10 anys del CE Al Vent (Crònica d’un sant record).

Aquest dissabte es va celebrar a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge els 10 anys del Centre d’Esplai Al Vent amb una ginacana i una missa amb piscolabis final (mai pot faltar el menjar en els esdeveniments parroquials!, és una dinàmica que no falla!). La veritat és que em va emocionar tornar al barri on vaig viure-hi durant cinc anys. Aquells infants s’han fet grans i, alguns d’ells, ara són monitors. Molts noms i moments em van retornar a la memòria i la realitat que veia era tota una acció de gràcies. Per què va néixer aquest centre d’esplai? No vam fer res més que intentar respondre al que hi havia, un grup d’infants que apareixien per la parròquia cap als vespres dels divendres. No hi ha èpica, tan sols un oferiment sincer, total i senzill.

La lectura de l’evangeli va ser la de la Transfiguració al Mont Tabor. Aquesta eucaristia també va ser un moment de “Tabor”, una “estona de cel” com canta aquella cançó de Els Pets. És ben cert, a la nostra vida cal ser “contemplatius en l’acció”, com deia Sant Ignasi, però també “celebratius en l’acció” perquè en la celebració, especialment en l’eucaristia, es fa present la Glòria de Déu que ens dóna una respir per afrontar amb amor el que ens espera en el quotidià, encara que sigui un quotidià allargassat en el temps durant deu anys. És des d’aquesta perspectiva d’agraïment que també vaig escriure el meu primer llibre, “Amor al vent. Motxilla d’un educador en el lleure”, que espero encara pugui oferir un servei als monitors que duen endavant aquesta tasca i als quals agraeixo l’haver-me convidat en la celebració. 

En fi... "Vós m'ho heu donat, a vós Senyor ho torno"...

Rehabilitar i pensar nous usos, de l’església de les Jerònimes a Brihuenga a l’església de la Pietat de Vic.

En Peppe Giacalone em passa l’enllaç d’una intervenció molt interessant, la rehabilitació i adaptació per nous usos de l’Església del Convent de les Jerònimes de Brihuega, realitzada recentment per Adam Bresnik Arquitectes(podeu mirar la fitxa tècnica al primer enllaç). Ens trobem davant un cas típic, una església del s.XVI abandonada pel seu estat ruïnós al s.XX. Davant d’aquesta situació es va prendre una filosofia molt encertada: una rehabilitació coherent amb l’edifici que respectés el pas del temps i, per altra banda, oferir tres espais diferenciats amb una intervenció minimalista.

 
El primer espai correspon al cimbori i la cúpula, que s’han deixat lliures i estan presidits per un lluernari circular, apte per a les celebracions litúrgiques (tot i que li mancaria la creu) i d’altres. El segon espai es desenvolupa sota un cos en voladís en la part central de la nau, aquest cos superior rebaixa l’alçada i ofereix un espai de vestíbul a l’anterior, justificat per l’accés lateral a la nau. El tercer espai allotja els altres usos, serveis i comunicacions verticals. És des d’aquest darrer espai que es pot accedir al cos en voladís que actua com un nou cor. Es tracta de la idea de la “matrioska”, les nines russes, on un contenidor acull nous espais més petits en el seu interior. Adjunto algunes fotografies amb el permís del seu autor, el gironí Eugeni Pons. (seguir llegint)

Reformant el presbiteri de Sant Pere Apòstol a Torredembarra.

M’agrada pensar que tot encàrrec, per petit que sembli, pot ser un bon projecte i així també ho veuen també els meus companys de despatx. Per això, quan Mn. Joan Cañas ens va convidar a reformar el presbiteri de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, a principi de curs, vam acceptar de seguida.
 
Història i estat actual de l’edifici.
 
Aquesta església va rebre la llicència de construcció el 1676 i va ser beneïda el 1680. Finalment, entre el 1771 i el 1774, foren construïts el creuer i l’absis actuals. Es tracta d’un edifici de planta basilical i d’estil renaixentista-barroc, cobert amb una volta de canó, cúpula central i mitja cúpula a l’absis, elements de cobriment pintats tots ells de blau cel. Tot i les diverses reparacions que ha anat patint l’edifici, cal notar les obres de rehabilitació que van finalitzar el 2010 en les quals es van substituir les bigues en mal estat de la coberta de la nau central i de la cúpula. També es va reparar la pedra del campanar, una part de la façana, les cornises i balustrades, i es va adequar la instal·lació elèctrica i la il·luminació interior del temple.

 
A l’accedir-hi un té la impressió d’un espai ben acabat, tant pel que fa a l’estat constructiu com per la correcció dels elements compositius, per exemple el baldaquí circular suspès damunt l’altar. Ara bé, una lectura més atenta fa veure que manca una solució per al paviment i la disposició dels elements del presbiteri i també la reforma de la pell i elements de la Capella del Santíssim. Hi ha encara altres aspectes pendents, com trobar una solució al paviment del temple o pensar un possible nou cancell, però de moment aquests aspectes quedaran per una altra fase.
 
La proposta: Visualitzar la tríada presbiterial.

 
Després d’haver fet un estudi de les normatives litúrgiques que vam trobar condensades al llibre “Arquitectura y litúrgia” els ítems de l’avantprojecte van ser els següents (seguir llegint)

Escalfant motors pel XXXVIIè Curset AADIPA – COAC sobre patrimoni sacre.

El proper mes de desembre, de l’onze al catorze de 2014, s’esdevindrà a Barcelona el XXXVIIè Curset que organitza l’AADIPA(Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic), una agrupació del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), que porta com a títol “Patrimoni sacre: Nous espais, nous usos”. La edició del proper Curset està dirigida pel Dr. Ricardo Gómez Val, de qui ja vaig parlar aquí, amb qui he tingut vàries trobades i m’ha volgut confiar una de les ponències que determinarem més endavant.

L’àmbit de la proposta és la següent: “L’àmbit en el que es vol desenvolupar aquest curset és l’estudi en profunditat de les esglésies, posant un especial èmfasi en els treballs realitzats en les mateixes al llarg del segle XX, ja sigui “ex novo” o treballs de restauració. La voluntat d’aquest curset es posar de relleu el gran patrimoni religiós existent, més del 70% del patrimoni catalogat, i la necessitat del seu manteniment. De la mateixa manera vol destacar tota una sèrie de treballs desconeguts per la majoria dels arquitectes i fer pensar en noves solucions al voltant d’aquesta temàtica tan destacada.” (seguir llegint)

“In situ”. Josep Minguell presenta les pintures del retaule de Sant Joan Baptista.

Una de les coses que més m’agrada és anar a missa en els llocs en els quals hi he intervingut o hi intervindré com arquitecte perquè és aleshores quan l’espai “està en marxa” i puc veure el dinamisme de la celebració, com aquest és apropiat per la comunitat, etc. Així ho vaig fer durant les vacances de Nadal quan vaig portar el projecte bàsic a l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, on reformarem el presbiteri i la capella del santíssim, i com hem fet avui el meu soci, en Peppe Giacalone, i jo anant a Sant Joan Baptista de Reus.
 
A l’acabar la celebració dominical en Josep Minguell ha presentat a la comunitat el sentit de les pintures del retaule, que van ser posades al seu lloc just abans de Nadal, quan ja s’havia fet la inauguració de les reformes del temple el passat vint-i-quatre d’octubre (en vaig parlar aquí). En Josep Minguell, el tercer d’una nissaga de pintors murals de la qual és deutora bona part de les pintures de les esglésies del pla d’Urgell i Tarragona, ha destacat la complexitat de l’obra i la necessitat d’un temps de gestació. En un retaule tan gran calia pensar molt bé la composició.
El primer encert està en els seus cinc plafons verticals en estructura piramidal, de manera que a l’esquerra i en sentit ascendent s’hi ha representat el Càntic de Zacaries (Lc 1,67-79) i la trobada entre Maria i Elisabet (Lc 1,39-45), mentre que el plafó del mig i el més alt s’ha reservat com a peanya de la talla existent, i a la dreta i en sentit descendent s’hi ha representat el Baptisme de Jesús (Mt 3,13-17) i la mort de Joan Baptista (Mt 14,1-12). A part de l’estructura piramidal, que lliga molt bé am l’estil neogòtic del temple, els plafons es van inclinant per tal de rodejar l’altar i disposar-hi un banc corregut per a la presidència i les concelebracions així que, en certa manera, es recupera l’absis original que durant molts anys va restar en el mateix espai del creuer. El segon encert del pintor ha estat en el tractament de la paleta de colors, ja que hi ha hagut una certa moderació per tal que les pintures siguin expressives i puguin acompanyar la celebració sense que siguin cridaners o cansin a la vista. Com a “Cantus firmus”, o nota de fons, hi ha el tema del desert que traspassa les quatre pintures. El desert és lloc de silenci i de trobada amb el Senyor, de forma que l‘apofàtic mur de formigó pren una dimensió bíblica. (seguir llegint)

Ktq6, Classe de Religió Catòlica o Cultura Religiosa aconfessional?

He estat convidat com assessor extern a un seminari organitzat per una fundació escolar sobre com donar la classe de religió. En la sessió d’ahir, on hi havia càrrecs directius, pastoralistes i professors de religió, es va tractar un tema tòpic i recurrent que, no per això, deixa de tenir la seva importància: a la classe de religió hem de fer catequesi o no?. Em faig aquí el meu ressó personal.

1_ Fredor i anticossos envers la matèria.

A grans trets, primerament es va constatar la consternació pels “anticossos” ideològics de l’alumnat a la classe de religió, un tret propi de l’assignatura que no tenen, per exemple, la biologia o les socials. Podríem interpretar aquest fet com quelcom previsible si tenim en compte que, en el darrer Estudi sobre Identitat Evangelitzadora (EIE) que vaig coordinar per la FECC (en vaig parlar aquí), només un 10% de l’alumnat de les 48 escoles que hi van participar es poden considerar creients (3.000 alumnes de 30.000 aproximadament). Ara bé, aquests alumnes no són igual d’aliens als continguts de les altres matèries? Per què s’accepten altra mena de dogmatismes (científics, econòmics o polítics) i no una proposta raonable de continguts sobre religió?. En tot cas, la dada de l'EIE mostra que l'escola és potser el lloc privilegiat d'evangelització, ja que molta gent només tindrà un contacte perllongat en el temps amb els continguts del cristianisme a l'escola.

2_ El “Relaxin’ cup” de la classe de religió.

Davant d’aquesta fredor a l’aula de religió, és comprensible que el professorat opti per presentar l’assignatura de la forma més amable possible, cercant l’empatia de l’alumnat per tal que percebi, en darrera instància i sense explicitar-ho per no generar més reserves, que això de la religió juga a favor seu com es pressuposa, sovint acríticament, de les altres matèries. És com si tota l’assignatura fos una mena de “captatio benevolentiae” que no arriba a exposar el “kerygma”, és a dir, els continguts de la fe cristiana. Al meu entendre, és una situació anàloga a la que el teòleg Ferran Manresa sj em va comentar en una ocasió arran la situació actual de la teologia: “Siempre introduciendo pero nunca introducidos”, és a dir, hi ha una certa por a un capbussament en el moll de l’ós de la matèria. Seguint amb l’analogia de la classe de religió i la de la teologia actuals, podríem dir que aquest posicionament respon també a una manera d’entendre l’enraonar de la fe que parteix de J.H. Newman, culmina en K. Rahner i segueix en el postconcili (Lonergan, per exemple) que és el que s’ha entès com la teologia antropocèntrica: partir de l’home per arribar a “apuntar”, si s’hi arriba, a Déu o un altre nom aparentment equivalent, altrament dit “espiritualitat”, “interioritat”, “transcendent” o, en el súmmum de la laïcització i fent-ne una certa caricatura portada a l’extrem, el megatòpic dels “valors”. A voltes, cercant l’empatia, es poden rebaixar els continguts de la matèria per simpatia.

3_ Un teocentrisme insuficient i antipàtic?.

L’altra cara de la moneda tampoc satisfà, i és que una presentació dels continguts de la fe cristiana a la classe de religió a mode de catecisme - el sistema pregunta-resposta clàssic, que tan bé va als professors per avaluar la matèria ràpidament - a part de situar-se a les antípodes del marc pedagògic actual (l’aprenentatge significatiu d’Ausbel, les intel·ligències múltiples del H. Gardner, el “learning by doing” o meta-aprenentatge, etc) pot resultar extremadament aliè, racional o abstracte per l’alumnat, generant així més anti-cossos a la matèria. També caldria preguntar-se si no hi ha abstracció i raciocini també en d’altres matèries sense que això sigui a priori un problema insalvable. Fent l’analogia amb la teologia actual, podem dir que la resposta al centrament antropològic és el que és coneix com teologia teocèntrica, on hi podríem posar K. Barth (des del camp protestant) però especialment H.U. von Balthasar i, més actual, P. Sequeri. Per a aquests autors, el que cal és presentar directament el kerygma, i tots fan especial menció al paper que la bellesa i l’estètica hi poden jugar més enllà d’una presentació formal, desafectada o asèptica de continguts. No es tractaria tant de preguntar constantment als alumnes pel seu estat sentimental interior (“Com em trobo”, “em sento bé”, etc), sinó que puguin sentir (“gustar” diria Ignasi de Loiola) i copsar la bellesa o Glòria del que el cristianisme entén com quelcom donat gratuïtament de forma inesperada, l’amor de Déu en definitiva.

4_ Una matèria que evangelitzi.

En definitiva, si es postula que tota l’escola cristiana evangelitza o, com agrada dir avui i jo també firmaria, és un “àmbit d’evangelització”, per què no pot evangelitzar també una classe de religió des d’una presentació correcta, professional, atractiva i desacomplexada dels continguts que marca el currículum de la matèria? Amb això ja veieu que la meva aposta és per fer classe de religió catòlica, ni catequesi (informal, tot i que també cerca possibilitar la transmissió de la fe), ni Classe de Cultura Religiosa (perquè no és entesa com a missió i tindria un altre currículum). En certa manera cal conjuminar la tendència antropocèntrica, per tal que el que es vol mostrar sigui realment significatiu, amb la teocèntrica, per tal de no deixar de banda el kerygma. No és precisament això el que afirmem en el Credo quan diem que Jesucrist és plenament home i plenament Déu? No és Jesucrist mateix (i no només uns “valors”) l’Evangeli?. 

PS: Sobre els teòlegs citats recomano la lectura de "Mapas de la fe"

Dibuixant la santedat jesuítica: Xavier i Favre

Avui La Vanguardia es fa ressó de la canonització de Pere Fabre sj, un dels primers companys de la Companyia de Jesús i el seu primr capellà. És un dels personatges que m'ha tocat dibuixar per la pàgina "Ser jesuïta" que promou les vocacions a l'ordre, després d'un altre dels seus "grans", Francesc Xavier. Aquí teniu la imatge, un Pere Fabre que pelegrina per Europa donant a tort i  adret els Exercicis Espirituals, la joia de la Companyia. 

Atenció i oració: De Simone Weil a l’oratori pel col·legi Jesuïtes – El Clot.

"La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está para muchos en la calidad de la atención. La calidez el corazón no puede suplirla" (Simone Weil. “A la espera de Dios”).
 Per la filòsofa Simone Weil, quan es plantejava quina relació hi ha entre la interioritat i els estudis, concloïa que un alumne atent és una ànima que prega. Quan estem atents al nostre objecte d’estudi, centrats i abandonats en ell, ens obrim a l’alteritat i, aquesta, en darrer terme i en sentit fort, apunta a l’Alteritat, el Misteri, Déu en definitiva. Així docs, l’aula pot esdevenir lloc de trobada amb el transcendent, molt en consonància amb allò tan ignasià de “trobar a Déu en totes les coses”, però això tampoc descarta que aquesta mateixa atenció es pugui aplicar al mateix saber i viure explícitament religiosos, concretament en un espai per a la pregària escolar. Una capella o oratori escolars han de seguir aquesta mateixa dinàmica que porta l’alumne en el seu quotidià i que ja hem descrit: una atenció concentrada en l’objecte d’estudi orienta a l’ànima a l’Alteritat.
 
