Superficiar la professió

Són dos quarts passats de dotze de la nit i he acabat de superficiar un edifici (és a dir, calcular l'espai que ocupen les diferents estances) com a coronament d'aquesta jornada. Donat que tinc ja l'encefalograma més plà que aquestes anotacions de la pantalla crec que ha arribat l'hora de plegar per avui, no creieu? Tot plegat quan ahir, a la reunió del meu grup de revisió de vida, vam estar parlant de com viure "cristianement" això del treball. Va ser molt interessant. Grosso modo ens podem trobar amb feines amb una finalitat explícita força propera a l'evangeli (per exemple n'hi ha una que treballa en una ONG) o d'altres (com els tres arquitectes del grup) en que això no està tan clar. Així i tot, podem oferir un bon servei i ens hem adonat que la manera d'estar a la feina ens ajuda a trobar sentit a aquest món tècnic independentment que el producte del nostre treball sigui més o menys útil o compromés socialment. "Gastar la vida"? això és per a tots! Calcular superfícies pot semblar quelcom extremadament banal (això fa tant, allò altre tant...), però mirat i viscut des d'una altra perspectiva també té la seva gràcia... tot són amidaments estimatius.

"Prologue" (Simone Weil)

(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)

"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.

Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.

Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.

Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.

Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.

La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.

De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.

Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.

De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.

M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.

Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.

Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.

Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"

(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")

He conegut en Joan

Aquesta tarda he conegut en Joan. Me l’han presentat uns amics que tenim en comú amb els quals està emparentat. Feia temps que m’en parlaven, “que si en Joan això, que si en Joan allò altre”, i sempre em quedava amb les ganes de conèixer al personatge.

M’ha donat la mà ben fortament, amb una confiança inusual per ser una primera trobada, i he entés de seguida que ens portariem bé. De fet, l’estona ha transcorregut cordialment repassant l’estat actual de les nostres vides. Jo pateixo per la crisi de la construcció, els amics comuns són feliços en els seus projectes i ell ha patit una crisi personal ben recentment però sembla que s’està recuperant gràcies a l’ajuda dels nostres amics.

Del Joan m’agrada que, malgrat les dificultats que experimenta, en ell tot són projectes. Sembla que ha iniciat una etapa de creixement personal espectacular al sortir de l’ambient on es trobava. No és que no hi estigués bé, però un força superior l’ha empés a tasques que ell mateix mai havia sospitat. Qui sap, ara per ara les possibilitats són realment immenses

...En definitiva, felicitats Uri i Mar, teniu un infant maquíssim!!! (gràcies a Déu!)

Fauna Parroquial

Avui he rebut el Foc Nou i he vist que la vinyeta del Fauna Parroquial encara ha quedat prou digna, tenia por per veure com quedaria l'efecte fotoshopero dels núbols i si els personatges quedarien empetitits però encara ha quedat presentable. Us l'adjunto per saber què en penseu.
Per altra banda, dir-vos que això de la il·lustració m'ho prenc com un hobbie professionalitzat econòmicament autosuficient, en d'altres paraules, si em voleu contractar ja sabeu on sóc, podeu tafanejar el book on-line" que m'han deixat penjar els companys de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya), a la espera que m'animi i tingui temps de fer-me un book on-line com Déu mana, seguarament un altre bloc... pà servirles!.

A la musa de ponent

A la musa de ponent que em sorprén cada dia més...

Doneu-me un punt d’emplaçament

Parafrasejant la sentència d’Arquímedes sobre la teoria de la palanca... “doneu-me un punt d’emplaçament (d’aplicació) i mouré el món”. Aquí teniu un dels gargots que saben fer aquestes màquines dirigines per una neurona estressada. Feia temps que havia de fer aquesta maqueta virtual perquè és veritat que copsar l’emplaçament i entendre’l dóna pautes i claus de projecte insubstituïbles. Alguns en diuen “encarnació”. Res, que no tinc temps per enganyar-me aquí al bloc!, àpali!, seguim treballant! “A por ellos, oééé!”

