Amidaments estimatius

Els llindars de Simone Weil

Avui us deixo amb un fragment d’un article que vaig fer sobre la filòsofa, mística i sindicalista Simone Weil. Va aprèixer a la Revista Relats, pensament jove cristià, ara farà un parell d’estius. Juntament amb l’Ernesto Sábato i la Etty Hillesum, i previ al coneixement d’aquests, és un dels meus autors preferits.

1_ El llindar de la mediació.

La vida de la nostra protagonista més que un mur sòlid i visible sobre el qual poder-s’hi afermar o construir és un forat, un buit, un deixar de ser per donar lloc a una altra cosa: “Jo no importo, la meva intel·ligència tampoc. El que realment importa és si el que dic és Veritat o no”. Ens trobem, doncs, davant una actualització de la figura del bautista, un personatge que apunta i senyala a l’Absolut amb vocació de desaparèixer, de no ser impediment: “Ell ha de créixer i jo he de minvar” (Jn 3, 30). De la mateixa manera que la grafia de l’abecedari desapareix per donar pas a una idea, Simone desitjava desaparèixer per donar pas a la Veritat. Aquest posicionament vital va lligat amb un fort agustinisme: allò bó prové de Déu, mentre que l’impediment prové de la persona. Simone Weil és conscient que ha rebut l’experiència de la Gràcia, de la presència real de Déu, i aquest fet la marca i qüestiona profundament, de manera que la experiència mística pren relleu per damunt de la seva vida contingent i limitada. Així ho expressa en una carta al P. Perrin: “Si nadie consiente en prestar atención a los pensamientos que, no sé bién cómo, se han posado sobre un ser tan insuficiente como yo, esos pensamientos morirán conmigo.” (“A la Espera de Dios”, Edit. Trotta)

2_ El llindar del místic.

En els escrits de Simone hi ha una expressió que es repeteix sovint: “vaig ser presa”, o bé “quelcom més fort que jo, per primera vegada a la meva vida, va fer que m’agenollés” ... en elles apareix el tema de la passivitat de l’home respecte l’acció de Déu. L’home no pot sinó que restar al llindar i esperar que Déu vulgui manifestar-se. Ara bé, aquesta afirmació resulta més interessant dita d’algú que no va cercar mai a Déu com diu en la seva carta autobiogràfica, sinó que se’l va trobar com qui troba un tresor amagat en un camp (Mt 13, 44), algú que mai havia tingut un contacte anteriorment amb els escrits dels místics, i que mai abans havia fet pregària.

Un cop s’ha produït l’esdeveniment místic Simone Weil resta “A l’espera de Déu”, procurant no donar cap pas que no vingui indicat o confirmat per la gràcia, àdhuc el baptisme. El cel i la nostàlgia per l’experiència viscuda fa que Simone no s’atreveixi a fer res que pugui tacar allò que ella té per veritable i pur.

3_ El llindar de la dissort

Si un llindar també és un límit que traspassar. Aquest límit a superar vé determinat pel pensar correcte, la prudència, l’egoïsme i el sentit comú, com denuncia Lluís Espinal en el poema “Gastar la vida”. La vida de Simone Weil és una contínua transgressió d’aquests límits per a respondre a la crida personal d’anar a l’encontre de la dissort. No pas per massoquisme, sinó per solidaritat. La recerca de la simpatía, patir conjuntament, és clau per entendre la recerca de la Veritat. Només així s’explica la mort de Simone Weil que, estant malalta de tuberculosi, exiliada a Londres, es negava a menjar més del que podien els seus compatriotes francesos ocupats pels nazis. La seva mort, que per alguns és un suïcidi, per d’altres és signe d’autenticitat.

A la bona mort no s’hi arriba d’un dia per l’altre. Hom no és màrtir, testimoni, per una bala perduda en el camp de batalla, sinó pel desgast d’una lluita diària vers el bé. Aquest és el cas de la nostra autora, que en múltiples ocasions cercava la solidaritat amb els desafavorits a costa de la seva reputació. A tall d’exemple, quan Simone estava a Marsella, fou interrogada i amenaçada d’anar a la presó. Ella va respondre que desitjava ardentment ser empresonada per restar a prop de les prostitutes, va ser posada en llibertat perquè la prengueren per boja.

Però, més enllà de l’anècdota o de la recerca personal, aquesta opció tenia un clar component social i polític. D’altra manera no s’explica l’interés de la jove catedràtica sindicalista per treballar a les fàbriques franceses durant un any en l’absolut anonimat. Simone no podia entendre que grans líders de la revolució soviètica com Lennin o Trotsky, amb el qual es va entrevistar amb vint i escaig anys!, no haguéssin treballat mai en una fàbrica. Assumir la condició obrera equivalia a l’afirmació d’un dels pares de l’església, Gregori Nazianzè: “Només allò assumit pot ser guarit”.

4_ El llindar de la institució

Finalment, un llindar és allò que marca un estar a dintre o a fora. Weil refusà batejar-se perquè estimava moltes coses que no eren ben rebudes a l’església. Va optar per quedar-se al llindar de l’església, com una cristiana anònima (Karl Rahner), per no deixar d’abraçar allò que estimava i per por al “patriotisme eclesial”. Fem que la Simone Weil d’avui pugui traspassar aquest darrer llindar.