D’aquí en traiem dos verbs: Concentrar i Orientar. Què és l’Església sinó una assemblea (concentració) que respon a una crida externa (orientació)? Aquest doble moviment respon també a la dinàmica eucarística: ens apleguem en Nom d’Algú Altre que ens ha convocat i posteriorment ens torna a dispersar. Es podria entendre fins i tot la dinàmica del quotidià de la comunitat educativa també en aquest doble moviment: Déu ens crida (convocació) a una tasca educadora-evangelitzadora i, en ella, hi trobem una Presència que és el sentit (orientació) de la nostra vida. Aquests dos verbs traduïts a mode espaial equival a conjuminar planta central (“tots entorn de”) i la planta longitudinal (“tots cap a”). 
 
Estat actual de l’oratori del Col·legi Jesuïtes-Clot.
 Aquesta reflexió és la que apliquem ara a l’encàrrec que ha fet la “Comunitat Cristiana Sant Pere Claver - El Clot” al despatx “T113-Taller d’Arquitectura” per la reforma de l’oratori del Col·legi Jesuïtes - El Clot. L’actual espai de l’oratori de l’escola respon al que en el seu moment era l’oratori de la comunitat de jesuïtes que hi residia. Està situat dins del que eren les dependències de “clausura” de la comunitat, fins i tot encara resta a la paret del passadís d’accés un penjador del moment, a la planta primera de l’edifici antic. La capella, de planta quadrada (5x5m) per 4m d’alçada, molt probablement va ser dissenyada en el seu moment pel P. Jordi Roca sj, la familiaritat dels materials i la composició emprada així ho testimonien, que també va fer, per exemple, la Capella de Sant Ignasi de la Residència sacerdotal de la Cúria Provincial, al carrer Llúria núm.13. (seguir llegint)

Nadala de sorra i llum.

Des de 5Talents es proposa una visualització nadalenca diferent: un relat del Nadal fet a partir de sorra i llum, materials efímers que apunten al Misteri de les festes Nadalenques. Gaudiu del video i ... Molt Bon Nadal!.

La Capella de la Pilarín Bayés. Sobre l’espai de culte i els infants.

Serà per la paternitat, o bé perquè ara ens han encarregat la reforma d’un petit oratori escolar, o potser perquè ja porto molts anys dibuixant vinyetes dominicals per adolescents, però un dels temes que més m’apassiona és pensar com ha de ser un espai de culte adaptat per infants i joves. N’hi ha prou amb les imatges “dels grans” o bé, fins a quin punt, els infants i els joves es poden apropiar i adaptar l’espai sagrat?. Diuen que “la gràcia no substitueix a la natura, sinó que la perfecciona”, aleshores, per què no proposar espais sagrats “naturalment” infantils?.
Ja fa temps, passejant per les sales del romànic del MNAC, veient aquella mena de “còmics” amb imatge i lletra incorporada, em va ballar pel cap la possibilitat d’adaptar espais religiosos específics per aquestes edats. Penso, per exemple, en l’espai de la “peixera” que tan sovint freqüento els dissabtes al vespre a la Parròquia e Sant Ignasi de Loiola, a Lleida. Es tracta d’una habitació insonoritzada però connectada visualment amb l’espai celebratiu a través d’un gran pany vidriat. Allà els infants poden ser ells mateixos sense molestar a la resta mentre els pares seguim la celebració a través dels altaveus i la finestra interior, fet que dóna una gran tranquil·litat. Què costaria incorporar-hi una porta d’accés més petita a aquesta “peixera” (que és com l’anomenen els parroquians) a l’estil de les botigues de l’Imaginàrium? Això seria tota una metàfora de la porta estreta (Lc 13,24) o del convit a esdevenir infants per accedir al RdD (Mc 10,15). Què costaria també que aquest petit espai estigués adaptat amb un mobiliari “litúrgic” adient a infants, com ara uns coixins, amb material pedagògic com dibuixos per pintar de l’evangeli dominical, i amb uns “còmics” o una iconografia religiosa infantil?. (seguir llegint)

Dibuixant la santedat jesuítica 2: Pignatelli i Berchmans

Avui és St. Joan Berchmans sj i ha aparegut ja el nou dibuix del santoral de la Companyia de Jesús que estic il·lustrant per la pàgina vocacional "serjesuita". Amb aquest ja en porto tres, el de presentació, el del Pignatelli i el Berchmans. D'aquests dos darrers m'agrada recordar dues coses. 

De Pignatelli encara recordo la còmica situació d'aquelles relíquies que es guardaven en un racó d'un armari i de com un jesuïta del Centro Pignatelli es va haver d'enfilar a una cadira per ensenyar-ho a un grup de devots novicis. Per sort avui en dia ja estan exposades a l'Església del mateix centre, a Saragossa. En aquell debat sobre on col·locar les relíquies del sant, un dels membres del noviciat es queixava dient: "¡Ya verías si fueran los calzoncillos de Ellacuría como los tendrían en una vitrina!"... jejeje.... sants records!

De Joan Berchmans em quedo amb la frase que no apareix a la pàgina web (i és una llàstima perquè és real com la vida mateixa... potser no és massa engrescadora per plantejar la vocació?), aquella de "Vida comunitaria, màxima penitència". Per això he posat un marc amb una representació d'un grup de gent en la vinyeta. Altres elements del dibuix: el rellotge per marcar el lliurament en el quotidià, les regles i la creu (representació tradicional del sant), els lliris damunt la taula (indicant puresa de la seva vida i indicant una mort prematura, com el cas de St Estanislau Kotska i Lluís Gonzaga, que juntament amb Berchmans són els models presentats a la joventut pels sj's) i la Mare de Déu perquè Berchmans va fer vot de defensar sempre el dogma de la Inmaculada Concepció.

Aletheia. Reil·luminar per descobrir l’espai de la fe.

Com ja va fer esment aquest portal, el passat dimecres dia 6 de novembre va tenir lloc la inauguració de l’exposició “Tenen ulls i no hi veuen” a l’Espai Von Balthasar (notícia), dins del Festival MultiArt, que clourà el proper dia dimarts dia 3 de desembre amb el concert de “Raül Benéitez i els encordats” a les 19:30 al mateix local del CCU (C/ Villarroel 81, baixos) 
Des de la coordinació de l’esdeveniment es va convidar al despatx d’arquitectura T113(A la fotografia: Eloi Aran, Marona Viladot i Giuseppe Giacalone) a participar-hi, proposta que vam acceptar tot i la inicial estranyesa que suposa la presència del món tècnic en un acte d’aquestes característiques. La nostra aportació es va plasmar en un plafó titulat “Aletheia. Reil·luminar per descobrir l’espai de la fe”, que condensa imatges de diferents obres realitzades en aquests darrers anys relacionades amb el tema proposat (el podeu mirar en el pdf adjunt). No puc afirmar de forma rotunda que siguin exemplars (tot i que vam rebre la felicitació d’unes feligreses de la Basílica de Santa Maria del Pi, on vam fer la reforma del cancell d’entrada), però sempre tenen el valor de ser obres construïdes. Us copio a sota el text del plafó tot convidant-vos visitar-lo abans de la clausura.(seguir llegint)

CIARC-Sevilla. Primeres Impressions.

Ja hem deixat la assolellada, barroca i coqueta Sevilla per aterrar a la nostra humida Galilea catalana i, amb ella, entomar els compromisos del quotidià. Són moltes les coses a explicar i les reflexions que em ballen pel cap, però m’agradaria esbossar unes primeres impressions del que ha estat aquest “III Congreso de Arquitectura Religiosa Contemporánea” (CIARC) a Sevilla. Abans que res val a dir que l’organització, l’acollida i la qualitat del III CIARC han estat molt reeixides. Des d’aquí la primera cosa que cal fer és felicitar als seus organitzadors, especialment l’Esteban Fernández Cobián i Pablo Millán.
 
Comentava la Magda Mària (UPC) que el nivell del congrés era molt alt. Crec que té raó, i no pas pel que va ser la humil aportació de la meva persona en una de les comunicacions i del despatx T113 en un dels plafons (per cert, força ben valorat). Més que a través de ponències, la reflexió es va anar desgranant a partir de les aportacions de les múltiples comunicacions. Tots teníem ganes de xerrar més, però es va fer un esforç general per la contenció temporal. Això ha estat un encert perquè ha procurat una riquesa notable de procedències i punts de vista.
 
El lema del congrés era “Arquitectura y evangelización: Más allá del edificio sacro”. En petit comitè, l’Esteban em va confessar que aquest blog el va ajudar a escollir el tema, cosa que em fa feliç pel reconeixement que comporta. Ara bé, hem aconseguit el propòsit que pretenia el congrés? Crec que ens hem quedat a mitges. Comentava José Ramón Alonso Pereira (A Coruña) que, de fet, el títol del congrés hauria d’haver estat al revés “Evangelización y arquitectura: el edificio sacro y más allá” perquè vam caure amb molta facilitat en el de sempre: la relació entre l’espai sagrat construït i identificat com a tal en relació amb la litúrgia, deixant potser en segon terme el que podria haver aportat el congrés amb més profunditat: una reflexió sobre els espais necessaris per a la nova evangelització.
(Seguir llegint)

Cap a Sevilla, que falta gent!

En Giusepe i jo ja ho tenim tot a punt per marxar cap a Sevilla aquesta tarda, on ens esperen dues jornades de debat entorn l’arquitectura religiosa contemporània i l’evangelització al “III Congreso Internacional de Arquitectura Religiosa Contemporánea”. Hi participarem am una comunicació amb el títol “De la arquitectura religiosa utópica a la evangelización en los no-lugares” (de la que ja vaig parlar aquí) i amb un plafó que du per títol “Religados”, una proposta d’espai religiós efímer, portàtil i amb capacitat icònica. Us deixo am la imatge del plafó que presentarem demà al vespre i el text corresponent.
 

 
“Religados. El término “religión” proviene del latín “re-ligare”, que significa crear lazos de comunión. Partiendo del significado etimológico de la palabra y de la llamada de Jesús a sus primeros discípulos (Mt 4,19) proponemos un espacio de culto y oración católicos formalmente reconocible con un gesto contundente inspirado en el “Ichtus” (el pez, símbolo de los primeros cristianos).

Constructivamente se han pensado unos materiales para construir este espacio inspirados en la imagen del pescador: una tarima de madera que hace de base (la barca) y una envolvente multiforme creada por dos capas curvas de red metálica (las redes), soportadas por postes. (seguir llegint)

Sant Joan Baptista a 360 graus

El Roger Panadés del despatx ha muntat una composició del reformat temple parroquial de St Joan Baptista a 360 graus. Així és com ha quedat el temple! Us convido a visitar-ho aquí.

Sobre l'acte d'inauguració de les reformes, teniu informació aquí.

