Esplai Al Vent: Us convé que me’n vagi

Aquest divendres ha estat el penúltim de l’esplai nocturn Al Vent. Hem fet reunió de pares i després, a la reunió de monitors, hem tractat el tema del relleu de Cap d’Esplai, jo ho deixo i pren el relleu en Xavi. Per pregar el tema hem llegit un altre capítol del llibre de pròxima aparició “Amor Al Vent”, un recull de bullida interior personal. Us deixo amb el text:

Sense fer massa fressa, el temps ha anat passant i, estirant-me suaument de la màniga de la camisa, s’atansa a l’orella per xiuxiuejar-me que m’he d’anar acomiadant doncs resulta que, després de cinc anys d’haver arribat a aquests carrers, la Companyia de Jesús, aquesta multinacional de l’amor amb la que em jugo la vida, m’ha destinat a una altra tasca fora del barri de cara al proper curs. Sento aquesta marxa amb un doble regust de melangia i esperança, de qui deixa una part d’ell mateix i del seu cor enterrat com una llavor, esperant que el grà de blat creixi i doni fruit[1].

Amb aquest sentiment és ara que em passejo pel barri. És dissabte per la tarda. Tot està força quiet, com sol estar-ho de costum per les zones peatonals que hi ha entre els grans blocs de vivendes i els baixos comercials. Tan sols, de tant en tant, apareix algun motorista eixelebrat amb el casc a mig posar per trencar la tranquil·litat. És tard, però es nota que el dia ja s’ha estirat. Les ombres s’allargassen empeses per un ventijol càlid que em recorda la presència de Déu que ha acompanyat la creació d’aquest Centre d’Esplai “Al Vent”[2]. Sense saber massa bé per què, potser perquè no hi ha gaires llocs a on anar, m’he anat encaminant fins a la vella ermita del barri atrapada al final del parc, entre blocs d’habitatges, un gran hotel i una de les vies ràpides d’accés a la ciutat.

L’Ermita, ella es queda aquí i jo me’n vaig. D’aquí a uns mesos vindran uns altres infants a jugar-hi de nit, amb uns nous monitors del centre d’esplai que ja no coneixeré. Ells també passaran, com tanta gent que marxava de viatge i es parava uns moments per a descansar i pregar en aquest paratge, l’antiga horta de “la Marina”, vora el riu Llobregat, avui tan domesticat. Qui sap si aquell noble pelegrí del País Basc, aquell boig per Jesucrist que pelegrinava cap a la llunyana Terra Santa, de cabells llargs i vestit de sac, Ignasi de Loiola, també descansà i pregà en aquest indret en les seves anades i vingudes a Barcelona. Jo em reconec, si més no, com un altre pelegrí emparat per l’ombra d’aquests murs d’escala encara humana, de pedra amuntegada, envoltat d’obres gegantines.

Quina serà la meva Terra Santa, Senyor? Tu ets la meva Terra Santa arreu on vagi[3]. Cap on pelegrinar? Cap on Tu em portis, Déu meu, allà on vulgui bufar altra vegada el teu Esperit Sant[4]. Tan sols et demano, com un mal deixeble, que em deixis acomiadar-me dels meus[5] i que, com canta la gent d’aquest barri a la Mare de Déu de l’Ermita, “protege siempre a tu barrio y dale tu bendición”. Allò que m’has volgut donar, tot t’ho torno i confio a les teves mans[6].

Monitors, infants, pares del centre d’esplai, gent de la parròquia, com deia el Senyor: “us convé que me’n vagi[7]”. Només així, sortint de la pròpia terra on hem arrelat, ens posem en disposició de seguir el nostre pare en la fe, Abraham, per encaminar-nos tan sols vers Déu[8]. Només així es fa visible una opció de vida totalment lliurada als altres amb un amor gratuït, que no desitja la possessió del que ha creat. Només així, acceptant la retirada, participant de l’abaixament de Jesucrist[9], podem fer lloc a la novetat del Regne de Déu.

Així sigui, amén, que Déu us beneeixi a tots, que pugui dir coses bones de vosaltres.
Us estima: Eloi

Amor endins, carrega la teva motxilla.
1_ Et saps distanciar de la teva tasca o la retens com a amo i senyor?
2_ “No hi ha llibertat autèntica sense compromís i gratuïtat alhora”. Què en penses?, Hi estàs d’acord?
3_ Has fet alguna vegada l’experiència que disminuint-te tu, fins i tot fins al punt de desaparèixer, els altres creixen? Saps donar gràcies per això?

[1] Jn 12, 24: “si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”
[2] 1 Reis 19, 12-13: El profeta Elies i la teofania del mont Horeb.
[3] Des del camp de concentració de Weterbork, Holanda, Etty Hillesum, escriptora jueva, escrivia el sis de setembre de 1943, just abans de marxar a la mort d’Auschwitz: “Déu meu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininterromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitud. També per la nit, quan ajaguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitud inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” Paul Lebeau sj “Etty Hillesum. Un itinerario espiritual” Edit. Sal Terrae. Santander, 2000
[4] Jn 3, 8: “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”
[5] Lc 9, 61-62: El seguiment de Jesús
[6] Sant Ignasi, del Exercicis Espirituals nº234. Pregària de la “Contemplació per assolir l’amor”: “Preneu, Senyor, i rebeu la meva llibertat, la memòria i l’enteniment. Tot el que sóc i posseeixo, Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno. Tot és vostre. Disposeu segons la Vostra voluntat. Deu-me el vostre Amor i Gràcia, que aquesta em basta”.
[7] Jn 16, 7: El comiat de Jesús. Tot el Sant Sopar en l’evangeli joànic és una carta de comiat, una teofania (una mostra) de l’amor de Déu que marxa cap a la seva entronització en la creu que comença amb el lavatori de peus (Jn 13, 1ss : “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.” )
[8] Gn 12, 1: “El Senyor va dir a Abram: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré.”
[9] Himne de Filipencs (Fl 2, 5-11), on mostra l’abaixament (kènosi) amorós de Jesucrist com a camí a seguir i imitar per la comunitat cristiana.

Ei!!!!, que l'Aplec de l'Esperit ja està al caure!!!

Ningú escolta els vells...

Avui la meva àvia en fa 89!. No hi hauria caigut si no fos perquè m’ho han “xivat” els de casa. L’he trucat i he hagut d’augmentar els decibels perquè la pobra va perdent l’oïda, així que els veïns també s’hauran posat al dia. Ha esta una casualitat però mentre xerràvem tenia posat de fons el darrer CD de Els Pets, “Com anar al cel i tornar”, l’última cançó del qual comença amb la frase “ningú escolta els vells”. Gràcies,Senyor, per la meva àvia, pel seu coratge discret, per la seva vitalitat encapsulada en un cos que cada cop es va encongint més i més, pel seu testimoni i el carinyo que ens té. Fes que els néts no siguem tan “rancis”. Us deixo amb la lletra d’una altra cançó de Els Pets que es titula “Gent Gran”.

Asseguda al costat d´un llit estrany ella es mirad´una capsa cansada de guardar fotografiesles mirades d´uns nens que riuen, ben aferratsa una dona amb la fesomia que de seguir li és familiar.Cap al tard quan baix van arribant les visitesella posa la ràdio forta i fa com qui té amigues.
El fill gran la trucaba, però ara ella no hi sent;la petita amb tanta canalla no té temps.
Gent gran, procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.Els reis els portaran per Nadal reuma i soledat com cada any.
Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatillespensa que necessita més petons i menys pastilles.En veu alta recorda coses i parla amb ellque l´escolta des de la vall del riu vermell.
Gent gran, procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.Els reis els portaran per Nadalreuma i soledat com cada any.

Heavys, cristians i altres herbes

N’hi ha que em vau demanar més vídeos de la Pasqua Jove Claver TSKV d’enguany. Doncs esteu de sort perquè en Lolo ja ha penjat els vídeos, anuncis, fotos i la minisèrie a la plana web de la pasqua. Dels anuncis encara em fa riure el de heavys i cristians.

Un capellà m’ha comentat que la Pasqua Jove TSKV engalta amb la millor tradició creativa del que va ser l’Hora 3 (un moviment cristià de joves malauradament extingit). Crec que no va desencaminat, no és estrany que ens hagin encomanat a nosaltres el hapening d’obertura de l’Aplec de l’Esperit. Aquest ha estat el quart any de pasqua jove i, al voltant d’aquesta, s’ha anat formant un equip de “creatius TSKV” que poc a poc ens anem planificant de cara a poder donar molt més fruit a l’església, a apropar l’evangeli als nostres contemporanis. Visitant la plana web que us he recomanat ho entendreu millor.

Coneixeu la Revista Relats?

Des de ja fa un parell d'anys i escaig està en marxa la Revista Relats, feta per joves cristians amb un esperit obert, constructiu i dialogant. Avui m'han passat aquest video que han fet per a promocionar-se, crec que diu força de qui són i de què va la revista. Per altra banda m'han fet saber que ja tenen domini propi, els trobareu a http://www.revistarelats.cat

Els llindars de Simone Weil

Avui us deixo amb un fragment d’un article que vaig fer sobre la filòsofa, mística i sindicalista Simone Weil. Va aprèixer a la Revista Relats, pensament jove cristià, ara farà un parell d’estius. Juntament amb l’Ernesto Sábato i la Etty Hillesum, i previ al coneixement d’aquests, és un dels meus autors preferits.

1_ El llindar de la mediació.

La vida de la nostra protagonista més que un mur sòlid i visible sobre el qual poder-s’hi afermar o construir és un forat, un buit, un deixar de ser per donar lloc a una altra cosa: “Jo no importo, la meva intel·ligència tampoc. El que realment importa és si el que dic és Veritat o no”. Ens trobem, doncs, davant una actualització de la figura del bautista, un personatge que apunta i senyala a l’Absolut amb vocació de desaparèixer, de no ser impediment: “Ell ha de créixer i jo he de minvar” (Jn 3, 30). De la mateixa manera que la grafia de l’abecedari desapareix per donar pas a una idea, Simone desitjava desaparèixer per donar pas a la Veritat. Aquest posicionament vital va lligat amb un fort agustinisme: allò bó prové de Déu, mentre que l’impediment prové de la persona. Simone Weil és conscient que ha rebut l’experiència de la Gràcia, de la presència real de Déu, i aquest fet la marca i qüestiona profundament, de manera que la experiència mística pren relleu per damunt de la seva vida contingent i limitada. Així ho expressa en una carta al P. Perrin: “Si nadie consiente en prestar atención a los pensamientos que, no sé bién cómo, se han posado sobre un ser tan insuficiente como yo, esos pensamientos morirán conmigo.” (“A la Espera de Dios”, Edit. Trotta)

2_ El llindar del místic.

En els escrits de Simone hi ha una expressió que es repeteix sovint: “vaig ser presa”, o bé “quelcom més fort que jo, per primera vegada a la meva vida, va fer que m’agenollés” ... en elles apareix el tema de la passivitat de l’home respecte l’acció de Déu. L’home no pot sinó que restar al llindar i esperar que Déu vulgui manifestar-se. Ara bé, aquesta afirmació resulta més interessant dita d’algú que no va cercar mai a Déu com diu en la seva carta autobiogràfica, sinó que se’l va trobar com qui troba un tresor amagat en un camp (Mt 13, 44), algú que mai havia tingut un contacte anteriorment amb els escrits dels místics, i que mai abans havia fet pregària.

Un cop s’ha produït l’esdeveniment místic Simone Weil resta “A l’espera de Déu”, procurant no donar cap pas que no vingui indicat o confirmat per la gràcia, àdhuc el baptisme. El cel i la nostàlgia per l’experiència viscuda fa que Simone no s’atreveixi a fer res que pugui tacar allò que ella té per veritable i pur.

3_ El llindar de la dissort

Si un llindar també és un límit que traspassar. Aquest límit a superar vé determinat pel pensar correcte, la prudència, l’egoïsme i el sentit comú, com denuncia Lluís Espinal en el poema “Gastar la vida”. La vida de Simone Weil és una contínua transgressió d’aquests límits per a respondre a la crida personal d’anar a l’encontre de la dissort. No pas per massoquisme, sinó per solidaritat. La recerca de la simpatía, patir conjuntament, és clau per entendre la recerca de la Veritat. Només així s’explica la mort de Simone Weil que, estant malalta de tuberculosi, exiliada a Londres, es negava a menjar més del que podien els seus compatriotes francesos ocupats pels nazis. La seva mort, que per alguns és un suïcidi, per d’altres és signe d’autenticitat.

A la bona mort no s’hi arriba d’un dia per l’altre. Hom no és màrtir, testimoni, per una bala perduda en el camp de batalla, sinó pel desgast d’una lluita diària vers el bé. Aquest és el cas de la nostra autora, que en múltiples ocasions cercava la solidaritat amb els desafavorits a costa de la seva reputació. A tall d’exemple, quan Simone estava a Marsella, fou interrogada i amenaçada d’anar a la presó. Ella va respondre que desitjava ardentment ser empresonada per restar a prop de les prostitutes, va ser posada en llibertat perquè la prengueren per boja.

Però, més enllà de l’anècdota o de la recerca personal, aquesta opció tenia un clar component social i polític. D’altra manera no s’explica l’interés de la jove catedràtica sindicalista per treballar a les fàbriques franceses durant un any en l’absolut anonimat. Simone no podia entendre que grans líders de la revolució soviètica com Lennin o Trotsky, amb el qual es va entrevistar amb vint i escaig anys!, no haguéssin treballat mai en una fàbrica. Assumir la condició obrera equivalia a l’afirmació d’un dels pares de l’església, Gregori Nazianzè: “Només allò assumit pot ser guarit”.

4_ El llindar de la institució

Finalment, un llindar és allò que marca un estar a dintre o a fora. Weil refusà batejar-se perquè estimava moltes coses que no eren ben rebudes a l’església. Va optar per quedar-se al llindar de l’església, com una cristiana anònima (Karl Rahner), per no deixar d’abraçar allò que estimava i per por al “patriotisme eclesial”. Fem que la Simone Weil d’avui pugui traspassar aquest darrer llindar.

Una parella de monitors es casa: Felicitats!!!
Ja sé que pensareu que aquest esplai és una mica atípic perquè on s’és vist un centre d’esplai que fa la seva activitat els divendres a la nit?, on s’és vist un esplai on el 90% dels participants són d’origent immigrant?, on s’és vist que vagi enllaçat amb una colla de tallers familiars en una parròquia?, etc. El que també és sorprenent són els camins personals que cada monitor va fent. N’hi ha que es confirmen després de molts anys de romiatge, d’altres segueixen vinculats a l’esplai i participen en alguna activitat puntual com ara una excurssió i, finalment, hi ha parelles de joves professionals que troben en aquest horari i ideari un lloc ideal per a fer voluntariat.

Aquesta tarda es casen la Cristina i l’Uri, que van col·laborar en l’esplai Al Vent el curs passat. Com cadascú de l’equip de monitors, ells també van aportar el seu grà d’arena en aquest projecte i els infants més petits els han dedicat aquesta fotografia. Felicitats Cris i Uri!, que Déu us acompanyi en aquesta aventura misteriosa que avui enceteu d’una forma total. L’equip de monitors us desitja el millor.

CQC - Cregui qui cregui, el teu programa litúrgic
Us passo un video que ja ronda pel Youtube sobre la preparació d'un dels capítols de CQC (Cregui Qui Cregui) de la pasqua Jove Claver. A veure si m'en surto!

La blocosfera com a lloc teològic

(Nota: escirc aquest xurret després d’estar-me tota una tarda davant l’ordinador intentant fent la síntesi teològica sense cap mena de fruit, és a dir: frustració total. Cinc anys d’estudis i em trobo paralitzat! Un desastre!)

Aquest matí a primera hora en Jordi Llisterri , l'Elies Ferrer i jo ens hem trobat a Radio Estel perquè ens han fet una entrevista sobre la temàtica dels blocs. Ha estat una trobada interessant que ens ha fet veure, entre d’altres coses, que després de l’estiu caldria fer una trobada de blocaires cristians ben preparada en la qual compartir l’experiència plegats i formar-nos mútuament.

De l’entreveista m’he quedat amb una idea al pap i no l’he pogut buidar, així que ho dic ara: la blocosfera és un nou lloc teològic. Com a lloc teològic s’ha entés al llarg de la història de la teologia aquelles fonts des d’on poder fer reflexió sobre la fe com ara la Sagrada Escriptura, el magisteri de l’Església, l’experiència espiritual, etc. És el “des d’on” parlem del Misteri. Un d’aquests llocs teològics que avui resta força en l’oblit és el que s’anomena “sensus fidelium”, allò que creu un “cristià de a peu” sense ser cap bajanada, una fe més transparent, testimonial, viscuda en el qüotidià. Crec que la blocosfera eclesial és una nova visibilització del sensus fidelium del que us parlo, és a dir, un nou lloc teològic.