Aquí estic!

<

De Amidaments estimatius

>

Arquiset, vine d'arqui-safari!

Demà s'inaugura l'arquiset, la setmana de l'arquitectura, amb un munt d'activitats interessants que m'hauré de perdre perquè el pfc'n'cia apreten. Així i tot podré gaudir, si més no, formant part de l'espectacle doncs el proper divendres dia 3 d'Octubre, dins del marc d'aquestes activitats, un conjunt de despatxos d'arquitectura fan jornada de portes obertes i al despatx on treballo ens hi hem apuntat, així que si voleu venir de safari arquitectònic segurament trobareu un especímen d'arquitectònicus-eloiensis darrera una pantalla, tranquils estic força domesticat i no mossegaré a ningú. A més a més, qui vingui i en vulgui es podrà endur uns objectes corporatius força interessants. Què, us hi apunteu?

El recurs ets tu

El Curs d'Animació de pastoral juvenil d'ahir em va deixar molt bon regust de boca. Vam fer un bon taller de prega_rock (teniu el resultat aquí!!!) i van sortir força inquietuds i també ajudes de cara a la tesca dels participants. Llàstima que no em va donar temps de fer el taller sobre blocs, anava massa refiat amb el temps. Si m'he de quedar amb una frase em quedo amb la del Toni Torrelles: "El recurs ets tu" perquè sovint ens manca autoestima i creure que nosaltres podem fer grans coses si estem conectats a l'evangeli. Cal situar l'esperança dins nostre i no tant en "materials pedagògics redemptors".

Animar l'invisible

L'altre dia una amiga em comentava que li costa molt la tasca de màrqueting, que preferia fer tasques més tangibles i concretes de secretaria perquè amb això del màrqueting mai es sap si tindràs resposta o no. Jo no li vaig dir res però pensava per mi mateix "noia, això és el que he fet jo intensivament durant els darrers anys: intentar comunicar una cosa tan personal i a voltes intangible com la fe en Jesús, de la qual no pots fer cap judici i no saps realment qui en te o a on la te".

I amb aquestes m'he trobat aquest matí repassant el que he de fer demà com a professor en un Curs

d'Animació de Pastoral Juvenil, que han muntat conjuntament la Fundació Pere Tarrés i la Delegació de Pastoral de Joventut del Bisbat de Barcelona. D'entrada ja costa animar a algú que faci un curs amb aquest títol (quina mania té la gent amb la paraula "pastoral"!, com si estiguèssim encara en l'època preindustrial! Fins i tot la blocsfera cristiana classifica alguns blocs com a "pastorals"... serà que encara no hem actualitzat la paràbola del Bon Pastor), però penso gaudir comunicant coses que m'apassionen i que m'han anat formant tal com sóc. Segurament parlaré del prega_rock, les vinyetes i el món de la blocsfera, però el que m'interessa no és tant aquestes concrecions "pastorals" sinó poder passar als participants del curs (32 persones!!! no està gens malament!) la motivació de fons d'aquesta creativitat, l'evangeli. És el de sempre, que la gent no es quedi amb el dit (la mediació) sinó amb la direcció que apunta.

BCNmp7: El pop també s'escolta

Ahir, com un caramel de premi al sortir de la feina, vaig assistir al CCCB a un acte ben curiós anomenat "El pop també es llegeix". Ben parapetrats en l'escenari muntat en el hall del CCCB, un conjunt de cantants, després de dues magnífiques i suficientment breus xerrades introductòries, van recitar, pregar i declamar les lletres de cançons pop que per a ells eren significatives. Em va agradar força el posat d'en Roger Mas, encara no el coneixia, i les lletres que va presentar d'en Lou Reed, ratllant el nihilisme i l'entrada al transcendent... "Magic&Lost" total!. També em va agradar la lletra de SanjoSex que va recitar el Sr. Chinarro que tractava sobre la bellesa de la plana del Ter i Torroella de Montgrí, on estiuejo.

