Hi ha altars a l’IKEA?

Si hem de posar mobles a un pis és probable que anem a una botiga de mobles o a una gran superfície, segurament depenent de la nostra capacitat econòmica, però com ho fem si hem de posar mobles a una església? De fet, quins mobles cal posar en una església? Són necessaris els bancs? Bé, aquí hi estem força acostumats, però al centre d’Europa s’estila més posar cadires. En definitiva, trobaríem un altar a l’IKEA? La resposta a aquesta pregunta a alguns els semblarà automàticament negativa, “evidentment que no!”, mentre que d’altres no la trobarien tan insensata doncs, al capdavall, una església serveix per acomplir el manament que fa Jesús als seus deixebles de celebrar el seu memorial, oi? I això s’esdevé, segons les escriptures, durant un sopar i, per tant, un altar no deixa de ser i evocar una taula. Més encara, als altars dels temples pagans no s’hi posaven estovalles i els cristians sí que ho fan!. Fins i tot, algú ens podria recordar que en les primeres esglésies, les anomenades “domus ecclesiae”, quan el cristianisme encara no era tolerat ni oficial a l’Imperi Romà, trobaríem petits altars de bronze a mode de tauletes portàtils. (seguir llegint)

Ja no em fa por entrar a l'església del cole (CL10)

Fins ara creia que el millor que li podien dir a un arquitecte quan feia o reformava una església és "aquí es prega bé". L'altre dia, però, el capellà de l'escola em va dir que una alumna li havia fet el següent comentari arrel de la reforma de l'església de l'escola: "ja no em fa por entrar a l'església del cole". Aquesta frase diu molt de com pot ser la vivència de l'espai religiós i de la mateixa religió per part d'un infant. Si l'espai és fosc, deixat, si fa "olor a església" (tancat i poc ventilat), o les imatges són un popurri d'objectes ombrívols i acumuladors de pols... alguna cosa no va bé. (seguir llegint)

Cercant un cor latent entre les pedres. Criteris per reformes d'espais sacres

El patrimoni sacre en els equipaments parroquials, centres educatius o cases d'espiritualitat acostuma presentar-se com problemàtic. Sol donar-se un cercle viciós amb una argumentació del tipus "no fem servir l'espai sacre perquè està passat o no està adequat i, al mateix temps, perquè no el fem servir, no s'intervé en la seva renovació i roman com un espai de deixadesa" de manera que ens trobem amb un peix que es mossega la cua. Davant aquest repte, ens podem trobar amb diverses formes d'actuació (seguir llegint)

Un Collège des Bernardins a Barcelona?

Aquests dies he anat a París a veure un parent amb tota la família. Ha estat una gran aventura per als més petits que encara em va deixar una estona per poder escapar-me a veure el Collège des Bernardins, el centre de diàleg fe-cultura de l'Arquebisbat de París. Es tracta d'un centre d'estudis de l'orde del Císter edificat al s.XIII que, després de moltes vicissituds, des de presó a escola dels Germans de La Salle o parc de bombers, va ser adquirit el 2001 per la Diòcesi de París sota la direcció del cardenal Jean-Marie Lustiger. L'edifici fa ser completament reformat durant sis anys pels arquitectes Hervé Baptiste i Jean-Michel Wilmotte per tal de recuperar el seu esperit inicial i adaptar-lo al nou i ambiciós projecte cultural que inclou lloguer d'espais, saló d'actes, llibreria, sala de meditació i exposició, restaurant, etc. Tot acollit dins de l'austeritat espacial cistercenca original. Va ser en aquest recent estrenat espai on el Papa Benet XVI va fer el seu discurs sobre la relació fe-cultura dins del marc de l'Atri dels Gentils. La pregunta següent és obligada: podria Barcelona comptar amb un espai com el Collège des Bernardins? (seguir llegint)

Rumiant Mennekes...

El passat 21 de febrer vaig tenir la sort de poder escoltar al P. Friedhelm Mennekes sj a l'auditori de la Facultat de Comunicació de la URL, convidat per la Fundació Joan Maragall. Ja ha passat gairebé un mes però deixo aquí aquest apunt "d'animal rumiant" que torna a mastegar les idees que li volten pel cap i pel pap. No entraré tant en el contingut de la seva xerrada sobre "Art contemporani i espiritualitat", tot i que va ser molt interessant. Com a mostra de la nota de fons del seu pensament, la millor cosa que es pot fer és tornar a llegir un i altre cop l'entrevista que li va fer la Laura Mor aquí. Pel que fa a l'arquitectura, el patrimoni i la pastoral llenço les següents inquietuds (seguir llegint)

Terra sagrat (CL9)

"No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat." (Ex 3,5)

Un cop vaig escoltar en uns exercicis espirituals que "no se puede entrar en la oración como un elefante en una cristalería". Crec que la imatge és prou representativa de com ha de ser l'espai sacre escolar; cal procurar un filtre, un marc conceptual, que ajudi a la comunitat educativa a entendre que "això és diferent". Això és el que s'ha procurat en l'accés des de l'interior del col·legi Lestonnac a la seva església i en el nou àmbit del Santíssim. (seguir llegint)

Skyline BCN-ODN (CL8)

Seguint l'article anterior, on es presentava el "landscape bíblic" de les capelles laterals de la dreta de l'Església del Col·legi Lestonnac, passem ara a descriure el motiu compositiu de les capelles laterals del costat esquerra: Un paisatge urbà que evoca l'skyline de la Ciutat de Barcelona en el seu conjunt i que tracta diferents temàtiques relacionades amb les festivitats de l'escola i la història de la Companyia de Maria ("ODN", Ordre de Nostra Senyora) a Barcelona; una presència que compta ja amb més de tres-cents anys, doncs van ser les primeres monges que van oferir educació a les noies i nenes de Barcelona. Al llarg d'aquests plafons hi trobem un dualisme vertical expressat en dues franges: la inferir és la realitat "terrenal" o quotidiana de la vida a la ciutat, mentre que la part superior o "celestial" fa esment a la tasca o festivitat de la institució evangèlica. (seguir llegint)

Landscape bíblic (CL7)

Un dels reptes dels espais religiosos del s.XXI, i de tots els temps, és el de la comunicació de la fe i les imatges. Què hi ha d'haver en una església? L'arquitecte ha de limitar-se a fer una "capsa de llum" o ha de ser "director d'orquestra" de l'espai? Fins a quin punt poden tenir lloc noves formes de comunicació en l'espai sacre més enllà de les "imatges d'Olot"?, Quin paper juguen les devocions particulars sense que restin importància a l'espai litúrgic? etc.

En el cas de la reforma de l'Església del Col·legi Lestonnac hem optat per dotar d'una narració visual a les capelles laterals que sigui acordada amb el fet educatiu i el carisma de la orde religiosa. Això ens ha dut a desenvolupar una faceta de "disseny pastoral" que havíem desenvolupat poc fins al moment. Potser el primer cop que vàrem dur a la pràctica el disseny integral, i per tant també comunicatiu i pastoral, de les pells interiors d'un espai de pregària va ser a la Capella de Sant Ignasi de Loiola. Aquí hem creat dos relats per a les capelles laterals que tenen en comú els següents aspectes... (seguir llegint)

Uns retaules mòbils (CL6)

Un dels temes que ens trobem en diferents reformes de temples és què en fem dels espais de les capelles laterals. A les basíliques paleocristianes no hi havia aquests tipus d'espais però això va anar canviant amb la privatització dels espais a partir del gòtic i del barroc, on cada capella lateral era un món propi i formava part d'un sistema jerarquitzat que reflectia la mateixa estructura de la societat, a part que el sistema constructiu també en propiciava l'aparició. A partir de la nova estructura social resultant de la revolució industrial i, molt especialment, després de la influència del Moviment Litúrgic al CVII, on s'aposta per un altar únic en la mesura que sigui possible, les capelles laterals deixen de tenir sentit, desapareixent de les esglésies de nova planta, o restant com espais residuals en les ja edificades. (seguir llegint)

Afegeix la llegenda

Un cel obert (CL5)

Anant ja a la descripció de l'actuació de reforma de l'església del Col·legi Lestonnac de Barcelona, començarem per l'element principal i generador de tot projecte litúrgic: el presbiteri i adequació de l'assemblea. L'església escolar de Lestonnac a Barcelona presenta una disposició clarament lineal, però el seu disseny, dimensions i proporcions, de tipologia església-saló, donen peu a poder plantejar una disposició central de la celebració eucarística que promogui l'actuació participativa[1] dels usuaris i recordi més clarament la comensalitat del banquet eucarístic. Aquesta nova tipologia ja va ser provada i assajada abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà el del Moviment Litúrgic i, molt especialment, en el tàndem que van formar el teòleg Romano Guardini i l'arquitecte alemany Rudolf Schwarz en la disposició de l'espai celebratiu de les assemblees del moviment juvenil Quickborn que tenien lloc al Castell de Rothenfels-am-Main els anys 1928-29. Tant el Moviment Litúrgic com les noves esglésies dels pioners de l'arquitectura religiosa moderna - Rudolf Schwarz, Emil Stefan, Dominikus Böhm i Otto Bartning entre d'altres - cercaven destacar la centralitat de Crist i el caràcter comunitari o eclesial de la celebració eucarística que havia estat eclipsat per les devocions personals i una certa espiritualitat de caràcter individualista. (seguir llegint)

Un mosaic de Joan Martorell (CL4)

Ara que ja s'ha inaugurat la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac (notícia), podem passar ja a presentar els aspectes més interessants que s'han dut a terme. Abans de fer una descripció compositiva general vull fer esment d'una anècdota que ha esdevingut, en certa manera, l'emblema de la operació de reforma: la troballa d'un mosaic.

Durant les obres de reforma, al mes d'agost de 2017, va aparèixer un fragment de mosaic situat sota el presbiteri que no tenia res a veure amb el terra existent que s'estava retirant. Acte seguit es va desenrunar la resta de l'antic presbiteri per tal de poder delimitar i protegir la superfície del mosaic amb un calaix perimetral mentre seguien les obres. El mosaic en qüestió era realitzat amb tessel·les blanques i negres i presentava parcialment un medalló floral dins del qual hi apareixia una au blanca sencera, i part d'una altra au simètrica, portant una branca d'olivera (Gn 8,10) i, entre elles, l'anagrama del nom de Maria, emblema de l'orde religiosa. Les preguntes a respondre van anar encaminades a poder datar i cercar l'autoria del mosaic, mentre els agents implicats en l'obra meditaven alhora què calia fer amb aquest "regal inesperat". (seguir llegint)

Capsa d'interioritat (CL2)

Seguint amb aquells aspectes que s'han quedat pel camí de la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac, crec que és interessant una primera proposta que va ser desestimada i que contemplava la possibilitat d'enderrocar el cor existent per construir-hi una nova aula amb una estructura metàl·lica folrada de vidre i lames de fusta verticals. Com que no sóc molt original, ja us puc dir que la idea em va venir de la reforma del convent dessacralitzat de Las Jerónimas de Birhuenga realitzada pel despatx de Adam Bresnik (en vaig parlar aquí).

Amb aquesta intervenció es volia amplificar els usos pastorals de l'església, per exemple poder fer catequesi per infants de les lectures d'una celebració aïllat acústicament de la resta de l'assemblea, però sobretot es volia vincular l'espai per treballar la "interioritat" a l'espai explícitament pastoral de l'escola. Crec que aquest aspecte és d'interès i actualitat perquè sovint, a les escoles, es van implementant projectes que, tot presentant-se com una necessària pre-evangelització, acaben realitzant-se en llocs i amb dinàmiques que no tenen relació o es desvinculen de la "pastoral explícita". Més enllà de la crítica fàcil conservadora, és gairebé un fet incontestable que l'escola hagi de cercar aquesta tipologia de projectes perquè, llevat d'algun reducte de cristiandat escolar, l'escola concertada confessional és un reflex de la diversitat d'opcions religioses de la societat i, juntament amb els continguts explícits de la classe de religió, cal pensar en l'educació integral de la persona i la seva dimensió del transcendent. (seguir llegint)

Una Paraula que es dóna (CL1)

Aviat tindrà lloc la inauguració de la reforma de la Capella del Col·legi Lestonnac de Barcelona, a la qual hi he dedicat molts esforços, i podré anar explicant el perquè de la intervenció amb tots els detalls. Mentrestant, però, deixeu-me començar per allò que no s'ha fet però que considero interessant compartir. 