Val, d’acord, i què implica això?
D’una banda permet fer una reflexió no sistemàtica sinó vivencial sobre el misteri de Déu. La blocosfera, amb el seu sistema temporal que ho impregna tot (sempre hi ha una datació), tendeix a motivar les reflexions en clau personal, una mena de “Confessions” agustinianes “on-line”.
D’altra banda permet la confrontació amb la comunitat eclesial. Aquesta confrontació o diàleg recolza i legitima les formulacions personals sobre la fe, l’esperança i l’amor. És a dir, en la mesura que la blocosfera és participativa podem avançar conjuntament en les grans qüestions teològiques com ho són paraulotes del tipus “Gràcia”, “Salvació”, “Escatologia”, “Comunitat”, “Pecat”, etc.
Estem parlant, doncs, d’una recerca teològica compartida, feta en comunitat, que posa en joc i exposa en públic el que d’altra manera quedaria estancat en el subjecte.
Estem parlant, també, d’una teologia processual. La blocosfera, com internet mateix, sempre està “en construcció”, de manera que trobar aquest indicador en alguna plana web es converteix en una tautologia (una redundància). És a dir, permet afegir les reflexions de la blocosfera a la llarga cúa de la Tradició de l’Església ni que sigui en minúscula.
I quina mena de rigor té aquesta teologia? El rigor li ve donat per diferents factors. Un d’ells és el de les anotacions temporals. “El que he escrit ja està escrit” diu Pilat. Allò escrit a la blocosfera resta eternament i és un punt que, lluny d’atemorir-nos, ens hauria de fer reflexionar sobre el què diem. Un altre factor que és evident presuposar és el de l’honestedat del blocaire que cerca de tot cor seguir l’evangeli, seguir al Crist.
Bé, com que tan sols és un apunt ho deixó aquí. Què en penseu?

Túnel endins

M’he acabat de llegir la novel·la “El Túnel”, d’Ernesto Sábato, i encara resten en mi les pinzellades deseperades de Pablo Castel, el pintor entotsolat en el túnel de la incomunicació. De la lectura em quedo amb aquesta imatge d’impotència d’algú que resta confós entre la comunió i la distància. Sembla que troba algú amb qui entendre’s, algú que personifica la pintura creada al taller de l’artista, però aquesta persona resta com un misteri inasible. Les persones som un misteri, les nostres relacions són un misteri. Mai sabem fins a quin punt estem en comunió amb l’altre, si caminem sols o en túnels paral·lels que, a estones, es tornen murs de vidre, o bé en un camp obert.

Penso que mai estem sols en el nostre túnel. Estem acompanyats per un “alien”, un “altre”, bondadós que fa camí amb nosaltres, en el nostre túnel solipsista, tot i que aquest Altre a voltes es torna fonedís perquè també – com en qualssevol altra trobada interpersonal – és misteri, és El misteri.

Us deixo amb un petit fragment de la novel·la:

¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión la mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que nos separaba fuera como de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba al otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida.

Ha fet la primera comunió

El súmum d’aquesta tarda hiper-activa ha estat la celebració de la primera comunió de la María, una jove peruana de quinze anys, a la missa de vuit del vespre a l’Ermita de Bellvitge, una petita i vella ermita arraconada per un goliàtic hotel, una gran via de trànsit rodat, al final d’un parc estret i serpentejant. Ha estat una celebració molt entranyable. L’ermita és petita, no hi cap massa gent, i estava a petar. La cerimònia i la celebració de l’eucaristia ha estat molt senzilla però molt vibrant. En Pep, el capellà, ha tingut gestos molt entranyables envers la María i la seva família. Li ha dedicat un sermó sobre l’Amor molt profund, sincer i maco. La gent s’ha acomiadat molt alegre, molt plena. Ha valgut la pena. Gràcies, Senyor, per la María i la seva família. Que aquesta celebració els hagi ajudat a sentir-se com a casa seva tot i haver vingut al barri fa pocs anys des de l’altra punta del món. Que aquest pobre edifici tan significatiu pel barri esdevingui quelcom important per a la seva fe, per a la seva vida, per a les seves arrels.

Pregària en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid.

Quan he arribat al barri m’he passat un moment per la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, on jo col·laboro, i hi he trobat un munt de gent pregant a deshora. Què passa?, m’he preguntat. Resulta que un grup de comunitats de base ens han demanat el temple de la parròquia per a fer una pregària en solidaritat amb la Parròquia de San Carlos Borromeo, de Madrid (resulta que l’han estigmatitzat i la volen tancar) i el teòleg Jon Sobrino. No m’hi he pogut quedar però m’he retrobat més tard amb la gent que sortia i se’ls veia molt impressionats i tocats per l’estona de pregària i pel testimoniatge pel rector madrileny que demà serà entrevistat per la Mònica Terribas al seu programa “La nit al dia”. Jo me n'he anat amb els pobres "de veritat" (els que no han fet "opció", els que no tenen capacitats per fer manifestos ni monten tinglados) que estaven a la missa de vuit a l'ermita del barri.

He pillat un fulletó-guia de la pregària. Us passo un dels textes que hi apareixien i que m’ha cridat l’atenció perquè darrerament hi estic donant tombs a això de les “parròquies”:

“Ante la decisión de cerrar esta parroquia queremos comunicar: Que hemos descubierto en medio de muchas situaciones de dolor y injusticia que el Evangelio es un mensaje de liberación, esperanza y fiesta. Que en esta parroquia hemos entendido que la resurrección existe y que en el día a día es posible experimentarla. Que el acercamiento a Jesús, desde lo sencillo y cercano, nos ha ayudado a no culpar a Dios de nuestras dificultades y a seguir viviendo con la utopía, esperanza y alegría que jesús de Nazaret nos invita desde el Evangelio. Por este motivo queremos seguir reivindicando la Parroquia como lugar de encuentro, acogida y celebración de la fe.

Que ante la decisión del Arzobispado de Madrid de cerrar la parroquia como un lugar de celebración y destinarlo a centro de atención de Caritas Madrid decidimos proclamar: Como parroquia que se ha ido construyendo al encontrarnos muchas personas de distinto origen y condición, de distintos pueblos y culturas, de diferentes confesiones religiosas, con planteamientos políticos, ideológicos y filosóficos diferentes afirmamos que nos sentimos y somos parroquia. Para esta comunidad, y para todos los que nos sentimos vinculados a ella, proclamar la fe es la atención al hermano pobre y pequeño así como el encuentro entorno la mesa de Jesús. La expresión de nuestra fe no es solo atender las necesidades que se nos presentan sino comprometernos desde el lugar que configura la entraña del Evangelio, abrirnos a sus vidas y caminar juntos. Por este motivo, ayer solicitamos al Cardenal Arzobispo que acuda a nuestra comunidad para explicarnos esta decisión que no alcanzamos a entender.

Damos gracias por todos los apoyos recibidos en estos días desde muy distintos lugares, parroquias, colectivos sociales, comunidades de base, familias, grupos políticos, comunidades religiosas...”
Comunidad de la Asemblea de San Carlos Borromeo. En Madrid a 4 de abril de 2007

Confirmació d’un monitor d’esplai

Encabat el recés hem anat a la Parròquia de St. Joan Bosco, allà a la Merdiana, perquè s’hi ha confirmat un dels monitors del Centre d’Esplai Al Vent, de Bellvitge. No m’hi he pogut estar fins al final, però m’ha sorprés la proximitat del bisbe que l’ha presidit. Es tracta de Mn. Godayol, del que en Jordi Llisterri parlava l’altre dia a rel d’una entrevista per Foc Nou. Què importa que un bisbe vagi tot empolainat amb bàcul i mitra si això no és un impediment per transmetre l’evangeli? Quin goig de bisbe!. Gràcies, Jesús, per aquest “successor apostòlic” que t’has volgut escolir. Gràcies, també, molt especialment per aquest monitor, ja universitari, que després d’haver fet un llarg viatge interior avui s’ha confirmat. Que l’Esperit Sant que avui ha rebut imprimeixi caràcter i l’enforteixi.

Pregària futbolera

Darrerament estic preparant a una noia de quinze anys per a fer la primera comunió. Un dels temes que li vull transmetre és el de la pregària, com fer-la, donar-li un mètode. Aquí us passo la versió futbolera que li he fet de l’esquema ignasià de la pregària contemplativa.

1_ Ir a entrenar: Me gusta el fútbol y he quedado para entrenar. Jesús, mi compañero y entrenador, me conoce y me espera en la cancha. Antes de ir a entrenar yo me hago una idea de lo que voy a hacer, de cómo me gusta y cómo lo necesito, porque sin entrenar no sé amar (no sé jugar). Me dispongo, pillo la mochila (la Biblia, una vela, un crucifijo...) y me voy mentalizando.

2_ Antes de entrar al campo me “seño”. Algunos jugadores, los de tu equipo, hacen la señal de la cruz antes de saltar la campo, tú también. Estás aquí para celebrar el Amor de Dios, que es Padre, Hijo y Espíritu Santo. Amén.

3_ Pedir lo que quiero. Los futbolistas tienen un deseo: ganar el partido. Yo, en éste entrenamiento, también tengo un deseo, ganar en amor, ganar en conocimiento interno de Dios. Por eso pido sintonizar más con lo que me dice Jesús en el entrenamiento, sentir como él siente, palpitar como él palpita, seguir la estrategia que él propone para el equipo y disponerme para ocupar el lugar que me toque jugar.

4_ Mirar el campo. Abro la Biblia y leo pausadamente el texto (mirar el campo) que me proponen. Tomo las medidas en mi mente, la distancia del amor. Voy reconociendo el campo a medida que voy escuchando lo que me dice mi entrenador, Jesús.

5_ Saltar al campo de juego. Doy unos primeros toques con el balón, entro en la misma escena de Jesús y me pongo a jugar como uno más del equipo de los doce apóstoles. Me pongo en la piel de mis compañeros. Pedro es un tío lanzado. Judas siempre se reserva algo. Mateo es un niño rico y lleva un buen equipo pero se entrega a tope en el juego... veo también la pelota (el amor de Dios) cómo actúa entre nosotros y se dirige a la portería (a la persona necesitada de amor). Jesús pasa la pelota a la samaritana y ... gooooooool!!!!!!. También me doy cuenta de los adversarios. Son buena gente pero tienen actitudes que impiden que la pelota vaya a la portería. En cierta manera, a veces no sé si estoy jugando con el equipo de Jesús o con los adversarios. Reconozco que me falta todavía mucho para ser cómo Jesús y le pido paciencia y ánimos. Ha venido gente a ver el entrenamiento, es la iglesia que nos anima. También hay hinchas de otro quipo que vienen a desanimarnos, dan miedo y son feroces... pero no pueden con Jesús.

6_ Fin del partido. Me despido de todos. Me cambio en el vestidor y doy gracias por todo lo que he vivido. Antes de irme escucho las palabras de reflexión del entrenador Jesús. Hay que mejorar algunas cosas pero está satisfecho de mi vida. Charlamos un poco, nos damos un abrazo y nos despedimos hasta el próximo entrenamiento.

7_ Una vez fuera del recinto deportivo, vuelvo a casa meditando cómo llevar a la práctica lo que he vivido. El entreno habrá ido mejor o peor, habré estado más o menos distraído, cansado o motivado, tomo nota de ello pero doy gracias igualmente.

Engan-TXAD, presentació de l’experiència

Ja fa uns mesos us vaig parlar de l’experiència “EnxarTxad” que s’ofereix a joves universitaris i professionals. Conec a gent que hi participarà aquest any i, fins i tot, m’han demanat que els hi faci el dibuix de la samarreta que vendran per a subvencionar l’experiència i una escola a la qual col·laboren. Ara fan una trobada per presentar-la amb tots els ets i uts. Serà al Casal Loiola (carrer Balmes 138, entre Còrsega i Provença) el proper dijous 3 de maig, a les 20:30.
Si no hi pots anar (com segurament serà el meu cas) pots col·laborar econòmicament al compte corrent de La Caixa de Catalunya: 2013-0066-22-0201133380

Us deixo amb el comiat del mail que m’han fet arribar:
“Al grupet que marxem al Txad ens farà il·lusió compartir amb tu i la resta d'amics aquest projecte, i explicar una mica millor què té d'especial aquest país africà i quins són els objectius i motivacions del viatge. Si véns, et rebrem amb música i pica-pica!
T'hi espero!!! Una abraçada!”

Arquitectura picanyolesca

A l’Escola d’Arquitectura sovint sorgeix l’eterna pregunta sobre la ontologia de la professió: “Què és arquitectura?”. Aquests dies que estic capficat en el Projecte Final de Carrera (PFC) tinc molt present el dibuixet d’en Picanyol que us adjunto. Per a mi l’arquitectura és la butaca del dibuix: un lloc en el món des del qual poder-lo contemplar i lloar la creació. L’Arquitectura (la butaca) és la professió que concreta i materialitza amb correcció la necessitat humana de trobar un lloc en el món en relació amb l’Absolut. Un dia d’aquests us parlaré del Centre Parroquial que estic projectant, però ho hauré de fer en diferents lliuraments perquè hi ha molta teca. Bon cap de setmana!.

Un dia entre línies...

No, no es tracta del programa aquell de TV3 sinó de la vida mateixa perquè avui he estat tancat a casa tot el dia dibuixant i avançant en el projecte final de carrera (que ja tocava!). Tot i estar reclós en aquesta torre de marfil les 24 hores, he fet tres parades: per un café, per dinar i per pregar una estona. És a dir: no hi ha novetats.
En aquestes circumstàncies en les que ja no tinc temps de fer “pastoral pirata”, tan sols resta consolar-me amb la feina feta i aixó és el que us deixo en aquest post: el Quadern d’EIDES (Escola Ignasiana d’Espiritualitat) sobre el “Prega_Rock”, un intent de dir quelcom sobre la pregària i la música popular contemporània. Que aprofiti!... ja em direu el què.

Ateus, sí, però no materialistes

Fa un parell de dies va sortir a La Vanguardia un article d’en Josep Maria Puigjaner amb el títol “Ateus, sí, però no materialistes” que tractava sobre les reflexions del filòsof francés Compte-Sponville en el seu darrer llibre “El alma del ateísmo”. L’autor del llibre afirma que “Podem prescindir de la religió, però no de la comunió, ni de la fidelitat, ni de l’amor. Que jo no cregui en Déu no m’impedeix posseir una espiritualitat ni em dispensa de servir-me d’ella”. Resumint, els ateus no dogmàtics d’avui reclamen una espiritualitat laica, deslligada de les religions i la transcendència.

He volgut tractar aquest tema avui perquè el diàleg amb l’ateísme, que ha anat prenent diferents noms com ara diàleg “Fe-Ciència” o “Fe-Justícia”, és una tasca que fou encomanada a la Companyia de Jesús (els “jesuïtes”) pel Papa Pau VI i, fill de l’obediència com sóc, considero aquest tema com quelcom que també m’han encomanat a mi.

Només uns apunts sobre l’espiritualitat atea:

1_ Nota previa: Tant en el diàleg amb l’ateïsme com en el diàleg interreligiós (com en tota mena de diàleg) la pròpia identitat pot acabar per disoldre’s en una mena de panteísme vaporós (un pluralisme “tou”, mal entés), estancar-se en actituts fonamentalistes (Integrisme excloent) o, la millor opció, la pròpia identitat, en contrast amb d’altres, queda reforçada perquè reconeix el que li és propi i es desempallega d’allò que pot ser comú o que ha estat manllevat (comunió en la diversitat a imatge de la trinitat).

2_ L’Espiritualitat atea és digna de tenir en compte en tant que dóna arguments antropològics i filosòfics a la concepció de l’home com a “ser espiritual”. Des d’un punt de vista cristià, afirmem que l’home és capax Dei, capaç de Déu. Déu no és un barret que l’home s’ha inventat per embellir-se sinó que Déu troba en l’home una mena de “caixa de ressonància” que possibilita la seva autoconsciència, la seva expressió, la seva música. Ergo, benvingudes siguin les reflexions que treguin a l’home d’un materialisme curt de mires i l’obrin a la seva dimensió espiritual. Ja era hora!.

3_ L’Espiritualitat atea, tot i argumentar el fet antropològic de l’espiritualitat, resta tancada en ella mateixa. No hi ha lloc per la transcedència, per la Gràcia, per l’Alteritat. Estem parlant, doncs, d’una reducció antropològica del fet espiritual. L’espiritualitat atea aprofondeix en els valors del viure humà però no arriba al fonament del que anomenem “fe”, “amor”, “compassió” o “justícia” perquè un Déu crucificat i ressucitat segueix sent un escàndol per a persones religioses i un absurd per als filòsofs (1 Corintis 1, 23).

Com que no tinc intenció de fer un assaig i no conec prou bé l’obra de Comte-Sponville ho deixaré aquí, amb aquest gust agredolç, com la vida mateixa.

Nostalgia postpasqual

A voltes, després d’una activitat intensa amb joves, m’entra la nostàlgia. Crec que no és mala senyal perquè indica que m’he implicat en la tasca i he fet lligams però em creia que això només passava als adolescents després d’un camp de treball, un recés o experiències similars.

Aquesta setmana santa ha estat molt especial. Ho heu pogut comprovar perquè no he tingut ni temps per penjar cap post fins avui. La sortida amb els infants d el’esplai va ser genial tot i el mal temps. Mai haviem fet una sortida tan llarga ni tan arriscada però, gràcies a Déu, la jugada ha sortit bé. Ha sortit tan bé que els xavals se’ns han enfadat perquè el divendres sant no hi havia esplai!.

Pel que fa a la Pasqua Jove Claver... buff, costa de definir. Els dies de la pre-pasqua (de dilluns a dimecres de la setmana santa) són molt intensos, amb molta feina pel davant, molta convivència i estones de pregària al capvespre. Jo em vaig tancar a un “zulo” del Col·legi Claver i m’he dedicat a pintar i dissenyar tot el que l’equip de litúrgia o l’equip de creatius em demanava. Durant la pasqua he tingut temps de tornar al meu “axis mundi”, un monolit de pedra picada situat entre el camp de vinyes i el cementiri que representa una pietat de forma abstracta i que em té el cor robat. Cada any m’assec allà davant i m’abandono a Déu tot meditant la passió de Crist el divendres sant. També m’he pogut reconciliar i guarir velles ferides que demanaven ser sanades feia molt de temps, massa temps. L’esclat d’alegria va venir també per la celebració de la pasqua, a la parròquia de Sant Ignasi de Loiola (Lleida), on en Roger i jo vam rebre les “ordres menors” (un previ al diaconat) i on en Jona (un jove equatorià dels del grup de confirmació de Bellvitge) va rebre la primera comunió als seus setze anys.

Avui en Roger i jo hem anat a explicar què és això de la Pasqua Jove a la Comunitat de Llúria (la casa “mare” dels jesuïtes catalans) i els hem deixat força impressionats. No es pensaven que l’activitat mogués tan i a tantes persones. Gràcies, Jhs, per tot plegat... Regina Caeli Letare, aleluya!!!!

Preparant la sortida de 7mana Santa (strés quaresmal?)

Estic “jinyat”. Demà marxo per un parell de dies amb 30 infants de l’Esplai Nocturn Al Vent a Planoles (Pirineu). Tinc aquella sensació que hi ha alguna cosa que no controlo i aquesta inseguretat augmenta perquè molts dels infants és la primera vegada que passen una nit fora de casa.

Avui, tot i tenir un examen (història de la teologia? Molt interessant però jo sóc la història de la Paraula Vivent en aquesta pobra vida meva), m’he hagut de quedar tot el dia a la parròquia preparant la sortida. A la foto teniu el mega tauler sobredimensionat de “L’Oca de la pau”, que és un joc de l’oca “tunejat” usant el símbol de “no a la guerra” com a base de taulell de l’oca. Vaig jugar-hi per primera vegada quan estava acampat contra la guerra, allà al Pla de Palau (Pla de la Pau) i, des d’aleshores, modificant alguna de les proves, ho he fet servir en diverses ocasions. Mentre pintava he coincidit amb els “Txispes” (l’equip de manteniment) de la parròquia i he compartit amb ells el café de mig matí. Ha estat una descoberta molt interessant. Sovint pensem que les coses “es fan soles”, però resulta que hi ha un grapat de gent que de forma més o menys anònima o discreta fa possible que las parròquia funcioni. És el de sempre... calen trenta anys de vida oculta per a fer-ne tres de vida pública (i tres dies per a ressuscitar!).

Després m’he passat pel centre de treball de disminuïts del barri, els Tallers Bellvitge , una imprenta, on ja he encarregat alguna de les feines de “disseny-pastoral-pirata” (com el pòster de Migra-Studium) per preguntar si podrien fer el llibre d’en Luís. Resulta que no fan llibres però m’ho miraran. Ara serà qüestió de trobar una subvenció per fer un tiratge curt de l’obra d’aquest gran poeta del barri.

Per la tarda han anat passant moltes més altres coses que no explicaré per no atabalar al personal. Tan sols em queda restar en pau i deixar-ho tot en mans de Jesús i “que Déu hi faci més que nosaltres”!

Deconstruint “Dr. House”

El capítol d’avui (el primer que posen, que és el de la nova temporada) del Dr. House l’he trobat francament genial, tota una classe de “teologia fonamental”: Per què creure?, per què confiar? Per què el mal? Per què l’eternitat? etc.

Sinopsi del capítol: Una noia apareix violada a la consulta que en House detesta tant de fer perquè no li agrada tractar amb els pacients, però s’hi veu obligat perquè la Directora d el’Hospital el presiona de cara a que guanyi en “humanitat”. La noia violada només vol parlar i tractar-se amb en Haouse perquè hi troba quelcom i, quan és derivada a una altra, intenta suïcidar-se. Un cop ingressada, en house s’en fa càrreg tot i que no sap què contestar a les preguntes personals que la noia li fa sobre el seu dolor, sobre el seu secret dolorós. House demana consells als seus col·laboradors, però tot són respostes diferents que no l’ajuden. Intenta explicar el seu secret dolorós a la noia, però aquesta copsa que no és del tot veritat i no es conforma amb un “arquetip”, ella vol sentir la veritable història personal d’en House. Després resulta que està embarassada a resultes de la violació i vol tenir el fill. En un moment determinat, ell se l’emporta a donar un tomb per un parc molt maco. Un cop allà segueixen discutint sobre l’eternitat o la materialitat, el sentit o la irracionalitat de la vida, etc. Arriba un punt en que ella venç les reticències d’en House i aquest li explica el seu secret. És a partir d’aquí que ella comença a sanar i a explicart com va ser la seva violació.

House “endins”:
1_ Interessant que una sèrie tan popular tracti temes tan profunds. Ja m’agradaria veure una sèrie catalana d’aquest nivell i no les frivolitats d’adults que es comporten com adolescents. Això sí, en les sèries catalanes tot és súper progre i “políticament correcte”, mentre que en House no ho és.
2_ Interessant també la pedagogia de la directora de l’hospital. Vol que en House tracti persones i no que es retiri a lluitar contra les malalties tancat en el seu despatx. Sant Francesc Xavier recomanava als joves missioners de les Índies que passéssin moltes hores confessant i escoltant a la gent, aquesta era la millor “inculturació”. Ell en deia “anar als llibres oberts” de la vida.
3_ Per ser solidari cal davallar als inferns. La noia ha intuït que en House també té un secret dolorós, que ha patit molt, i per això es resisteix a ser tractada per un altre metge. Ella no para fins que no descobreix el secret dolorós del doctor. Amb Jesús passa quelcom semblant. Confessem el “davallà als inferns”, diem que és el Déu fet carn (que patí de veritat), i no és quelcom casula. Només aquest abaixament de Jesús certifica d’alguna manera que pugui ser solidari amb la gent que pateix. Qui no pateix no entén a Jesús. La solidaritat es dóna des de les arrels, des d’allò més baix.
4_ La veritat abstracta no salva / La veritat que salva no pot ser abstracta. La noia no vol altres històries sinó el testimoni personal del dolor d’en House. Ell es pregunta el perquè i no troba cap resposta, però és el seu testimoni sincer i lliurat el que obre el camí de sanació de la noia. La noia subratlla que la vida és un conjunt d’habitacions successives en les que ens trobem acompanyats per gent diferent. La vida té sentit si cadascuna d’aquestes habitacions particulars ténen sentit. El que importa és la relació ara i aquí entre dues persones, això és el que ella demana.