L'acte d'ahir em va reconfirmar el que ja vaig anar exposant de forma matussera al quadernet d'EIDES "Prega Rock. Música popular contemporània i educació en el Transcendent" .Les lletres de les cançons pop poden ser moltes coses, però també poden ser el salteri que acompanya les nostres vides forçosament en constant pelegrinatge. Shemà Israel (escolta Israel)... el pop també s'escolta, el pop també és memòria existencial del quotidià.

Sprint cap a l'acomiadament?

Aquest matí parlava amb un amic al bar de l'Escola d'Arquitectura sobre la qüantitat d'acomiadaments que s'estan donant en diferents despatxos d'arquitectura. Tots dos coneixem casos de gent que ha acabat la carrera fa poc i ja s'ha quedat al carrer. Fins i tot m'ha parlat d'un despatx que han passat de vint-i-quatre a set treballadors!!!

Tant ell com jo estem amb la incertesa sobre la nostra continuïtat als despatxos on treballem respectivament però, així i tot, sabem que no podem demorar ja més la nostra situació acadèmica. Continuem treballant perquè tenim contracte d'estudiants i encara sort perquè el taulell d'ofertes per als estudiants realment feia pena. On abans hi havia tota una paret folrada d'ofertes ara hi ha uns pocs papers espaialment ben disposats.

Cinc mesos i ja s'haurà acabat el malson de la carrera. Cal fer un sprint i hi estic ben disposat, però em fa por pensar que sigui un sprint cap a l'acomiadament quan encara he d'aprendre moltes coses d'arquitectura "real". Anyway... todo se andará! Caldrà una nova manera de veure la (millor, "les") feina/es.

Funky Business, de la mediocritat aristotèlica a la platonització económica.

Funky Business ?, “El talento mueve al capital”? Mai m’hauria llegit aquest llibre si no fos perquè ara al despatx ens donen “lectures espirituals” i ens encoratgen de tal manera que al final me l’he acabat comprant i pulint en un cap de setmana. La tesi del llibre és que ara el nostre món ha passat dels àtoms (la matèria, el producte, l’objecte) als bytes (la informació, la idea) i això és una oportunitat de cara a la nostra llibertat que, ens agradi o no, hem d’assumir o ja podem plegar.

Hi ha hagut moments en els que he estat a punt de deixar la lectura per no estar d’acord amb algun dels punts del que van exposant però ha estat un encert seguir fins al final perquè te exploracions antropològiques i altres coses molt aprofitables i, fins i tot, algunes afirmacions són calcades al que jo he pogut anar veient en els meus anys de formació en la pedagogia ignasiana (els jesuïtes) i que es poden resumir en l’escrit modèlic “El nostre mode de procedir” de la Congregació General 34. (aviat podreu consultar-ho aquí).

De "Funky Business" valoro positivament la seva redacció totalment postmoderna, que tant pot anar citant els exemples empresarials de Starbucks, Microsoft o la General Motors com parlar-te de Dionís l’Aeropagita, Martí Luter, Adam Smith, Maslow o Karl Marx. Per a un mig teòleg i filòsof com jo resulta molt estimulant. Tot plegat és força pedagògic i estimulant.

El llibre es podria resumir amb la cita de Baudelaire aquella de “fes el que vulguis, però fes-ho apassionadament”, a les antípodes del racionalisme calculador aristotèlic que predica la virtut com a “mesotés” (“meso” és “el punt mig, punt d’equilibri”... per exemple “Meso-potamia”= entre dos rius) entre dos extrems com ara la prudència com a virtut entre la temeritat i l’esporuguiment. Aquesta rauxa també es troba en el “magis” (l’anar a més) de la pedagogia ignasiana: “(...) vale más un acto intenso que mil remisos; y lo que no alcanza un flojo en muchos años, un diligente suele alcanzarlo en poco tiempo” (Carta a los hermanos estudiantes del colegio de Cohimbra, Roma 1547. “Obras de San Ignacio de Loyola”. Edit BAC. Pag 798)

