Pastoral educativa postpandèmica

D’acord, encara és d’hora per parlar d’una etapa “postpandemia” quan estem em ple procés d’un desconfinament que es preveu llarg i progressiu amb afectacions a l’arrencada del proper curs, ja al setembre. És d’hora, però convé no fer tard. Per aquesta raó va tenir lloc el passat dimecres el primer webinar de l’àrea pastoral de l’Escola Cristiana: Pastoral educativa en temps d’icertesa. Reptes pastorals postpandèmics. La inscripció al webinar, que en 24 hores ja havia superat les 92 inscripcions, denotava que l’acció i l’interés de la pastoral educativa estava ben viva malgrat els dubtes que jo tenia de poder restar eclipsada per l’urgència de resposta acadèmica, o també per l’emergència econòmica i social, dels centres educatius. (seguir llegint)

From Scratch

D’acord, mai comencem ben bé des de zero. Sempre iniciem les nostres tasques, els nostres pensaments i, fins i tot, els nostres sentiments a partir d’un substrat actiu, cognitiu i emocional previ. L’expressió anglesa “from scratch” equivaldria a la bíblica “ex nihilo”, des del no-res (2Mac 7,18), però posada ara en boca dels programadors informàtics; crear un programa des d’una tabula rasa, una pissarra en blanc. Ja ho veieu, l’informàtic és ara el nou artista que juga a la creació en condicions anàlogues a la de la divinitat!. Aquests dies de Pasqua, especialment de “Pasqua confinada” per l’emergència sanitària del COVID-19, aquesta expressió ens pot aportar algunes pautes de reflexió entorn l’àmbit educatiu. Apuntem algunes llambregades pasquals from scratch:

Cercar el “moment zero”

La resurrecció és el moment zero pels cristians. És l’inici de tot perquè fonamenta l’esperança que ho canvia tot. Per això diu Sant Pau: “Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes” (1Cor 15,19).

Potser podem aprofitar aquests temps de confinament per cercar el nostre “moment zero” com educadors; ja sigui recordant aquells fets que ens han portat a escollir aquest mode de vida  - els arkhetopos educatius vitals - o bé disposant-nos, una i altra vegada, a reprogramar la nostra tasca. Aconseguir fer entenedor que la resurrecció de Crist és una bona notícia per la comunitat educativa confinada – que “l’amor és més fort que la mort” per dir-ho en d’altres paraules - és, potser, el millor dels objectius possibles per aquests dies. (seguir llegint)

R2-D2. Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats

D’acord, el robot de la saga cinematogràfica Star Wars R2-D2 potser no sembla, d’entrada, el personatge més escaient a tenir present aquest dies de Setmana Santa en confinament pel COVID-19. Així i tot, em val com excusa per dedicar unes línies sobre la vivència d’aquestes festes des de l’Escola Cristiana. “R2-D2” poden ser les sigles de qualsevol cosa però, per a nosaltres, poden ser una invitació a una regla mnemotècnica molt senzilla: 2R+2D, Recuperar el Relat per Discernir amb els Dissortats. Anem per parts.

Recuperar el Relat

En un ambient educatiu immers en les proclames dels gurus de la innovació pedagògica, els anglicismes i les sigles ocurrents, val la pena manllevar el nom d’aquest robot d’un dels grans relats seculars de les pantalles per fer esment del nostre gran relat: La Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Certament, aquests dies podem visionar els nou capítols de la nissaga d’Star Wars com un exercici merament evasiu, i ens ocuparà una bona estona de lleure familiar - fins i tot podem fer broma entre el fet de dur mascaretes com qui es posa la màscara de Lord Wader! -, però seria una llàstima no aprofitar la situació de confinament familiar en sentit invers: evitar els relats evasius per entomar amb tota la família el relat d’un Déu que s’encarna, s’abaixa, es fa esclau i dóna la vida per nosaltres (Fp 2), i com aquest relat ens configura en la nostra manera de fer, sentir i actuar. (seguir llegint)

L’escola cristiana futurista

D’acord, la crisi del COVID-19 ens centra més en com resoldre la problemàtica del quotidià que no pas ens llença a fer prediccions sobre un futur que es presenta problemàtic per a l’acció evangelitzadora de l’Escola Cristiana (EC en endavant). Així i tot, en aquests dies de confinament, atès que ja tenim un espai “reservat”, és recomanable també reservar un temps per la lectura del llibre Escuelas que “futurean”. La escuela católica y el pacto educativo global del papa Francisco, del teòleg José Laguna, membre del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i un dels ponents de les darreres Jornades de Pastoral Educativa de l’EC.

El marc de la lectura proposada, com s’indica en el subtítol del llibre i apareix íntegrament en l’annex, és el «Missatge del Papa Francesc pel llançament del pacte educatiu» amb la finalitat de convocar pel 14 de maig de 2020 una trobada mundial sota el títol «Reconstruir el pacte educatiu global». A hores d’ara, desconeixem si el COVID-19 permetrà aquesta convocatòria o no, però val la pena prendre’s amb serietat la invitació de Francesc a “futurejar”, mot que crea J. Laguna motivat per la “creativitat bergogliana”, que ha donat veu a accions com primerear, alfarear, misericordiar o balconear  (que no fer balconing!).

(seguir llegint)

Quan l’etern retorn del professor es trenca

Divendres em vaig llevar a quarts de cinc per acabar de corregir uns exercicis de filosofia de quart d’ESO sobre la felicitat i “l’etern retorn” de Nietzsche. No hauria tingut tanta pressa ni m’hauria llevat tan d’hora si no fos perquè divendres era el meu darrer dia a l’escola i volia lliurar-los corregits als alumnes. El que planteja Nietzsche, resumidament, és el següent: imagina’t per un moment que la vida que has viscut la viuràs eternament, que cada instant es repetirà eternament, podries suportar-ho?. La vida del docent, com tantes altres professions, te un cert caràcter cíclic que recorda a l’etern retorn. "Un altre any he d’explicar l’etern retorn!" I, de pas, no puc deixar de preguntar-me si podria estar explicant l’etern retorn eternament.

Divendres no vaig poder dedicar cap paraula de comiat als meus companys professors per diverses causes que no venen al cas. Potser va ser millor així. No cal fer cap paper, ni forçar a d’altres que el facin, i així tothom és lliure en el seu quotidià secular. Ara bé, si hagués hagut de dir alguna cosa seria que, llevat d’algun moment d’infausta memòria, tornaria a repetir aquests anys de professor a l’escola de bon grat. Deixo un armariet lliure per qui vingui i una pàgina web a mode de “rebost pastoral” per recordar que, si alguna cosa cal que resti, és la porta d’accés a la vida de l’Evangeli. Amb això basta. Bé, i també amb una església reformada i seleccionada pels premis FAD d’Arquitectura del 2019! ;)

M’enduc molts bon records; juntament amb un parell de fulls amb dedicatòries d’alumnes de dibuix tècnic i, finalment, la fotografia d’un dels comentaris que vaig llegir el divendres al matí: «Aquesta és la última fitxa que faré amb tu i dir-te que espero que hagis gaudit de les classes amb nosaltres com jo les he gaudit amb tu, a més, espero haver facilitat el treball a l’aula i que ha sigut un plaer tenir-te com a professor de filo».

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 2: Visita a la parròquia de Lourdes del Poble-Sec

El passat tres de febrer, els participants de la 21ª sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall vàrem canviar d’escenari per citar-nos a la Parròquia de Lourdes del Poble-Sec. Era una manera de celebrar els cinc anys del seminari visitant la reforma del temple parroquial “in situ” acompanyats de Mn. Joan Cabot i l’Ignasi Pineda, arquitecte de la reforma del temple. Posteriorment, allotjats en una sala parroquial, l’Alba Arboix-Alió, en Ricardo Gómez i l’Eloi Aran vàrem tornar a fer les comunicacions exposades al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que va tenir lloc a Oporto del 10 al 12 d’octubre.

L’edifici en qüestió va ser dissenyat per l’arquitecte diocesà Francesc de Paula del Villar i Carmona, cap al 1916, que va reprendre les tasques del seu pare, també arquitecte diocesà, Francesc de Paula del Villar Lozano, l’iniciador del Basílica de la Sagrada Família. (seguir llegint)

De capella a gimnàs. Hi ha futur pel patrimoni sacre escolar?

Apareixia ahir la notícia que l’escola de la Immaculada Concepció passarà a ser una escola pública. Entre el redactat apareix el següent: “Entre otras cosas, está previsto el derribo de la capilla, que pasará a ser un gimnasio”, donant a entendre que és evident que, si el centre educatiu passa d’un ideari cristià a un d’aconfessional, comporta necessàriament la destrucció del patrimoni sacre. És de rebut aquesta actuació? És que potser un alumne de l’escola pública no te dret a la memòria històrica, la bellesa i el sentit transcendent del patrimoni sacre? No és això un empobriment educatiu? No és, més que aconfessional, una intervenció laïcista? (seguir llegint)

