A cel obert

Avui he retrobat un exemplar d'aquell llibre que vaig escriure fa vuit anys "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure"(2007) i no he pogut estar-me de comparar-lo amb el que acaba de sortir ara del "Prega-Rock. 33 cançons amb valors"(2015). El primer, l'Amor al vent, encetava una nova col·lecció de l'Editorial Claret, "A cel obert" que venia a substituïr o modernitzar aquella altra tan popular de "Els daus". A la portada, de color verd, hi havia una fotografia d'algú calçant unes xiruques damunt unes roques. Algú va preguntar si era una foto meva i... encara que ho podria hever estat, la veritat és que no. El segon llibre, el del Prega-Rock, és ja el número vint-i-cinc de la col·lecció, per on han passat des del Francesc Torralba fins al Juanjo Fernández. El logotip editorial ha canviat, però poca cosa més en aparença. Aquest cop, sobre un fons entre blau i lila, apareix una fotografia d'algú tocant la guitarra elèctrica. Ningú m'ho ha preguntat aquesta vegada, però el de la foto també podria haver estat jo... fa uns quants anys!

Independentment de semblances i diferències de caire estètic, del que sí estic content és que, amb tot el que m'ha passat al llarg d'aquests vuit anys, ja arriba un moment en que puc dir que a la meva vida hi ha una mena de "cantus firmus", una nota de fons que no s'ha anat apaivagant, que és la passió per intentar ser d'ajuda en la comunicació i vivència de l'Evangeli sigui quin sigui el meu estat o la meva tasca professional. Després de la publicació de l'Amor al vent, que va coincidir amb la meva sortida de la vida religiosa, hauria estat molt fàcil haver deixat el món de la pastoral aparcat, camuflat, en reserva, etc. Però hi ha hagut persones que no m'han deixat malmetre aquest tresor i sense elles aquest segon llibre no hauria estat possible. Penso, per exemple, en el Toni Torrelles, en el P. Enric Puig, en Jordi Llisterri, en la Mar Galceran, en Francesc Grané, en els conciliaris del MCEC i tants altres. Vagi aquest darrer llibre com a reconeixement per una gran tasca en la que tots ens "aguantem" els uns als altres com un edifici entre mitjeres. No hi ha vocació personal que es pugui sostenir en solitari.