Com a punt crític dir que aquesta valoració de la idea per damunt de tot ens porta a un neoplatonisme de caire empresarial que no té prou en compte conceptes com “quotidianeitat”, encarnació, dolor... apuntala les activitats però no suficientment les passivitats, i també cal molt estoicisme per saber "entomar" la situació econòmica actual. Paral·lelament a la lectura de “Funky Business” caldria llegir el “No-logo” de la Naomi Klein com a advertència de les víctimes que una mala lectura d’aquest llibre pot generar (ep!, ja els mateixos autors parlen de la coherència ètica en un món transparent, però el "sigues tu mateix" està sempre a punt de caure en el menyspreu dels altres).

Per què faig voluntariat?

Ja porto un temps anant a dormir, molt de tant en tant, a la Barceloneta (sí, aquest barri que ara li ha agafat per muntar patrulles urbanes!) amb d’altres voluntaris i els sis usuaris del Projecte Sostre i crec que no està de més intentar formular el per què d’aquest voluntariat. Aquí va una mena de decàleg vivencial un tant desendreçat.

1_ Faig voluntariat perquè crec que és important mantenir un pal de paller de gratuïtat enmig de la rutina. Fer quelcom perquè m’ho crec i ho considero important. Això reforça altres aspectes de la vida.

2_ Faig voluntariat per recordar-me de quins són els preferits del meu Déu, per qui es desviu. Cercant simpatia (sim + pathos, “patir i sentir amb algú”) amb els amics del Natzaré.

3_ Faig voluntariat com qui va a l’escola, a aprendre el que els usuaris del projecte sostre em vulguin ensenyar amb la seva actitut i la seva història. Ni que sigui per un breu espai i temps aquesta tasca m’obre, em descentra del meu melic i em fa estar atent a la resta.

4_ Faig voluntariat sabent que he rebut molt i que vull aportar alguna cosa en aquest món, que seria injust no fer res i que és ben poca cosa el que faig.

5_ Faig voluntariat per cercar uns lligams amb un estrat social i unes persones que, si seguís la pròpia inèrcia i la del meu entorn, no em trobaria. Ja sé que hi ha el perill del paternalisme i precisament per això vull conéixer a uns iguals que han vist el rostre a la dissort.

6_ Faig voluntariat sabent-me part d’un engranatge més gran, que formo part d’un equip que porta ja una història al darrera i que compta amb gent que hi desenvolupa la seva tasca professionalment. Això em guareix de triomfalismes messiànics i em sitúa al meu lloc.

7_ També faig voluntariat per véncer les meves manies personals, els meus “fàstics”, per ser més abnegat. Tot això no per a ser una mena de súperman, sinó per poder véncer els problemes que em pugui trobar i poder estimar una mica millor.

8_ Faig voluntariat perquè, com diu l’evangeli, “fa més feliç donar que rebre”. És a dir, malgrat hi hagi dies que tot plegat m’entristeixi o em toqui els nassos, em fa feliç.

9_ Faig voluntariat perquè ara ja no no tinc l’excusa de pertànyer a tal o qual institució religiosa per tapar la meva mandra personal. Si m’ho crec i puc, ho he de fer.

10_ Faig voluntariat perquè no vull que s’apagui el “Shemà Israel” que ressona dins meu.

I tu, vols fer voluntariat? T’animes al Projecte Sostre? A la columna de la dreta tens l’apartat “mides solidàries” per si vols donar-hi un cop d’ull.

De Pura Sang!

Avui que és diumenge m'ha vingut de gust fer un prega_rock del pal eucarístic. He escollit la cançó "Pura Sangre" de Jarabe de Palo. Teniu el prega_rock aquí:http://www.pregaria.cat/index.php?sec=prock&op=2&id=261 i podeu escoltar-la en una versió que he trobat al you-tube. Bon Diumenge!

