Sovint passa desapercebuda la relació entre l'arquitectura sacra i l'acció social. Semblen dos camps aliens, estranys, inconnexos, com si seguís al peu de la lletra allò de "A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar" (Lc 20,25). Certament la funció primera d'un edifici sacre no és la social, sinó l'acompliment del manament assembleari de "feu això que és el meu memorial" (Lc 22,19); de la mateixa manera semblaria que l'acció social, en ella mateixa, no apunta a una dimensió transcendent. Ara bé, en l'Evangeli de Joan no apareix la partició del pa en el darrer sopar i es presenta, en canvi, el lavatori dels peus (Jn 13,1-20), donant a entendre que el servei a l'altre és el lloc de trobada amb el Senyor; i a l'Evangeli de Marc apareix el servei al més desafavorit com un acte d'amor implícit a Déu perquè "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mc 25,31-46).
Si a aquest darrer apunt hi afegim que el primer màrtir de l'Església, Sant Esteve, és acusat d'anar contra el temple de Jerusalem (Ac 6,8-15); que els primers cristians celebraven les seves assemblees en cases; que el culte a Déu es realitza en Esperit i en Veritat (Jn 4,24); que Déu vol misericòrdia i no sacrificis (Mt 9,13); que el cos de cada cristià és temple de l'Esperit i pedra viva (1Cor 3,16; 1Pe 2,5); que els primers cristians són tinguts per ateus perquè no fan temples i celebren l'assemblea en qualsevol lloc (Minuci Fèlix); o, finalment, que a la visió de la Jerusalem celestial no hi ha cap temple (Ap 21,22)... no deixa de ser curiós que actualment parlem d'arquitectura sacra cristiana. (seguir llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada