dimarts, de maig 15, 2012

Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica II

(Segueix l'article anterior) Ara doncs, convé aplicar el canvi de paradigma al camp de l’arquitectura religiosa. Considero que ens cal ser molt més conscients del tipus de comprensió d’art que hem heretat. Massa sovint els edificis que els arquitectes dissenyen són com ‘peces de museu,’ acabades, tancades, sense possibilitat de ser perfectibles doncs no són pas espais sorgits de la vida d’una comunitat de creients. Massa sovint, l’arquitecte pensa que l’emplaçament és només la situació geogràfica, i oblida com d’important és el context històric, social, econòmic i religiós de sosté i fa possible l’edifici. Massa sovint, l’arquitecte és el geni que inventa un artefacte estrambòtic, i la comunitat no té més remei que sotmetre’s a les regles de l’espai creat per algú aliè a la vida de la assemblea. Massa sovint l’arquitecte es creu l’amo de l’edifici i imposa normes absurdes (implícites o explícites) de tot el que no es pot fer en aquell espai. En definitiva, massa sovint l’edifici, l’arquitectura, en comptes de possibilitar esdevé impediment, en comptes de ser “iconòstasi oberta” esdevé pedra d’ensopec[1]. (seguir llegint)