dimecres, de novembre 22, 2006

Adéu company, adéu avi, adéu Víctor.

T’he deixat acompanyat per una neboda i en Roger en el cau atemporal de les urgències de l’hospital. Estàs en coma i no pots escoltar ni llegir aquestes paraules mentre segueixes respirant amb força com qui s’aferra a no ser desarrelat. A la missa d’ahir vam compartir el que has aportat a les nostres vides, els bons records i exemples que ens has deixat d’una persona apassionada i compromesa amb aquest món de Déu. Just abans vaig estar una estona a la teva espartana habitació: uns quants llibres amuntegats i plens de pols (més que intel·lectual tu sempre vas ser un home d’acció), alguna peça de roba a l‘armari, una imatge de Sant Ignasi, una fotografia amb el teu germà que va morir fa quatre anys a Bolívia, un bastó al racó, les lents per llegir el diari de dalt a baix...

Te’n vas amb el cap ben alt, havent fundat una escola a Hostafrancs, havent fet de missioner per les amèriques, havent ressuscitat el Col·legi Claver de Raïmat (Lleida), després d’una vellesa lliurada en les parròquies de l’Àngel Custodi i Mare de Déu de Bellvitge. Encara et recordo fa dos mesos agafant el bastó per desplaçar-te fins al Raval per a fer de “voluntari” al Centre Arrels del Raval. Però res de tot això m’ha colpit tant com el teu bon humor i el “ser d’una peça”, sempre disposat a fer el que calgui per ajudar als altres, ni que sigui substituint a algun company que no podia fer la missa.

Sempre recordaré el dia aquell que jo tenia que lliurar un treball a l’Escola d’Arquitectura i tu vas aparèixer sagnant demanant-me que t’acompanyés a l’hospital perquè t’havies caigut pel carrer. Eres un “tío dur” i un amant de la teva llibertat, però a voltes aquests anys has hagut de compartir la teva feblesa amb pobres xitxarel·los com jo, això ha estat per mi un privilegi. M’enduc també el record d’aquell dia que vam anar tots dos a veure la pel·lícula de “Luter” al Renoir de Les Corts. Vam sortir amb temps, vam aparcar on ens va semblar (així ens van multar!), vam prendre un cafè al Centre Cívic de Can Deu (i ens vam fer aquesta fotografia) i, després, vam anar xino-xano al cine.

Víctor Trías, el director que va malmetre el seu turmell quan s’enfilà a una escala per canviar una bombeta de l’escola; l’avi hiperactiu de casa; un altre apassionat per l’evangeli... gràcies company, no t’oblidaré.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Eloi

Estic avui a Castellnou i no sabia res de lo del Víctor. Pregaré molt per ell.

Una abraçada a tota la comunitat de Bellvitge

Santi

Anònim ha dit...

Hola Eloi, sóc un teu vell amic (tot i que sóc uns 7 anys més jove que tu) del Casal Loiola... A veure què et sembla el meu blog http://tonificante.blogia.com jo t'aniré llegint, t'acavo de descobrir ara mateix. Fa molt que no et veig...