Herois

La setmana passada, acompanyat per monis i ex-monis de l'Esplai de St. Ignasi, vaig anar a veure la pel·lícula "Herois" perquè en Joan Sorribes, un dels protagonistes, és un nen de l'esplai. Per una banda sorprén que encara es facin pel·lícules així, positives sense ser melíflues o cursis. Intentant no desvetllar que "l'assassí és el majordom", vull apuntar uns temes perquè us animeu a anar a veure-la. Per defecte professional no puc evitar trobar alguna semblança crística al protagonista: el seu actuar i manera de viure marca la vida dels altres, és ell qui "escul" als seus amics, hi ha una "casa del Pare" enyorada i absent (que pren forma de cabanaarbòrea disputada entre diferents grups de joves)... en fi, aneu a veure-la! També és molt interessant des d'un punt de vista de la crisi de l'adolescència i la pedagogia. Després de veure-la es confirma allò que deia l'Alioxa, el protagonista de "Els germans Karamàzov":

“(...) estimats nens, potser ara no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us en recordareu després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació: ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.”

Cor, cap i mans a "El dit, el savi i la lluna"

El passat 4 de Novembre vaig fer la conferència "El dit, el savi i la lluna. Com proposar la fe als joves" a l'Escola La salle - Gràcia. El fil conductor va ser la cita "Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit", a partir de la qual vaig anar trenant uns apunts pastorals. Amb el dit vaig fer referència a la corporeitat (les mediacions) de la pastoral, amb el savi vaig fer referància al subjecte pastoralista i amb La Lluna vaig parlar delmisteri i el transcendent. Us deixo amb un fragment del que vaig explicar respecte al savi que parla de la triple dimensió de la pastoral:

“... El savi també és aquell que viu integradament les diferents facetes de la seva vida. Una proposta de la fe als joves també hauria de contemplar una pastoral amb una visió integradora de la persona creient. La tradició de l’església sovint ha parlat de la persona humana com un ser amb tres potències: memòria, enteniment i voluntat. Aquestes tres dimensions actualitzades equivaldrien a l’esquema tripartit de la revisió de vida: veure, jutjar i actuar. La primera dimensió fa referència a la dimensió cordial i afectiva de la persona. És la dimensió que anem treballant en les nostres relacions interpersonals i amb Déu en la pregària. Des d’un punt de vista de la triple funció de l’església ens estem referint a la vessant celebrativa, que correspon a la litúrgia. La segona dimensió fa referència a la dimensió gnoscional-racional de la persona. És la dimensió que treballem en les catequesis, la teologia i altres activitats de caire discursiu. Equival a que a l’església s’ha anomenat el kerygma, l’anunci explícit o “contingut” de l’evangeli. Finalment tenim la dimensió social o pràctica de la persona. És la dimensió que treballem en campanyes solidàries, camps de treball i el contacte amb els preferits de Jesus, els pobres (tots ho som!). Equival a la darrera funció de la comunitat eclesial, la diakonia, el servei. Evidentment totes aquestes dimensions s’entrelliguen les unes amb les altres en el dia a dia del cristià, però cal parar-se a pensar si a vegades no prioritzem unes i silenciem d’altres. Per exemple, hi ha comunitats amb un fort component afectiu però amb escàs pensament i nul·la implicació social, que podriem anomenar espiritualistes. D’altres prioritzen la transmissió de conceptes, independentment de l’afectivitat i l’acció social, que podriem anomenar gnòstiques. També hi ha altres comunitats que es desviuen i s’alienen en l’acció social sense que aquesta ressoni en el cor o hi hagi una reflexió sobre el principi de misericòrdia que mou a l’acció, a aquestes les podriem anomenar activistes. El lloc del savi està delimitat per aquestes tres dimensions.”

La basílica de la Sabrada Família, una ànima oberta a Déu

(Eloi Aran / CR) “El Temple de la Sagrada familia reflecteix tota la grandesa de l'Esperit humà que s'obre a Déu”. Aquestes han estat les primeres paraules de Benet XVI referides a la dedicació del temple de la Sagrada Família en el seu viatge apostòlic a Santiago de Compostela i Barcelona en l’arribada d'aquest dissabte. El diàleg entre la fe i les arts serà un dels temes principals del missatge del Sant Pare a Barcelona, i reactualitzarà el seu Discurs de Recepció a 250 artistes de renom internacional a la Capella Sixtina del 21 de novembre de 2009. Què veurà, doncs, Benet XVI aquest diumenge al matí a la Sagrada Família, símbol de la ciutat?

El Temple expiatori de la Sagrada Família es presenta a la ciutat com els seu axis mundi, el seu punt de referència cabdal al bell mig del pla urbà, entre entre els rius Besòs i Llobregat i la Serralada de Collçerola i el Mar Meditarrani. A diferència de “l’altre temple expiatori” de Barcelona (al Tibidabo), la Sagrada Família no s’allunya del poble sinó que vol acollir-lo al bell mig de la seva activitat diària, oferint-se com a lloc de trobada amb el Transcendent.

En certa manera és reflex del paradigma encarnatori descendent del pròleg de Sant Joan: “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria”. En l’interior del temple gaudinià, en tant que una evolució de l’espai gòtic, els arcs paraboloides descarreguen al terra com qui la toca “de puntetes”, com qui davalla. Paradoxalment, contrari a la lleugeresa de l’espai interior, l’exterior del temple és una implossió simbòlica, un retaule montanyós ofert a la ciutat moderna que s’escampa en la retícula d’Idelfons Cerdà.

Com a imatge tipològica del Temple de la Sagrada Família hi ha la visió de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi (Ap 21, 9-27). Gaudí reinterpreta les muralles de la ciutat celestial com un claustre perimetral que dóna tota la volta al temple. Una muralla on el sistema de defensa no és altre que la invocació de l’església a Maria ja que es concep com un recorregut per al res del rosari.

