Re-apassionar-me per l’arquitectura
Aquests díes m’estic mentalitzant per creuar el llarg desert que m’espera per acabar d’una vegada el projecte final de carrera d’arquitectura. Ho volia finalitzar tot aquest curs (la teologia i l’arquitectura alhora) però va arribar un punt en que vaig prendre consciència que no era superman i, per altra banda, no volia renunciar a donar un cop de mà en les tasques en les que col·laboro (l’esplai Al Vent i demés).
Sé que no n’hi ha prou amb força de voluntat per a fer les coses; cal estar-hi a gust, apassionar-se, vocacionar-se per les coses que hom fa, i això demana lligar els sentiments i l’afectivitat a la tasca concreta. Aixó és així perquè molts pocs poden viure com a màquines, dels que cosifiquen les persones per convertir-les en “temes a tracatar”, al menys jo no. Així doncs, he començat per re-llegir antigues lectures clau per a tot arquitecte. La primera lectura ha estat “Complejidad y contradicción en la arquitectura” (1966), un clàssic d’un tal Robert Venturi en el que es contraposa el “less is more” (“menys és més”) d’en Mies Van der Rohe (qui va fer el Pabelló Alemany de l’Exposició Universal de Barcelona de 1928) al “less is bore” (“menys és avorrit”) de la generació del pop art. Us deixo amb un fragment que és tota una declaració dels principis de la posmodernitat (fragmentació, complexitat, atenció a la particularitat, etc):
“Defiendo la riqueza de significados en vez de la claridad de los significados; la función implícita a la vez explícita. Prefiero “esto y lo otro” a “o esto o lo otro”, el blanco y el negro, y algunas veces el gris, al negro o al blanco. Una arquitectura válida evoca muchos niveles de significados y se centra en muchos puntos: su espacio y sus elementos se leen y funcionan de varias maneras a la vez (...). Debe incorporar la unidad difícil de la inclusión en vez de la unidad fácil de la exclusión. Más no és menos”
Aquests díes m’estic mentalitzant per creuar el llarg desert que m’espera per acabar d’una vegada el projecte final de carrera d’arquitectura. Ho volia finalitzar tot aquest curs (la teologia i l’arquitectura alhora) però va arribar un punt en que vaig prendre consciència que no era superman i, per altra banda, no volia renunciar a donar un cop de mà en les tasques en les que col·laboro (l’esplai Al Vent i demés).
Sé que no n’hi ha prou amb força de voluntat per a fer les coses; cal estar-hi a gust, apassionar-se, vocacionar-se per les coses que hom fa, i això demana lligar els sentiments i l’afectivitat a la tasca concreta. Aixó és així perquè molts pocs poden viure com a màquines, dels que cosifiquen les persones per convertir-les en “temes a tracatar”, al menys jo no. Així doncs, he començat per re-llegir antigues lectures clau per a tot arquitecte. La primera lectura ha estat “Complejidad y contradicción en la arquitectura” (1966), un clàssic d’un tal Robert Venturi en el que es contraposa el “less is more” (“menys és més”) d’en Mies Van der Rohe (qui va fer el Pabelló Alemany de l’Exposició Universal de Barcelona de 1928) al “less is bore” (“menys és avorrit”) de la generació del pop art. Us deixo amb un fragment que és tota una declaració dels principis de la posmodernitat (fragmentació, complexitat, atenció a la particularitat, etc):
“Defiendo la riqueza de significados en vez de la claridad de los significados; la función implícita a la vez explícita. Prefiero “esto y lo otro” a “o esto o lo otro”, el blanco y el negro, y algunas veces el gris, al negro o al blanco. Una arquitectura válida evoca muchos niveles de significados y se centra en muchos puntos: su espacio y sus elementos se leen y funcionan de varias maneras a la vez (...). Debe incorporar la unidad difícil de la inclusión en vez de la unidad fácil de la exclusión. Más no és menos”
3 comentaris:
amb això que dius de vocacionar-se, em recorda una frase dels EE.EE que diu: "posa-hi el COR en tot el que facis".
Una abraçada, (atenció al nou bloc)
Moltes gràcies per la vida compartida.
Fins fa poc era un escèptic del món dels blogs, i dels xats (d'això últim encara ho sóc)... quina mariconada!,
Però m'he adonat que és vehicle de comunicació i les persones som bàsicament comunicació: donació i recepció.
Des del Perú estic vivint una primera experiència 'llatino-americana' (valga la expresión), als 30 anys, i encara la estic comencant a pair, després de mes i mig.
He vist molts trencaments: geogràfics, culturals, racials, econòmics. Jo, sense voler, ja hi estic posicionat des del comencament, (no té c-trencada el teclat)pel fet de ser el que sóc i només em queda la pregària i la lucidesa per poder observar i prendre distancia.
Faig l'esforc de posar en diàleg la meua cultura d'il.lustrat europeu i la meua recent incursió a la teologia amb tot el que veig i escolte. La tasca no és senzilla. Les defenses continuen ben altes i la realitat sempre parla per baix.
Continuarem intentant i continuarem lluitant,
visca la pregària virtual!!,
Jaumet
Gràcies Jaume per deixar-te caure per aquí i dir-hi la teva. Sempre fa bó escoltar-te (o llegir-te!), ja des d'aquell noviciat llunyà, allà a Saragossa. Certament, el bloc no és res més que una extensió de la nostra corporeitat, limitada, com tot, però relació al cap i a la fi. Cuida't. Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada