diumenge, de maig 20, 2012

Pau Vidal . Per una arquitectura devocional i ètica III (final)

(darrer post precedit pel primer i segon articles sobre la necessitat d'una arquitectura religiosa contemporània de caràcter devocional i ètic)
 
(...) Per això mateix em resulta francament insatisfactòria, quan no pertorbadora, la passió amb que la tradició eclesial liberal europea ha apostat majoritàriament per l’espai buit, la sagrada buidor, com el símbol de la presència de la divinitat, o com molt encertadament descrius tu com “la carència simbòlica i històrica del moviment modern en l’arquitectura.” Diria que tant la sensibilitat postmoderna occidental com la fe del poble senzill arreu del món coincideixen en el malestar davant uns edificis excessivament racionals però poc vitals, uns edificis per a ser mirats però no tocats, uns edificis que són silenci però no paraula. En el camp litúrgic/pastoral no aconsegueixo entendre l’al·lèrgia a les imatges, la preferència per les parets immaculades i intocables, la manca de traces de l’ús de l’espai celebratiu on cada dia s’apleguen els cristians[1]. En el camp de la reflexió teòrica, em desconcerta l’oblit de l’obvietat que l’edifici és per a ser viscut, i en canvi els arquitectes sovint es dediquen a descriure’n les qualitats formals i materials, sense parar atenció a com de fet aquell espai és utilitzat durant les celebracions, a com afavoreix o no la comunió amb els germans i germanes per celebrar i actualitzar el Misteri. (seguir llegint)