Aquests dies estic preparant l’assignatura de “Mitjans de Comunicació Social i Església” per l’ISCR-IREL i m’he cercat lectures que condensar per als meus alumnes. Recentment, acabo de llegir “El llenguatge cristià en la cultura de masses”, de l’Albert Sáez i Casas (Premi Fundació Joan Maragall 2000) i m’ha suggerit que l’arquitectura també pot ser un nou mitjà per l’evangelització en aquest nou context dels mass media. Com a mostra propera només cal recordar la visita de Benet XVI a Barcelona per a la consagració de la Basílica de la Sagrada Família i la recent exposició sobre Gaudí que s’ha dut a terme a Roma. Si bé hi ha despatxos d’arquitectura comercial que feliciten el Nadal amb el lema “Imaginació que ven”, crec que aquest lema es podria traduir en el camp eclesial com “arquitectura que evangelitza” perquè, més enllà de satisfer unes necessitats, és innegable que l’arquitectura “parla” i comunica a través d’un llenguatge simbòlic i, com apunta Albert Sáez, l’única manera d’assegurar la presència de la religió amb dignitat en els nous escenaris de la comunicació mediada serà la reflexió entorn del llenguatge amb què s’expressa la fe catòlica: com s’aconsegueix fer significatiu, efectiu, el llenguatge religiós que no va acompanyat presencialment de l’experiència personal ni comunitària.
Complexitat en el llenguatge arquitectònic en l’època dels mass media.
Ara bé, cal tenir en compte les característiques pròpies de l’arquitectura en l’època del caos postmodern (Vattimo), del supermercat de les religions (Berger), i de l’era de l’espectacle perquè la línia entre l’arquitectura que evangelitza i l’arquitectura “venuda” (de l’espectacle) és molt difusa. D’entrada cal tenir en compte que els MCS s’organitzen entorn del criteri de l’espectacularitat. La indústria de la comunicació ja no és una part de la cultura, sinó un empresa lucrativa que cerca el màxim benefici. Els MCS ja no tenen com a objectiu allò de informar, formar i entretenir, sinó que aquests tres objectius han format a passar part d’una estratègia per aconseguir audiència i, així, aconseguir el lucre econòmic del circ mediàtic. Interessa la religió en tant que és fàbrica d’espectacle.
Per altra banda, seguint la distinció de Walter Benjamin entre les experiències (món presencial) i les viviències (món virtual o vicari), ja que aquestes darreres no són capaces d’oferir o propiciar una conversió. Com diu l’arquitecte Enric Comas sj “no hi ha cap arquitectura sacra que actui ex opere operato”. (seguir llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada