Propòsit quaresmal: sshhht!

"Vida comunitaria, màxima penitència" deia St. Joan Berchmans i aquesta màxima serà la que penso proposar-me per la quaresma d'enguany. No tant per la comunitat sinó per la "qüotidianeitat", és a dir: dur a terme el que he de fer. Per això em proposo no escriure al bloc fins passat Setmana Santa. Així sigui

Tens el que tens

Al taller de música i fe del passat cap de setmana a Balaguer vam estar treballant la cançó "Tens el que tens" dels Lax'n'Busto, n'he fet un sofregit i teniu el prega_rock penjat aquí. Bon profit!

Anar destapant el cava

Ja m’he tret del damunt l’assignatura que em feia de tap! Després de tants anys... ja era hora!. De sobte és com si ja pogués ensumar la primavera a la volta de la cantonada. Ara cal una darrera empenta final i ja podrem brindar tots junts. PFC, First Certificate i el grec, crec que en uns mesos ho puc aconseguir. Hauré de reduir hores al despatx, fer-ne les que calgui per comprar pipes serà suficient i, donat com està el pati, a ells també els faig un favor. No hay mal que por bien no venga!

Nova web d'il.lustradors

L'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya) ja ha posat en marxa la seva nova web i, amb ella, un interessant catàleg dels il·lustradors que s'hi han associat. A mi em trobareu aquí. Aprofitant l'avinentesa també he creat un bloc però encara l'he de treballar una mica. I ja ho sabeu, si necessiteu un logotip, dibuix, o teniu altres propostes del ram dels gargots podem parlar-ne.

Contracte amb Déu, de Will Eisner

Fa uns mesos em van demanar que parlés del còmic i la fe i no vaig trobar gaires referents. És per això que m’he començat a informar i llegir coses referents a aquesta temàtica. Un amic em va parlar d’un clàssic del còmic “Contrato con Dios”, de Will Eisner, i aquest nadal els Reis Mags van escoltar les meves súpliques i me’l van portar. Avui he acabat de llegir aquesta novel·la gràfica i he restat al·lucinat per la capacitat narrativa del qui fou el pioner d’aquest gènere que després ha tingut tant ressó amb obres com “Maus”, d’Art Spiegelman.
Més enllà de la qüalitat gràfico-narrativa de l’obra, excepcional, la temàtica pròpiament teològica també resulta molt interessant. “Contracte amb Déu” és una reflexió en clau autobiogràfica sobre el que s’anomena la Teologia de la Retribució, que respon a la màxima “porta’t bé i Déu t’ho recompensarà fent-te feliç en aquesta vida”. El problema d’aquesta teologia, que trobem tan sovint en els salms o en els proverbis, és que la relitat mostra que hi ha justos sofrents (és el cas del llibre de Job) i justos que els ha tocat ser-ho i mantenir-se amb fe en temps d’abundància i relativisme (és el cas del llibre del Qohèlet). Will Eisner va dibuixar aquesta novel·la uns anys després de la mort de la seva filla i la història no deixa de ser una projecció del seu dolor personal envers Déu, tot amarat de la pròpia religió jueva de l’autor. Potser molts només coneixeran en Will Eisner de passada com qui fou el creador de còmics com Spirit, que s’ha dut recentment al cinema, però jo em quedo amb “Contracte amb Déu” (en castellà editat per Norma Comics) com una forma d’expressió teològica perfectament vàlida per dialogar amb el nostre món contemporani més enllà de les carrinclones hagiografies a dos tintes que han passat per les meves mans.

Save us all (Tracy Chapman)

M'han passat el darrer treball de la cantautora nord-americana Tracy Chapman i hi he trobat aquesta perla. Us passo el "videoclip" que he trobat al youtube i la traducció de la lletra al català (Gràcies per la traducció, Sara!!). Ja posats, m'ha donat per fer-ne el prega-rock, el trobareu aquí. En aquestes dates en que tothom està animat amb aixó de la teologia "autobusera" pot ser interessant.