Cinc anys del Seminari de Patrimoni Sacre 1: Recorregut històric

Ahir, tres de febrer, va tenir lloc la vint-i-unena sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre (SIPS) de la Fundació Joan Maragall. Amb aquesta, ja fa cinc anys que el SIPS va començar a funcionar després d’aquella presentació oficial amb el Bisbe Pardo (delegat del SICPAS. Sigles del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció d’Art Sagrat) i la comunicació de Jordi Coll sobre el nou temple parroquial de Sant Antoni Maria Claret a Sant Boi del Llobregat, el primer temple de nova planta del Bisbat de Sant Feliu. Era el nou de febrer de 2015.[1]

Aquella primera sessió va donar el marc de referència per entendre què volia ser el SIPS: un lloc de trobada i reflexió sobre el Patrimoni Sacre, especialment des de l’àmbit de l’arquitectura contemporània a Catalunya, on aplegar la reflexió i la bona pràctica des d’una mirada polièdrica que englobés tant la perspectiva teològica, com la tècnica, la civil i la universitària. Aquest esquema de la sessió a mode de díptic - una primera ponència de caire teòric i una altra de caire pràctic amb un espai de debat conjunt final a mode de frontissa - s’ha anat mantenint, en la mesura que ha estat possible, al llarg d’aquests anys.

Antecedents i breu recorregut històric de la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya

Val la pena, aprofitant l’avinentesa d’aquesta trobada amb el Patronat de la FJM, fer un breu repàs del que ha estat l’àmbit de reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània a Catalunya. Podríem situar el punt de partença d’aquest recorregut amb l’aparició del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1893 (seguir llegint)

Tancar el cercle? Un proposta formativa imprescindible

Les qüestions entorn l’espai sacre actual són ben diverses i parteixen d’àmbits ben diferents. N’hi ha que s’hi aproximen des d’un interès que podríem anomenar “fenomenològic”, és a dir, que parteix de l’anàlisi del que les diferents cultures han entès com espai sagrat. D’altres s’hi atansen des del diàleg amb la natura. Encara en tenim que els preocupa el diàleg de l’espai sacre en una societat plural o “trencaclosques” en els no-llocs de la gran ciutat que pugui incloure també espais d’espiritualitat no confessional. També hi ha la preocupació interna de cada tradició religiosa de com concebre un espai sacre adequat per als seus fidels contemporanis, o bé quines possibilitats donar a l’espai sacre secularitzat o sense ús. Com veiem, tenim un seguit de perspectives entorn d’un nucli o temàtica sacra. Potser la figura geomètrica que més s’aproxima a aquesta situació és la del cercle, i d’aquí el títol encertat per al seminari que planteja el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia (CiJ) conjuntament amb la Fundació Migra Studium (MS) entorn d’aquesta temàtica: “Tancar el cercle? Representacions de l’experiència espiritual i religiosa en l’espai”, que s’esdevindrà del 16 de gener al 20 de febrer de 2020. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (2) El mobiliari

En l’arquitectura sacra el disseny del mobiliari litúrgic és un altre projecte dins del projecte global. A voltes, fins i tot només amb la disposició del mobiliari – la disposició del “trident” de la seu, l’altar i l’ambó i la relació de l’assemblea amb aquests - es pot definir ja un espai religiós, com va demostrar ja als anys vint del segle passat l’arquitecte Rudolf Schwarz en les trobades del moviment de joves catòlics al castell de Rothenfels sota el guiatge del teòleg i bisbe Romano Guardini.

Altar.

L’altar es troba situat a l’eix de la nau principal sobre plataforma circular d’un graó segons plànols. La seva base s’ajusta a l’especejament de 1,80m del passadís central que recorre el presbiteri des de l’accés de l’absis (tres lloses de 60x120cm posades pel seu cantó curt). El primer nivell de l’altar, en el seu sòcol, està conformat per les mateixes peces del paviment, creant una línia d’ombra respecte la resta de l’altar que té majors dimensions segons plànols. (seguir llegint)

Capgirant Sant Antoni (1). El projecte

No és que haguem posat un sant cap per avall, castigant-lo de cara a la paret o com qui gira el quadre d’un rei desafortunat, però el projecte que presento avui tracta de “girar 180 graus” l’esquema funcional del temple parroquial de Sant Antoni Abat, a Vilanova i la Geltrú.  La situació que ha motivat aquest projecte és digna de tenir en compte, atès que es tracta d’un cas en el que els canvis urbans afecten el funcionament de la peça eclesial; en d’altres paraules, la transformació urbana de l’entorn d’una església no és aliena a la manera de relacionar-se i entendre el vincle de la comunitat parroquial envers la ciutat. Allò que és i vol ser la presència eclesial en relació a la societat contemporània passa per la manera de relacionar-se l’edifici eclesial en relació a la ciutat. (seguir llegint)

Reforma de presbiteri per una capella fonda a Vic

Per raons que no venen al cas, finalment el projecte que presento ara no es durà a terme però considero que tenia la seva gràcia i pot ser pres de referència per a petites intervencions de reformes de presbiteris. Es tracta de la reforma del presbiteri de la “Capella fonda” (Capella del Santíssim) del temple parroquial de El Carme de la ciutat de Vic.

L’inici de l’encàrrec és força significatiu atès que segurament és compartit per altres comunitats parroquials. L’encàrrec parteix del fet que la comunitat actual, molt minvada, es troba dispersa en les celebracions dominicals donada la gran dimensió de la nau principal del temple parroquial; per això es proposa arranjar la capella fonda situada, seguint els esquemes clàssics, a l’esquerra del presbiteri. La capella té unes dimensions considerables, amb una nau de gairebé 8 metres de llum i 15 de llargada coberta amb una volta de canó, està decorada amb ornamentació clàssica, dotada amb un cor al fons i un cambril amb dues petites sagristies a banda i banda. Podria ser ben bé entesa com una capella dins d’una altra. (seguir llegint)

Arquitectes catalans al CIARC d’Oporto

Aquests dies s’està tancant la inscripció al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que s’esdevindrà a Oporto del 10 al 12 d’octubre d’enguany, amb el lema “Arquitectures per a una nova litúrgia. Intervencions sobre el patrimoni religiós després del Concili Vaticà II”. Aquesta edició és interessant perquè torna el CIARC a la Península Ibèrica, després que les dues darreres edicions hagin tingut lloc i temàtica llatinoamericana.

El plantejament del CIARC crec que és molt interessant perquè, en el fons, respon a preguntes que apareixen sovint en la tasca de gestió del patrimoni arquitectònic de temàtica religiosa: Què fem amb les esglésies? Serveixen encara per a les celebracions cristianes? Com adaptar-les als criteris del CVII?, etc. Copio el text del plantejament per tal de fer-nos-en una idea (seguir llegint)

Una pàgina de còmic a la capella de l’escola

De les recerques que vaig fent sobre espai sacre en relació al món infantil, juvenil o educatiu cal notar iniciatives que no són pròpiament del ram de la construcció sinó que provenen del disseny i de l’acció o comunicació pastoral. Es tracta d’intervencions centrades en el mobiliari i “l’atrezzo” més que no pas en la forma de l’espai però no per això deixen de tenir interès. Aquest és el cas del grup ONcreaciones, un tàndem creatiu format per Pilar Ramírez i Jesús Mario Lorente, coneguts per les seves iniciatives editorials com ara la sèrie El rey de los mindundis, i autors del recent projecte per un nou oratori al col·legi dels Germans Maristes a Alacant. (seguir llegint)

Un espai multicultural d'interioritat escolar al suburbi

Temps era temps, a finals dels anys seixanta, unes religioses dedicades a l’ensenyament, compromeses amb la transformació social pròpia dels valors de l’Evangeli, van apostar decididament per obrir una escola en un barri perifèric de l’àrea metropolitana de Barcelona amb una forta presència de la comunitat gitana. Atès que els blocs d’habitatge i la composició urbana del barri era de recent creació, no hi havia edificada cap parròquia, així que el disseny del conjunt escolar comptava amb una generosa capella per donar servei de culte.

Amb el pas dels anys, l’església diocesana va edificar, ben a prop de l’escola, una parròquia; mentre la comunitat gitana es passava al culte protestant, obrint els seus propis locals, i arribava al barri un gran contingent de famílies dels més diversos orígens, des del Magreb  fins al Paquistà passant per Llatinoamèrica i l’Orient llunyà, que anava suplint la població provinent de la migració interna del sud de l’estat Espanyol pròpia dels anys cinquanta i seixanta. (seguir llegint)

Ripoll, tres espais urbans per la interioritat

Potser perquè tens més temps per pair el que llegeixes, de vegades passa que les lectures estivals condicionen la manera de viure les vacances. Jo estic llegint “La interioridad habitada”, d’en Francesc Torralba, perquè m’interessa això que s’anomena “educació en la interioritat” tant des d’un punt de vista educatiu com, tal com suggereix el títol del llibre, com des perspectiva espacial-arquitectònica. Valgui com exemple la següent citació referida al diàleg interioritat-exterioritat aplicat a una casa:

