Comparteixo amb vosaltres unes breus reflexions arran de l'assignatura de museologia que estic cursant al màster de patrimoni eclesiàstic (Fac. Antoni Gaudí) a mode de "tríptic citacional".
"Museu i mausoleu estan relacionats per quelcom més que una proximitat fonètica. Els museus són sepulcres familiars de les obres d'art" (T. Adorno)
A mitjans del s.XX, especialment a partir dels 70's, es dóna una forta crítica a la idea de museu tal com havia estat concebut per la revolució francesa (a saber: un lloc estable amb vocació pública, pedagògica i de gaudi estètic conduït professionalment pels "conservadors" i entesos en art que procuraven l'adquisició, conservació, restauració, estudi i difusió del patrimoni per educar i fomentar una memòria col·lectiva-nacional-sentimental segons una exposició permanent endreçada de forma cronològica i per estils artístics). Aquesta crítica es basa en el fet que els museus són avorrits i amb prou feines són visitats més enllà de l'etapa escolar, però també són criticats pel els seu estaticisme històric o bé per ser uns grans estómacs que paeixen la identitat per vomitar-la als seus usuaris independentment del que cerquin en el museu.
La resposta a aquesta crítica dels antics museus tampoc ha resultat satisfactòria perquè, tot cercant un major nombre de públic, s'han multiplicat les exposicions temporals o implementat altres usos de caire comercial o turístic (el fenomen anomenat blockbuster) que, juntament amb arquitectures capritxoses i alienes al contingut i caràcter de les col·leccions museístiques (tipus "franquícies Guggenheim"), han dut a una massificació que dessacralitza i menysté la obra d'art i els professionals museístics. És l'adveniment del "museu-parc temàtic" propi de la societat de l'espectacle. (seguir llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada