dimarts, d’agost 28, 2012

Jo també sóc un Karamàzov


Finalment, després de cinc anys de la primera vegada, he aconseguit acabar un altre cop la lectura de les 829 pàgines a lletra patufetil de “Els germans Karamàzov”, de Dostoievsky. Ara tocarà encarrilar ja d’una vegada el treball sobre literatura i teodicea qui li he de fer al Pep Mària sj, que m’ha dut a llegir-me altre cop el “Càndid” de Voltaire, “La pesta” de Camús i capbussar-me en “La imposible teodicea” de l’Estrada (d’una lectura també quasi impossible per la seva espessor) ... ja ho veieu, ni puc ni em cal  llegir les novel·les estivals del moment quan la “maquineta de fer crèdits” de l’Institut de Teologia Fonamental apreta.

Aquesta novel·la sempre em descol·loca, em sorprèn, m’emmiralla i em dissecciona. Només l’acabament del seu prefaci de l’autor ja és genial “I vet aquí acabat el meu prefaci. Estic d’acord que resulta superflu; però, ja que l’he escrit deixem-lo. I ara comencem”... tatxan!, o l’autor anava “sobrat” o estava ja de tornada de tot, no trobeu?. Aquí hi ha de tot, passa de tot, i en tot hi ha una nota de fons: “Si Déu no existeix, tot és permès”. No tinc esma per condensar la novel·la i tractar el tema principal, així que només us faig la confidència que m’he descobert a mi mateix com un karamàzov... “culpable de tot davant de tots i tothom”, com diu l’Stàrets Zòsim... especialment empatitzo amb el protagonista, l’Alioixa, un novici secularitzat, del qual potser també comparteixo l’observació de l’autor sobre els seus inicis vocacionals: “Aquests joves (com l’Alioixa, com jo...) no comprenen, per desgràcia, que sacrificar la vida és la cosa més fàcil en molts casos, mentre consagrar, per exemple, cinc o sis anys de la seva joventut a l’estudi i la ciència (...) és un sacrifici que els sobrepassa. L’Alioixa no havia fet més que escollir el camí oposat a tots els altres, però amb la mateixa set de realització immediata” (pàg. 37).

Sigui com sigui, com educador i teòleg, tot i la infinitat de citacions interessants (des del brutal conte de “El gran inquisidor” fins al discurs de comiat de Zòsim, l’stàrets) n’hi ha una que sempre m’emociona i en la que hi crec fermament (l'he citat molt sovint arreu). És el discurs de l’Alioixa a un grup d’infants: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.” (pàg. 827)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Vas fort Eloi! Bones lectures d'estiu! Jo després de fer-ne una de lleugera (l'última de Mendoza, un escriptor que m'encanta) m'estic enfrontant a Guerra i Pau de Tolstoi. Havia llegit poc de literatura rusa i ara que tinc una mica de temps i ganes m'hi he llençat.
Apa, una abraçada als tres!
xesco