«Puedo observar la fachada de una casa, su altura, sus puertas y sus ventanales, el tejado y el canalón que recoge el agua, pero solo si penetro por algún intersticio dentro de la casa y me paseo por sus habitaciones, por sus pasillos, por el desván, por el sótano y por el cuarto oscuro, podré decir, realmente, que conozco esa casa. Tampoco puedo inferir el estado de la casa a partir de la fachada. (...) No puedo acceder a ese universo de vivencias si el otro no me abre la puerta de su casa y me deja entrar en ella.» (p.28-29)

(seguir llegint)

Una església domèstica a la Vall de Camprodon

Potser l’església parroquial de Sant Pau de Segúries (1971) no és gaire coneguda pels visitants ni els mateixos habitants del Pirineu ripollès. Potser perquè, com sol passar amb les esglésies modernes, “no sembla una església” i passa desapercebuda pels conductors que creuen la localitat i hi passen per la vora. De fet, es va voler així des del principi: “que l’església vingués a ser-hi com una casa entre les cases”. Una manera de ser que recorda allò del pròleg de Sant Joan “ha habitat entre nosaltres” (Jn1,14), o bé allò de l’himne de la Carta als Filipencs: “es feu un de tants” (Fp2,7).  Ara bé, aquesta petita església domèstica és molt significativa de l’arquitectura religiosa posterior al Concili Vaticà II i, per tant, molt moderna. (seguir llegint)

Gospel showroom: tolle et lege

«A més, els Pares sinodals suggereixen que a les esglésies es destini un lloc de relleu on es col·loqui la Sagrada Escriptura també fora de la celebració. En efecte, cal que el llibre que conté la Paraula de Déu tingui un lloc visible i d'honor en el temple cristià, però sense ocupar el centre, que correspon al sagrari amb el Santíssim Sagrament.» (Verbum Domini 68)

Un dia d’aquest curs passat vaig anar a un bateig en una església parroquial de Barcelona on em va cridar l’atenció una peça de fusta adossada a la barana de pedra de l’ambó que complia la funció d’expositor d’una Bíblia, alhora que servia de base per la proclamació de les lectures durant les celebracions. Vaig trobar que era una aplicació enginyosa de la citació de VD68 que encapçala l’article, que convida a donar major visibilitat a la Paraula de Déu en els llocs de culte. (seguir llegint)

La credença accessible

D’acord, us podeu preguntar: què és un “credença”? Serveix per “accedir al credo”?... Jo tampoc en sabia res fins que no em vaig posar a reformar esglésies. La credença és un petit moble, a mode de tauleta auxiliar, on es disposen les “espècies” (el pa i el vi) abans de ser consagrats en una eucaristia. Aquest moble sol estar en un dels límits del “presbiteri”, el lloc elevat on hi ha l’altar, l’ambó i la cadira del capellà, altrament dita “seu”. Presbiteri, en grec, significa “lloc dels ancians” i d’aquí deriva també, per exemple, el mot priest, “capellà” en anglès.

Que el presbiteri sigui el lloc dels ancians, en una església envellida com la nostra, no deixa de ser significatiu. Valgui com exemple l’experiència viscuda aquest passat diumenge en una localitat de la Costa Brava. Vaig anar a missa de les 9 del matí i la celebració es feia a la “capella fonda”, o “del santíssim”, una capella d’estil neoclàssic de dimensions considerables adossada perpendicularment a la bella nau gòtica del temple, com tant sovint ens trobem en les parròquies de poblacions abans nombroses. (seguir llegint)

Sempre ens quedarà Bordeus

D’acord, la famosa frase que la pel·lícula Casablanca posa en llavis de Humphrey Bogart és «sempre ens quedarà París», però valgui com excusa el canvi de localitat francesa per parlar dels “arkhetopos”, els llocs fundacionals, de les relacions personals o institucionals. Per què canviar Bordeus per París, coneguda com “la ciutat de l’amor”? No hi sortim perdent? Bé, el cas és que el passat divendres 17 de maig, dins de l’octava de la festivitat de Santa Joana, va tenir lloc un acte de recepció i pregària per la finalització de la primera fase de la reforma de l’església de la Companyia de Maria, una orde religiosa popularment coneguda a Catalunya com “monges de l’ensenyança”, a Bordeus, que té tot el sentit del món perquè és el seu lloc fundacional.

L’actual església de la Companyia de Maria va ser consagrada el 1827. Anteriorment hi havia hagut una església del s.XVII en el primer convent-escola de la orde però, després de la Revolució Francesa, aquest temple va ser assignat a la comunitat protestant, mentre que la resta del convent va passar a ser un equipament de caràcter militar. (seguir llegint)