“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)
“Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)
Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.
En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc. (seguir llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada