La metàfora viva
Surto al balcó amb un llibre però, com sol passar, em distrec mirant els vaixells amarrats a les Illes Medes, el trànsit de la carretera cap a Torroella de Montgrí o les aus que naveguen lliures pels aires com un Joan Salvador qualssevol. No he obert “La metàfora viva” d’en P. Ricoeur però, posats a fer metàfores amb la vida, amb aquest balcó em basta. El brogit estival del poble s’alça com el remor del mar als meus peus. Paisatge que em supera, que no em puc empassar d’una glopada ni abastar d’un cop d’ull... tot plegat em recorda l’anècdota d’aquella pel·lícula de “El cartero y Pablo Neruda”, en l’escena en que el protagonista, mirant mar, es pregunta “Y ésto... ¿de qué será metáfora?”.

Rutes... “tàs ready”?
Ja he arribat de l’activitat de rutes o de fer el cabra boja pel pirineu si ho preferiu. Tot plegat ha estat com una sortida de la “Kelly Familly”, molt familiar, doncs a darrera hora es van donar de baixa quatre participants (el 50%!) i varem marxar de Bellvitge quatre joves i dos monitors (l’Alba i jo). Ha estat una experiència d’intempèrie considerable (vam anar de Planoles a Thués, França, en tres jornades) tot i que vam optar per no dur tendes i anar tirant de refugis que, com va passar al Refugi Ras de Carançà, estaven plens.

Estic molt content per la sort que hem tingut, tant pel temps que ens ha fet o la bona relació entre els participants com, especialment, pel que ha suposat de coneixement, creixement i llaços d’amistat que s’han creat entre els participants. L’eix dinàmic de l’activitat (“El club dels poetes pelegrins”, fent referència a la pel·lícula de “El club dels poetes morts”) també ha donat bastant de sí. Així com Sant Francesc Xavier duia un sarronet penjant del coll amb les signatures dels seus companys jesuïtes i la seva fòrmula de professió religiosa, nosaltres duiem un fragment de “Walden” (d’en Henry David Thoreau) signat per tots els participants juntament amb un element simbòlic del que esperavem de la ruta cadascun de nosaltres. Cada dia feiem un joc a partir del qual s’escollia “el portador del tresor simbòlic” del dia. Juntament amb això, havia preparat un petit dossier amb un parell de textes per cada dia (pel matí i pel vespre) que, en el fons, reprodueixen l’esquema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Gràcies, Jesús, per aquesta experiència nova per la majoria dels que hi hem participat. Gràcies per cadascun d’ells. Fes que aquesta ruta sigui memòria subversiva i subjugant com ho és la Teva presència en nosaltres.

Walden, o la vida als boscos (Henry David Thoreau)

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, las fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida - m'agrada tant la vida...- , ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la Vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

Vacances blocaires

Avui, després de matricular-me per darrera vegada a arquitectura, marxaré cap a Planoles per preparar les rutes que ja estan al caure (el proper diumenge). En d’altres paraules, d’aquí fins al Setembre no puc assegurar el post diari que he anat mantenint fins ara. Per tant, trobareu post quan la “divina providència” i la connexió a la xarxa ho permetin (ooohhhh). M’en vaig a la muntanya, a aclarir raons, tot i que no són les idees el que em preocupa ara per ara, sinó intentar anar-me responent on tinc el cor posat (“El cor té raons que la raó no entén” que diu en Pascal). Per això qüasi serà millor que faci un xic de silenci i no us atabali amb què em passa o deixa de passar.
Una abraçada ben forta, bon estiu i... fins a la propera!

Fotolloc anímic

La sang negra de la víctima rellisca per la suau pendent de la taula de dibuix fent un menadre al voltant del teclat fins degotejar vers el precipici de l’espartana habitació. Mentre els companys de comunitat resten embaladits i atents en l’alienació general del darrer capítol de la temporada del CSI, l’investigador transcendental Elohim s’afanya a netejar i memoritzar l’escena de tan horrorós espectacle. Ah, Déu meu!, Ah, anyell xinés degollat!, Quantes vinyetes s’han quedat sense veure la llum!, Quanta tinta derramada sense profit!, Quants balbuceigs teològics desgrafiats!. La tinta s’escampa pel terra de l’habitació i, amb ella, la líquida mediació que possibilita part de la meva vida. Ella se n’ha anat depressa, sense cap altra nota de comiat que un bes enclastat al terra. Plora el meu teclat el rastre de tal catàstrofe i jo resto desolat i entotsolat, com cada nit, intentant acceptar, un dia més, que el que està escrit... ja està escrit.

