dijous, de febrer 24, 2011

Arquitectura apocalíptica, un racó per l’esperança

Quan es parla d’arquitectura apocalíptica sovint s’evoquen paisatges devastats o grans construccions fantasmagòriques de caire sacrificial, però passa desapercebuda l’arrel d’aquest gènere literari: donar una alè d’esperança a tots aquells marcats per la dissort i, especialment, als grups minoritaris que són perseguits per les seves creences. 
 
L’Apocalipsi joànic engalta amb aquest gènere literari de resistència esperançada que desvetlla la seva clau d’interpretació en la doble estructura lineal i concèntrica del text. Pel que fa a l’estructura lineal del text, aquest culmina en la darrera visió: el davallament de la Ciutat Santa (Ap 21,9-22,5), que vol ser una imatge trinitària definitiva on la Glòria del Pare resplendeix en una humanitat santa (Ap 21,11.23.24) que viu dels fruits de l’arbre de la creu (Jn 18,1) i de l’aigua de l’Esperit (Jn 7,37-38) gratuïtament als més necessitats (Is 55,1). Pel que fa a l’estructura concèntrica, aquest troba el centre en el nucli del tercer septenari, el de les trompetes (Ap 8,2-14-5), quan Déu es manifesta com Senyor de la Història per damunt de tot mal que, tot i la seva potència, està destinat al fracàs.  

Des d’un punt de vista arquitectònic, el llibre de l’Apocalipsi ha inspirat notablement bona part de la construcció d’edificis de tradició cristiana. La imatge de la Jerusalem Celestial, de planta quadrada (Ap 21,16) (que representa els quatre punts cardials de la terra, on trobem tres portes a cada eix respectivament, Ap 21,12-13, mostrant la universalitat de la salvació:Ap 21,24) va ser copiada en la construcció i disseny dels monestirs medievals (imatge d el'esquerra), on la comunitat representava una anticipació de la Ciutat dels Sants en mig d’una terra conflictiva i el claustre era alhora una reminiscència del jardí de l’Edèn (Gn 2,9) i de la plaça major de la Ciutat Santa (Ap 22,1-2) amb la seva font i el seu riu de quatre braços (Gn 2,10; Sal 46,4; Ez 47,1-12) marcant l’axis mundi (llegir Mircea Eliade: “Lo sagrado y lo profano”) cristològic. (Seguint també la profecia de Ez 40-44; Is 60,19; Is 54; etc). (seguir llegint)