Maria protegeix el temple, protegeix l’Església, juntament amb els dotze campanars perimetrals que corresponen als dotze deixebles. La reinterpretació de les muralles de la Jerusalem celestial com a claustre també fa referència al temple com al Paradís, ja que “paradís”, en persa, vol dir “jardí”. Gaudí posa el temple dins del claustre monacal fent d’ell un jardí.

Respecte a l’orientació del temple Gaudí es va veure obligat a seguir amb el projecte de Villar, l’arquitecte anterior, tot i que ell hauria preferit una clara orientació nord-sud, en diagonal a la illa de l’eixample de Cerdà. Aquesta orientació hauria donat més perspectives al temple i quedaria més clara la relació de la porta del naixement amb l’est, la de la passió a l’oest i la portalada de la glòria al sud.

La tradició eclesial d’orientació dels temples, refermada per Joseph Ratzinger a la seva obra El espíritu de la litúrgia. Una introducción, és posar l’absis a l’est. Aquesta disposició apuntava a la nova vinguda de Jesús, la Parusia, relacionada amb la llum del matí. La semicúpula de l’àbsis sovint representava aquesta vinguda de Jesucrist amb la imatge del Pantocràtor: Jesucrist en el tron celestial rodejat dels quatre evangelistes.

El que fa Gaudí és capgirar aquesta disposició i, el que no ha pogut fer en el pla, ho fa en alçada. L’absis es deixa en el seu estat primigeni i es dedica a Maria, estel de l’Església, mentre que la referència a Jesús i als quatre evangelistes es desenvolupa en la torre central i les quatre torres dels evangelistes que la rodejen.

En aquest sentit, Gaudí ja va trobar solució a les observacions que J. Ratzinger feia al seu llibre: “Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons el meu punt de vista, el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu destorba durant l’eucaristia? És que potser el sacerdot és més important que El Senyor? Caldria corretgir aquest error el més aviat possible; i és possible sense noves reformes. El Senyor és el punt de referència. Ell és el sol naixent de la història”. (seguir llegint)

Arquitectures funeràries: de la Capella de la Pau a la Capella del Bosc.

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.

La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança. (seguir llegint)

Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana

El passat dimecres vaig entrevistar-me amb un periodista d’un diari portuguès que m’inquiria sobre el temple de la Sagrada Família. Just començar li vaig confessar que m’interessava l’arquitectura religiosa contemporània i que, en les meves recerques, en un principi havia defugit tractar l’arquitectura religiosa de Gaudí. Així i tot, vàrem parlar llargament de Gaudí, de l’espiritualitat i significació de “temple expiatori”, del sentit de l’espai sagrat en la ciutat i de com en el temple de la Sagrada Família es dóna una implosió simbòlica que, de fet, no és res més que la materialització en tres dimensions del misteri cristià que celebrem al llarg del cicle litúrgic, etc.

Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)

Exercitants

"Adéu exercitants!" Així es despedia un dels vint-i-cinc joves (bé, de fet la majoria estàvem entre els 25 i 35 anys!) que ens hem apuntat a fer Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària (els EVO... no els morales!). Sí, des d'aquest cap de 7mana en que hem posat el play a l'experiència, som "exercitants", persones que estan a la recerca de Déu en la seva vida. M'agrada aturar-me i pensar-me com això: "un exercitant, algú que cerca Déu..." perquè, de sobte, el món i la realitat personal ja no és aquella càrrega pesada (tot i que continua tenint el seu pes) sinó que s'esdevé una excusa inel·ludible del transcendent. És a dir, és "excusa" perquè queda relativitazada, "inel·ludible" perquè aquest és el camp de joc... vers la recerca d'allò que realment val la pena, que en els exercicis s'anomena Jesús. amDg!

Ressò de la jornada formativa sobre la Llei de Centres de Culte

El passat dimarts 28 de Setembre vaig participar en la III Jornada de Formació del GTER (Grup de Treball Estable de les Religions) que va tractar la Nova Llei de Centres de Culte de la Generalitat de Catalunya. Teniu un resum molt ben elaborat per Jaume Flaquer a la web de Migra-Studiumi per Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, on també han penjat tres videos amb les intervencions dels representants de deu confessions religioses. Des de l’àmbit protestant també en parla Guillem Correa, president del GTER, al seu bloc.

Una de les grans aportacions de la jornada va ser la visibilització de les diferents problemàtiques que representa aquesta llei per a cada confessió, tant pels que disposen de gran nombre de centres com és el cas del catolicisme com pels qui tan sols disposen de un centre amb un aforament per a vint-i-cinc persones com el cas dels taoistes catalans. Emmig d’aquesta forquilla quantitativa trobem encara certes peculiaritats pròpies a cada confessió com ara la pregunta que es feia Montserrat Falguera, representant budista, sobre els centres de culte que no es situen en sòl urbà (quan la llei demana que estiguin ben comunicats, per exemple) o l’aportació de la comunitat sikh referent als àpats comunitaris propis dels seus ritus (la nova llei, a diferència de temes acústics i urbanístics, no en parla). (seguir llegint)

Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe

"Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe"... aquesta és l'afirmació que el cantant del grup Mishima deixa anar en la cançó que us adjunto. Podeu trobar una entrevsita al cantant sobre la seva relació amb el transcendent i més coses al prega-rock.

Tot torna a començar (Mishima, Ordre i aventura)

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Aquesta setmana m'ha arribat el llibre "La mística renova el món: el testimoni de Sant Pau. Actes del IV Congrés d'Espiritualitat" (Publicaciosn de l'Abadia de Montserrat). No tenia ni idea que al final publicarien les actes i m'ha donat una gran alegria rebre-ho. Ja qüasi ni m'enrecordava de què vaig dir en aquell moment, però més alegria m'ha donat poder llegir el que els altres companys de la taula rodona van compartir aquell dia. També he fullejat algunes altres de les intervencions que es van donar durant el congrés i m'agraden pel seu to proper i vital. Us ho recomano i us deixo amb una part del que vaig ocompartir:

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.

La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.

Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.

Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

Pere Casaldàliga i la mort

Ahir va començar el seminari "Els evangelis i Pau davant la creu de Jesús. Com interpreta el NT la mort de Jesús" i em van passar aquest poema del Pere Casaldàliga amb el guió i la bibliografia per anar-nos situant en el tema. Ahir també va morir l'avi d'un amic meu als 99 anys, un gran home. Va per ell.

Ella vendrá (Pere Casldàliga)

Yo la acogí, en las sombras, muchas veces,
y la temí, rondándome, callada.
No era el vino nupcial, eran sus heces;
era el miedo al amor, más que la amada.

Pero sé que vendrá... Confío en ella,
amada fiel de todos, pero maldita.
No hay modo de escapar a su querella.
Sin hora y sin lugar, ella es la cita.

Vendrá. Saldrá de mi. La llevo dentro
desde que soy. Y voy hacia su encuentro
con todo el peso de mis años vivos.

Pero vendrá... para pasar de largo.
Y en la centella de su beso amargo,
vendremos Dios y yo definitivos.

Sagrada família, una lectura contemplativa

De les múltiples publicacions sobre Antoni Gaudí i del simbolisme de la Sagrada Família poques d’elles inciten a fer-ne una lectura contemplativa. Per això trobo escaient l’aparició del llibre “Antoni Gaudí: La palabra en la piedra. Los símbolos y el espíritu de la Sagrada Familia” (Edit. Mensajero i Sal Terrae) de Jean-Paul Hernández, jesuïta suïs de pares espanyols que des del 2005 treballa en la pastoral universitaria i en el centre d’espiritualitat “Villa Sant Giuseppe” de Bolònia.

Segons explica S.E.R. Lluís Martínez Sistach, que ha prologat el llibre, l’autor li va confessar que “A Barcelona, amb la Sagrada Família, teniu una de les millors catequesi de pedra del món” i el llibre és precisament això, una mistagogia (una “ensenyança del misteri”) de l’obra cabdal de Gaudí, una explicitació teològica de l’edifici senyer de Catalunya.
(seguir llegint)

Dóna'm un vas de set, que em moro d'aigua!

La cançó ("Qui n'ha begut" dels Mishima) ens deixa en el misteri, no desvetlla què és això que li inflama el cor amb mil somriures, això del qual no podria suportar que no fos veritat perquè li dóna la vida. Què és això que és tant fort i que tant marca als qui ho han tastat? (segueix llegint al prega_rock)

Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle. (seguir llegint)

Projecte Sostre, necessitem voluntaris!

Ja fa uns dos anys que sóc voluntari del Projecte Sostre de la Barceloneta. Bàsicament consisteix en dormir una nit o dues al mes (segons disponibilitat), en una antiga rectoria, juntament amb un altre voluntari i els sis usuaris del projecte, gent sense llar que temporalment dorma allà. Cal arribar a les 20:00h per obrir el local i anar esperant als usuaris. A mida que van arribant (alguns dies vénen serens, d'altre spotser arriben un xic beguts o bruts...) s'aseen, o no, i anem fent caliu fent una partida de dòmino o el que s'escaigui. Cap a les nou sopem. Els voluntaris ens emportem el nostre sopar de casa i els usuaris sopen el que porten un equip de veïnes del barri. Un cop sopats fem una estona de sobretaula fins a les 22:30 i després ja anem a dormir. Abans de dormir els voluntaris escribim quatre ratlles d ecom ha anat tot plegat i fem repàs a unes caselles de seguiment dels usuaris. A les 7:00 del matí arriba el treballador social i, normalment, ja ens troba vestits i amb els llençols a la motxilla. Li expliquem com ha anat la nit i marxem mentre els usuaris encara dormen.

Total: Necessitem voluntaris! t'hi apuntes? Si us plau, passeu la veu!

Curs d'animadors de pastoral juvenil, un èxit.

Aquest matí he pogut participar com a docent al curs d'animadors de pastoral juvenil organitzat conjuntament per la Fundació Pere Tarrés, la URL, La Fundació de l'Escola Cristiana i la Delegació de Joves del Bisbat de Barcelona. El públic era molt divers, des de joves de parròquies fins alumnes de l'IQS passant per professors de diferents escoles (on he pogut conéixer la Carina, autora del bloc que tinc linkat "L'art cristià a l'aula") He fet un repàs de nous (?) llenguatges per la transmissió de l'evangeli tot recorrent els sentits. En l'apartat del "gust" he fet l'enllaç etimològic del "saber" i el "sabor" que tenen la mateixa arrel llatina "sapere" i d'aquí a la famosa frase ignasiana dels Exrecicis Espirituals "No el mucho saber harta y satisface el alma, sinó el sentir y gustar las cosas internamente". La gràcia de comunicar l'evangeli és viure'l encarnat en el dia a dia i gaudir-lo. Al final els hi he passat aquest video que vàrem fer a TSKV sobre l'examen del dia com a mostra del que pot ser viura saborejant Déu. Ja veieu, no calen grans efectes especials per comunicar l'evangeli!.

Gaudí i l'arquitectura reclinada

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas” (Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)

Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català. (seguir llegint)

Recull de tres anys de prega-rock a pregaria.cat

Aviat farà tres anys que es va posar en marxa el portal pregaria.cat, recursos de pregària en català, on hi col·laboro publicant les vinyetes dominicals, la Fauna Parroquial però, especialment, coordinant el grup de gent que participa en l'apartat de Prega-rock.

Un amic em comentava que trobava a faltar els prega_rocks que enviàvem en pdf i que feia temps que no mirava l'apartat de prega_rock. Això m'ha fet adonar que no n'hi ha prou amb penjar els materials a la web, ni que s'envii un butlletí mensual, també cal enviar documents. Per això em vaig proposar fer, com a mínim, un recull del prega_rock cada curs escolar. Aquí els teniu (unes 60 i escaig cançons! no està malament!):

Recull prega_rock curs 2007-2008
Recull prega_rock curs 2008-2009
Recull prega_rock curs 2009-2010

Durant aquests anys han col·laborat a fer possible el prega_rock: Eusebi Fortuny, Sergi Paramés, Xaloba, Txaro Revuelta, Xavier Casanovas, X.H., Toni Torrelles i Eloi Aran.

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”?

Aquesta nit, al “projecte SOStre” de la Barceloneta, hem tingut festival de l’humor entre dos dels usaris. Tot un “chorreo” d’acudits per animar la precarietat d’un sopar arribat amb retard i ben congelat. Us deixo amb un dels que m’ha fet més gràcia (serà que estem preparant la vinguda del Papa a Barcelona?):

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”? ... No?... Porque es el “zumo pontífize”! ;)

En Lluís ja és al noviciat

Avui en Lluís ha fet les maletes i ha marxat cap al noviciat dels jesuïtes, a San Sebastián, ben fet!. El dissabte passat encara va estar a l'equip de músics de la missa que presideix en Marc Vilarassau que, per cert, ara és el promotor de vocacions com ja explicava ell al seu bloc. Encabat, la colla de joves de la parròquia de Sant Ignasi, vàrem anar a fer un sopar casolà a una torre de les afores de Lleida i, donat que no pot endur-se músiques ni MP3sos al noviciat, li vàrem regalar de record un cançoner al qual em va tocar fer la portada (que és el dibuix que us adjunto).

Aquests dies fa quatre anys que vaig encetar aquest bloc amb l'esperança que, tot mostrant la vida d'un creient, pogués servir per a gent que es plantegés la vocació. Al final, entre d'altres sorpreses, va servir perquè una parella no trenqués el seu matrimoni. Només per això ja han valgut la pena aquests anys, però també m'agradaria que, malgrat jo mateix, també pogués servir per donar suport a la vocació religiosa, a la vida consagrada. Ja no sóc jesuïta, però he de confessar que ser-ho ha estat una de les millors coses que m'ha passat a la vida i crec que molts joves "con subyecto", que diria Sant Ignasi, s'ho deixen perdre.

La DECA i altres "maldeCAPs"

M'ha costat, però la final m'he decidit a matricular-me per treure'm la "DECA", una mena de màster per poder donar classes de religió a secundària, i avui he fet la preinscripció pel màster per poder ser professor de tecnologia a secundària, l'antic "CAP", que ara sí que és un "maldeCAP" notable. Aviat es demanaran màsters fins i tot per creuar el carrer, per no dir una altra cosa.

Ser professor és quelcom ja m'havia plantejat, però no ho vaig poder realitzar per no haver acabat la carrera (aquí). Ara ho veig amb uns altres ulls perquè crec que, sent un futurible professor, encara tinc un marge per compaginar les professions i vocacions que em ballen per dintre.

Reunió de becaris de la Fundació Joan Maragall

Aquest passat diumenge 5 d’Agost va tenir lloc a la Parròquia del Pi la reunió d’inici de curs dels becaris que reben o han rebut el suport de la Fundació Joan Maragall en els seus projectes d’estudis. Com ja vaig anunciar aquí, aquest any s’han concedit, de forma extraordinària un parell de beques, a l’Anna Punsoda pel seu estudi “El pensament polític de Joan Maragall” i a mi pel projecte d’estudi “Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic”. El proper 7 d’Octubre, durant la Lliçó inaugural del curs de la FJM, presentarem breument els nostres projectes.

Referent a la reunió de becaris, val a dir que és un lloc de trobada privilegiat de joves que estan desenvolupant pensament en diferents camps en diàleg amb la cultura i el cristianisme. A part dels dos nous becaris, ens van presentar els treballs dels altres becaris, alguns dels quals ja estan enllestint, i va ser una oportunitat de rebre un feed-back col·lectiu a la tasca a fer. (seguir llegint)

Fauna Parroquial: tres anys d'humor gràfic

Enguany farà tres anys que vaig començar la meva col·laboració a Foc Nou com a il·lustrador d’humor gràfic en la contraportada de la revista, en el seu moment ja us en vaig parlar aquí. Han estat tres anys amb una mosca constant a sota la orella, pensant si, de tantes situacions que em vaig trobant, en puc fer una vinyeta pel Fauna Parroquial. A voltes m’he hagut de moderar i us confesso que no és fàcil trobar el sentit d’humor correcte perquè és fàcil “passar-se”. Es pot fer humor sense ser “dolent”, sense maldat? Jo crec que sí, però és difícil trobar la punxa i la gràcia de la vinyeta sense ferir a algú. També crec que l’evangeli va ple de situacions de bon humor, penso per exemple en la infinitud de malentesos i incomprensions entre Jesús i els deixebles que, pobrets, mai s’enteren de res! (com nosaltres, vaja).

La veritat és que trobo a faltar la dimensió més “edificant” o pastoral que sí duia a terme amb les vinyetes dominicals, que eren una mena de homilia gràfica. Aviat hauré de decidir si em torno a llençar a refer els tres cicles litúrgics o em limito a tornar-les a repetir perquè, encara que sembli mentida, porta molta feina. Algú voldria apadrinar, és a dir: pagar, unes “Homilies gràfiques” (seguint la petjada de les “novel·les gràfiques”)?

Us deixo amb uns quants links de les Faunes Parroquials penjades a Pregaria.cat per si voleu fer-me un feed-back:

Residència sacerdotal "Ovella perduda"

El nen

Curs de pregària

La processó

Petons

Treballant a la BBC

Ecoermita

Vacances!

¡Ave!

L'àlbum de la boda

Avui ens ha arribat l'àlbum de la boda.. des d'alemanya! Sí, no és que l'haguèssim encarregat aquest estiu en la nostra visita a Berlín (per cert, quina ciutat més suggerent!. Tota una au fènix!) sinó que ens sortia més barat, mooolt més barat, trobar un fotògraf que ens fes i passés les fotos de la boda en un CD (la majoria es queden les fotografies com a exclussiva) i fer-nos nosaltres l'àlbum durant l'estiu a través d'una empresa per internet.

I ara, allà el tenim, sempre disposat a recordar-nos que cada dia és dia de boda, d'anar fent aliança. No és un gat al qual fer carentonyes, ni quelcom domèstic en el sentit empetitidor de la paraula, però quan arribes fet pols o emprenyat a casa no fas fàstics a les carentonyes de la memòria i l'album et recorda què és fer casa i on es fonamenta... allà, en aquell dia, amb la comunitat, en aquella església... calen símbols, quelcom que ens posi de puntetes i ens faci mirar una mica més enllà, apuntar una mica més alt, veure-hi una mica millor. Què carai! Gràcies Senyor per aquell dia!

Una curiositat: si algú veu l'àlbum no es trobarà amb el clàssic reportatge. Nosaltres només voliem anar a un lloc a fer-nos una fotografia a l'acabar la cerimònia de la boda: als peus del monolit de La Pietat del cementiri del Col·legi Claver. Algun dia ja us ho explicaré.

Sant Tornem-hi!

Oh, pietós i abnegat Sant Torem-hi! fes que aquest nou curs sigui ben fructífer i ens porti molta feina! Amén (jo ja torno a estar amb els detalls constructius!)

CatalunyaReligió? M'agrada!

El proper 11 de setembre farà un any que vam engegar el portal de informació religiosa CatalunyaReligió i, com que l'Agost és temps per fer avaluacions (de fet... quan no ho és? no sé si era Sèneca el qui deia alguna cosa així com que "Una vida sense examinar és una vida sense sentit"), m'he parat a repassar el que ha estat aquest any. Us apunto tot un seguit de coses de les quals dóno gràcies.
M'agrada que hagin fet vot de confiança en mi, tot i no ser periodista, per col·laborar en el consell de redacció.
M'agrada oferir un servei de recull de premsa diari sobre el fet religiós a Catalunya accessible a tothom.
M'agraden les trobades del consell de redacció. Són moments distesos però també per aprofundir temes sobre la societat i el fet religiós.
M'agrada recuperar en la meva vida un cert sentit positiu de la "conspiratio" jesuítica, crític però edificant, a la recerca del "magis" etc.
M'agrada poder donar veu i ressó mesiàtic a les activitats de pastoral juvenil dels diferents bisbats (tot i que també m'agradaria trobar més camins de col·laboració que molt sovint es perden per manca d'atenció personal meva).
M'agrada poder comptar amb la opinió del David per qüestions de les "altres" religions que hi ha a casa nostra. M'adono que no en tinc ni idea del que fan els altres creients ni quina és la seva situació.
M'agrada poder parlar de l'arquitectura religiosa, un tema que m'apassiona i en el que vull anar fent camí.
M'agrada poder dir a la societat que el fet religiós és quelcom important, que amara el nostre dia a dia, que aporta fets positius i no es pot menystenir.
M'agrada l'ampli suport que va rebent el projecte (només cal donar un cop d'ull pels patrocinadors que hi ha a la part inferior de la plana web)...

També hi ha coses que no entenc i que em desagraden (més aviat d'altres que critiquen el portal i que estan plens de prejudicis polítics o ideològics... carregats de punyetes, vaja), però són més aviat poques i no es poden comparar amb la immensa tasca que encara tenim pel davant

Per cert, us recomano moltíssim que us apunteu al butlletí.

The baseballs i l'espoti

Aquests dies he descobert això de l'spotify, que et deixa escoltar música on-line a manta, això sí, sense poder baixar-te-la. He pogut posar-me les botes de r'n'r amb "The baseballs", un grup que versiona cançons a l'estil dels 50's que m'ha fet reviure el millor de la meva època rockabilly... es podrien fer versions de cançons missaires a l'estil dels 50? crec que no tindria gaire èxit però seria molt divertit! Us deixo amb la versió de "My umbrella"

Mesquita a la Zona Zero i la Capella al Mur de Berlín

Aquests dies la premsa porta com a debat de fons el suport que el president dels Estats Units, Barak Obama, dóna a la construcció d’una mesquita prop de la Zona Zero de Nova York. Es tracta d’un espai religiós prop d’un lloc de memòria històrica sofrent i, en aquest sentit, m’ha recordat a la Capella de la Reconciliació que hi ha al costat del Monument del Mur de Berlín, que vaig poder visitar fa dues setmanes. Tot espai amb una certa condensació de patiment o significació històrica demana d’un racó on poder aprofundir-la, fer-la pròpia i lliurar-la al trascendent, fer-ne pregària. Així i tot, aquest espai també és interessant perquè el seu sistema constructiu, una versió moderna del mur de terra compactada, incorpora les runes de l’antiga església enderrocada pel govern comunista. Resumint, el sistema constructiu no és quelcom aliè a la idea del projecte, com tan sovint es diu: “pensem la idea i després ja veurem com s’aguantarà l’edifici”, sinó que en el seu fer-se, en la honestedat del material i del sistema, es significa l’edifici com també passava amb el gòtic. Val a dir que la primera referència que vaig tenir d’aquesta capella va ser com a exemple en una classe de construcció a l’ETSAB. Senzillesa, oferiment d’un espai qualificat a la societat, ubicació encertada, recuperació de la memòria... tots aquests aspectes fan de la Capella de la Reconciliació un projecte molt interessant a tenir en compte (seguir llegint al bloc Betel).

