Cerquem voluntària que ensenyi geriatria

Hola a tothom. Acabo d'arribar d'una reunió dels tallers familiars que muntem els divendres a la nit a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, on també participa el Centre d'Esplai "nocturn" Al Vent. Tenim un grup de sis dones immigrants que ens demanen poder aprendre coses de geriatria perquè una de les seves sortides laborals és cuidar de la nostra gent gran i estem cercant alguna persona voluntària que pogués dur a terme aquesta tasca. L'horari és els divendres de les 21:30 fins a les 23:30 (dos horetes). Si algú està interessat/da que m'ho faci saber plis.
una abraçada
eloi

Esplai Al Vent: La mare analfabeta

(Avui us passo un fragment del llibre que estic preparant a partir del treball "Amor Al Vent" premiat en el Concurs Bíblic Universitari del curs passat)

El despatx de monitors de la parròquia no és gaire gran però encara hi ha lloc per a un armari corregut de paret a paret, la tauleta de l’ordinador i, perpendicular a aquesta i paral·lela als armaris, una taula per a despatxar. En aquest espai m’he trobat a soles amb els pares de tres infants que s’han inscrit al centre d’esplai. Es tracta d’una parella d’immigrants llatinoamericans marcadament indígenes provinents de Bolívia, tot i que els fills els van tenir a l’Argentina. Són més aviat de petita estatura, ulls lleugerament rasgats, pell torrada, cabells morenos, constitució corporal forta i cara ampla.

Tot dialogant me n’adono que la mare, quan li demano per un document identificatiu, en lloc de dir-me’l, treu una tarja i me l’ensenya perquè jo apunti les xifres que hi apareixen. Després, ja al final del tràmit, a l’hora d'escriure unes dades i signar, la mare s’absté de signar el paper i li passa al seu marit. Al principi no hi he caigut però, quan ja els he acomiadat, m’he adonat que la mare era analfabeta. Ho he comentat a un company que està amb aquesta parella en un dels tallers parroquials del divendres a la nit i m’ha comentat que, ben possiblement, no seria gens d’estranyar que la mare sigui analfabeta.

Al final de les activitats del centre d’esplai, quan tenim el nostre espai d’assamblea amb tots els monitors i els infants, m’he estat fixant en les tres criatures de la parella. Són tímids però molt ben educats, capaços d’incorporar-se sense problemes i gaudir de l’activitat proposada. Fa tan sols un parell de setmanes que vénen per aquí i, poc a poc, han anat fent lligams amb els altres companys de grup. Se’ls veu molt feliços.

M’ha sorprés aquest analfabetisme dissimulat. Mai m’hauria pensat que em trobaria per primera vegada un cas d’analfabetisme d’aquesta manera. Com s’ho deu haver fet aquesta dona boliviana per moure’s pel món sense saber lletres ni números?. A vegades em sembla que sóc un ingenu de l’alçada d’un campanar, que no m’assabento de res. Sovint vaig pregonant a l’equip de monitors que és molt important ajudar als infants a superar l’escletxa digital [1], l’analfabetisme digital, però no me n’adono que encara hi ha necessitats més bàsiques ben a prop. Jo no he estat a l’anomenat “tercer món” però sé que de cada tres persones al món només una ha fet alguna trucada telefònica en la seva vida[2].

Tu, Jesus, ets el logos etern de l’univers, la saviesa que habita amb el Pare des del principi[3], l’esperit de saviesa que penetra els cors[4]. Com pot ser que, a l’hora d’escollir el temps, mode i espai de la teva encarnació, escollíssis fer-te present enmig nostre com un pobre d’un poblet del que no es podia esperar res de bó[5]? Per què vas escollir l’analfabetisme, la tradicó oral del poble jueu, i no pas la saviesa de la filosofia hel·lènica? Per què no et vas adreçar als teus contemporanis en llengua grega, la llengua de la saviesa i la cultura, sinó en un arameu afectat per l’accent de la regió que, fins i tot, significava als teus seguidors galileus[6]?. Crec que vas fer totes aquestes opcions per corretgir la tendència de l’home de marginar a aquells que no ténen veu perquè algú els hi ha arrebatat dient que la seva cultura no paga la pena. Potser no domino prou el llatí, ni el grec, ni la llengua universal dels nostres temps, l’anglés, però no entenc ni un borrall de quetxua ni aimara, que és el que segurament parla la mare d’aquests infants als que vull transmetre l’evangeli[7]. Tan sols parlo una petita llengua provinent d’un llatí vulgaritzat, el català, però com l’arameu que Tu parlaves, no per això és una llengua menys digna que altres.

Amor endins, carrega la teva motxilla.
A_ Com tractes la diversitat lingüística al centre d’esplai? Els infants valoren les altres cultures a part de valorar la que els ha acollit? Quines cultures queden marginades?
B_ Com incentives l’ús i l’aprenentatge de la llengua al centre d’esplai? Quin paper te l’alfabetització i en la teva tasca? Estàs atent a les mancances idiomàtiques del teu centre?
C_ Com t’ho fas perquè els infants no siguin uns analfabets de l’evangeli? Eduques en la lectura i vivència de l’estil de vida de l’evangeli?
------------------------------------------------------------------------------------------------
[1] Podeu consultar la web del seminari “Fonaments per un Temple Virtual” que vaig dirigir amb en Manuel Hernández sj al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia aquí: http://www.lacompanyia-cat.net/templevirtual
[2] Dada proporcionada per Salomé Berrocal Gonzalo, profesora adjunta de Teoria de la Comunicació i Teoria de la Informació a la Universidad San Pablo-CEU de Madrid.
[3] Jn 1, 1: “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.”
[4] Sv 1, 6: “Perquè Déu penetra els sentiments de l'home, escruta el fons del seu pensament i escolta el que diu.”
[5] Jn 1, 46: “Natanael li replicà: De Natzaret en pot sortir res de bo?”
[6] Mt 26, 73: “Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: És veritat que tu també ets d'ells: si fins i tot se't nota per l'accent amb què parles!”
[7] Sobre la inculturació: “L’església (...) no arrebata a cap poble cap be temporal, ans al contrari, totes les possibilitats, riqueses i costums que revelen la peculariatat de cada poble (...) les afavoreix i asumeix; però al rebre-les les purifica, les enforteix i les eleva” (Concili Vaticà II. Constitució Lumen Gentium nº 13)

Sobre la recent mort de l'Abbé Pierre...

us recomano la lectura del post de "loSanti"

Caspar David Friedrich, pintar amb els ulls de l'interior

Deixeu que us presenti el meu pintor preferit, en Caspar David Friedrich (1774-1840), el màxim exponent del romanticisme nòrdic. Permeteu-me el "rotllo" especialment ara que m’han aprovat notablement el treball que he presentat a l’escola d’arquitectura sobre el pintor (al·leluia!). D’en Friedrich cal destacar diferents aspectes:

1_ Una forta convicció religiosa: En Friedrich va ser un home de profunda espiritualitat. Educat en un ambient moralista va saber lligar la contemplació de la natura al fet religiós. Estava vinculat a un grup de piadosos que feien lectures de l’evangeli vora el fred mar bàltic. L’Otto Runge (un altre pintor romàntic alemany) i ell es van encarregar del projecte d’una capella que va quedar incomplerta a causa de la invasió d’alemanya per les tropes napoleòniques el 1808.
2_ Un art compromés: En Friedrich se la va jugar més d’una vegada en els temps de l’ocupació napoleònica. A casa seva es llegien obres literàries de fort contingut nacional germànic i els seus quadres eren una al·legoria de la resistència del poble alemany a les barbàries dels francesos.
3_ Un pintor menystingut: En Friedrich, a semblança de tants d’altres, va patir la persecució. El restauracionisme el va demonitzar per les seves idees lliberals encara que aquestes tinguéssin un fort component religiós i nacional. Davant aquesta marginació, en Friedrich va seguir fidel a les seves creençes. Només a finals del s.XIX començà a ser reconegut pels crítics europeus. Una de les seves formes de resistència era seguir pintant personatges contemplant la natura vestits amb trajos alemanys antics, els mateixos que van usar els milicans alemanys per la resistència anti napoleònica. Del seu quadre “Dos homes contemplant la lluna” en diguè bromejant “estan duent a terme activitats demagògiques”.

Una obra: Monjo enfront el mar
De la prolífica obra del pintor m’agradaria parlar-vos de “Monjo enfront el mar” (1808/10). Aquest quadre va suposar tota una revolució en la seva època. Cal destacar-ne la desantropomorfització del paisatge. Aquest és el primer quadre en el que l’home, una minúscula figura solitaria en el quadre, no és el protagonista, sinó que és un espectador d’una natura que mena a la melangia i al terror. El quadre deixa que la natura sigui la protagonista, l’home s’aparta i contempla la seva enyorada unió amb una Natura que apunta al transcendent, aun estat original més feliç. En Friedrich va dur la seva idea fins a darrer terme esborrant, àdhuc, els baixells que ell solia pintar en els seus paisatges de marines.

Per altra banda, el quadre és una patada a la pintura del renaixement, on l’home era la mesura de totes les coses (Protàgores) fins al punt que la perspectiva amarava tots els espais. Aquí no hi ha perspectiva. Tan sols tres plans autònoms sobreposats l’un a l’altre (terra, mar i cel) que provoquen el sentit de il·limitació en l’espectador fins al punt que un crític en digué que “aquest quadre és com si a un li haguéssin tret les parpelles”.

Bibliografia
“El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, Vol I, La filosofia trascendental. Kant” Eusebi Colomer. Edit. Herder. Especialment recomano l’apartat de la Crítica del Judici.
“Cartes sobre l’educació estética de l’home” Schiller.
“Friederich” Norbert Wolf. Edit. Taschen (És en qui m’he basat perquè es tracta d’un monogràfic sobre el pintor)
“El Romanticismo” Hugh Honour. Edit. Alianza Forma
“La atracción del abismo. Un itinerario por el paisaje romántico” Rafael Argullol
“La pintura moderna y la tradición del romanticismo nórdico” Robert Rosenblum. Edit. Alianza Forma

Pasqua Jove Claver’07... en marxa!

Aquesta tarda, en Xavi ha convocat a l’equip de la comissió dels “creatius” de la Pasqua Jove Claver d’enguany al Casal Loiola. Tornar-nos a veure per posar fil a l’agulla a la preparació de la Pasqua Jove ha estat una alegria. Com sempre ens sol passar en les primeres reunions, hem anat passant de idea genial en idea genial fins al punt que el concepte “pluja d’idees” es converteix en una tormenta apassionada. Però res d’això importa ara. Estem fent pinya per a preparar uns dels dies més assenyalats de la nostra fe i això és el que compta.

Gràcies, Senyor, per aquesta colla d’amics esbojarrats que, any rera any, ens ho passem la mar de bé planejant com fer arribar el sentit de la nostra fe a tants joves. Què farem aquest any? Ens llençarem a fer videoclips? Farem un “happening” per a presentar l’eix litúrgic del dia? Tan se val! Tu ets qui portes aquest tinglado i, cercant animar la fe d’altres, animes la nostra fe. TSKV !!!

Fotografies Pasqua Jove Claver 2006

Enxar-Txad, experiència missionera per a universitaris al Txad

Dades generals de l’experiència
- Un camp de treball al Txad (Àfrica) de principis de Juliol a mitjans d’Agost per a joves en els últims cursos de carrera amb ganes de descobrir el continent africà i de deixar-se tocar per una experiència espiritual forta.
- L’experiència inclou el mes i mig d’estada al Txad més 4 caps de setmana previs (de febrer a juny) i algunes trobades posteriors.

Característiques de l’experiència
- "Enxartxad" és una experiència de descobriment, de coneixement, de presa de contacte amb un continent, l'Africa, i una cultura, la txadiana.
- Però sobre tot, és una experiència d'amistat amb persones concretes. Busquem que cada jove català tingui un jove txadià (un correspondant) amb el qual pugui entrar en una amistat més estreta. Que estiguin en contacte via e-mail ja abans de la nostra arribada, que es pugui visitar la seva família... Així aquest jove txadià és també el qui pot ajudar al jove europeu a entendre tantes coses diferents, i difícils d'entendre
- Les activitats: El que fem allà per entrar en relació és "el que podem", "el que sabem": donar un curs d'informàtica; col·laborar amb les religioses de la Mare Teresa de Calcuta; conviure i fer amistat amb malalts de SIDA, col·laborar en un hospital (Goundi) i en un dispensari (Maïngara), jugar amb els nens dels poblats dels voltants... Es fan també una sèrie de trobades i debats, sempre junt amb els correspondants, amb persones que ens poden ajudar a comprendre millor la realitat frapant del país.
- Un punt esssencial és el testimoni de vida dels missioners amb qui compartim comunitat, feina, sopars, xerrades: jesuïtes europeus com l'italià Luiggi Lomazzi, o africans com el Nestor o el Robert; missioneres de la caritat (Mare Teresa de Calcuta) com sister Tobias, Canisius o Agustine; maristes com l'Esteban, salesians com Francesco...

El nom
"Enxartxad" és un joc de paraules: "enxarxa't", que significa "entra en la xarxa", en una xarxa de relacions, d'amistat, creant ponts entre cultures tan llunyanes (però tan properes) com Europa i Africa; i una xarxa que ens "enxarxa" en concret amb el Txad.

L’origen
L’experiència que hem pogut realitzar els estius del 2004, 2005 i 2006 és una mica somni fet realitat. La Companyia em va enviar al Txad durant dos anys (1995-97) com a part de la formació de jesuïta i des d'aleshores acaronava el somni de poder-hi tornar amb joves d'aquí, per a fer-los descobrir una cultura tan apassionant, una gent tan captivadora, malgrat les pobreses i dificultats reals del país. M'il·lusionava pensar el que podria donar de si la trobada i l'intercanvi entre joves catalans i txadians. Els uns tenen riquesa material, formativa, teconològica... coses que manquen terriblement a l'Africa. Però els altres, i aquesta és la sorpresa per a molts joves europeus, són rics en humanitat, en calor humà, acollida, en fe, en dignitat dintre de les dificultats, en il·lusió pel futur malgrat que la realitat sembla contredir-ho..

A qui va adreçada l’experiència?

Per acabar, algunes dades més concretes per a aquells que poguessin interessar-se en aquesta experiència. Edat mínima: 21 anys. Sexe: nois i noies.
- Recerca personal: convé que siguin persones amb una certa maduresa i en recerca personal, que estiguin cap al final dels estudis, o quan comencen la vida professional. En efecte, l'experiència vol introduir elements vitals i forts en aquesta recerca de què fer, vol introduir un coneixement captivador de l'Àfrica, que compromet seriosament amb els altres: amb els nostres germans del Sud i els d'aquí.

- Recerca espiritual: cal tenir ganes de viure una experiència que té molt de recerca espiritual. No cal tenir una pràctica sagramental actual, ni pertànyer a cap comunitat, però sí cal que la persona sàpiga que en l’experiència busquem molt l’aprofundiment espiritual, el compartir en grup, el clima de pregària etc... i per tant cal que aquest punt, que és cabdal en l’experiència, l’interessi molt.