Un capítol interessant en el disseny d'aquesta reforma ha estat la problemàtica de la visual de l'ambó. Com veureu més endavant, en una altra entrada,  l'ambó ocupa un espai força central dins del presbiteri, novedosament en igualtat de condicions que l'altar, per remarcar els dos pols de la celebració litúrgica: la taula de la Paraula i la taula de l'Eucaristia. Com professor de l'assignatura de Pastoral Bíblica de l'ISCREB i l'ISCR-Don Bosco no podia evitar fer una reflexió espacial i compositiva sobre la centralitat de la Paraula en la vida cristiana. (seguir llegint)

Nínxol de mercat... pastoral

Ja fa un temps vaig parlar aquí de les possibilitats pastorals que ofereix la implementació d'espais de cineraris o columbaris (cendres de difunts) a les esglésies. Fins ara, pràcticament no hi havia altra manera de trobar un espai de cinerari que no fos dintre del mateix recinte del cementiri, però sembla que aquesta pràctica crematòria va a l'alça, per raons econòmiques i antropològiques alhora, de manera que el passat 5 de maig de 2017 va aparèixer a l'Arquebisbat de Barcelona el document sobre "Normes diocesanes per a la construcció i administració de Cineraris/Columbaris". Sembla que, a part de ser una nova pastoral de proximitat i treball familiar, hi ha també una certa motivació econòmica o, valgui la redundància de l'expressió, un cert "nínxol de mercat". De fet, ja Antoni Gaudí va preveure en una fase del projecte la incorporació de galeries subterrànies per a enterraments a sota de la Basílica de la Sagrada Famíliacom possible font d'ingressos. Si avui estigués viu, possiblement es plantejaria la incorporació d'un espai de cineraris, que és molt més fàcil de gestionar sanitàriament. Ho deixo com un punt de meditació per la Junta Constructora.(seguir llegint)

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas

entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.

El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.

Llocs de culte a les guies d'arquitectura moderna de BCN

Sovint hi ha gent que em pregunta si hi ha esglésies modernes que valgui la pena visitar a Barcelona. Deixant a banda el cas particular de la Basílica de la Sagrada Família, la resposta és afirmativa tot i que la pregunta comporta una altra afirmació, i és que el patrimoni arquitectònic religiós modern és un gran desconegut a casa nostra.

Si ens fixem en les revistes especialitzades d'arquitectura dels darrers vint anys veiem que gairebé no apareix cap cas d'arquitectura religiosa moderna a Catalunya. Hi ha una breu menció al projecte de la nova Parròquia de Sant Enric d'Ossó, obra de OAB, a l'Hospitalet del Llobregat, del núm. 58 d'Arquitectura Viva (1998) i para de comptar.

(seguir llegint)

Arquitectura religiosa a Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme

Hi ha hagut mai algun "matat" que hagi rastrejat mai els articles sobre arquitectura religiosa als  Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme (la revista del Col·legi d'Arquitectes)? No ho crec, si més no, ningú a part de la seva indexació total, així que el "matat" he estat jo i, per tal que algú altre es pugui estalviar la feina, us en passo el llistat.

Abans, però, remarquem algunes primeres anotacions. La recerca parteix dels anys quaranta cap ençà i no té en compte la publicació "Arquitectura i urbanisme" anterior a la Guerra Civil Espanyola. Està tot digitalitzat, així que amb calma i paciència es pot trobar i guardar el document. Fixem-nos en el següent: El primer projecte d'arquitectura religiosa moderna apareix amb el Congrés Eucarístic (1952); als anys seixanta hi ha un cert interès per nous edificis religiosos d'altres països però desprès hi ha un llarg silenci; a partir de l'any 79 passem al 88 per trobar un altre article sobre arquitectura religiosa de nova planta; el darrer projecte realitzat de nova planta a Catalunya que hi apareix és publicat el 1995; darrerament només apareixen referències a edificis ja construïts (especialment de J.M. Jujol)... crec que aquests apunts són força significatius de la marginalitat de la temàtica en l'actualitat. Una marginalitat que considero que no és prou merescuda. (PS. Si hi ha algú altre que troba que el llistat està incomplert, prego que m'ho faci saber)

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 1. Any 1944. Pg. 28. Templo parroquial Ntra. Sra. del Pilar. Barcelona. Arquitecte: Antonio Fisas Planas