Harry Potter... deixeu que els infants s’acostin a mi.

Aquesta 7mana he tingut doble sessió de cinema perquè, després de veure “Odette Toulemonde” fa uns dies, ahir vaig anar a veure “Harry Potter i l’Ordre del Fènix” amb un parell de xavals, dos germans, de l’Esplai Al vent. Els companys de casa, que ja em coneixen, al veure’m arribar ja em feien broma sobre si en Harry Potter tenia algun “rol crístic” (ja,ja,ja!, no es poden tenir secrets entre companys!). Aquesta vegada no faré cap comentari de tall teològic, només dir-vos que no em vaig enterar massa de la pel·lícula perquè només he vist els dos primers lliuraments i aquesta ja era la quarta. Menys mal que els xavals són uns fans del Harry Potter, havien llegit totes les altres novel·les i vist totes les pel·lícules, i m’ho van explicar tan bé com van poder. Resulta curiós que uns infants que tenen problemes amb els estudis s’empassin tots aquests llibres. Fins i tot sabien quan apareixeria la traducció castellana del setè i darrer volum de la nissaga!.

Gràcies, Senyor, per aquesta skapada al cinema amb aquests infants. Si Pau VIè es lamentava del divorci entre la fe i la cultura en el món actual, ahir vaig comprobar que la millor inculturació de l’evangeli a voltes passa per fer-se com un infant i deixar-se instruir per ells.

Ha marxat cap al Txad

Aquest matí, ben d’hora, una germana meva i l’Alexis, un company jesuïta, han agafat l’avió cap al Txad. Ja us en havia parlat alguna que altra vegada (clica aquí). Fa poc vaig estar xerrant amb ella, ben apretats a la microterrassa de casa seva, mentre em convidava a berenar uns crosanets i aigua del temps (ja havia desendotllat la nevera!). Estarà un mes fora i, tot i que marxava tranquil·la, eren inevitables els nervis previs a l’experiència: “com tornaré?, en què canviarà la meva vida després d’aquesta estada al Txad?, em sentiré estranya?, com respondré?...” Estic content que marxi al Txad, en part perquè jo encara no he pogut fer cap “experiència al 3er món”, en part pel que aixó li pot suposar de “despijar-se” (desinstalar-se, en definitiva), i el que pot suposar-li de apertura al món tot i que treballa en una multinacional. Espero que visqui aquest mes amb intensitat (“No hay otra eternidad que ahondar en el presente” que diu en Sábato), que no envii cap e_mail, que talli amb la feina, les amistats, la familia... tot plegat per a que aquest mes pugui tenir la mateixa utilitat que tenen els Exercicis Espirituals dels que us parlava fa uns dies: “Se entiende por ejercicios espirituales todo modo (...) de preparar y disponer el ánima para quitar de sí todas las afecciones desordenadas y, después de quitadas, para buscar y hallar la voluntad divina en la disposición de su vida para la salud del ánima” (Sant Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals, anotació nº1).

En el fons, el que li desitjo és que no es preocupi per com tornarà sinó que estigui atenta, una actitut bàsica, un preàmbul de la fe. Simone Weil deia que l’atenció, en ella mateixa, ja és pregària:

“La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está en muchos en la calidad de la atención. La calidez del corazón no puede suplirla" (Simone Weil, "Reflexiones sobre el buen uso de los estudios escolares como medio de cultivar el amor a Dios", recollit en "A la espera de Dios", Edit. Trotta)

Odette Toulemonde i el cavaller de la fe

Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.

La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.

“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)

La falca teològica de la humilitat

Aquests dies estic esperant a veure quan surt d’una vegada el llibre “Amor al vent” a la llum. Havia d’haver sorit la 7mana passada i... nanaidelaxina. Avui som a dijous i encara no en sé res. Em sap greu perquè ara és el millor moment per a la seva aparició, doncs hi ha un munt de monitors als quals es podria regalar el llibre. Per a no desesperar-me em poso aquesta foto de recordatori de la humilitat i contra tota vanitat. És el que em vaig trobar fa un parell d’anys quan vaig entrar en un dels departaments de la Facultat de Teologia de Catalunya: un quadernet de Cristianisme i Justícia feia de falca a una taula!!!. Ja veieu, tants pensaments, testimonis i esforços de maquetació i distribució que troben una finalitat aliena al seu projecte. Ara em ve al cap que en una antiga comunitat de jesuïtes tenien com a falca d’un moble ... la Summa Teològica de St. Tomàs d’Aquino!!!. Ai, Senyor, no som res.

Camp de treball urbà TSKV’07

Acabo d’arribar de passar el cap de 7mana amb la gent del camp de treball urbà TSKV’07. Altres anys havaia estat participant en la preparació i execució del camp de treball, però aquest any només hi he pogut participar com a ajudant (anar a comprar, preparar sopars, etc). Com ja és costum el cap de 7mana de la meitat del camp hem anat a Can Barba, a Collçerola, per a conviure, descansar, fer dinàmiques de grup i, com no, fer estones de reflexió i pair el que estem vivint.

Aquest any hi ha uns vint-i-tres participants, la majoria de Lleida però també hi ha participants de les escoles del Sant Ignasi de Sarrià, l’ETPClot i tres universitaris. Els responsables del camp de treball tenen diferents graus d’implicació i tasques. Alguns d’ells estan fent de monitors en els llocs de voluntariat (Casal-Menjador de Bellvitge, Cottolengto del Pare Alegre, Casal-Menjador Gavina del Raval, Casal d’Estiu de l’escola Sant Pere Claver del Poble Sec i Menjador de les calcutes) i d’altres treballen durant el dia i s’afegeixen al camp de treball al vespre per preparar i realitzar les activitats per als voluntaris. Tots plegats sopen, dormen i esmorzen al Casal Loiola, un lloc cèntric e Barcelona, i durant el dia es dispersen a fer les seves activitats.

El cap de 7mana ha estat força intens i hi ha hagut temps per a tot, fins i tot per a remullar-se amb una guerra d’aigua per combatre la calor. El punt àlgid ha estat la vetlla de pregària de dissabte al vespre. L’activitat ha començat amb una caminata nocturna en la qual hi ha hagut diferents parades per escoltar testimonis d’esperança donats de primera mà pels responsables del camp de treball. Després hem tingut una estona de pregària acompanyada per cants de Taizé. Total, que vam a anar a dormir a les dues de la matinada.

El dia d’avui ha seguit el tó de reflexió de la nit, això sí, després d’ingerir una bona xocolata desfeta i una sobredossi de café intravenós (Edu!, quin espit!). En Marc Vilarassau ha vingut de Lleida juntament amb la Marta per celebrar l’eucaristia, justa bans de dinar i plegar per tornar cap a BCN. Ara tenen una 7mana per endavant, ja saben què els espera als seus llocs respectius de voluntariat i encaren aquesta recta final amb moltes ganes, des de l’agraïment i la consciència de viure quelcom que els està “marcant” i “desmarcant” de tantes altres activitats d’oci que els ofereix la societat de consum... plenament legítimes, però menys plenificants.

Déu també dorm al carrer

La setmana passada vaig estar amb una germana meva amb la que tenia un dinar pendent. Va ser una trobada molt maca (no hi ha res com tenir germanes que et cuidin!) i la sobretaula va donar molt de sí. Ella fa anys que és voluntària d’Arrels, una fundació que treballa pels “sense-llar”, i es dedica a “fer carrer” juntament amb una altra persona. Eps!, al tanto!, “fer carrer” no és el que normalement la gent pensa!. Aquest voluntariat consisteix en anar passejant pel carrer i fer amistat amb els sense-llar, acompanyar-los, estar a disposició del que demanin... tot esperant que, algun dia, vagin a visitar el centre d’Arrels i, a partir d’aquí, anar refent la seva vida.

Com que sap que estic ficat en el mundillo aquest dels blocs, m’ha anotat un parell de blocs d’uns companys seus voluntaris: en Miquel Julià (“Todo el tiempo del mundo”) i l’Enrique Richard, de qui us recomano la lectura “Dios también duerme en la calle”. Com veureu, són dos blocs que valen la pena perquè fan una reflexió del voluntariat que duen a terme des d’una perspectiva molt humana i sincera, des de l’arrel del cor. Potser no tenim temps, o no ens atrevim, o tenim la vida encaminada cap a altres bandes que no ens permeten fer voluntariats, però llegir aquests blocs val la pena perquè ens apropen a una altra manera de veure els carrers que trepitjem.

Rutes 3D.

Avui toca seguir amb el curset del 3Dstudio (un programa de modelatge virtual) i, a primera hora de la tarda, preparar les rutes de Bellvitge. En d’altres paraules: pantalles i plànols, espais imaginats, traslladar objectes per l’espai (ja siguin tapes d’armari o persones)... buff, em tocarà fer un esforç de “rutes virtuals” a base de codis de programa o de codi de plànol “Alpina”. Però la vida també és això, projectar-se en espais desconeguts, una aventura, una aposta, encara que intentem domsticar-la amb tota mena de codificacions.

Avui us poso un altre quadre genial d’en Gaspar David Friederich “the wanderer” (el rodamón).

Demà... vaga de post solidària!

En solidaritat amb les causes presentades per en Tondo Rotondo , demà (dilluns), faig vaga de post. Ja sé que això no canviarà res però, què carai!, com diu la Rebecca Blood, aquest bloc és “el meu reialme” i puc ser tot el solidari que vulgui; bé, si sou republicans ho podem anomenar “la república independent de casa meva” (IKEA), fet que, per cert, és una contradicció en els seus termes!.

Prison Break, apunts “by the sideboard” (x la patilla).

Ahir a la nit vam tenir una sobredosi de “Prison Break”, una sèrie que m’han passat en DVD i que ens ha enganxat des del primer capítol. Realment és una sèrie molt bona que dóna cent voltes a les de producció casolana (“vent del pet” i similars). Ja sé que pot semblar molt frívol tot plegat, però deixeu-me fer un apunts “patilleros”.
1_ Secrets acompanyats: Només des de la confiança poden haver-hi secrets. Això es veu tant en la relació de la infermera i el protagonista, com en la relació d’altres companys de fuga i el protagonista. El secret dels dos primers és acompanyar-se en el silenci (en el no poder dir-s’ho tot), aguantar el silenci de l’altre en un amor que resta implícit (de moment); El secret dels altres és guardar una informació.
2_ Recerca de la veritat: Tant els protagonistes de dins la presó com els de fora creuen en la veritat, la inocència del germà gran encara que aquest no sigui un sant (“homo iustus et pecator” que diria en Luter). Només des d’aquí neix l’esperança i el compromís.
3_ Recerca de la llibertat: Conseqüència de l’anterior, “la veritat us farà lliures”. El protagonista sap cercar les “raons per viure” dels altres (llegir Víctor Frank “El hombre en busca de sentido”: en els camps de concentració nazis el que més valia era tenir una raó per viure). I això els uneix en una mateixa tasca.
4_ Noblesa en la dissort: El protagonista sap “comportar-se” (portar-se a un mateix... bó, oi?) i patir tota mena de dissorts. No es perd la noblesa de la persona tot i el rebaixament (llegir l’assaig de Simone Weil “El amor de Dios y la desdicha”, recollit a “A la espera de Dios”, edit. Trotta).
5_ Fer-se maledicció pels altres: El protagonista, salvant les distàncies, encarna un cert “rol crístic”, és a dir, pateix en la seva carn tot tipus de desgràcies per salvar al seu germà, el just es fa maleït per salvar als sers estimats. Això ensuma a paràbola del fill pròdig (llegiu Henri Nowen “El retorn del fill pròdig”, Edit. Claret. Jesús és el germà gran que, en sintonia amb l’amor del Pare, marxa a cercar al germà petit... només que, en aquest cas, és el germà petit qui va a cercar al germà gran).
6_ Trencament de l’esquema sacrificial: Un professor estimat de teologia (Ramon Prat) té un lema molt bó “cap persona com a moneda de canvi”. El protagonista també segueix aquesta màxima tot i que hi ha moments en que això es torna ben complicat, per exemple quan suposadament revela a la màfia el lloc on viu un testimoni protegit. El protagonista mateix no s’entén com a sacrifici sinó com aposta solidària (tot i que s’hi juga la vida).
7_ Amor > Llei: L’amor està per damunt de la llei, d’allò políticament correcte, etc.
Encara hi haurien més coses a dir (per exemple el tema de fons de la lluita per les fonts d’energia i els tripi-jocs polítics), però ho deixarem aquí... de moment!

El “duende” de la parrox

Era ja de nit i marxava de la parròquia cap a casa quan vaig adonar-me que hi havia alguna radio encesa per alguna banda. No era del pis de la rectoria on s’hi estan acollides unes persones, tampoc venia de les sales incontables ni de la sala de materials... vaig veure que hi havia llum en una de les parts del soterrani, era “el duende” de la parrox, un fuster que hem acollit en un dels espais del soterrani que encara està per acabar.

Encuriosit vaig baixar a saludar-lo. Allà estava treballant com sempre fins a hores intempestives, ajustant, limant, polint i treballant la fusta rodejat de les seves eines i un munt de llistons i fustotes recolzades al llarg de la paret de formigó encara per polir. El duende és un crac de la fusteria, tot un tècnic i un artista que sap tractar i treure profit del seu material. Ha fet autèntiques virgueries com ara una barana que havia de ser provisional però, la va fer tan bé, que s’ha quedat posada. Només demana paciència, temps i comprensió.

Em fa gracia el “duende”. Això de veure’l treballar de nit al soterrani de la parròquia té un noséquè de vida oculta que s’assembla molt a la vida de Jesús, allà a Natzaret, sent un de tants, donant-se en el treball... amor treballat a cops de ribot. Viure deu ser quelcom així.

Preparant la primera trobada de blocaires cristians (1)

Quan ens varem trobar en Jordi Llisterri i l’Elies Ferrer a Radio Estel per gravar un programa de radio en diferit amb l’Àngel Rodríguez sobre els blocs cristians (que podeu escoltar aquí) va sorgir la idea de fer una trobada de blocaires cristians. Donat que sóc un dels culpables de la blocsfera cristiana (juntament amb en Ramon Bassas i en Jordi) i que amb en Manuel Hernández vam dur a terme el seminari “Fonaments per a un temple virtual” a Cristianisme i Justícia (on varem conèixer a en Manel Filella, l’Hèctor i en Carlos, tècnic de “El pou de siquem”), m’ha tocat començar a moure aquesta trobada.

Quan? Proposo trobar-nos la segona setmana del proper setembre. Quin dia us va bé? Per la tarda-vespre millor, oi?
On? Hauria de ser en un lloc cèntric de Barcelona (perdoneu el barcelo-centrisme). Seguint l’estela de “Fonaments...” podria ser a Cristianisme i Justícia (Llúria cantonada amb Casp) però també puc cercar un racó al Casal Loiola (Balmes amb Provença). S’accepten altres propostes. Necessitariem una sala per a unes quinze o vint persones.
Qui? Evidentment aniria destinat als participants de la blocsfera cristiana però seria interessant obrir-ho a d’altres blocs de gent creient que no té un bloc “explícitament cristià” (penso en muntanya.net, en Tondo Rotondo i tants d’altres) i “a tota persona de bona voluntat”... que li interessi el tema.
Què fer? Crec que la trobada hauria de tenir un component de trobada i coneixença (compartir l’experiència d’escriure blocs), de formació tècnica (per exemple una breu exposició del llibre “Universo del weblog” de Rebeca Blood) i, per què no?, sobre el testimoniatge dels blocs cristians a la web catalana (seguint l’estela del document dels bisbes catalans sobre com anunciar l’evangeli amb un nou “ardor”). També es podria incloure un espai més informal de relació tot fent un café o quelcom per l’estil.
Altres temes: Cal donar publicitat mediàtica a la trobada? Pot ser interessant per als mitjans de comunicació? Ho volem o ens és un destorb? / Cal obrir-ho també a joves que tenen fotologs? / Crec que no estaria malament que anèssim publicant algun post sobre el tema per generar una mica de debat a la blocsfera cristiana / Si us plau, feu-me arribar els vostres mails per poder tenir una relació més directa. Potser ja els té el Jordi. No els publicaré.

Bé... aixó és tot em sembla. Una abraçada.
amDg

Operació matalàs

Ahir vaig tenir la “joiosa dissort” de trobar-me amb la Saïda i la Malgo i em vaig deixar enredar amb molt de gust. “l’Eloi és fàcil”, diuen elles. Total, que calia donar una empenta a la preparació del camp de treball urbà d’enguany, que es munta a partir de l’experiència de la Pasqua Jove Claver-TSKV, i les vaig acompanyar al Makro a fer les compres. El tema, però, no es va acabar aquí. Calia anar a cercar quinze matalassos del Centre Borja de Sant Cugat i, com que jo havia quedat a “StQ” amb l’Alba per preparar l’activitat de rutes, em vaig encarregar de l’operació matalàs. Va ser força entretingut perquè vaig haver d'anar fent viatges per aquell gran casalot que està potes enlaire per les obres de la "Creàpolis" d'ESADE . En un antic menjador, reconvertit ara en magatzem, m’esperava un munt de matalassos que feien por. Acabada la càrrega i la reunió, la Saïda i el Roger van culminar l’operació a les 22:30 al Casal Loiola.

Tothom té feina, tothom té coses a fer, tothom vol anar a la seva... gràcies, Senyor, per la Saïda, la Malgo, el Roger, l’Alba i tanta gent que durant aquestes dates es lliura als altres gratuïtament i amb esforç. Tots ells possibiliten un passat feliç a molts joves a partir del qual es pot forjar una manera de viure, una recerca d el’autenticitat, altrament anomenada “evangeli”.

Ulleres de sol? Bendita la luz!

Ara que ja estem sota l’imperi de l’astre Llorenç (el Sol, li diuen Llorenç perquè a aquest sant el van “fer a la brasa”, tal qual. Per això el monestir de San Lorenzo de El Escorial també té forma de graella. És una mica heavy però així som els homes. Sinó n’esteu convençuts, llegiu “Lo bello y lo siniestro” del filòsof Eugenio Trías) i sembla que a la raça humana li hagin desparegut els ulls per suplantar-los per un instrument de vidres foscos. Diuen que donen personalitat i que ens fan més “fashions” però, què hi ha de més bonic que els ulls d’una persona, la porta de la seva ànima? “Los ojos que ves no lo són porque los ves sino porque te ven”.

Hi hauria molt a dir sobre els ulls i la mirada però, tot i que ara us posaria un munt de pregàries i cançons, m’he de moderar i us deixo amb un petit text d’en Bono i la cançó “Bendita tu luz” dels Manà i Juan Luís Guerra. M'he mirat el vídeo i paga la pena. Com en el cas dels U2 també s'hi barreja el llenguatge religiós i el de parella. Mireu als ulls de la gent. Mireu les persones! (bé, tampoc les avassalleu!, per això es va inventar també la paraula, la música i la poesia... per substituir la mirada i la comunicació).

“Ser guay puede ayudarte a negociar con la gente del mundo, pero es imposible conocer a Dios con las gafas de sol puestas. Es imposible conocer a Dios sin dejarte llevar, sin exponerte, sin mostrarse crudo. (...) He aprendido la importancia de la falsedad, la importancia de no ser sincero todo el tiempo. Tú no sabes lo que pasa detrás de esas gafas, pero te aseguro que Dios sí.” (Michka Assayas “Conversaciones con Bono”. Edit Alba. pag 74-75)

Ecografia de cel·lulosa.

A part de descarregar un camió carregat d’aliments que em va deixar fet caldo i amb unes agulletes glutígenes notables; a part de veure la criatura que he de batejar el dissabte; ahir vaig poder veure una ecografia en cel·lulosa d’un parell de “altres criatures”: la portada del llibre “Amor al vent” i una pre-impressió de la pàgina d’humor gràfic que m’han encomanat els de Foc Nou.

Del llibre “Amor al vent” ja us n’he parlat bastament al llarg d’aquest bloc, gairebé des de l’inici (Entrevista a Catalunya Cristiana, fragment 1, fragment 2, fragment 3). Sapigueu que segurament sortirà cap a la segona setmana de Juliol i l’edita la Claret. Us adjunto el que segurament serà la presentació de la contraportada:

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografies,... d’un ampli ventall d’autors, estils, procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i de fer l’aproximació a una experiència concreta i singular.” (Enric Puig i Jofra)
Del que no us havia dit res encara és sobre la col·laboració gràfica a la revista Foc Nou. Es tracta d’una sèrie que durà el nom de “Fauna Parroquial” i, com ja us podeu imaginar, tracta sobre la vida de les nostres comunitats parroquials. Ajudat pel Manu, un jove editor de Norma Còmics (gràcies per tot Manu!, especialment per la classe de còmic “en directe” des de la botiga de Norma), i basant-me en la tira de la revista de El Jueves “Para tí que eres joven”, aniré presentant diferents “tipologies” de personatges o situacions parroquials. Des de l’equip de monitors de l’esplai parroquial, passant per les excursions o les celebracions litúrgiques. He optat per aquest esquema perquè així m’estalvio el pensar en uns personatges que es van repetint, tinc una font d’inspiració molt coneguda i pròpia i crec que pot resultar interessant per als lectors de la revista, entre d’altres raons.

Sovint penso que, per a dedicar-me a escriure, reflexionar i dibuixar, no tinc una formació adequada doncs malvinc de les ciències i no sé fins a quin punt sé llegir i escriure. També em pesa el fet que no he treballat de forma fixa i estable mai. Així i tot, un bon company jesuïta em aconsellar que no em menystingués per venir de les ciències i que m’atrevís a prendre’m l’activitat intel·lectual com una professió. Gràcies, Joan, aquests consells m’han fet molt bé i espero que als altres també.

La darrera pregària de Westerbork



Avui ha estat un dia tan bonic!, salvant les distàncies, crec que puc fer meva la pregària agraïda que Etty Hillesum va fer des del camp de concentració de Westerbork, la seva darrera pregària (morí a Auschwitz uns mesos més tard).

“ Estimada petita Tide:
... Aquesta tarda estava descansant en la meva llitera, quan de sobte vaig sentir que havia d’escriure això en aquest diari. T’ho envio:

Déu méu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininteromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitut. També per la nit, quan ajeguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitut inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” (6 setembre 1943)

Prega_rock: “Espurnes de coratge”.

Avui, amb aquest solet que fa de plé estiu, us passo un post més entretingut: fer una estona de “prega_rock”. Es tracta de posar en diàleg el text de l’evangeli de Mt 9, 1-8 (la guarició del paralític) i la cançó “Espurnes de coratge” del darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar”. Us passo la lletra de la cançó i unes preguntes. Aquest post no respon a les preguntes que em va fer al post d'ahir en/na "RB", però valgui com una primera aproximació al tema que em planteja. (... i bon cap de 7mana!. Jo estaré fora de BCN – per fí ! – en una trobada de jesuïtes. És probable que no escrigui res fins al diumenge al vespre o dilluns).

Tot just és un noi, no pas cap heroi
Ni tan sols valent, però com tanta gent
Lluita cada dia, empenyent la vida
Des d’una cadira.

Una dona gran vol tirar endavant;
Un món enfonsat, el cos esquinçat,
Sola i tan cansada, quan de temps encara
Ha d’estar espantada?

Del fons del cor treuen espurnes de coratge
Per fer més dolç i planer aquest viatge.
No han triat un camí curt o llarg,
ni que sigui tan fosc i amarg!

Ell viu al carrer, dorm en un caixer, no vol caritat, només dignitat;
Cerca aquell respecte que una nit va perdre en un joc infecte.

Ella al seu lit, el cor encongit, el pis és tan gran sense el seu mant;
Va dir que marxava, que l’amor s’acaba i no l’esperava.

Del fons del cor treuen espurnes de coratge...

Prega_rock endins:

1_ Compara el que diu Jesús “Coratge, els teus pecats et són perdonats” amb les “espurnes de coratge del fons del cor”. D’on surt aquesta força per tirar endavant? És cosa només d’un mateix? Per Jesús el coratge va lligat amb recuperar la dignitat (el perdó dels pecats, la reconciliació, la pacificació interior), en quin personatge de la cançó això també es dóna?
2_ Hi ha una definició jueva per la pau: “la pau és tenir el cor a casa”. Jesús envia al paralític a casa seva, l’envia en pau. La pau de Jesús, però, no és una evasió; no converteix la granota en príncep, sinó que hom pot restar en pau i a casa seva amb les seves ferides, amb la seva pròpia història i corporeïtat, amb la seva llitera. Són les ferides del crucificat transfigurades.
3_ I tú? Quina és la teva cadira de rodes, la teva llitera, la teva creu? Tens coratge per carregar-la i tirar endavant? I què fas amb les creus dels altres?