Capsa d'interioritat (CL2)

Seguint amb aquells aspectes que s'han quedat pel camí de la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac, crec que és interessant una primera proposta que va ser desestimada i que contemplava la possibilitat d'enderrocar el cor existent per construir-hi una nova aula amb una estructura metàl·lica folrada de vidre i lames de fusta verticals. Com que no sóc molt original, ja us puc dir que la idea em va venir de la reforma del convent dessacralitzat de Las Jerónimas de Birhuenga realitzada pel despatx de Adam Bresnik (en vaig parlar aquí).

Amb aquesta intervenció es volia amplificar els usos pastorals de l'església, per exemple poder fer catequesi per infants de les lectures d'una celebració aïllat acústicament de la resta de l'assemblea, però sobretot es volia vincular l'espai per treballar la "interioritat" a l'espai explícitament pastoral de l'escola. Crec que aquest aspecte és d'interès i actualitat perquè sovint, a les escoles, es van implementant projectes que, tot presentant-se com una necessària pre-evangelització, acaben realitzant-se en llocs i amb dinàmiques que no tenen relació o es desvinculen de la "pastoral explícita". Més enllà de la crítica fàcil conservadora, és gairebé un fet incontestable que l'escola hagi de cercar aquesta tipologia de projectes perquè, llevat d'algun reducte de cristiandat escolar, l'escola concertada confessional és un reflex de la diversitat d'opcions religioses de la societat i, juntament amb els continguts explícits de la classe de religió, cal pensar en l'educació integral de la persona i la seva dimensió del transcendent. (seguir llegint)

Una Paraula que es dóna (CL1)

Aviat tindrà lloc la inauguració de la reforma de la Capella del Col·legi Lestonnac de Barcelona, a la qual hi he dedicat molts esforços, i podré anar explicant el perquè de la intervenció amb tots els detalls. Mentrestant, però, deixeu-me començar per allò que no s'ha fet però que considero interessant compartir. 

Un capítol interessant en el disseny d'aquesta reforma ha estat la problemàtica de la visual de l'ambó. Com veureu més endavant, en una altra entrada,  l'ambó ocupa un espai força central dins del presbiteri, novedosament en igualtat de condicions que l'altar, per remarcar els dos pols de la celebració litúrgica: la taula de la Paraula i la taula de l'Eucaristia. Com professor de l'assignatura de Pastoral Bíblica de l'ISCREB i l'ISCR-Don Bosco no podia evitar fer una reflexió espacial i compositiva sobre la centralitat de la Paraula en la vida cristiana. (seguir llegint)

Nínxol de mercat... pastoral

Ja fa un temps vaig parlar aquí de les possibilitats pastorals que ofereix la implementació d'espais de cineraris o columbaris (cendres de difunts) a les esglésies. Fins ara, pràcticament no hi havia altra manera de trobar un espai de cinerari que no fos dintre del mateix recinte del cementiri, però sembla que aquesta pràctica crematòria va a l'alça, per raons econòmiques i antropològiques alhora, de manera que el passat 5 de maig de 2017 va aparèixer a l'Arquebisbat de Barcelona el document sobre "Normes diocesanes per a la construcció i administració de Cineraris/Columbaris". Sembla que, a part de ser una nova pastoral de proximitat i treball familiar, hi ha també una certa motivació econòmica o, valgui la redundància de l'expressió, un cert "nínxol de mercat". De fet, ja Antoni Gaudí va preveure en una fase del projecte la incorporació de galeries subterrànies per a enterraments a sota de la Basílica de la Sagrada Famíliacom possible font d'ingressos. Si avui estigués viu, possiblement es plantejaria la incorporació d'un espai de cineraris, que és molt més fàcil de gestionar sanitàriament. Ho deixo com un punt de meditació per la Junta Constructora.(seguir llegint)

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas

entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.

El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.

Llocs de culte a les guies d'arquitectura moderna de BCN

Sovint hi ha gent que em pregunta si hi ha esglésies modernes que valgui la pena visitar a Barcelona. Deixant a banda el cas particular de la Basílica de la Sagrada Família, la resposta és afirmativa tot i que la pregunta comporta una altra afirmació, i és que el patrimoni arquitectònic religiós modern és un gran desconegut a casa nostra.

Si ens fixem en les revistes especialitzades d'arquitectura dels darrers vint anys veiem que gairebé no apareix cap cas d'arquitectura religiosa moderna a Catalunya. Hi ha una breu menció al projecte de la nova Parròquia de Sant Enric d'Ossó, obra de OAB, a l'Hospitalet del Llobregat, del núm. 58 d'Arquitectura Viva (1998) i para de comptar.

(seguir llegint)

Arquitectura religiosa a Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme

Hi ha hagut mai algun "matat" que hagi rastrejat mai els articles sobre arquitectura religiosa als  Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme (la revista del Col·legi d'Arquitectes)? No ho crec, si més no, ningú a part de la seva indexació total, així que el "matat" he estat jo i, per tal que algú altre es pugui estalviar la feina, us en passo el llistat.

Abans, però, remarquem algunes primeres anotacions. La recerca parteix dels anys quaranta cap ençà i no té en compte la publicació "Arquitectura i urbanisme" anterior a la Guerra Civil Espanyola. Està tot digitalitzat, així que amb calma i paciència es pot trobar i guardar el document. Fixem-nos en el següent: El primer projecte d'arquitectura religiosa moderna apareix amb el Congrés Eucarístic (1952); als anys seixanta hi ha un cert interès per nous edificis religiosos d'altres països però desprès hi ha un llarg silenci; a partir de l'any 79 passem al 88 per trobar un altre article sobre arquitectura religiosa de nova planta; el darrer projecte realitzat de nova planta a Catalunya que hi apareix és publicat el 1995; darrerament només apareixen referències a edificis ja construïts (especialment de J.M. Jujol)... crec que aquests apunts són força significatius de la marginalitat de la temàtica en l'actualitat. Una marginalitat que considero que no és prou merescuda. (PS. Si hi ha algú altre que troba que el llistat està incomplert, prego que m'ho faci saber)

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 1. Any 1944. Pg. 28. Templo parroquial Ntra. Sra. del Pilar. Barcelona. Arquitecte: Antonio Fisas Planas

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 2. Any 1944. Pg. 40. Convento de Religiosas Carmelitas Descalzas, de Mataró. Arquitecte: Joaquim Viladevall Marfà

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 37. Altar de Ntra. Sra. de la Luz, en el Claustro de la Catedral de Barcelona. Arquitecte: Joquim de Ros de Ramis

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 22. Reconstrucción del altar mayor del Santuario de la Gleva. Arquitecte: Josep Ma. Pericas

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 30. Templo parroquial de Sta. Maria de Ribes de Freser. Arquitecte: Josep Danés

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 5. Any 1946. Pg. 26. Templo parroquial de San Francisco de Paula en Barcelona. Arquitecte: E. Pedro Cendoya

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 9. Any 1948. Pg. 38. Sacristía del Monasterio de Montserrat. Arquitecte: Francesc Folguera

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 15-16. Any 1953. Pg. 41. Altar de la Plaza Pío XII, para los actos del XXXV Congreso Eucarístico de Barcelona. Arquitecte: Josep Soteras

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 20. Any 1954. Pg. 13. Iglesia de San José en Gerona. Arquitecte: Joaquim Masramon

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 25. Any 1956. Pg. 19. Iglesia en Pont de Suert. Arquitecte: J. Rodríguez Mijares amb la col·laboració de l'enginyer Eduardo Torroja

Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme. Núm. 39. Any 1960. Pg. 25. Centro parroquial en Lauttasaari (Helsinky). Arquitecte:  Keijo Petäjä

(seguir llegint)

Galàxia Gaudí 3: la Influència

Resulta difícil poder parlar de mestres referent a una figura tan genial i fora de sèrie com Antoni Gaudí; però ningú no sorgeix del no-res, ni s'arriba a la genialitat sense un llarg i esforçat camí d'aprenentatge en el qual, tot i la solitud, apareixen companys de camí. En aquest lliurament de la Galàxia Gaudí veiem la relació i la influència que van tenir els tres arquitectes amb els quals va col·laborar Gaudí a l'inici de la seva trajectòria professional: Josep Fontseré i Mestre, Francesc de Paula del Villar y Lozano i Joan Martorell i Montells.

Paral·lelament a la seva formació i aprenentatge com arquitecte, Antoni Gaudí també va fent un recorregut d'aprenentatge i posicionament envers el que en podríem anomenar dimensió transcendent o espiritual... (seguir llegint)

Galàxia Gaudí (II). La persona

La marca "Gaudí" va més enllà de la gestió de les seves obres. Són moltes les associacions, entitats culturals, socials o educatives que porten el seu nom. Algunes d'elles promouen directament la seva persona en alguna de les seves vessants, ja sigui la seva religiositat o el seu valor artístic. D'altres es centren en el seu estudi des de l'àmbit universitari, com la Càtedra Gaudí de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona o The Gaudí Research Institute, vinculada a la Universitat de Barcelona. La darrera creació d'àmbit universitari d'inspiració Gaudiniana és la Facultat Antoni Gaudí, agrupada dins el complex eclesial de l'Ateneu Universitari Sant Pacià.

Relacionades sovint amb aquestes darreres s'ofereixen espais d'interpretació sobre l'arquitecte i la seva obra, ja sigui pel seu lloc de naixença, on es reprodueix la rivalitat entre Reus i Riudoms; com la iniciativa empresarial privada dels ex-membres de La Trinca amb Gaudí Experiencia... (seguir llegint)

Galàxia Gaudí 1: la gestió de les obres

(Eloi Aran/CR) Qui no coneix una institució que porti el nom d'Antoni Gaudí? La fama universal de l'arquitecte ha generat una constel·lació infinitat d'entitats i espais vinculats a Gaudí. Val pena posar-hi orde.

Hem aplegat aquestes constel·lacions en tres galàxies: les institucions vinculades a les obres de l'arquitecte, les entitats centrades en les diverses vessants de la figura, i els grups de seguidors de l'obra de Gaudí.

En la primera entrega que publiquem avui recollim la immensa xarxa relacionada amb la figura d'Antoni Gaudí a partir del seu patrimoni edificat. Qui hi ha al darrera de la gestió de les obres d'Antoni Gaudí? Han seguit sent els propietaris originals? Quina mena d'institucions n'han pres la responsabilitat? Una de les coses que crida l'atenció és la dispersió i diversitat d'institucions que avui gestionen la seva obra. (seguir llegint)

35 anys després dels "Trenta-cinc anys d’arquitectura religiosa"

Estic fent una recerca sobre arquitectura religiosa contemporània a Barcelona, especialment a partir dels anys seixanta cap ençà, i la revista Serra d'Or, com publicació referent cultural de casa nostra, m'ha facilitat els articles on aquest tema hi és present i són els següents:

Antoni  Borràs i Feliu, "Art i Església." any 1963, agost-setembre, núms.47-48, pàg. 28

Jordi Bonet i Armengol, "Arquitectura religiosa actual." any 1962, febrer, núm.29, pàg. 18

Pere Busquets, "Les converses d’arquitectura religiosa de Barcelona." any 1963 ,desembre, núm.51, pàg.19

Josep M. Martorell, "Trenta-cinc anys d’arquitectura religiosa. Unes consideracions i unes imatges." any 1975, febrer, núm.185, pàg.79

(imatge: interior de la Parròquia de la Sagrada Família, a Igualada. MBM)

Com podem veure, gairebé podem fer la broma aquella referent a la cançó de Joan Manel Serrat "Fa més de vint anys que tinc vint anys".  (seguir llegint)

Del barracó al prefabricat de formigó

"A mí me parece que la presencia fundamental en el momento inicial de la creación de un barrio  es la presencia del sacerdote en este barrio. La iglesia creo que vendrá después, es decir, el templo no les debe ser dado, sino que debe ser algo que ellos mismos contribuyan a levantar. No creo en soluciones provisionales, porque la solución provisional es un dejar la conciencia tranquila y aplazar los problemas." (F. Escudero, arqte. / pag.46)

"Si la producción en serie es válida para los objetos, es todavía mucho más válida para la fabricación de las iglesias. No quiero decir que se tengan que hacer barracones de tipo campamento militar, sino todo lo contrario. La vivienda también tiende que tender a la prefabricación. Los arquitectos ya no tendremos entonces nada que hacer? Alabado sea Dios!" (A. de Moragas Gallissà, arqte. / pag. 119)

Tot torna. Aquestes dues citacions són recollides dins les "Conversaciones de Arquitectura Religiosa" que van tenir lloc a Barcelona a finals de 1963. Els autors no són uns qualssevol. El primer, Francesc Escudero i Ribot, és l'autor de les esglésies de Sant Lluís Gonzaga i la vanguardista  Sant Joan Bosco de la Meridiana. El segon, Antoni de Moragas i Gallissà, és autor de la Parròquia de Sant Jaume de Badalona, reconeguda per la implementació d'un programa de culte en un magatzem fabril el 1957. Tots dos eren conscients que, en aquell moment, es donava el fet del barraquisme parroquial i que la prefabricació o l'ús d'elements industrialitzats era quelcom inevitable en el futur.