Reforma del seminari de Tarragona

Col·laborant diàriament en un despatx d’arquitectura “corporativa”, un eufemisme per no anomenar-la “comercial”, em sorprèn veure la imatge de la proposta del claustre reformat del seminari de Tarragona, molt semblant a les que veig pel despatx per botigues de la Nike, Guess o Karen Millen aplicades ara a un edifici religiós. No em sento còmode amb aquesta aplicació comercial de l’arquitectura en aquests espais perquè em dóna la sensació que estic davant d’un aparador de Louis Vuitton o en un centre comercial. També em sorprèn que el despatx que ha elaborat la proposta, ON-A Laboratorio de Arquitectura, participi en xerrades sobre arquitectura al Col·legi Major de Monterols, de l’Opus Dei, però, clar, és normal i evident que cada bisbe té les seves preferències i, en el cas de Tarragona, sembla que les preferències són per a professionals relacionats amb l’Opus Dei o l’Escola d’Arquitectura de la UIC. D’això ningú n’hauria de fer un escàndol, passa a les millors famílies i l’Escola d’Arquitectura de Navarra és considerada una de les millors d’Espanya. (seguir llegint)

Arquitectura religiosa: qüestions pendents

Torno de participar en la taula rodona sobre arquitectura i espai sagrat que s’ha dut a terme dins el curs de “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”, un dels cursos d’estiu que ofereix la Universitat de Barcelona amb la col·laboració del Centre d’Estudis Edith Stein. Estic molt agraït pel vot de confiança i també perquè ha estat l’excusa per poder sentar-me i treballar més a fons la relació arquitectura-teologia. A vegades cal posar-se o deixar-se posar fites, encara que siguin en forma de pastanaga acadèmica, per poder avançar en la reflexió.(seguir llegint)

Desconeixement de la realitat eclesial on-line

Llegeixo la notícia de La Vanguardia sobre la nova web del Bisbat de Girona i em quedo força perplex al constatar que sembla anunciar més la pàgina web d'Espai Sagrat que la pròpia pàgina del bisbat, donant a entendre que Espai Sagrat és una iniciativa novedosa del Bisbat de Girona. No sé qui ha redactat la notícia i si algú l'ha supervisada però ha quedat ben retratat.

Espai Sagrat és una iniciativa dels jesuïtes irlandesos que va arrencar farà uns dotze anys, va tenir força èxit i aviat n'aparegueren les versions en d'altres idiomes. En català va aparèixer cap allà al 2000 o el 2001, gràcies a l'empenta (entre d'altres) de la cap de premsa de la Companyia de Jesús, la Montse Girbau, i també d'en Santi Torres sj. Va ser pràcticament el mateix equip que, més endavant, va aglutinar diferents iniciatives de pregària "on-line" al portal de pregaria.cat, ja us en vaig parlar aquí farà tres anys (!!!)

No deixa de sorprendre'm que, després d'un temps de rodatge i seguiment en això de la pregària virtual, espais sagrats, prega-rocks, vinyetes i homilies dominicals "on-line" i demés, encara pugui ser presentat com quelcom novedós. Això em fa pensar que hi ha molta gent que no coneix aquestes iniciatives tot i que en el seu moment ja es va engegar una campanya. Crec que ja va sent hora de fer una mirada retrospectiva al que és i va sent la realitat eclesial catalana "on-line", des d'aquell portal de "punt de trobada" d'inspiració claretiana que no va acabar de reeixir, la blocsfera cristiana, les planes web dels diferents bisbats, congregacions religioses i entitats cristianes, l'agencia de notícies Flama, els e-cristians (aquest són d'aquells que, com diu l'acudit, "es pensen que estan sols") o el portal de catalunyareligió on hi estic empescat. Estem en un punt en que podem dir que ja hem arribat a crear una certa "cultura" de l'església on-line a casa nostra i que hi ha certes afirmacions, com el cas puntual que he exposat de la notícia de La Vanguardia, que fan mal d'ulls.

Projecte pel Conjunt Catedralici de Santa Maria de Solsona

En els darrers articles he presentat iniciatives que posen en relació la societat civil i els projectes arquitectònics d’arrel eclesial com era el cas del Concurs de Idees per a l’Església de la Pietat de Vic o la Reforma de la llibreria Claret. Presentem ara una altra iniciativa que s’ha esdevingut aquest darrer semestre dins del marc universitari, a l’assignatura de Taller de Projectes d’Arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallés, a càrrec de l’alumne i arquitecte tècnic Albert Garcia Romeo (seguir llegint)

"Jenseits" (més enllà, al viaducte)

Què és un viaducte? Certament un lloc de pas, d’entrada i sortida, un de tants no-llocs de l’anonimat actual que l’ús quotidià acaba convertint en un krono-topos, és a dir, un lloc de referència vital. Aprofitant la forta metàfora que inspira aquesta construcció, arrelada en la concepció de l’homo-viator (entendre l’home i, per extensió, el creient, com a camí, procés i pelegrinatge), l’església de Zúric ha trobat un racó en uns dels arcs dels viaductes de la ciutat a partir del qual ha desenvolupat el projecte “Jenseits” (Més enllà), un espai de trobada al servei dels joves. Aquest projecte ens indica que entendre i interpretar creativa i simbòlicament la ciutat dóna noves oportunitats per a l’acció pastoral. Podeu mirar el vídeo i la traducció de l’alemany que ens ha facilitat la Rosa M.S. des de Bayreuth al bloc de "Betel. Arquitectura, art i religió".