- Nivell mínim de Francès: és la llengua d’aquest ex-colònia francesa. Alguns joves han vingut havent fet només un curs intensiu de Francès, unes 100 hores, encara que quan més francès se sàpiga, millor es podrà comunicar amb les persones d'allà i millor anirà l'experiència.

- Cal tenir un cert bagatge de voluntariat fet aquí, tenir un cert itinerari de servei ja fet aquí.

- Convé una certa capacitat de viure “a la intempèrie”: ens trobarem amb un clima dur, “bitxitos”, febrades...

- Disponibilitat de temps: Estada al Txad: dura de principis de Juliol a mitjans d’Agost.Caps de setmana de preparació: un al mes de Març a Juny.Trobades posteriors: Participació en algunes campanyes per donar a conèixer el Txad. Un cap de setmana de “pair” inicialment l’experiència.Experiència de 5 dies d’Exercicis Espirituals (preferiblement durant el Nadal posterior a l’estada al Txad).

Bonhoeffer i Casaldàliga, no us ho perdeu

Us proposo visitar dues exposicions sobre dos personatges impressionants. L’un, pastor evangèlic (protestant), l’altre, bisbe catòlic. L’un, alemany tot i haver viscut a Barcelona, l’altre, català de Balsareny tot i haver viscut la major part de la seva vida al Brasil. L’un, assassinat pels nazis durant la segona guerra mundial, l’altre, s’ha escapat més d’una vegada del martiri per la justícia. L’un, és referència per als cristians que han de viure en una Europa secularitzada, l’altre, és una referència de la teologia de l’alliberament llatinoamericà... Són en Dietrich Bonhoeffer i en Pere Casaldàliga.

“Dietrich Bonhoffer, Cent anys”. Organitza la Facultat de Teologia de Catalunya i l’Església Evangèlica de parla alemanya de Barcelona. Lloc: vestíbul la Facultat de Teologia e Catalunya, edifici del Seminari Conciliar de Barcelona (Balmes / Diputació)

“Pere Casaldàliga, una veu per a l'esperança”. Al Palau Robert . Del 16 de Gener a l'11 de Març.

Esplai Al Vent: L’Esplai terapèutic

Des del dijous al migdia que no em trobava gaire bé. Vaig veure que tenia febre i, molt a desgrat meu, em vaig posar a guardar el llit (de fet el guardo i desguardo cada dia perquè durant el dia guardo el matalàs de peu i a la nit el poso a terra i dormo com veieu en la fotografia del publireportatge que em va fer el Roger). Vaig recuperar moltes hores de son però em fastigueja el fet d’haver de perdre un temps preciós ara que s’atansen els examens.

Així vaig anar tirant mig endormiscat fins el divendres a la tarda, moment en que ja em vaig trobar millor i em vaig dedicar a preparar la nit d’esplai a la pàrrox. Un cop posat en la dinàmica, se’m va passar la resta del dia fins a la una de la nit volant. Avui m’he aixecat millor, amb el cor plé del bon regust de la nit d’esplai.

Gràcies, Senyor, per l’Esplai sanador. Gràcies pel sopar previ que vam fer a casa amb els monis del Reforç Educatiu i els monis de l’esplai per planificar la ruta de l’estiu. Gràcies pel pare ecuatorià que va inscriure en Joao i la Melani, aquests infants recent immigrats, tan ben educats, que encara no s’han deixat corrompre per l’ambient del barri. Gràcies pel bon humor i l’alegria de’n Saïd, aquest monitor àrab que no sé què ha trobat en nosaltres. Gràcies pels monitors que tant s’estimen aquests infants tot i que sovint no són recompensats afectivament per ells. Gràcies per la constància de la Mercedes, que sempre se’n recorda de tot. Gràcies pel PPA que, malgrat arribar cansat de tota una setmana de treballar d’advocat laboralista de jutjat en jutjat, gaudeix i s’admira de la curiositat del grup de confirmació... Si l’any vinent em toca canviar de missió, com segurament serà, em sabrà molt greu deixar un tros de la meva vida en aquest esplai que he vist néixer.

El bloc de l'Annasanti, des de Guayaquil (Equador)

Ahir va posar en marxa el seu bloc l'Annasanti , que aviat marxarà de voluntaria dos anys a Guayaquil, a l'Equador. Durant aquests darrers anys s'ha estat formant amb el VOLPA (Voluntariat Pedro Arrupe) que és l'ONG que gestiona el tema del voluntariat al tercer món des de can jesuïta. Esperem que sigui una experiencia reeixida i que, ben aviat, tinguem notícies seves des de l'altre costat del "charco". Si més no, a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, a on ha estat col·laborant en les activitats en el lleure, la trobarem a faltar. Molts ànims i endavant, Annasà!

En Mel Gibson i els jesuïtes... en Kino va al cinema

El passat diumenge La Vanguardia es feia ressò de les círitiques que ha rebut la darrera pel·lícula de Mel Gibson, “Apocalipto”. Es destacava la violència, l’ús estereotipat de la cultura Maya, etc.
El més sorprenent és que ara el director nord-americà està pensant en fer una pel·lícula sobre el Pare Kino sj , un antic jesuïta del segle XVII d’origen italià que fou dels primers en muntar missions a California i al nord de Mèxic. Pobre Pare Kino!, ja ens podem anar calçant! a veure quina una en fa ara en Mel Gibson!. De moment no s’està de res i ja ha contractat a l’Antonio Banderas per a fer de protagonista (qui, per cert, a part de tenir un tiet jesuïta, ja va fer de jesuïta en una altra pel·lícula en la que suposadament es trobava el cos de Crist). També hi figuraran la Penélope Cruz i en Benicio del Toro.

Test sobre l’amor

“Si ets pacient i comprensiu,
si deixes parlar als altres i escoltes de veritat;
si procures entendre el seu missatge i et poses en el seu lloc;
si no et consideres un mestre, sinó tan sols un caminant;
si et sents tan pobre que tot ho esperes de tots;
si no et creus destinat a donar el darrer toc, sinó, més aviat, consideres que la veritat no es diu però que es construeix entre tots;
Si no t’importa que els teus plans siguin rebutjats, és a dir, que siguin els altres els que et facin la planificació;
Si no vols tenir el blat en el sac i ben lligat, i creus que caminant es fa camí;
Si no cerques la teva perfecció individual (doncs mai és possible assolir-la), sinó que creus que ningú es salva sol com tampoc es condemna sol;
Si et sents solidari de tots els qui pateixen encara que no semblin qüasi ni persones (doncs hi ha moltes maneres de no viure com una persona) i lluites per alliberar-los juntament amb molts d’altres;
Si no t’irrites i deseperes perquè els altres veuen les coses d’una manera diferent ans, al contrari, sempre els justifiques;
Si als qui no t’entenen no els guardes rancunia simó que, més aviat, els aculls amb tendresa;
Si ets capaç d’excussar-ho tot, de disculpar-ho tot, però t’esforçes per crear al teu voltant un clima de crítica intel·ligent;
Si ets capaç de creure en tots;
Si ets capaç d’esperar en les possibilitats de canvi que resten en tu mateix i en els altres;
Si ets capaç de confiar en Déu, malgrat no entenguis els seus camins;
Si ets capaç d’estimar sempre...

FES EL QUE ET DÓNI LA GANA, EL QUE VULGUIS, EL QUE T’ABELLEIXI, EL QUE MÉS ET FRAPI !!!

I benaurat seràs si tens la mania de fer feliços als altres, millor dit, si et sents feliç sent l’acompanyant en la recerca del seu propi camí i llur felicitat... (doncs l’experiència no es pot transmetre. Cadascú se l’ha de fer)
(basat en 1 Corintis 13, 4-7. Extret del Tractat de Teologia Pastoral d’en Ramon Prat)

Escriure o viure

“My life has been the poem I would have writ,
but I could not both live and utter it”

“La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure,
però no hauria pogut pas alhora viure’l i escriure’l.”
(Henry David Thoreau)

Ja porto una temporada llarga escribint aquest bloc i sovint em pregunto el perquè. A voltes estic temptat de deixar d’escriure-hi i viure la vida i ja està. Temps per a escriure i comunicar-se és temps que deixo de fer altres coses... val la pena?. Sovint penso que els grans personatges no ens han deixat res escrit, ni Jesús de Natzaret (que probablement no en sabia), ni Sòcrates, ni tants d’altres. Si aquesta vida i les reflexions que m’assalten valen la pena ja hi haurà algú que les reculli i, si no, doncs bon vent i barca nova, “que nos quiten lo bailao”.

Hi ha personatges, però, que m’empenyen a seguir aquesta tasca. A no viure-ho com una disjuntiva sinó com una vocació. Us deixo amb algunes cites:

“Écrire – Puissance du papier blanc. Écarter les termes imprécis - les mauvaises formules – les clichés – les platitudes... ce n’est pas ça – ni ça – ni ça. Toujours: écarter les associations mécaniques – Écarter l’imagination. Se défendre de penser.” (Simone Weil)

“La inmensa mayoría escribe porque busca la fama y el dinero, por distracción, porque meramente tienen facilidad, porque no resisten la vanidad de ver su nombre en letras de molde.
Quedan entonces los pocos que cuentan: aquellos que sienten la necesidad oscura pero obsesiva de testimoniar su drama, su desdicha, su soledad. Son testigos, es decir los mártires de una época. Son hombres que no escriben con facilidad sino con desgarramiento- Son individuos a contramano, terroristas o fuera de la ley.” (Ernesto Sabato, El escritor y sus fantasmas)

“La vida em confia un munt d’històries, que jo hauria d’exposar i contar alhora, en termes clars, a tots aquells que no saben llegir a llibre obert el text de la vida. Déu meu, tu m’has donat el do de llegir. Voldràs donar-me també el d’escriure?” (Etty Hillesum)

Credo espectacular: Callar, escoltar, aplaudir

Callar.
Callar és prendre l’abnegació com a porta d’entrada a la humanitat.
Callar és fer un forat en una agenda atapeïda.
Callar és l’acompanyament primari en els moments dolorosos.
Callar fa que un humà es diferenciï de l’animal per la seva capacitat d’abstenció de l’instint: puc menjar, puc fornicar, puc assassinar, puc desitjar, puc posseir materialment o afectivament... però m’abstinc.
Callar és el dejuni de la paraula, fer silenci, deixar la xerrameca de banda, abandonar-se a l’Absolut.
Callar és la virtut que posa a ratlla la gula existencial, posa límit a l’expansió egocèntrica del jo.
El meu Déu és un Déu que calla:
El meu Déu calla en la creació, abandonant-la a les lleis físiques, no hi ha graffiti natural que ens parli directament de la seva existencia. Déu s’ha retirat del món per tal que ell sigui.
El meu Déu calla en l’Antiga Aliança, deixant-se prendre l’Arca de l’Aliança, deixant-se maltractar pel seu poble infidel, en el cant del servent de Jahvé...
El meu Déu calla en el misteri de l’encarnació, en l’exili a Egipte, en els anys ocults de Natzaret i en el misteri de la passió.
El meu Déu calla en una església menystinguda pels valors del món.
El meu Déu calla penjat en un camp de concentració.
El meu Déu segueix callat avui en dia en un continent africà silenciat i adolorit, en guerres invisibles a l’opinió pública, en el dolor de tots els homes i dones d’aquest món.

Escoltar .
Escoltar és disposar-se per a rebre l’altre, fer un lloc per a l’estranger, l’aliè.
Escoltar és estar atent, concentrar-se per a acollir la Veritat i la Bellesa del món.
Escoltar és adquirir la saviesa, assaborir el que ens és donat.
Escoltar és defugir del voluntarisme per deixar que l’Altre actuï en nosaltres.
Escoltar és el veritable estudi, veritable pregària, veritable obediència (ob-audire)
Escoltar és sortir del propi voler, amor i interès.
El meu Déu és un Déu que escolta:
El meu Déu escolta dins seu la crida de l’amor que vol ser creació.
El meu Déu escolta la petició d’Abraham per salvar els seus conciutadans.
El meu Déu escolta el clam del poble esclau a l’Egipte dels faraons.
El meu Déu escolta el plany del pobres en la figura dels profetes.
El meu Déu escolta la pregària del seu Fill tant en l’alegria com en la dissort.
El meu Déu escolta encara per les orelles d’una església atabalada per la cacofonia imperant.
El meu Déu segueix escoltant al costat dels infants a l’escola, per les xarxes d’internet i per les crides deseperades dels immigrants abandonats al desert.

Aplaudir.
Aplaudir és posar-se mans a la feina des del lloc adequat.
Aplaudir és demanar perdó als ocells del camp.
Aplaudir és reconèixer amb la vida que Ell ens ha estimat primer.
Aplaudir és reconèixer una altra lectura de la realitat.
Aplaudir és l’acció correcta.
El meu Déu és un Déu que aplaudeix:
El meu Déu aplaudeix cada cosa que ha creat perquè és bona.
El meu Déu aplaudeix la fe d’Abraham i hi fa aliança.
El meu Déu aplaudeix la dignitat humana alliberant al seu poble de l’esclavatge.
El meu Déu aplaudeix la fe de Moisès deixant-li veure les seves esquenes.
El meu Déu aplaudeix la humanitat amb la vinguda del seu fill, aplaudeix els pobres i senzills, aplaudeix l’amor en la creu.
El meu Déu aplaudeix encara per mitjà del treball i la manera d’estar en el món de tots els homes de bona voluntat.

Carpe Diem... Viure amb intensitat.
“Me’n vaig anar als boscos perquè volia viure sense pressa. Volia viure intensament i extreure’n tot el suc a la vida. Deixar de banda tot el que no era vida per no descobrir, a l’hora de la meva mort, que no havia viscut” (Henry David Thoreau, “Walden, o la vida als boscos”).

Quan era adolescent em va marcar molt la pel·lícula “El club dels poetes morts”, que me va fer descobrir la filosofia del “Carpe Diem” i els textes de Henry David Thoreau i Walt Withman, als quals vaig llegir en el llibre “Carpe Diem, antologia del club dels poetes morts” de l’Editorial Íxia Llibres. Vaig viure la filosofia del Carpe Diem alhora que estava molt implicat amb les activitats de la parròquia (l’Hora 3, l’esplai, els camps de treball....), identificant viure intensament amb seguir l’evangeli. Uns anys més tard vaig creure que viure a tope passava per lliurar la vida sencera, inspirat pel poema de’n Lluís Espinal “Gastar la vida”, i vaig fer-me jesuïta... i encara ho segueixo creient.

Més endavant, vaig anar descobrint que “viure amb intensitat” sovint va molt més enllà de l’activisme. No m’hauria pogut imaginar que estar un mes en silenci perdut en un poble de la meseta castellana fos una activitat de vida intensa. El silenci i la trobada personal amb l’evangeli remastegat en la pregària de la vida em va donar la clau per a viure intensament més enllà, o més ençà, del que faig o deixo de fer. Per això, quan veig tanta falsa “intensitat” m’omplo de tristor. Per a mi la intensitat es lliura en el quotidià i la resta, en gran part, són punyetes. Si coneguéssim l’Amor de Déu no ens caldrien tantes evasions, tants cursets esotèrics, tants esports de risc que et tornen a deixar en un quotidià de baixa intensitat.

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí.” (Ernesto Sabato, “La Resistencia”)