I el futur es va fent realitat, com vàrem poder comprovar en la presentació del nou temple parroquial de la Mare de Déu del Carme, a Sant Joan Despí, que va tenir lloc en la desena sessió del Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, on vam comptar amb en Josep Maria Riera i la Sonsoles Vilahur, per part de l'equip tècnic de béns immobles de l'Arquebisbat de Barcelona; i l'explicació compositiva, tècnica, però sobretot vivencial, del pintor Josep Minguell. Com ja apuntava Francesc Escudero en el seu moment, el que havia de ser un barracó per allotjar una església provisional per quatre anys s'ha perllongat fins als  quaranta i escaig anys en unes condicions més que precàries sota una coberta de fibrociment (imatge superior, estat anterior de l'antic temple).

(Seguir llegint)

Què és una església?

Una església és...

Un tros de cel implantat a la terra

Una sala de festes i celebracions

Una casa d'oració

Un espai assembleari on Déu convoca

Un espai silent on proclamar la Paraula

Una taula on oferir la pròpia vida com aliment pels altres

 Una cadira per conduir la nau i la seva tripulació

Una brúixola del transcendent, un dit de savi apuntant la lluna

Un lloc de trobada; amb un mateix, amb els altres, amb Déu

Una finestra al més enllà i més ençà de tot

El vestit urbà del Cos de Crist

Un contenidor sacramental i devocional

Una porta estreta oberta a tothom

L'arkhetopos de la fe

La implosió de l'espai i del temps, de la Creació i el Kairós

L'axis mundi penjat en una creu

El patrimoni petri que heretarem els qui som cridats a ser pedres vives

(seguir llegint)

Com motivar la classe de reli? Taller a la XI jornada de professors de religió a Solsona

El passat cap de setmana va tenir lloc la XI jornada de professors de religió de les diòcesis amb seu a Catalunya (més info aquí), on vaig col·laborar impartint un taller titulat "Com motivar la classe de reli amb alumnes amb anticossos". La veritat és que, malgrat un temps molt ajustat, les dinàmiques van anar molt bé i van ser molt profitoses. Donat que hi ha hagut gent que ho ha demanat en aquest enllaç teniu el pdf del taller. Bon profit i gràcies a la quarantena de persones que van fer confiança!

Pantallaso pissarril: Nietzsche

Aquests dies estic explicant els "Mestres de la sospita" a classe de reli... allà va un "pantallasso pissarril" de Nietzsche (El súperhome nietscheà, la voluntat de poder, l'home boig, l'Anticrist, etc)

T113-Taller d'arquitectura, avui a La Vanguardia

Avui surt el despatx T113-Taller d'arquitectura, del qual sóc associat, a La Vanguardia. Us recomano la lectura i la visita de la nostra pàgina web.

Esglésies 24h, dels templers als hospitalaris

La setmana passada vaig fer la meva primera sessió de "coaching pastoral-arquitectònic" a un grup de capellans i religiosos a la parròquia de Santa Anna (BCN). El tema era escatir quines intervencions es poden fer en els espais dels diferents temples històrics de la ciutat i quin accent pastoral poden tenir ("Sagristies obertes", noves distribucions celebratives, columbaris, noves capelles 24h, etc). Em vaig endur una agradable sorpresa, i és que Mn Peio Sánchez, en certa manera, ja se m'havia "avançat" i aquell matí estaven posant llits a la sala capitular de l'antic convent dels templers de Barcelona com resposta a l'onada de fred (notícia). Si l'acció hagués tingut lloc uns mesos abans, hauria estat el punt de partida de la 8a sessió del seminari de Patrimoni Sacre, que duia per títol precisament "Arquitectura sacra i acció social". Pel que sembla, la iniciativa ha tingut èxit i ara es planteja "mantenir Santa Anna oberta 24 hores com a lloc permanent d'acollida i escolta".