Creacions ergòdiques o el “procés espaguetti”

A la trobada de blocaires de catalunya es va parlar molt dels blocs com a creacions ergòdiques (“ergòdic”, del grec ergo+odos = obra en camí), en tant que prima la cronologia, és a dir el procés del que es va escrivint i esdevenint en aquest espai virtual. L’encert d’aquesta concepció és que es basa en la vida mateixa. Tots podríem anar dibuixant línies temporals, camins personals, que van passant per diferents etapes i paisatges.

Recordo una dinàmica del grup de joves de la parròquia en la que havíem de plasmar la nostra vida amb un tros de fil. Alguns hi feien nusos en els punts importants, d’altres cremaven el cordill simbolitzant dificultats o discontinuïtats, d’altres hi penjaven pinces, etc.

Tot això ve a resultes del currículum que envia un arquitecte com un “espaguetti processual” que us adjunto en una imatge. Cadascú de nosaltres podria fer milers d’espaguettis conceptuals d’aquests i al despatx on treballo, inspirats per la cita del llibre “Funky Business” que us adjunto a baix, estem dibuixant també els espaguettis dels diferents processos creatius en els que anem participant. De fet, crec que hauria de dibuixar-me jo també els meus “espaguettis” creatius!

"Al igual que ocurre con una olla de espaguettis hirviendo, parece imperar el caos y el desorden, pero és fácil extraer un espagueti y seguirlo de principio a fin" (Funky Business pag 178-179).

Amor al vent

Aviat farà ja un any que va aparèixer el llibre "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure" i, la veritat, em queda ja com quelcom llunyà perquè des dels actes de presentació no hi he tornat a pensar massa. Em calia un temps de autonomia mental. Així i tot, molt de tant en tant rebo escrits que em confirmen que no va ser una mala idea com el que us adjunto aquí a baix. Sí, ja sé que és fer autobombo però crec que s'ho val. També he trobat que en parla Mossén Ramón del Canillo al Diari d'Andorra (aquí)

"...volia escriure't per dir-te que finalment va arribar el teu llibre a les meves mans, i d'elles als meus ulls i d'ells al meu cap i d'ell al meu cor. Molt bé; Eloi, sí senyor, per saber trobar Déu en totes en les coses i totes en Déu (com deia Sant Ignasi). Més que molt bé, quin gran do, Eloi.
El llibre m'ha agradat moltíssim, evidentment. (...)
El que més m'ha arribat ha estat el captar la importància de conèixer Déu, d'entendre l'accionar de Jesús, de saber vivenciar l'amor que ens transmet.
Eloi, molt clar, si jo no conec i no m'estimo a Déu, serà impossible que el trobi en els altres i, llavors, serà impossible que jo pugui veure en els ulls d'un infant que plora mentre crida que es portarà bé, a un ésser humà petit, amb el cor molt gran (com procurem ser els humans), i que sigui capaç d'entendre que aquesta actitud és molt nostre i que tots demanem perdó a crits a Déu quan hem comés el mateix pecat mil cops seguits.
Eloi, moltes gràcies, perquè amb el teu llibre m'has fet veure l'importància de conèixer i estimar Déu per poder veure'l en els altres i poder viure la vida des d'una prespectiva cristiana i constructura del Regne de Déu. En el fons, això és el que vull, res més."

WallE, apunts teològics

Nota: SI NO HAS VIST LA PEL·LÍCULA NO LLEGEIXIS AQUEST POST. Aquestes notes són una analogia teològica, cercar semblances i diferències entre l’evangeli i la pel·lícula i, per tant, remarcar que no són equivalències sinó dissemblances.

1_ WallE, 700 anys de vida oculta.
WallE porta 700 anys de vida oculta com els 30 anys de Jesús a Natzaret. Aquests són anys de formació interna, de cultivar la sensibilitat vers les coses belles i curioses (com tot el que en WallE emmagatzema), de forjar la personalitat. WallE viu com un ermità, obedient a la seva feina manual i al seu ritme de treball, però viu “obert” al seu entorn. Està molt bé que bona part de la pel·lícula tracti aquesta etapa.