Dibuixant la santedat jesuítica

Tot i que ja no faig noves “vinyetes dominicals” (pregaria.cat) ni nous “Faunes Parroquials” (Foc Nou), de tant en tant em demanen alguns dibuixos pastorals “gratis et amorem”. Aquesta vegada ha estat dibuixar una vinyeta amb sants i beats de la Companyia de Jesús per una pàgina web vocacional (sj:ser jesuita). He tirat del llibret del P. Ribalta sobre sants i beats de la SJ i ... aquí ho teniu!. He intentat que hi hagués representació de diferents continents, edats i estaments. 

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: Francesc Borja (i la calavera... “no serviré a senyor que es pugui morir”), Pere Claver (“esclau dels esclaus negres”), Alfonso Rodríguez (màrtir a les missions americanes), Pau Miki (màrtir del Japó), Alberto Hurtado (amb la casa de “El hogar de Cristo”), Francesc Xavier (i el cranc amb la creu de la llegenda), Claudi de la Colombiére (i la devoció al Sagrat Cor), Jesús (amb la samarreta esponsoritzada per “Abba” i l’Esperit al costat), Ignasi de Loiola (amb el llibre dels EE.EE. i el lema de la SJ, “Ad Maiorem Dei Gloriam”), Estanislau de Kotska (amb la motxilla indicant el peregrinatge que va fer a Roma per entrar a la SJ) i l’hermano Gárate (porter de Deusto).

Quina festassa! La gratuïtat com motor de l’espai religiós.

El passat dijous a les 20:00 hores l’Atri del beat Jocund, annex a la parròquia de Sant Joan Baptista de Reus, estava ple a vessar. Inauguràvem les obres de reforma de l’interior del temple i també la col·locació de les despulles del Beat Jocund en una de les capelles laterals. La celebració va comptar amb una nodrida presència presbiteral tarraconense-reusenca encapçalada per l’Arquebisbe de Tarragona, Mns. Pujol i el rector de la parròquia, Mn. Pere Dalmau. Els membres del despatx hi vam anar tots en clau familiar, criatures incloses, i ens vam retrobar amb els altres col·laboradors que han fet possible el projecte, especialment el fuster (Josep Maria Cogul) i el pintor del retaule (Josep Minguell).


Després dels discursos inicials a l’atri vam passar en processó a l’interior del temple. La feligresia estava realment entusiasmada... “Oh, què maco!”, “A veure com ho han deixat?”, “Caram!, quin canvi!”... El temple es va empetitir per moments i estava a rebentar, amb ocupació total, fins i tots a les capelles laterals on ens vam refugiar. Què dir de la litúrgia? Impecable! Amb en Mn. Serra a per totes emmarcat per un retaule imponent però també amb la mesura escaient, tot restant a l’espera que s’hi disposin les pintures que ja estan en procés i que arribaran, si tot va bé, abans de Nadal. Mentrestant ja es poden veure a escala petita en el plafó de presentació que es va deixar al temple. Sí, va ser una festassa que va tenir continuació en el sopar dels soterranis parroquials. A vegades cal l’empenta de mossens com en Pere Dalmau, que viu allà mateix i ha anat supervisant amb cel totes les obres, per donar passes significatives com aquesta. (totes les fotografies aquí)

(seguir llegint)

Retrobar els 5 talents.

“El qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més”. (Mt 25,16)
 
“… Estem en temps d’acció, temps en què hem de fer fructificar els dons de Déu, no per nosaltres mateixos sinó per Ell, per l’Església, pels altres…” (Papa Francesc)
 
El passat dimarts vam tenir una trobada entre els membres del despatx T113i la Montse Roset, creadora de l’empresa “5talents”. Uns i altres compartim una mateixa vocació de servei professional a l’Església des de diferents àmbits que poden resultar complementaris. Des de 5talents s’ofereix la gestió pastoral d’espais disponibles i infrautilitzats de l’església (rectories, temples, convents, etc) de forma pastoralment rendible i també econòmicament viable. Des de T113 oferim l’estimació patrimonial i els costos de béns immobles, així com el disseny i el seguiment del projecte arquitectònic de principi a fi, incloent també aspectes com l’eficiència energètica.
 
(A la fotografia: Giuseppe Giacalone, Maria del Mar Viladot, Eloi Aran i Montse Roset al despatx) Seguir llegint.

Marc Vilarassau sj. AMDG 4ever!

Avui a primera hora de classe he posat la pel·lícula que tant t’agradava, “De dioses y hombres”. La mateixa pel·lícula que tu comentaves en el teu testimoniatge d’acompanyament en el dol i la malaltia. Què els diré als alumnes aquest any quan els passi  el teu llegat audiovisual i em preguntin “Com està el teu amic?” i hauré de respondre “Ja no hi és, va morir aquest octubre passat...” i hauré d’aguantar-me les llàgrimes com sempre m’he hagut d’aguantar quan he passat el teu testimoni.

Aquests dies s’ha parlat molts dels màrtirs, els de la guerra civil, però algú recordava que “màrtir” vol dir, precisament, “testimoni” (Torralba) i el teu “martiri” ha estat gran, així ho mostren les activitats que duies a terme a Lleida, les vocacions que et són deutores o la infinitat de tasques “cyberpastorals” com el blog de les teves homilies. Vas anar donant-te i morint en tot el que feies, acomplint aquella cançó que tant ens agrada de “Gastar la vida” (Lluís Espinal). Relacionat amb el blog, una de les moltes coses per donar-te gràcies va ser prestar-te a corregir les homilies que van fer els alumnes de l’ISCREB per l’assignatura de “Animació Bíblica”.