Una d'escolans

Un antic company de la teologia m'ha demanat que li faci uns dibuixets per una trobada d'escolans tipus les "vinyetes dominicals". M'ha fet gràcia tornar a fer dibuixos ràpids, més encara recordant els temps aquells en que jo també era un" escolà-rataplà-menja-rates-per-sopar", i ho era de cap a peus i amb un domini de l'incensari envejable (bé, també vaig fer alguna destrossa...). Us deixo amb un dels gargots que li he passat.

Reforma de la llibreria Claret

Un dels objectius d'aquest bloc és oferir exemples de bones pràctiques de l'arquitectura en els edificis d'àmbit religiós. Tot i no ser pròpiament un espai sagrat i estar subjecta a la llei de la oferta i la demanda, una llibreria no deixa de ser un petit temple de la cultura i el pensament, més encara quan es tracta d'una llibreria especialitzada en l'àmbit religiós. Presentem aquí, breument, la reforma de la Llibreria Claret. (seguir llegint)

El CO La Salut Alta estrena bloc

L'Anna Santiago, que ja va iniciar-se en el món blogger a rel de la seva estada a l'Equador amb el seu espai "Que tinguem sort", m'ha fet saber que en el seu nou lloc de treball han iniciat un projecte de comunicació on-line a través del bloc de la Fundació Privada Salut Alta.

Es tracta d'un bloc força ben pensat on es dónen a conéixer les múltiples activitats que es desenvolupen al Centre Obert La Salut Alta, vinculat a la Capella de Sant Joan Baptista de Badalona (depenent de Parròquia de la Mare de Déu de la Salut i confiada a la Companyia de Jesús). Donant un cop d'ull per la seva història sorprén l'atenció al barri i la tasca ben feta que realitzen. En pocs anys han aconseguit detectar les necessitats dels infants del barri, donar-hi resposta, cercar complicitats i crear una estructura reconeguda com a Centre Obert, fet que els ha portat a comunicar les plantes baixes dels edificis de l'entorn en una operació de reforma ràpida i ben programada, a part de crear un equip de professionals i voluntaris d'un volum considerable.

En definitiva és una iniciativa social que mereix ser re-coneguda (de fet, va rebre el Premi de la Fundació Lluís Carulla fa uns quatre anys).

"Forma i Esperit", projecte d'estudi becat per la Fundació Joan Maragall

Ahir em va ser comunicat oficialment que la Fundació Joan Maragall m'ha concedit una beca d'estudi per a relitzar el treball "Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic", que realitzaré dins del marc dels estudis de la llicència en teologia a l'Institut de Teologia Fonamental si tot segueix el ritme previst. Aquesta beca serà publicitada durant l'acte d'inauguració acadèmica del proper curs 2010-2011 de la FJM que es farà el 7 d'Octubre, juntament amb la presentació de l'altra persona becada, l'Anna Punsoda Ricart, que ha presentat un projecte de treball sobre "El pensament polític de Joan Maragall".

El que es presentava com un projecte poc a poc va agafant cos i aquest vertígen encarnatori provoca el doble sentiment d'alegria, per la confiança, i alhora de responsabilitat. He trucat a la porta, m'han obert i em conviden a seure amb ells (Ap 3, 20), ara he d'entrar-hi i això demana compromís i esforç. D'entrada hauré de perfilar millor l'objecte d'estudi perquè cal ser realista i veure què es pot fer en un any sense perdre's en l'intent. Alhora, espero que aquesta oportunitat pugui ser acompanyada per vosaltres a partir del bloc "Betel. Arquitectura, art i religió", on aniré publicant notes sobre aquest estudi com un Hansel i Gretel que va deixant caramels per seguir el fil d'un discurs que encara no sé exactament cap on em durà tot i que espero, però, que pugui ser d'utilitat a la finalitat que es proposa la FJM.

La pelu... fer un reset està molt bé!

A vegades cal fer un "reset" amb tots els remordiments i els mals rollos que un va acumulant... això és el que he volgut expressar amb el prega-rock de "La pelu", del grup "pepet i marieta". Us deixo amb el video.

Concurs de idees per l'Església de la Pietat de Vic

Tot i que ja fa un parell d’anys de la convocatòria i la resolució del “Concurs d’idees per l’adaptació del conjunt de la nau central de l’Església de la Pietat a nous usos per la ciutat de Vic”, crec interessant fer una mirada retrospectiva sobre aquesta iniciativa perquè considero que té aspectes que poden ser referents de cara a d’altres parròquies i temples en situacions similars.

L’Església de la Pietat presentava problemes estructurals i calia una reforma. La Parròquia amb el suport del Bisbat, va fer front a les despeses de la consolidació de l’església així com l’adecentament com a lloc pel culte l’espai –templet dels Sants Màrtirs-.

Un cop acabat aquest procés l’espai de la nau central és va fer servir per a diferents actes culturals i religiosos, veient el procés que seguia, la comissió de Cultura de la parròquia , amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic i la Delegació d’Osona del COAC (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya), va presentar un Concurs d’Idees per la nau central del temple. El concurs va tenir ressò en els mitjans de comunicació i s’hi varen presentar 57 propostes. Aquest volum de idees hauria estat impossible d’assolir per adjudicació directa a un despatx i es va poder contemplar en una exposició de tots els treballs que es va fer posteriorment a la seu del COAC a Vic (podeu veure totes les propostes premiades aquí). En resum, convocar un concurs de idees és, malauradament, una forma poc habitual de resoldre problemes comuns d’espais eclesials que poden oferir més servei a la societat civil sense perdre’n el seu ús principal. (llegir més a catalunyareligio.cat)

Arquitectura religiosa a la Universitat de Barcelona

Els propers dies 5 i 7 de Juliol he estat convidat a participar a les taules rodones «L’expressió artística del fet religiós: la religió en les arts» i «Arquitectura i espai sagrat: la representació de l’espai sagrat en la societat actual», respectivament, dins del curs d’estiu de la UB «Simbologia religiosa a l’art i la cultura» que coordina el Sr. Francesc Grané i Terradas, professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL i director del Centre Edith Stein.