Sé que Jesús m'estima
en el meu cor sé que és veritat
Sé que el petit infant de Maria
Va venir al món, Per salvar-me a mi,
Però no sé si a tu

El meu Déu és un poderós gran Déu
El meu Déu pot sacsejar el món
Plagues i fams, Granotes i llagostes
Caminant sobre l'aigua, Cremant arbusts
Fent tronar i separant les aigües també

El meu Déu és bo a la cuina,
Fa bona carn de pa i peixos
Alimenta els afamats, serveix el vi
Tothom és benvingut a passar una bona estona
Asseu-te a la seva taula i gaudeix del menjar

Sé que Jesús m'estima
Em diu que t'hauria d'estimar a tu
El meu veí, no la seva esposa
Que no cobegi, robi, mati o menteixi

El meu Déu té moltes regles
El meu Déu va fer la creació
Sis dies de treball, un dia de descans
Féu un jardí, l'omplí amb pomes
Adam i Eva hi caminaren nus
Fins que menjaren aquella única peça de fruita dolenta

He sentit que el teu Déu és més vell,
Buddah, Allah, Krishna
Manifestat amb moltes cares
Adorat arreu del món en llocs llunyans
Suposo que el teu Déu t'estima

Sé que Jesús m'estima
I que el meu Déu és bo i gran i veritable
Però si l'orgull ve abans de la caiguda
Espero que el Déu d'algú ens salvi a tots
Ens salvi a tots
I estimi els pecadors també.

EGB

"Quan sigueu grans i us trobeu pel carrer ja veureu que us farà molta gràcia tornar-vos a veure" deia la nostra professora de quart d'EGB.

El carrer ha estat el Facebook i el punt de trobada el bar Solidarik del carrer Amigó. Va ser impressionant anar baixant poc a poc les escales que duien al nostre lloc reservat del "sant sopar de la infància" i anar desvetllant els rostres actualitzats dels companys de classe després de tants anys. Alguns han canviat, d'altres si fa o no fa segueixen igual, però he pogut constatar que el temps, malgrat les arrugues incipients, ens ha fet bé a tots.

Aquell bala-perduda va fer un "clic" en un moment determinat i ara té una mirada centrada sobre el món, aquella que sempre va ser atenta i amable es presenta amb el seu marit igualment encantador, l'altre va passar una malaltia molt greu i ara se'l veu transformat, descobreixo que tinc nous companys de professió que havien seguit altres camins paral·lels al meu sense tenir-ne ni idea, la femme-fatal segueix igual de fatal, quella altra ja és mamà de fa temps i aquell altre viu a una altra ciutat i llueix un anell de casat que li senta la mar de bé. Què importa si un dia li vas dir una mala paraula o et van prendre les tisores? aquest sopar ha estat un "festí de Babette", lloc de trobada i reconciliació.

Tothom té el seu procés, a voltes aturat, d'altres en plena marxa, però ser-ne testimoni i prendre'n consciència és tot un privilegi.

Un any al despatx

Dissabte al matí, estic al despatx trencant-me el cap i gaudint fent un concurs d'arquitectura i aquests dies ha fet un any que vaig començar a treballar aquí, a Grup Idea, arquitectura corporativa. En un any he vist passar un munt de projectes per les mans; he aprés a manejar-me millor amb l'autocad, el photoshop, el 3Dstudio i altres eines d'expressió gràfica (també a doblegar plànols com si un taller de papiroflèxia!); he vist i patit amb els meus companys de feina els efectes de la crisi; m'ha estat donada una senzilla i progressiva confiança i responsabilitat; amb el temps també he gaudit de les estones de cafés d'esbarjo i conspiració projectual... en definitiva: un any realment molt interessant i enriquidor en molts sentits, feliç de ser un de tants (Fp 2).