Bé, ho deixarem aquí. Espero que els qui no veieu en “House” no us hagi avorrit massa.

Per quan una parròquia virtual?

El fet d’estar estudiant teologia em dóna temps per, a part d’escalfar la cadira, anar relacionant (linkant) allò que m’expliquen amb la vida que porto. De fet, no podria ser d’altra manera perquè el nostre pensament, com també ho és la nostra vida, és relacional (només cal llegir l’article mític del científic de posguerra Vanevar Bush “As we may think” – “Tal com podriem pensar” -. El primer en formular el concepte de Hiper-text).

Així com ja fa uns mesos vaig parlar del desig i la necessitat d’una blocosfera eclesial , desig que ha pres forma en la “Blocsfera cristiana”, ara us parlaré (bé, tan sols faré un esboç) d’un altre desig molt més ambiciós que, malauradament, no trobarà una resposta tan immediata: la parròquia virtual.

Què és una parròquia? Tirant pel dret, és un invent que va lligat amb la constantinització del cristianisme al s.IV i Vè, quan el cristianisme passa a ser religió oficial i arriba al “pagus”, els pagesos. Fins aleshores el cristiansme era quelcom molt urbà, quelcom que s’anava extenent de ciutat en ciutat, i la comunitat cristiana s’aplegaba cada diumenge entorn del Bisbe. Quan el cristianisme esdevè popular, la gent del camp no arriba a desplaçar-se a la “catedral” (mot que prové de “cadira”. La seu del Bisbe) per trobar-se amb l’església local visibilitzada pel Bisbe i, per tant, aquest nomena uns ajudants seus que el representin en les altres viles allunyades de la seu catedralicia, els preveres (els “capellans”, vaja). Resumint: la parròquia neix de donar resposta a la dispersió territorial de la comunitat cristiana local (“local” es refereix a una “diòcesi”).

Quina funció té una parròquia? Segons la primera encíclica de Benet XVI “Deus Caritas Est” (Déu és Amor), a la segona part del document, l’amor es concreta i visibilitza en una comunitat cristiana en tres dimensions: Litúrgia (celebració de la fe), Kèrygma (anunci de la fe: ktq6, nous llenguatges, reflexió sobre la fe...) i Diakonia (servei de la fe. Aquí podriem posar Càritas Diocesana, per exemple). La parròquia visibilitza i viu aquest Amor de la que és dipositària en aquestes tres dimensions que podrien respondre metafòricament al cor (litúrgia), el cap (kerygma) i les mans (diakonia).

Per què cal una parròquia virtual? Perquè, semblantment al moment de l’aparició de les parròquies, l’església local no “arriba” a la comunitat de creients en tant que el concepte de “territori” s’ha vist profundament modificat per l’extensió de la corporeïtat de les relacions virtuals. La parròquia “de tota la vida” resta mutilada i limitada, tot i que segueix sent imprescindibe com el nostre cos és imprescindible. Quina és la presència dels “preveres virtuals” en aquest nou espai? Aquí encara hi ha molt que pensar però, d’entrada, és perfectament comprensible que un bisbe s’hagi (o li hagin) fet un bloc; o que un capellà hauria d’estar preparat per afrontar aquesta ampliació de la territorialitat, fins al punt de poder ser destinat a una “parròquia virtual” que complementa i ajuda l’església local allà on ella no arriba.

Quina funció té una parròquia virtual? Les mateixes que he explicat abans.
1_ Litúrgia: Una parròquia virtual hauria de possibilitar d’alguna manera (no sé com) la celebració de la fe. Poder pregar comunitàriament “on-line” de forma conscient (tipus espai sagrat).
2_ Kerygma: Una parròquia virtual ha de poder oferir un lloc per reflexionar i explicitar la fe. No tant només a nivell intel·lectual (com podria ser el fòrum de teologia de catalunya, el Teocat. O el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia), sinó que oferís vídeos “on-line” o d’altres recursos ktquètics que hom pogués descarregar o treballar al mateix site.
3_ Diakonia: Una parròquia virtual no ha de ser quelcom esotèric i espiritualista. Ha de ser un lloc compromés amb i pels més desafavorits. Un lloc des d’on poder informar-se sobre les injustícies del món i possibilitar la solidaritat.

Bé, ho deixo aquí companys. Ja hem direu què us sembla. Penseu que tan sols són uns apunts. En part, el meu bloc pretén ser quelcom així perquè aquestes tres dimensions són per a ser viscudes per cadascun de nosaltres que som “temples de l’Esperit” (1 Cor 3, 16 ) i “pedres vives” (1 Pe 2,5) de l’Església.
amDg
eloi

Conversant amb en Bono (cantant del grup irlandès “U2”)

Els divendres només tinc un parell d’hores de classe i he aprofitat per passar-me per una llibreria del centre de Barcelona i comprar el llibre “Conversaciones con Bono” d’en Mihka Assayas, Edit. Alba, BCN 2006. Ja me n’havien parlat anteriorment i, de cara al taller del “Prega_Rock” de demà als professors de religió, volia poder dir alguna cosa sobre la conveniència o no de la seva lectura.

Té quasi quatre-centes pàgines, ja he passat les cent primeres i puc assegurar que val molt la pena. Hi ha petites perles que no tenen pèrdua. La vida d’en Bono i dels altres component desl mític grup de rock “U2” a voltes sembla treta d’una d eles novel·les de Dostoievsky en les que Déu i el Diable lluiten per fer-se amb el cor de la persona. En Bono és una barreja del rocker més “punkarra” i gamberro i un pare fidel i creient alhora. Us deixo amb la definició que el mateix cantant es dóna d’ell mateix:

“Soy un integrante de un grupo, que escribe, que fuma puros, que bebe vino y lee la Bíblia. Un fanfarrón al que le encanta pintar cuadros de cosas que puede ver. Un marido, un padre, amigo de los pobres y a veces de los ricos. Un activista vendedor de ideas. Jugador de ajedrez, estrella de rock a media jornada, cantante de ópera del grupo de folk más ruidoso del mundo. ¿Qué te parece?” (pag 63)

El Dr. House també juga al come-cocos! (flaishos d’un dia normal i corrent)

Els qui vau veure el capítol d’ahir del “Dr. House” recordareu que, en la seva estància a l’ala de desintoxicació de l’hospìtal, hi ha un moment que en House apareix jugant amb un paper que es plega i desplega, un “come-cocos”. Quan ho vaig veure vaig fer un bot i em vaig maleïr per no poder gravar-ho perquè, de cara a motivar les inscripcions i donar informació de la Pasqua Jove Claver-TSKV d’enguany, la setmana passada l’Albert i jo vam fer un “pasqua-coco” ; és a dir, un “come-cocos” en el que hi apareixien preguntes i respostes reslacionades amb la Pasqua Jove. En Natxo és testimoni de la meva sorpresa.

A part d’això, el dia d’avui ha estat extremadament casolà perquè m’he tancat a dibuixar i anar completant els tres cicles litúrgics de les vinyetes dominicals. Me les prometia molt feliçes quan em vaig comprometre a compeltar els cicles i traduir-ho al castellà, de cara a una revista mexicana que dirigeix un company jesuïta que estudia litúrgia a la Facultat de Teologia, en Cristóbal Orellana. Realment, cada vegada me n’adono més palesament que això de “tancar etapa” és quelcom complicat després de tanta inèrcia (els cinc anys a Bellvitge). Espero que, malgrat tot, aquesta mentalitat no em dugui a la dita aquella “pá lo que me queda en el convento me (cago) dentro” o a passar de tot, una mena de claudicació psicològica prematura.

Avui només he sortit al carrer un parell de vegades i les dues han valgut la pena, així que us les explico:

1_ Visita a la “fauna” parroquial: He quedat un moment amb la “Sandra”, la secre de l’esplai, de cara a organitzar uns temes de la sortida de setmana santa. Una de les tasques ha estat passar pel magatzem de “ayuda fraterna” a rampinyar alguna cosa pels àpats. L’ajuda fraterna està dirigida per un parell de dones que són unes santes. Que siguin santes no vol dir que una d’elles no pugui deixar de fumar en tot moment i l’altra no pari d’explicar acudits picants sobre la vida libidinosa dels capellans. Les dues han patit molt en aquesta vida, o les hen fet patir, però han trobat en la parròquia una mena de “taula de salvació” a la que s’hi aferren lliurant bona part del seu temps amb molt d’amor i dedicació.

2_ Al “refu” a prendre un tallat a mitja tarda: “El Refugio” (el refu) és el bar que hi ha als locals comercials més propers a la torre de vivendes (un immens formiguer) on visc. M’agrada baixar-hi a prendre un tallat de tant en tant i copsar quelcom de la vida del barri compartint el soroll de la màquina escura-butxaques, les converses dels veïns o les trifulques dels empleats del Caprabo. Avui no hi havia gaire moviment i m’he apartat a una taula. M’he quedat escoltant una cançó que m’ha cridat l’atenció perquè parlava de “bendigo tu luz”... m’he adonat que era en Juan Luís Guerra, aquell cantant que va descobrir al Crist fa cinc anys. M’ha sorprés escoltar una cançó de temàtica religiosa en un ambient que li relliscava completament el que el cantant expressava. Per a mi, que volia fer deu minuts de descans, ha estat un regal.

Gràcies, Senyor, pel dia d’avui. Gràcies pel testimoni de la gent de la parròquia. Gràcies per la cançó d’en Juan Luís Guerra al bar. Gràcies per la tasca que has volgut posar a les meves mans. Amén.

Descobrint el món editorial

A) “Amor Al Vent”, el meu primer llibre, a punt de ser publicat.

Aquest matí m’he trobat amb l’Ezequiel Mir, el cap de programes de la Fundació Claret, per parlar sobre la publicació d’ “Amor Al Vent”, el meu primer llibre. Sembla que ja està tot a punt i que, si tot va sobre el previst, aquest Juny ja estarà a la venta. Jo no sé què és tenir un fill, però sí puc dir-vos que escriure aquest llibre ha estat per a mi una tasca de llarg romiatge. L’Obra vindria a ser com un petit tractat de teologia antropològica en clau lúdica, una re-lectura des de la fe del que ha estat la creació del Centre d’Esplai Nocturn “Al Vent” i les activitats d’estiu de l’Associació per a l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” realitzades i gestionades des de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. L’estructura del llibre és intencionadament pedagògica i “vol ser una referència per tots aquells que cerquen el sentit evangèlic del món de l’educació en el lleure”, tal com diu l’Enric Puig i Jofra, president de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, en el pròleg que amablement m’ha fet.

B) El “prega-rock” a l’escola

Aquest proper dissabte, 24 de Març, es celebrarà la primera jornada de professors de religió catòlica de Catalunya i Mn. Norbert Miracle, rector del Seminari Interdiocesà de Catalunya i professor de Història de la Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, m’ha demanat que porti a terme un dels tallers sota el lema “Cançons amb sentit” basant-se en la tasca que he anat fent aquests darrers anys amb el prega-rock. Aquest fet ha precipitat la publicació d’un quadern d’EIDES (Escola Ignasiana d’Espìritualitat) que ja tenia preparat amb el títol “Prega-Rock, la música popular contemporània i l’educació en el Transcendent”, que publicarà la Fundació Lluís Espinal.

Conclussió: Paraula i Vida al servei de la Comunitat

Aquests dos fets han estat per a mi l’endinsament i descobrimet del món editorial. Estic content perquè, per una part, quan vaig presentar aquest bloc us deia que volia oferir un servei a l’església, al menys en sentit ample; aquests escrits segueixen la mateixa línia: ajudar a les persones.
Per l’altra part, aquestes dues publicacions m’han posat en relació amb un conjunt de gent que m’esperona i m’anima a no deixar d’escriure, de reflexionar, de fer els meus “xurrets teològics”. Primerament va ser el premi del Concurs Bíblic de l’any passat, però després han anat apareixent un gruix d’amics que han confiat en mi i en les poques coses que puc oferir. Més enllà del fet de publicar, més enllà de la vanitat que comporta veure el propi nom en lletres de motlle (com diu l’Ernesto Sabato a “El escritor y sus fantasmas”), m’esperona aquesta visibilització d’una comunitat de creients que esperen fruits d’un pobre estudiant de teologia com jo. Gràcies a tots.

Contrapunt teològic, el bloc d'en Daniel Palau

Amb en Dani Palau fa temps que ens coneixem tot i no ser de la matixa fornada de la Facultat de Teologia. Ara hem tornat a coincidir per aquella casa perquè és el nostre professor d'ecumenisme (estudi d ela comunió de les esglésies cristianes) i, després d'unes setmanes d'estar parlant i comentant la moguda aquesta de la blocosfera cristiana, s'ha animat a fer-se un bloc: http://contrapuntteologic.blogspot.com . Aquí teniu la seva presentació:

"Un bloc amb la pretensió d'ajudar a respirar, a asserenar i impulsar la vivència de la fe en els nostres dies; amb frescor eclesial, amb els peus ben arrelats a la vida quotidiana; amb un desig de proximitat real a les nostres comunitats; amb una mirada teològica aprofundida que ens permeti de no perdre l'essència dels nostres origens, ni la pròpia identitat cristiana, aquella que les primeres comunitats dels seguidors de Jesús van viure i compartir. Em sembla que molts altres teòlegs, mísitcs, seguidors de Jesús de tots els temps han aportat el seu granet de sorra a fer més creïble i raonable la construcció del Regne en el nostre món, així, aquest bloc vol apropar i fer més quotidiana la reflexió teològica. Si la teologia no ajuda la nostra vivència de fe, què fa?"

En quin Déu creu Fernando Alonso?

Suposo que, de cara a que la notícia tingui més ganxo, el diari La Vanguardia comenta en un grna titular “Alonso ya cree en Dios”. El tema de creure en Déu no és el més important de la notícia, que més aviat es dedica a fer un article de premsa rosa, en plan “la vida de la gent famosa”, que d’esport o de religió. La notícia diu que Fernando Alonso ja creu en “Déu”, almenys això diu el protagonista, però crec que cal fer una mirada crítica a aquest gran titular doncs “en quin Déu creu Fernando Alonso?”. Anem a veure-ho.

Primerament, val a dir que jo no sóc ningú per ficar-me en quelcom tan personal, fins a tal punt que a la blocosfera es pot parlar de tot (de “tot” inclou les experiències orgàsmiques) però sembla que el món de l’espiritualitat i tot compromís de caire evangèlic ha de restar obligatòriament en el silenci.

Fernando Alonso usa el mot “Déu”, però no hi apareix cap menció a Jesús ni a l’evangeli.
Fernando Alonso parla d’un Déu que li ha tret les castanyes del foc en una ocasió.
Fernando Alonso parla d’un cert “comportar-se amb correcció” a partir d’ara, però no hi apareix cap menció a un canvi d’orientació en la seva vida i d’un compromís vers els més desafavorits.
Fernando Alonso diu que es casarà per l’Església, però no diu res de si prega cada dia o de quin grau de familiaritat té amb “Déu”. No explicita quin lloc ocupa “Déu” en la seva vida.
Les declaracions vénen acompanyades d’una fotografia (que adjunto) que mostra un espai i un temps d’oci en una platja. Etc.

Totes aquestes anotacions no tenen perquè invalidar una experiència “religiosa”, però sí em fan qüestionar el grau de validesa d’aquestes declaracions impreses en gran lletres de motlle en la plana d’un gran diari. Què és “creure en Déu”? Acceptar la pura existència de “Déu”?. Creure implica un cert grau de confiança, un cert abandó vers l’Absolut, deixar que l’Evangeli tingui alguna cosa a dir en la nostra vida, un compromís vers els preferits de Jesús (els marginats econòmics o socials...). Un compromís que va molt més enllà del “comportar-se amb corrrecció”. On està tot això en la vida de Fernando Alonso?. La veritat és que no ho sé i em falten dades per jutjar-ho, però m’ensumo que ens trobem davant un altre “cristià social” (de títol) que s’incorpora a una mena de “societat light” en el tema de la religiositat.

Malgrat tot, cal acceptar una gradació de pertanyença eclesial, el que el teòleg Karl Rahner va denominar com “cristans anònims”. No es tracta d’una manera d’entendre el seguiment de Jesús rebaixada amb aigua, o d’un inclussivisme “per la patilla”, sinó més aviat de quelcom que interroga i esperona als que ens posem el títol de “cristians”. Fins a quin punt podem afirmar que la nostra vida segueix l’estil de vida de Jesús?. Hi ha tres fets objectius que ens incorporen en l’Església (un mateix credo, una mateixa celebració i l’engaltament amb la successió apostòlica) però, a partir d’aquí, hi ha encara la tasca més fonamental: creure de debó. Que aquesta quaresma i celebració de la Pasqua ens ajudin a “creure en el Déu de Jesús de debó”.

Esplai Al Vent: Paràbola del Formigó Armat

En aquells temps estava Jesús amb els seus col·legues construint l’edifici del Regne de Déu quan, mentre es prenien l’entrepà de l’esmorzar vora el foc, un dels deixebles li digué:
Mestre d’obra, parla’ns del treball en equip.
Jesús, aixecant el cap i mirant al seu voltant li digué:
El treball en equip és com una estructura de formigó armat. El formigó, sense l’acer, tot sol, s’esquerda amb molta facilitat perquè no respon als esforços de tracció. Els nervis d’acer, sense el formigó, tot sol, no pot arribar a assolir les distàncies ni les càrregues de l’edifici. Si aquests dos materials funcionen bé és perquè tenen mòduls d’elasticitat semblants. Tots dos materials poden treballar solidàriament a l’hora de respondre a diferents sol·licitacions de càrregues, o diferents ambients climatològics. Si els dos materials no tinguessin una resposta semblant a la hora de dilatar-se o encongir-se a l’estiu o a l’hivern l’estructura col·lapsaria i l’edifici es vindria a baix.
Darrerament, però, han sorgit acers d’alta resistència que poden suportar més càrregues que els d’abans. Això provoca que el formigó no tingui la mateixa resposta que l’acer davant les sol·licitacions i l’estructura se’n ressenti. Per tal de que puguin treballar solidàriament cal que augmenti el coeficient de fregament disposant rugositats al llarg el nervi d’acer...
Jesús va parar la seva explicació i va veure que els seus companys estaven callats. Semblava que estaven rumiant l’explicació quan un altre deixeble li digué:
- Mestre, no ho acabem d’entendre això...
Jesús va riure i carinyosament els va explicar la paràbola.
És molt senzill. Cal que tinguem els mateixos sentiments[1]. Estar pendents els uns dels altres. Jo us he cridat amb mi perquè estiguem junts i construïm un món nou[2]. Cal saber respondre als canvis d’una manera conjunta i, si algú pateix més, més caldrà que li fem costat[3]. Qui tingui orelles... que escolti !!!.
(L’evangeli del paleta 4, 3-21)

[1] Fp 2, 1-5: “tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts”
[2] Jn 15, paràbola del cep i les sarments.
[3] 1 Co 12, 24: “Déu ho ha disposat de tal manera que ha donat més honor als membres que més ho necessiten”. No escandalitzar al feble: 1 Co 8, 11-12.

Colze a colze treballant pels infants en risc
Aquest dissabte pel matí, l’àrea social de la Companyia de Jesús (jesuïtes) de catalunya ha convocat a diferents associacions i plataformes amb diferents graus de relació amb els jesuïtes que treballen pels infants i joves en risc. Ha estat la primera trobada d’aquestes característiques, fet que ha estat d’agrair perquè altres plataformes, com ara la de la Fundació Jesuïtes Educació, ja fa temps que munten trobades i seminaris.

En aquesta primera reunió només hem tingut temps per a presentar les diferents institucions que, des de l’àmbit laboral i educatiu formal o no reglat, estan en una mateixa tasca. Ha estat realment molt entranyable veure les diferents històries que ens han portat a un conjunt de gent diversa a viure i comprometre’ns vers els infants i joves més desafavorits. A l’acabar la reunió hem vist la necessitat de seguir fent xarxa per conèixer-nos i ajudar-nos més els uns als altres.

Els participants de la trobada col·laborem en les següents institucions:
1_ PGS (Programa de Garantia Social) del Centre d’Estudis Joan XXIII (Bellvitge, l’Hospitalet del Llobregat)
2_ PGS de l’Escola Tècnica Professional del Clot. (Barcelona)
3_ Fundació Privada La Salut Alta (Badalona). Porta a terme activitats de Reforç Educatiu i un centre d’esplai.
4_ Fundació Carles Blanch , Centre Sant Jaume (La Salut Alta, Badalona). Centre Educatiu que va nèixer a rel del centenari del Col·legi Sant Ignasi, ara fa deu anys.
5_ Centre d’Esplai Lluís Maria Chanut. Centre d’esplai itinerant vinculat a Càritas Diocesana que en aquests moments treballa al barri de Sant Roc (Badalona). Vinculat a la Comunitat Cristiana Sant Pere Claver, de l’ETPClot, i també al MCEC(Moviment de Centres d’Esplai Cristians)
6_ Casal Al Vent. Casal que agrupa les activitats amb infants en risc de l’Associació per l’Acció Social Bellvitge-Gornal “La Vinya” que es realitzen a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Consta d’activitats durant el curs escolar (Reforç Educatiu i Centre d’Esplai Al Vent, en horari nocturn, vinculat als tallers familiars del divendres a la nit) i durant l’estiu (Casal-Menjador d’Estiu, Colònies, Campaments i Rutes). També vinculats al MCEC
7_ Fundació Èxit. Es defineixen com una “Franquícia Social”. Neix a partir del Centre Educatiu Cintra, una escola intercongregacional del Raval. Ara aplega diferents centres de Catalunya.
8_ Fundació OSCOBE (Girona). Fundació que tracta el tema dela inserció laboral de joves en risc. Cal notar que ha creat quatre empreses en les que hi ha una casa de colònies i un restaurant: “Els ocells perduts”. També té pisos d’acollida per a joves professionals.
9_ Fundació Migra-Studium, al barri gòtic, Barcelona. Dins la seva constel·lació d’activitats sobre la migració cal fer notar les classes de Reforç Educatiu i el Casal d’Estiu que munta amb d’altres congregacions religioses del barri (vedrunes i escolàpis).

A Benet XVI no li agrada en Bob Dylan?

Ahir apareixia a El Pais i La Vanguardia una notícia que no podia passar sense comentari per algú que dialoga amb el món del rock des d'una perspectiva evangèlica com jo. Segons informa la revista britànica The Times, Benet XVI, en el llibre que sortirà a la venda la propera setmana amb el títol "Juan Pablo II, mi amado predecesor", discrepava amb el Papa Joan Pau II sobre la conveniència que aquest compartís escena amb el cantautor d’origen jueu Bob Dylan en el marc del Congrés Eucarístic del 1997 a Bolonya, que congregà unes 300.000 persones. Es veu que l’aleshores Joseph Ratzinger dubtava “sobre si estaba bien dejar a esta especie de autoproclamado profeta salir al escenario” junt amb el Papa.

De tots és sabut que Benet XVI no té en gaire estima tot el món del rock’n’roll, com tampoc li agrada que es toqui la guitarra en les celebracions eucarístiques. En canvi, sembla que sí aprecia la música clàssica, especialment les obres de Mozart i Bach.

Personalment, no sé si en Bob Dylan va fer la seva actuació dins la celebració d’una eucaristia, però crec que hi ha moments i llocs per a cada cosa que ens haurien d’ajudar a valorar allò positiu que pot aportar la música popular contemporània sense titllar-la despectivament de “sex, drugs and rock’n’roll” i llençar així el nen amb l’aigua bruta. Els prejudicis són la barrera de tota hermenèutica i, amb ella, de tot possible diàleg amb la cultura contemporània.

Us deixo amb aquesta pregària que va escriure en Lluís Espinal (jesuïta català periodista, assassinat pels paramilitars a Bolívia l’any 1980) que va quedar recollida dins la seva obra “Pregàries a boca de canó” en la que presenta i mira el món del rock des d’una altra perspectiva:

MÚSICA MODERNA
Senyor Jesús, també t’has encarnat en el món d’avui. Tu comprens la nostra música, expressió de l’home actual.
Estridències, udols i angoixa. La nostra pregària és tot això: pregària d’homes trencats i en crisi. La nostra música és un crit d’auxili. Tu coneixes aquests joves que ens qüestionen amb veu sanglotant. Tots ens hi sentim representats. Cada cop que colpegen la guitarra ens fiblen en carn viva. I tu, Senyor, on ets? Per què calles?
Restem sols, la cara al vent, colpits per la vida. Els instants més preciosos se’ns escolen entre les mans.
La nostra pregària d’ara només pot ser pura angoixa. Tot el dolor del món encastat en una gorja.
Senyor Jesús, mai no hi ha hagut una nostàlgia de Tu tan difosa. El twist i el rock són pura pregària. Escolta...