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 2. Any 1944. Pg. 40. Convento de Religiosas Carmelitas Descalzas, de Mataró. Arquitecte: Joaquim Viladevall Marfà

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 37. Altar de Ntra. Sra. de la Luz, en el Claustro de la Catedral de Barcelona. Arquitecte: Joquim de Ros de Ramis

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 22. Reconstrucción del altar mayor del Santuario de la Gleva. Arquitecte: Josep Ma. Pericas

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 30. Templo parroquial de Sta. Maria de Ribes de Freser. Arquitecte: Josep Danés

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 26. Templo parroquial de San Francisco de Paula en Barcelona. Arquitecte: E. Pedro Cendoya

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 9. Any 1948. Pg. 38. Sacristía del Monasterio de Montserrat. Arquitecte: Francesc Folguera

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 15-16. Any 1953. Pg. 41. Altar de la Plaza Pío XII, para los actos del XXXV Congreso Eucarístico de Barcelona. Arquitecte: Josep Soteras

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 20. Any 1954. Pg. 13. Iglesia de San José en Gerona. Arquitecte: Joaquim Masramon

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 25. Any 1956. Pg. 19. Iglesia en Pont de Suert. Arquitecte: J. Rodríguez Mijares amb la col·laboració de l'enginyer Eduardo Torroja

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 39. Any 1960. Pg. 25. Centro parroquial en Lauttasaari (Helsinky). Arquitecte:  Keijo Petäjä

(seguir llegint)

Galàxia Gaudí 3: la Influència

Resulta difícil poder parlar de mestres referent a una figura tan genial i fora de sèrie com Antoni Gaudí; però ningú no sorgeix del no-res, ni s'arriba a la genialitat sense un llarg i esforçat camí d'aprenentatge en el qual, tot i la solitud, apareixen companys de camí. En aquest lliurament de la Galàxia Gaudí veiem la relació i la influència que van tenir els tres arquitectes amb els quals va col·laborar Gaudí a l'inici de la seva trajectòria professional: Josep Fontseré i Mestre, Francesc de Paula del Villar y Lozano i Joan Martorell i Montells.

Paral·lelament a la seva formació i aprenentatge com arquitecte, Antoni Gaudí també va fent un recorregut d'aprenentatge i posicionament envers el que en podríem anomenar dimensió transcendent o espiritual... (seguir llegint)

Galàxia Gaudí (II). La persona

La marca "Gaudí" va més enllà de la gestió de les seves obres. Són moltes les associacions, entitats culturals, socials o educatives que porten el seu nom. Algunes d'elles promouen directament la seva persona en alguna de les seves vessants, ja sigui la seva religiositat o el seu valor artístic. D'altres es centren en el seu estudi des de l'àmbit universitari, com la Càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona o The Gaudí Research Institute, vinculada a la Universitat de Barcelona. La darrera creació d'àmbit universitari d'inspiració Gaudiniana és la Facultat Antoni Gaudí, agrupada dins el complex eclesial de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.

Relacionades sovint amb aquestes darreres s'ofereixen espais d'interpretació sobre l'arquitecte i la seva obra, ja sigui pel seu lloc de naixença, on es reprodueix la rivalitat entre Reus i Riudoms; com la iniciativa empresarial privada dels ex-membres de La Trinca amb Gaudí Experiencia... (seguir llegint)

Galàxia Gaudí 1: la gestió de les obres

(Eloi Aran/CR) Qui no coneix una institució que porti el nom d'Antoni Gaudí? La fama universal de l'arquitecte ha generat una constel·lació infinitat d'entitats i espais vinculats a Gaudí. Val pena posar-hi orde.

Hem aplegat aquestes constel·lacions en tres galàxies: les institucions vinculades a les obres de l'arquitecte, les entitats centrades en les diverses vessants de la figura, i els grups de seguidors de l'obra de Gaudí.

En la primera entrega que publiquem avui recollim la immensa xarxa relacionada amb la figura d'Antoni Gaudí a partir del seu patrimoni edificat. Qui hi ha al darrera de la gestió de les obres d'Antoni Gaudí? Han seguit sent els propietaris originals? Quina mena d'institucions n'han pres la responsabilitat? Una de les coses que crida l'atenció és la dispersió i diversitat d'institucions que avui gestionen la seva obra. (seguir llegint)