Tot i la novetat de l'esdeveniment, cal dir que ja hi ha altres llocs on els temples s'ofereixen, mitjançant el voluntariat, 24h oberts al servei dels més necessitats. Potser el referent més "proper" el trobem a Madrid, a l'església de San Antón, on el P. Ángel impulsa aquesta iniciativa social dins d'un espai sacre (un temple "afterhours" en diuen) des de fa temps amb una vitalitat i empenta notable al centre de la ciutat. Té reflexions molt potents ( "zascas" que en diuen ara) com: "Si hay panaderías, cafeterías y 'puticlubs' abiertos 24 horas, ¿por qué no va a haber iglesias? Es de sentido común" (notícia). (seguir llegint)

(banc-llitera de Curro Claret)

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (6): La secularització de l'espai públic dels joves

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

6_ La secularització de l'espai públic dels joves. Permeteu-me una darrera incursió cinematogràfica. Aquests dies s'està projectant als cinemes la pel·lícula "Silencio", del director Martin Scorsese. Aquest document ens fa entendre com els primers cristians del japó arriben a la conclusió que, per tal de poder seguir sent cristians durant els dos-cents anys que va durar la repressió, han de practicar anualment i de forma pública un ritus d'apostasia, de negació del cristianisme, reduint la fe a un tema purament interior i no exterioritzable. Si abans comentava la importància per l'arrelament cultural i la creació de la identitat personal de la classe de religió dins l'àmbit escolar, l'estudi posa de manifest també que pels joves no-creients o creients passius, la religió (i conseqüentment tampoc la religió digital) no juga cap paper en els seus àmbits de socialització, més aviat és un destorb o, en les seves paraules, no és "cool" o "no mola", fet que comporta el silenci del fet religiós en l'àmbit públic juvenil. Sent la xarxa un reflex virtual de la nostra realitat relacional, el silenci sobre el fet religiós en les pàgines adreçades a joves (o gestionades per joves) és més que evident. Les eines de la Religió Digital, però, possibiliten la creació de comunitats virtuals diverses disperses en els temps i els territoris, com si aquells primers cristians japonesos poguessin trobar un lloc de trobada i comunicació d'allò que portaven reclòs al seu cor, i en aquest sentit esdevenen un lloc de formació, relació i també de resistència de cada confessió. Ara bé, cal evitar també la "bunquerització" de la Religió Digital, perquè això porta a la formació de joves radicalitzats que confonen les seves arrels amb la eradicació de la diferència. La situació ideal, doncs, seria aquella en la que la Religió Digital es presenta pels joves de forma pública amb la mateixa naturalitat que es viu interiorment, és a dir, de forma integrada. 

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (5): Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

5_ Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic. Com arquitecte m'he trobat en casos de reforma d'espais, per exemple temples parroquials o capelles escolars, en els quals el seu programa i el tipus de relacions o activitats humanes que han d'acollir són anàlogues als usos de la Religió Digital citats a l'estudi: organitzar la vida de fe i les seves pràctiques, la comunicació inter i intrapersonal (és a dir, les dimensions horitzontal-comunitària i vertical-transcendent), la plasmació i transmissió d'uns continuts de fe en un llenguatge espaial entenidor pels joves usuaris, etc.  Generalment m'ajuda a projectar millor quan disposo d'un programa diguem-ne "pastoral" perquè, seguint l'axioma de Sullivan "la forma segueix a la funció", és difícil projectar espais des de l'abstracció total, des d'un misteri noumènic o un primitivisme transcendental (que és el que feia Le Corbusier en les seves obres religioses, especialment a la Capella de Ronchamp). Això em fa pensar que, de la mateixa manera que als arquitectes ens ajuden les mediacions religioses a l'hora de projectar un espai, les eines de la Religió Digital haurien de fer visible d'alguna manera la seva pròpia especificitat i manera de relacionar-se amb els homes, el món i el transcendent més enllà de emprar tal o qual eina o recurs digital. Penso, per exemple, en un portal que no apareix citat a l'estudi, "Pregaria.cat" (possiblement perquè els seus usuaris són adults, tot i que hi apareixen continguts adreçats a infants joves com "La colla d'amics de Jesús", el "Prega-Rock" o "l'Evangeli en una vinyeta". Sigui com sigui ho trobo molt significatiu). En la creació del portal citat es va veure necessari incorporar l'apartat "Actua" perquè es volia defugir una visió merament espiritualista de la pregària que no té en compte la dimensió de la lluita per la justícia inherent a la fe en el Crist. Semblantment també passa en l'arquitectura religiosa, que sovint és vista només com un actiu escleròtic patrimonial o una peça més de la indústria del turisme, i no reflecteix de forma actualitzada la seva dimensió social. Per sort tenim notícies com la d'aquests dies en que s'han obert els temples (com el de Santa Anna) per acollir gent del carrer durant les nits de l'onada de fred. Crec, en definitiva, que seria un bon exercici pensar aquests espais virtuals en diàleg amb el que són i representen també els espais físics i mentals de les religions. 

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (4): Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

4_ Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa. Un fet que ha posat de manifest l'estudi és que, sovint, la Religió Digital emprada pels joves té al darrera un cert lideratge o presència d'una persona de referència que, molt sovint en el cas del cristianisme, és un capellà. Quan l'estudi fa referència a les comunitats "digipresencials" (i jo em pregunto: què no és ja avui en dia "digipresencial"? Fins i tot ja les àvies utilitzen el wtsp!. Realitat = Virtual + Actual. No em sorprèn doncs que hi hagi correspondència entre el 20% de joves catòlics que usen mitjans digitals amb el 20% de joves catòlics activament compromesos) recalca que, en el fons, es segueix a qui es coneix. Si féssim un cop d'ull a la relació entre els conceptes de "coneixement" i "seguiment" a la Bíblia i a les diferents espiritualitats religioses (Per exemple la petició ignasiana dels EE.EE. "Senyor que us conegui, perquè si us conec us estimaré. Senyor que us estimi, perquè si us estimo us seguiré") trobaríem que un i altre sovint es presenten lligats però, per alguna raó, en la Religió Digital hi ha una certa tendència a pensar que la fe es redueix a informació (o contingut) i la comunitat de creients a un mer agent transmissor, deixant pel camí que el creient no és un consumidor de continguts religiosos sinó un portador d'un missatge vital o que no es tracta tant de "posar la fe a internet" sinó de "viure la fe a internet", amb totes les oportunitats que comporta i també les seves limitacions (per exemple sagramentals, ja que no es compleix el requisit del "hic et nunc", l'ara i aquí). Anant al cas, cal tenir molt present el paper de lideratge i proximitat en la Religió Digital, no només des de la figura de la persona ordenada ministerialment sinó, en el cas del cristianisme, de tota persona que des del baptisme té una vocació també sacerdotal, és a dir, una crida a cercar sempre la edificació i la unió de la comunitat de creients. Potser la figura que encarna millor el que estic dient és la del "pastoralista" o "agent de pastoral juvenil", ja sigui en l'àmbit diocesà, dins d'un grup de revisió de vida parroquial o escolar.

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (3): Necessitat d'una ciberteologia

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

3_ Necessitat d'una ciberteologia. L'estudi apunta que, en consonància amb el s'anomena "cultura audiovisal", la majoria de xarxes socials emprades pels joves (Instagram  en primer lloc i desplaçant ja al Fbk) donen més importància a la imatge, i allò que mostra o suggereix, que no pas a l'explicació escrita. Per altra banda també es fa menció d'una certa gamificació (mot que prové de l'anglés game, jugar) religiosa en consonància amb la creixent indústria del videojoc. La Religió Digital que va apareixent entre els joves, com era d'esperar, és fruit de l'ambient i la cultura pròpia del seu temps. El tema, com apunta Antonio Spadaro a la seva obra de "Ciberteologia" (Mapa Conceptual aquí), és si les religions sabran traduir encertadament, sense traïcions o reduccions, allò que les caracteritza sense perdre's o perdre gent pel camí. Aquesta nova tasca de inculturació, com ha passat sempre, serà factible en la mesura que la persona o la comunitat de creients pugui anar trobant la manera "més natural" de poder expressar la seva fe en aquests nous llenguatges. Més que "recursos o eines digitals" el que cal és, al meu entendre, viure la fe de forma integrada en el dia a dia i atenta a les necessitats dels altres. Si això s'aconsegueix, sorgirà la creativitat necessària per aconseguir les noves concrecions digitals que calgui. Pensem, per exemple, en entitats i personatges com el MCECC, Càritas, Matt Mather, Antoni Gaudí o Francesc Torralba (alguns d'ells citats a l'estudi); tots ells tenen una certa presència i seguiment virtual per part de joves en tant que comuniquen la religió a través del que són sense complexos: un moviment de centres d'esplai, una entitat social, un cantant, un arquitecte i un filòsof. És des d'aquesta realitat religiosa inserida en els seus camps respectius de forma presencial que, posteriorment, sorgeix la "extensió corporal" o "realitat augmentada" que és la xarxa i el món digital amb la possibilitat de seguiment i interès per part dels joves. "Busqueu primer el RdD i la resta se us donarà de més a més".