Sé que no et va sentar bé la meva sortida de la Companyia de Jesús, procés del qual vas estar al corrent des dels inicis, però això no et va privar d’acollir-me sempre i de seguir conspirant plegats, o bé de co-presidir el meu casament a l’església que tant ens agrada del Col·legi Claver, obra de l’altre company jesuïta i arquitecte Enric Comas. L’arquitectura, la pastoral i la comunicació de l’Evangeli ens van seguir unint, com aquell dia de les vacances de Nadal en el que vàrem estar parlant d’arquitectura religiosa pel treball de la beca de la FJM o la restauració de l’ermita de Sant Josep pel Magis l’estiu del 2011 (a la fotografia).

Finalment ha esdevingut el que tots temíem i que no volíem veure després de veure’t bé aquest estiu. Ara ja estàs a la Casa del Pare. Reposa en pau, missioner!

Marc Vilarassau, gràcies per tot i prega per nosaltres. AMDG 4ever!

PS: Ja són les 20:30 del vespre i el dia ha anat seguint el seu curs. Alguns companys de l'escola m'han preguntat per tu, per si et coneixia.... Bé, d'aquí a uns moments començo una xerrada sobre "Fe i art. L'espai de la fe: arquitectura, art i religió" a la parròquia de Sant Esteve, a Granollers. Tu també podries haver donat aquesta xerrada perfectament. Com tantes altres vegades, cada cop que mor un jesuïta es mor una figura irremplaçable, Aquí està la gràcia de la Companyia de Jesús. Així i tot intentaré fer-ho el millor possible. Aquesta va per tu Marc!

PSS: Si voleu llegir alguna cosa seva... "He tingut un somni"

Inaugurem la reforma de Sant Joan Baptista. T’ho perdràs?

“Aneu al bosc, porteu fusta i reconstruïu el temple. Jo m'hi complauré i en seré glorificat. Us ho dic jo, el Senyor.” (Ag 8,1)
 
El proper dijous vint-i-quatre d’octubre, a les 20:00h, tindrà lloc lainauguració de les obres de reforma del temple parroquial de Sant Joan Baptista de Reus, juntament amb l’Eucaristia d’Acció de Gràcies per la beatificació de Mn. Jocund Bonet i Mercadé, el gran promotor de la primera construcció del temple (Cal notar que l’arquitecte del projecte original, el reusenc Pere Caselles i Tarrats, també va patir el martiri i, crec, mereixeria un cert reconeixement eclesial dins del temple).
 
Us recomanem la vostra assistència perquè la transformació ha estat realment notable. No fa ni un any que vaig rebre la trucada de Mn. Dalmau convidant-me a visitar el temple (recordo que era la festivitat de la Presentació de Maria al temple) i ja el tenim reformat, calefactat i amb les pintures del retaule encarregades i definides pel pintorJosep Minguell, amb qui també estem estudiant la possibilitat de pintar tot el mur de formigó del presbiteri (el conegut popularment com “el mur de les lamentacions”). (seguir llegint)

Noland, ressó d’una trobada amb en Pau Vidal

La setmana passada encara vaig poder quedar amb en Pau Vidal sj una mitja hora, just abans que marxés a fer una breu estada d’unes hores a Manresa per “carregar piles” i tornar a viatjar  cap a Kenia, al camp de refugiats de Kakuma, on col·labora amb el JRS (Jesuit Refugee Service). En Pau i jo som com dues ànimes bessones: de la mateixa edat, d’ambients de joventut similars, arquitectes, teòlegs (en el fons som dos “pastoralistes” en els nostres àmbits respectius!) i amb una relació especial amb la Companyia de Jesús on ell segueix vinculat, etc.
 
Ens podem al dia, parlem de les nostres coses i, entre elles, també hi té lloc l’arquitectura religiosa. Li comento el disseny del pòster que estem fent al despatx pel “III Congreso Internacional de Arquitectura Religiosa Contemporanea” que s’esdevindrà a Sevilla. L’enunciat és el següent:
“Se proyectará UN PEQUEÑO ESPACIO DE SILENCIO Y ORACIÓN, adaptable a diversas circunstancias urbanas, donde se pueda acudir individualmente o en grupo para recogerse en silencio y adorar la Eucaristía.
El recinto debe contemplar la posibilidad de realizar eventuales actos de culto católico. Se valorará su polivalencia, transportabilidad y capacidad icónica.”
 
Li pregunto si aquest projecte podria ser útil a Kakuma, al camp de refugiats, i passem a parlar d’aquest “no-lloc” real, tan real que no hi ha possibilitat de treballar la terra, ni de implantar-hi cap empresa, ni de fer cap programació de futur de forma que tan sols es pot viure en el present de la subsistència mentre es fa el dol per la terra que s’ha deixat enrere. El que em va dient el Pau em dóna molt què pensar. La meva comunicació al congrés va sobre l’espai religiós als “no-llocs” (veure el “call for papers” aquí), però el que en l’àmbit acadèmic s’ha formulat com a no-lloc, com a espai de trànsit de la sobremodernitat (Marc Augè), no té res a veure amb aquests no-llocs reals que són els camps de refugiats, on habiten més de 44 milions de persones del nostre planeta. (seguir llegint)

Saps què pots fer amb 'CatReligió a l’Aula'?