2_ EVA, la missió
Si WallE representa la part oculta i interior (la contemplativa, la passiva), EVA representa la part activa, la missió i l’enviament, a semblança del Jesús que es sap enviat per l’Esperit a tornar la llibertat als captius o a donar vida en abundància. Quan arriba a la terra, Eva s’afanya a cercar-hi vida vegetal i no li interessa gens en WallE però el mutu coneixement i l’amor que es genera crea un equip capaç d’acomplir una missió mútua: retornar els homes a la terra. WallE i EVA conjuguen la vida passiva i la vida activa en el seguiment de l’evangeli.

3_ La bona nova incompresa
Eva porta una bona notícia: els homes poden tornar a casa, com el fill pròdig que retorna a casa del pare. Però, com també li passa a Jesús, aquesta bona nova no és acceptada i alguns la volen silenciar. És una veritat incòmoda, que trenca l’estabilitat i l’ordre de les coses, com també passava en la època de Jesús.

4_ El “Regne dels cels” que aliena
La humanitat viu alienada en un “creuer espacial” que simula el cel, però un cel de l’oci i prou. En aquest cel no hi ha llibertat, ni responsabilitat, ni esforç, ni desig de progrés, ni memòria històrica, ni personalitat. Tot queda diluït en un etern present ociós que no porta enlloc i que ens hauria de fer pensar sobre el nostre model de vida i el que ens ofereix el pensament “new-age”, el consumisme i altres filosofies orientals (o no) egoistes que només miren pel “benestar interior” alienador. L’autèntic “Regne dels cels” passa per retornar a la terra i jugar el partit de la Història.

5_ Els amics, els exclosos
WallE i EVA troben ajuda en tot ser de bona voluntat, però especialment en el conjunt de robots “tarats” que estan exclosos en un recinte de seguretat. Els amics de Jesús són també gent de bona voluntat, però especialment els pobres en tots els sentits.

6_ Procés de conversió del capità i de la humanitat
“La veritat us farà lliures”. El capità s’adona de la seva limitació, que ha estat enganyat i que cal tornar a la terra. Podria haver optat per la seguretat i el “dolce fare niente” (el dolç no fer res) però pren responsabilitat. També es van donant casos de conversió en els passatgers (i robots) en la mesura que aquests van contactant amb WallE i EVA.

7_ L’Amor ressuscitador
En un moment crucial de la pel·lícula WallE i EVA “davallen als inferns”, a les escombraries de la nau i són a punt de passar al buit estel·lar. En aquest moment EVA està a punt de deixar la missió per en WallE, però ell l’esperona a seguir i acomplir-la. En aquest acompliment WallE mor. A l’arribar a la Terra EVA “refà” en WallE com un Frankenstein, amb peces d’altres robots, fins i tot canviant la seva memòria. Al principi WallE no reconeix a EVA, sembla un altre, un desmemoriat, però el contacte amb la mà d’ella li retorna la memòria. M’agrada aquest punt perquè lliga la “ressurrecció” amb la “corporalitat”. És el que deia Unamuno a “El sentido trágico de la vida”, els petons que fem no poden morir.

8_ Nou Gènesi
La pel·lícula engalta amb una constant bíblica: la reiterativa oferta de salvació de Déu en la Història. WallE i EVA com a nova parella prototípica. WallE es trobava sol com el primer Adam i EVA apareix “baixada del cel” com un immens regal. Junts tenen la missió de tenir cura de la creació (el que en el Gènesi diu “domineu la terra” equival a fer-se’n responsable).

Sant Tour-nem-hi, ora pro nobis

Oh piadós Sant Tour-nem-hi, que ens mostres amb la teva abnegació perseverant què n’és d’important reprendre les tasques ciclísticament com el radi de la roda que retorna al mateix punt de la volta. Tot i no figurar injustament en el santoral oficial, et demano en virtut del fervor popular tornar a la feina amb ganes i empenta a semblança de tants obrers incansables del pa nostre de cada dia. Amén

Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)