impactant, de la llum al presbiteri em recorden les obres de l’Enric Comas sj.

Tot sortint de l’església, he mirat l’interior i l’exterior del conjunt del col·legi i m’he adonat que, si en aquest mateix moment se m’aparegués en Miguel de Fisac, DEP, no desentonaria gens ni mica; tot està igual que als anys cinquanta. Sí, senyors: cal parlar d’espais amb sentit i de nova evangelització, i amb urgència. (seguir llegint)

Epíclesi. Reforma de l’església dels dominics a Barcelona

(Eloi Aran / Imatges: @martibech) Des del passat mes de setembre està ja en funcionament la reformada església de Ntra. Sra. Del Rosari, del convent de Santa Caterina dels Pares Dominics, situada al Carrer d’Ausiàs Marc, 54. L’església va ser projectada per Gabriel Borrell i Cardona l’any 1897 en estil neogòtic, tal com s’estilava aleshores. Del projecte original a l’estat actual es poden veure diverses modificacions, ja en la façana, que estava separada de les parets mitgeres i no tenia les dues portes laterals actuals, com en l’espai posterior a l’absis que es va reconvertir en una gran sala d’accés a la sagristia i a la Capella del Santíssim.

La reforma de l’església ha estat impulsada per Fray Xabier Gómez op i ha comptat amb la direcció de T113-Taller d’Arquitectura i la participació de l’artista Goretti Pomé. Pel que fa a l’apartat de l’arquitectura, la intervenció ha consistit en concentrar les activitats pastorals de caràcter sacramental al mateix temple, com ara incorporar dos espais pel sagrament de la reconciliació o un altre dedicat a la devoció de Sant Martí de Porres; restaurar la pell interior del temple i la seva il·luminació, ressaltant les motllures de les nervadures i aclarint la resta de la superfície; i, també, incorporar un terra radiant aprofitant la creació de una nova solera i paviment del temple. (seguir llegint)

L'home que cercava l'ordre

Avui comencem la 15a sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall amb unes breus paraules pel nostre estimat Enric Comas sj, que va defallir el passat 4 de setembre. El trobarem a faltar perquè era un dels més fidels assistents a les nostres sessions. Per aquest motiu trobareu també al vestíbul de l’auditori un breu mostrari de detalls constructius, articles i llibres de referència sobre arquitectura religiosa contemporània que he pogut trobar fent neteja de la seva habitació a la comunitat de jesuïtes del Clot.

Val a dir que hi ha un estrany lligam entre aquest recordatori i el tema de la sessió d’avui, el llegat d’Antoni Gaudí, ja que entre els llibres que ha deixat n’hi ha un de les set obres que l’Isidre Puig Boada va projectar pel Bisbat d’Urgell i que en la revista “Arquitectura 63”, on va publicar la seva visió sobre l’arquitectura religiosa moderna, també hi ha un article on apareixen obres d’en Jordi Bonet i Armengol, que també ens acompanya avui i amb qui l’Enric tenia relació també per la seva tasca pastoral: els Minyons Escoltes. (seguir llegint)

Tres lectures estivals

Ja va finalitzant l’estiu i, amb ell, les lectures que he anat fent a batzegades entre sortides, remullades i el servei propi d’intendència familiar. Aquest cop he estat acompanyat per tres persones que han col·laborat alguna vegada al Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall. És com poder seguir parlant d’arquitectura sacra més enllà de la sessió en que van participar, cadascú amb el seu accent i la seva pròpia mirada.

Es tracta dels llibres següents:

Salvador García Arnillas, La belleza sencilla de Taizé. Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid. 2018.

Alba Arboix Alió, Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat. Editat conjuntament per l’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona. 2018

Fernando López Arias, Proyectar el espacio sagrado. Ediciones Universidad de Navarra. Pamplona. 2018

Tots tres treballs parteixen de les tesis doctorals respectives dels seus autors, presentades ara al públic en general. Es tracta doncs de escrits ben fonamentats, aprofundits i remastegats en diferents universitats (seguir llegint)