Segons diu la presentació del curs: “La simbologia religiosa és present, de manera molt destacada, en el patrimoni artístic i cultural europeu. En els darrers anys, però, s’ha produït una desvinculació cada cop més gran entre aquest llegat i el seu origen sagrat, argumentant una significació no religiosa que, en molts casos, s’ha consolidat. (...) Aquest curs té per objectiu estudiar l’origen dels símbols artístics i culturals com a expressió d’un conjunt de vivències vinculades al cristianisme.”

Aquesta qüestió, que ja han tractat publicacions prou conegudes com “Hem perdut l’oremus”, de Salvador Alsius, o “Diccionari de símbols cristians”, de Mn. Lluís Maria Vericat, és un tema present en el debat actual, especialment pel que fa a l’ensenyament de la Història de l’Art i de l’enfoc cultural de l’assignatura de Religió a les escoles. Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació als qui han fet possible aquest curs, tot i que no deixo de preguntar-me si, de cara al futur, aquest serà un tema al que els estudiants opcionalment hauran de recórrer només en la seva etapa universitària. De confirmar-se aquesta hipòtesi es constataria l’empobriment del nivell general de la cultura, però entre el “res” i “l’alguna cosa” sempre prefereixo la darrera, per això està molt bé que s’ofereixi aquest curs d’estiu.

Des del camp de l’arquitectura recomano la lectura de “La idea de ciudad” de Joseph Rykwert, del qual Eugenio Trias va fer-ne un resum genial a l’article “Sol de invierno” el passat Nadal. En aquesta obra es reivindica el mateix que preten desvetllar el curs “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”: les arrels metafísiques de la comunitat humana que ha quedat desdibuxada pel trencament de tot límit que es va donar amb la modernitat. Intento explicar-me: Des de que Nietzsche va esborrar la línia de l’horitzó, els homes hem perdut la referència del transcendent en la nostra cultura i, amb ella, hem anat esborrant també els límits de les antigues muralles de les ciutats, dels camins i, fins i tot, dels límits horaris. La ciutat, a imatge i semblança de les nostres vides, es presenta ara com l’urbanisme “sprawl”, desparramada i dispersa com tan bé va mostrar la pel·lícula “American Beauty”. Així, la ciutat de la sobremodernitat es caracteritza per la alienació esquizofrènica de l’home en un món sempre en marxa (on-line) i en xarxa, on ja no es viu en un “krono-topos” sinó en un doble espai constantment a cavall entre l’actual i el virtual, aquesta mena de “u-topos” descrit per Marc Augé a “Los no lugares. Espacios del anonimato”.

Què és doncs la ciutat segons Joseph Rykwert? La ciutat és la sol·lució a una malaltia humana que és la necessitat de significat, un lloc on poder afirmar-se, un krono-topos habitable:

“Resulta difícil imaginar una situación en la que el orden formal del universo pudiera ser reducido a un diagrama de dos coordenadas que se cortaban en un plano. Pero ésto fué lo que ocurrió exactamente en la antigüedad. El romano (...) podía deletrear en sus instituciones cívicas la totalidad del universo y su significado, de forma que se encontraba perfectamente situado en él.

Nosotros hemos perdido todas las hermosas certezas acerca de la forma en que funciona el Universo y ni siquiera sabemos si está en expansión o se contrae, si fué producido por una catástrofe o si se renueva constantemente. Esto no nos exime de buscar algún fundamento para la certeza de nuestros esfuerzos por dar forma al entorno humano. No es ya verosímil que encontremos este fundamento en el mundo que los entendidos en cosmología están remodelando contínuamente a nuestro alrededor. Esto nos obligará a buscarle sentido dentro de nosotros mismos, en la constitución, en la estructura, de la persona humana”. (“La idea de ciudad” de Joseph Rykwert. Edicions Sígueme. Salamanca 2002)

Arquitectura iconogràfica = Arquitectura inhabitable

Un dia d'aquests vaig anar a visitar la Ville Saboye de Le Corbusier, a Poissy, a les afores de París. Estèticament és un 10. Iconogràficament és un 10. Com a mostra pedagògica de l'arquitectura moderna és un 10. Resumeix els cinc punts del manifest modern de Le Corbusier exemplarment (promenade arquitecturale al terrat, planta lliure, finestra correguda, etc)...

El més curiós però, va ser tafanejar la correspondència entre la propietària de la casa i Le Corbusier. Hi havia un moment en que la propietaria deia una cosa així: "Ara que vosté ha reconegut finalment que aquesta casa no és habitable s'hauria de fer càrrec de les despeses i no dedicar-se tant a promocionar-se amb la seva obra". Resulta que la casa era un desastre a nivell de comfort. Hi havia humitats, filtracions i es passava fred, etc. Que això li passés a qui després anava dient que un edifici era una "màquina d'habitar" no deixa de tenir la seva ironia.

El mateix li va passar a en Frank Lloyd Wright amb la seva icònica Falling Watter: era inhabitable. Tant en un cas com l'altre els propietaris han sacrificat el seu somni d'una llar per oferir una obra d'art plàstica en 3D a la humanitat. No sé si n'estaran gaire contents.

Himne de l'amor (Sant Pau)

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.