Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (6): La secularització de l'espai públic dels joves

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

6_ La secularització de l'espai públic dels joves. Permeteu-me una darrera incursió cinematogràfica. Aquests dies s'està projectant als cinemes la pel·lícula "Silencio", del director Martin Scorsese. Aquest document ens fa entendre com els primers cristians del japó arriben a la conclusió que, per tal de poder seguir sent cristians durant els dos-cents anys que va durar la repressió, han de practicar anualment i de forma pública un ritus d'apostasia, de negació del cristianisme, reduint la fe a un tema purament interior i no exterioritzable. Si abans comentava la importància per l'arrelament cultural i la creació de la identitat personal de la classe de religió dins l'àmbit escolar, l'estudi posa de manifest també que pels joves no-creients o creients passius, la religió (i conseqüentment tampoc la religió digital) no juga cap paper en els seus àmbits de socialització, més aviat és un destorb o, en les seves paraules, no és "cool" o "no mola", fet que comporta el silenci del fet religiós en l'àmbit públic juvenil. Sent la xarxa un reflex virtual de la nostra realitat relacional, el silenci sobre el fet religiós en les pàgines adreçades a joves (o gestionades per joves) és més que evident. Les eines de la Religió Digital, però, possibiliten la creació de comunitats virtuals diverses disperses en els temps i els territoris, com si aquells primers cristians japonesos poguessin trobar un lloc de trobada i comunicació d'allò que portaven reclòs al seu cor, i en aquest sentit esdevenen un lloc de formació, relació i també de resistència de cada confessió. Ara bé, cal evitar també la "bunquerització" de la Religió Digital, perquè això porta a la formació de joves radicalitzats que confonen les seves arrels amb la eradicació de la diferència. La situació ideal, doncs, seria aquella en la que la Religió Digital es presenta pels joves de forma pública amb la mateixa naturalitat que es viu interiorment, és a dir, de forma integrada.