dimarts, de setembre 22, 2009

Quan el silenci respon

"(Pare) Te envidio en una cosa. No te envidio en nada más (...), parece que tienes una relación con Dios". Y yo le dije (Bono): "¿Tú nunca la has tenido?". Él me dijo: "No (...). Ha sido una conversación en la que sólo hablaba una persona... ¡Y a tí parece que el silencio te responde!". Yo le dije: "Sí, es verdad (...). Lo oigo de una forma más o menos instintiva, siento una respuesta a una oración, o siento que me guían en una dirección. O, si estoy leyendo las Escrituras, cobran vida de un modo extraño, y tienen sentido en el momento en qu eestoy, dejan de ser un documento histórico". Eso le dejó anonadado.("Conversaciones con Bono", Michka Assayas. Ed. Alba, pag 42-43)

Aprofitant la proppassada estada dels U2 a Barcelona, m'ha semblat encertat proposar-vos aquest fragment d'una xerrada entre el cantant del grup irlandès, en Bono, i el seu pare, que ens serveix per apuntar el tema de la sensibilitat i el transcendent.

Quan ens desplacem pel dia a dia obcecats en el nostre programari de tasques a acomplir diligentment podem acabar cosificant, fent coses, a les persones. És a dir, quan substituïm rostres per tasques alguna cosa falla. És a mesura que conreem una mirada atenta envers el que ens envolta que podem establir una relació des de la igualtat i gratuïtat per, potser més endavant, acabar descobrint en els altres el misteri habitat d'un Altre.

Apliquem-ho al nostre entorn. La música, l'art o el joc que desenvolupem en els centres d'esplai poden ser una activitat tancada en ella mateixa - és a dir, "una activitat més" protegida pel paraigua d¡un ideari educatiu sovint massa aliè o llunyà- o els podem donar l'oportunitat d'esdevenir una caixa de ressonància perquè, en les seves vibracions, puguem intuir, ensumar o palpar alguna cosa nova. Tot això no és tan estrany. En el fons, és força semblant a quan diem "del dia d'avui em quedo amb el somriure d'aquell infant". Efatà!, Obre't Deixa que el silenci del quotidià et respongui.

(Publicat a la revista Estris, nº196, setembre-octubre 2009)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ha estat un plaer llegir les teves ratlles després de tant temps.

Gràcies pel que escrius em fa pensar i m'ajuda.

Una abraçadota,


Mercè Ventura