(Eloi Aran/CR) El nou curs escolar també arrenca amb l’aplicació de 'CatReligió a l’Aula'. Aquest setembre s’ha enviat el primer butlletí setmanal gratuït, que ofereix una selecció dels continguts més destacats i propers en el temps. El butlletí també incorpora una classificació iconogràfica segons la tipologia dels continguts -articles, reculls de notícies, entrades de blocs, vídeos i propostes pastorals– i la indexació curricular corresponent. La inscripció es pot fer aquí, a la columna esquerra.
Com a document de suport, juntament amb la ja existent Guia Pedagògica i la presentació de la pàgina web, s’ofereix ara la presentació en xarxa “Sabies què...?”. Aquesta presentació del projecte inclou dos exemples pràctics per utilitzar els continguts de CatalunyaReligió.cat a l’aula segons la metodologia del treball cooperatiu. Són dinàmiques que també es poden utilitzar en altres espais de formació de joves de parròquies, grups i moviments. El podeu veure aquí. També ens podeu fer arribar altres propostes educatives en les hagueu utilitzat CatalunyaReligió.cat per a poder-les compartir.

Aquesta pàgina web, patrocinada per l’Editorial Casals i amb el suport de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, va ser presentada a finals del curs passat dins la “11ª Jornada de Telemàtica Educativa – Fira TIC” com una eina pedagògica innovadora que incorpora les TIC en la matèria de religió. (seguir llegint)

Un àmbit de revelació: capella del noviciat de la Sagrada Família d’Urgell.

Aquest estiu he tingut la oportunitat de poder visitar un altre edifici religiós catalogat al DOCOMOMO(sigles de “Documentation and Conservation of buildings, sites and neighbourhoods of the Modern Movement”), la capella del noviciat de la institució de la Sagrada Família d’Urgell (que recentment van celebrar la beatificació de la seva fundadora, Anna Maria Jané). No deixa de ser interessant que un altra capella de noviciat estigui també catalogada al DOCOMOMO, la capella del noviciat de la Companyia de Jesús a Raïmat (en vaig parlar aquí). La capella és un referent de l’arquitectura religiosa moderna a Catalunya, data del 1959-60 i és obra dels arquitectes Josep Miquel Serra de Dalmases i Josep Puig Torné.

 
En la memòria del DOCOMOMO es fa notar la necessitat de crear un nova capella de majors dimensions per respondre a les necessitats del noviciat així com la creació d’un accés independent que protegís el conjunt de l’entorn urbà, fet que es va aconseguir mitjançant un mur en gelosia de cara a l’exterior que serveix alhora de suport a un pas porticat a la capella des del jardí d’entrada al conjunt ja existent. L’estructura està formada per una nau de pòrtics articulats de formigó armat que sosté una coberta a dues aigües de pissarra, mentre que els testers i els murs de càrrega són de mamposteria. L’aparença exterior de la capella és d’una gran austeritat i queda significada com espai religiós gràcies a la creu, els vitralls en planta baixa situats a peu pla que donen al carrer i un conjunt escultòric que representa la Sagrada Família que, curiosament, va ser retirat en els seus inicis perquè es va considerar poc “devocional” (posteriorment, un cop passada una mentalitat caduca respecte el que ha de ser una escultura religiosa, es va tornar a posar a la façana i és el que sortosament podem veure en l’actualitat després de restar molt temps abandonat en un magatzem).(seguir llegint)

Ajuda'ns a fer un retaule pel s.XXI!

Les obres de reforma de Sant Joan Baptista de Reus avancen a bon ritme i els resultats estan sent espectaculars. D’una església fosca i grisa estem passant a recuperar un espai realment singular a base de netejar i ressaltar els elements arquitectònics neogòtics dels projecte de Pere Caselles, com ara els fantàstics capitells amb figures de la època. Els vitralls de l’Església estan prenent el protagonisme que els correspon i la instal·lació de la calefacció s’està integrant força bé, fins i tot els aparells calefactors (al final serà de gas per temes econòmics i de consum) tenen la mateixa tonalitat que els paraments verticals.

En tot això hem abordat el tema del retaule que ha de donar un acabament feliç a l’espai del presbiteri dissenyat per Pau Pérez i Rafael Bertran. D’aquest retaule ja n’he anat parlant en altres posts (el darrer aquí) i ens ha dut molta feina. Finalment s’ha optat per comptar amb el mestratge d’en Josep Minguell, que forma part d’una nissaga de pintors murals de Catalunya de primer ordre; del qual ja vaig poder veure un molt bon retaule seu a la nova capella delSantuari del Sant Crist de Balaguer (en vaig parlar aquí) i que també ha pintat recentmentl’Església de Santa Maria de l’Alba a Tàrrega (aquí). Gràcies al seu assessorament el retaule comptarà amb una estructura concèntrica en cinc parts: al centre hi anirà la talla de fusta actual de Sant Joan Baptista (tot i que baixarà respecte la seva posició actual) i, d’esquerra a dreta, s’ha escollit representar pictòricament els temes del Càntic de Zacaries(Lc 1,67-79), la Visitació de Maria a Elisabet (Lc 1,39-56), elBaptisme del Senyor (Mc 1,9-11) i la mort de Joan Baptista (Mc 6,14-29). Tot el retaule es va retranquejant a mode d’absis en plafons verticals de menys a més alçada dels extrems al centre per encaixar bé dins la estructura de la nau gòtica. A la base s’hi afegeix un banc corregut en els tres plafons centrals. (seguir lleint)