Quant de temps aguantaré, m'aguantaran o aguantarà el despatx? No ho sé ni em preocupa perquè, per sort, puc viure la meva tasca des de l'agraïment i sé que tenim prou capacitat per tirar aquesta tasca profesional conjunta endavant.

Per cert, el Roger P. avui es casa!!!! Aquesta també és una de les coses maques del despatx, poder tenir una relació de companys i no de competdors entre nosaltres. Les nostres vides, més o menys velades, no ens són indiferents. Podem assumir i participar de l'alegria dels altres quan fem l'esforç de comunicar-nos i muntar coses, com la trobada familiar per veure la cabalgata dels Reis Mags des dels balcons del despatx (què carai!, cal treure profit del que tenim, no?)

L'estudi i l'esponja

Ja fa temps algú em va parlar de les lectures "sapiencials", aquelles que enllaçen la saviesa amb la seva arrel etimològica "sapore", d'on prové també el verb castellà "saborear". Ara, la immediatesa, l'angoixa i la urgència a voltes m'impedeixen prendre'm els estudis amb aquesta actitut. Lògic, de les lectures sapiencials només en passa comptes la vida, allò de "en el atardecer de la vida nos examinarán en el amor" que deia St. Joan de la Creu, mentre que les lectures i coneixements més acadèmics s'avaluen amb un temps determinat en un exàmen.

No sé què passarà el dilluns, dia de l'examen, però em trobo inmers en les mil i una combinacions i sistemes constructius altra vegada com una esponja saturada al mig de l'oceà. Potser encara queden racons deconstructivistes que es negen a deixar-se empapar. Si més no, aquí estic, feliçment resignat i obedient, deixant-me construir, intentant fer de totxanes i cargols una lectura sapiencial. És possible? quan trobo la pau en l'estudi crec que sí.

Pare cerca habitatge pel seu Fill

El Pare truca a la meva porta cercant habitatge pel seu Fill.
"El lloguer és baratet", li vaig dir.
"Jo no vull llogar, vull comprar", em va respondre.
"Uix, no estic segur que vulgui vendre, però pots venir i donar-hi un cop d'ull".
"Em sembla que sí que hi vindré" diu el Pare.
"Potser podria donar-te una o dues habitacions".
"M'agrada. N'agafo les dues. Qui sap, potser t'animis a donar-me més un altre dia. Puc esperar", diu el Pare.
"M'agradaria donar-te més, però és un xic difícil; necessito quelcom d'espai per a mi".
"Ho sé", diu el Pare, "però esperaré. M'agrada això que veig..."
"Hummm... qui sap, potser et podria donar una habitació més. Realment, jo no necessito tant".
"Gràcies", diu el Pare, "La prenc. M'agrada això que veig."
"Voldria donar-te tota la casa, però no n'estic segur".
"Pensa-t'ho bé", diu el Pare. "No et faré pas fora. Casa teva podria ser la meva i el meu Fill pot viure-hi. Fins i tot tindràs més espai del que tenies abans".
"No puc entendre res en absolut".
"Ho sé" diu el Pare, "però no puc parlar-te d'això, cal que ho descobreixis per tu mateix. Tan sols ho entendràs quan li lliuris a Ell tota la casa..."
"És molt perillós això", li vaig dir.
"Sí", em va dir el Pare, "però prova-ho".
"No n'estic segur... ja et diré alguna cosa".
"Puc esperar", diu el Pare, "m'agrada això que veig".

(gràcies Àlvar per passar-me aquest text, és genial i certament diu molt sobre el fer de Déu)

Has vist la pluja?

Aprofitant que va plovent sobre la ciutat i que em va encantar la versió de la cançó "Have you ever seen the rain?" (de la Creedence Clearwater Revival) que la Ivette Nadal va fer la Marató de TV3 us passo la cançó original subtitulada al castellà i el prega_rock corresponent. (dedicada a la boira de ponent)

Diagnosi axonomètrica

En una altra ocasió havia parlat aquí de "l'ull axonomètric" i us passo una altra mostra, aquesta vegada d'un treball personal. L'axonometria és com una diagnòsi, si no quadra és que alguna cosa hi ha malament o bé s'ha fet alguna mutació tipus Escher (el famós i surrealista matemàtic i dibuixant), però si quadra és una delícia i un gaudi genials perquè arriba el moment de dir-se "ara ho veig clar" (tot i que no crec que pogueu veure gaire cosa a la imatge que he penjat). Un company de la feina em va dir que a aquest pas em contractarien a la revista Tectónica... què més voldria jo!!!

La felicitació de Nadal

"Vull que aquest Nadal no se m'escapi de les mans..." aixó deia una cançó que cantava fa temps per animar les misses de joves per aquestes dates. L'altre dia em preguntava com estava vivint jo el Nadal des de la meva situació actual i vaig decidir posar-hi eines per a què el dia a dia no es mengi aquesta oportunitat. Els temps litúrgics són per viure'ls, què carai!
Diuen que l'Advent és temps d'esperança i tothom té raons per esperar coses molt raonables (mantenir la feina, que vagin bé els examens, l'espera d'un fill, etc) però jo també espero un major aprofondiment en el Misteri, en el coneixement d'això que s'anomena "encarnació". No vull reduir el Nadal a una esperança merament (que no és poc) antropològica.
És per això que, malgrat l'estrés d'aquests díes, vull fer una bona felicitació de Nadal. A l'antiga, per correu postal, pensant què és això del Nadal i per què és felicitant, com ja fa temps que ho fan un matrimoni conegut, que es prenen un temps per dissenyar-la i passar-s'ho bé.

Déu, sexe, rock... i la fidelitat creativa

(Aquí teniu el darrer article de la millor revista virtual de joves d'església del món supramundial i part de l'estranger: TSKV)

No és fàcil escriure sobre Déu, el sexe i el rock o, com a mínim, semblaria que només es pot parlar del triunvirat de “Sexe, drogues i r’n’r”. El principi havia pensat parlar-vos del tema a partir de la cançó de “Reno”, d’en Bruce Springsteen, la teniu al prega_rock aquí. Però després m’he recordat d’aquest fragment de l’autobiografia d’en Bono, el líders dels U2, el mateix que va dient a tort i a dret que sovint no saben si canten a Déu o a l’amor de parella perquè ho viuen integradament, en el que parla de la seva pròpia vivència i crec que és molt millor del que jo us pugui dir. Així que aquí ho teniu:

“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.
Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad”
(“Conversaciones con Bono”, Michka Assayas, Edit. Alba, pags 146-147)

Plou sobre mullat

"Adiós, adiós, que vaya bien el día"... i han anat marxant un a un pels carrers de la ciutat que els rebia amb pluja. Ells miraran de passar les hores, buscar-se la vida, fins que, mullats i mig morts de fred, qui sap si amb alguna copa de més, tornaran al refugi, on un nou voluntari vespertí els obrirà la porta i els preguntarà què tal els ha anat el dia. Contents d'estar a casa, faran una altra partida de dòmino, es fumaran unes "trujas", o es posaran vora el radiador comentant "que mal está todo" mentre miren com a les notícies fan un reportatge sobre indigents que, evidentment, no són ells.

Quanta vida!

Les coques de xocolata, les croquetes de porc senglar, el trívial pursuit versió "furor" fins a les tantes, la passejada fins al castell, el guitarreo, el catxondeo i el bon humor... però també l'estona de pregària personal, el comunicar i deixar-se interpel·lar la vida a fons, etc. Tot això ha estat el que s'ha esdevingut aquest cap de setmana amb el grup de revisió de vida a una masia d'osona que em fa donar les gràcies per tanta vida.

Sant Ignasi de Loiola, en els punts de preparació per a fer els exercicis espirituals, parla de començar amb una actitut de "grande ánimo y liberalidad", és a dir: amb ganes i generositat, i crec que els que ens hem acabat aplegant en aquest grup hem pogut constatar-ne la certesa. Som ben diferents. Ja tenim una edat i carreguem diferents responsabilitats i projectes personals i/o compartits, però aquest cap de setmana ha estat en certa manera "fundacional" perquè hem posat les cartes de les nostres vides sobre la taula amb senzillesa i confiança. Hem aprés tant els uns dels altres!. Ja ho deia en Sòcrates "Només una vida examinada té sentit".

Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)

En JM té raó.

En JM té raó, el nucli d’ascensor i escala no està al seu lloc, cal sectoritzar horitzontalment, deixar vivenda de la rectoria a dalt i sales i despatxos a baix. M’estalvio unes escales. Simplifico hall d’entrada baixant una planta la pèrgola . Exploto darrer tram de façana i l’alinio amb façana de fusta de pabelló lateral. Les escales a un extrem de la pastilla no funcionen, millor al mig, separant zona de dia i zona de nit. Sobra espai. Terrat?. Múltiples distribucions. Més i més gargots. Eureka!. PB+1 com a pinta que incorpora dos patis oberts a sud, un per la zona de dia (la pública) i una altra de caire privat (habitacions). Desmaterialització del passadís incorporant-hi espais de terrassa i estudi i sala d’estar en extrems. DCM! (De Calcuta Mare!). Habitacions i espais comuns a sud. Pastilla de serveis a nord que incorpora comunicacions verticals. Despatxos de rectoria.... no estan bé!!!! Tant de temps davant dels meus ulls i no me n’adonava!. Millor traspassar el mateix esquema que tinc a dalt. Pastilla de serveis a nord que em fa coincidir els baixants de WC’s verticalment, incorporació d’arxiu en pastilla de serveis. Nous despatxos a sud i amb vistes al pati... i me n’hi cap un altre de propina!!!. Qllonut.

Pell: que es diferencïi la closca de la carn. Duresa a l’exterior, calidesa en façana interior. Façana nord: GRC. Basta amb quatre punts connexió amb estructura? Cal posar metxa per evitar transmetre càrregues de la fletxa el forjat a la subestructura... mmm... façana sud: carpinteria prefabricada de fusta. Palfons de 3,5x2,5m. Industrialització i seriació de la façana. Com coi resoldre la cantonada? Hi ha pont tèrmic!!!...

... en això estem, companys, i aquests són els pensaments que m’ocupen aquests díes. Per això m’haureu de disculpar si ja no trobeu el bloc actualitzat tan sovint com voldria.att

Superficiar la professió

Són dos quarts passats de dotze de la nit i he acabat de superficiar un edifici (és a dir, calcular l'espai que ocupen les diferents estances) com a coronament d'aquesta jornada. Donat que tinc ja l'encefalograma més plà que aquestes anotacions de la pantalla crec que ha arribat l'hora de plegar per avui, no creieu? Tot plegat quan ahir, a la reunió del meu grup de revisió de vida, vam estar parlant de com viure "cristianement" això del treball. Va ser molt interessant. Grosso modo ens podem trobar amb feines amb una finalitat explícita força propera a l'evangeli (per exemple n'hi ha una que treballa en una ONG) o d'altres (com els tres arquitectes del grup) en que això no està tan clar. Així i tot, podem oferir un bon servei i ens hem adonat que la manera d'estar a la feina ens ajuda a trobar sentit a aquest món tècnic independentment que el producte del nostre treball sigui més o menys útil o compromés socialment. "Gastar la vida"? això és per a tots! Calcular superfícies pot semblar quelcom extremadament banal (això fa tant, allò altre tant...), però mirat i viscut des d'una altra perspectiva també té la seva gràcia... tot són amidaments estimatius.

"Prologue" (Simone Weil)

(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)

"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.

Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.

Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.

Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.

Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.

La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.

De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.

Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.

De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.

M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.

Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.

Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.

Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"

(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")