Caspar David Friedrich, pintar amb els ulls de l'interior

Deixeu que us presenti el meu pintor preferit, en Caspar David Friedrich (1774-1840), el màxim exponent del romanticisme nòrdic. Permeteu-me el "rotllo" especialment ara que m’han aprovat notablement el treball que he presentat a l’escola d’arquitectura sobre el pintor (al·leluia!). D’en Friedrich cal destacar diferents aspectes:

1_ Una forta convicció religiosa: En Friedrich va ser un home de profunda espiritualitat. Educat en un ambient moralista va saber lligar la contemplació de la natura al fet religiós. Estava vinculat a un grup de piadosos que feien lectures de l’evangeli vora el fred mar bàltic. L’Otto Runge (un altre pintor romàntic alemany) i ell es van encarregar del projecte d’una capella que va quedar incomplerta a causa de la invasió d’alemanya per les tropes napoleòniques el 1808.
2_ Un art compromés: En Friedrich se la va jugar més d’una vegada en els temps de l’ocupació napoleònica. A casa seva es llegien obres literàries de fort contingut nacional germànic i els seus quadres eren una al·legoria de la resistència del poble alemany a les barbàries dels francesos.
3_ Un pintor menystingut: En Friedrich, a semblança de tants d’altres, va patir la persecució. El restauracionisme el va demonitzar per les seves idees lliberals encara que aquestes tinguéssin un fort component religiós i nacional. Davant aquesta marginació, en Friedrich va seguir fidel a les seves creençes. Només a finals del s.XIX començà a ser reconegut pels crítics europeus. Una de les seves formes de resistència era seguir pintant personatges contemplant la natura vestits amb trajos alemanys antics, els mateixos que van usar els milicans alemanys per la resistència anti napoleònica. Del seu quadre “Dos homes contemplant la lluna” en diguè bromejant “estan duent a terme activitats demagògiques”.

Una obra: Monjo enfront el mar
De la prolífica obra del pintor m’agradaria parlar-vos de “Monjo enfront el mar” (1808/10). Aquest quadre va suposar tota una revolució en la seva època. Cal destacar-ne la desantropomorfització del paisatge. Aquest és el primer quadre en el que l’home, una minúscula figura solitaria en el quadre, no és el protagonista, sinó que és un espectador d’una natura que mena a la melangia i al terror. El quadre deixa que la natura sigui la protagonista, l’home s’aparta i contempla la seva enyorada unió amb una Natura que apunta al transcendent, aun estat original més feliç. En Friedrich va dur la seva idea fins a darrer terme esborrant, àdhuc, els baixells que ell solia pintar en els seus paisatges de marines.

Per altra banda, el quadre és una patada a la pintura del renaixement, on l’home era la mesura de totes les coses (Protàgores) fins al punt que la perspectiva amarava tots els espais. Aquí no hi ha perspectiva. Tan sols tres plans autònoms sobreposats l’un a l’altre (terra, mar i cel) que provoquen el sentit de il·limitació en l’espectador fins al punt que un crític en digué que “aquest quadre és com si a un li haguéssin tret les parpelles”.

Bibliografia
“El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, Vol I, La filosofia trascendental. Kant” Eusebi Colomer. Edit. Herder. Especialment recomano l’apartat de la Crítica del Judici.
“Cartes sobre l’educació estética de l’home” Schiller.
“Friederich” Norbert Wolf. Edit. Taschen (És en qui m’he basat perquè es tracta d’un monogràfic sobre el pintor)
“El Romanticismo” Hugh Honour. Edit. Alianza Forma
“La atracción del abismo. Un itinerario por el paisaje romántico” Rafael Argullol
“La pintura moderna y la tradición del romanticismo nórdico” Robert Rosenblum. Edit. Alianza Forma

Pasqua Jove Claver’07... en marxa!

Aquesta tarda, en Xavi ha convocat a l’equip de la comissió dels “creatius” de la Pasqua Jove Claver d’enguany al Casal Loiola. Tornar-nos a veure per posar fil a l’agulla a la preparació de la Pasqua Jove ha estat una alegria. Com sempre ens sol passar en les primeres reunions, hem anat passant de idea genial en idea genial fins al punt que el concepte “pluja d’idees” es converteix en una tormenta apassionada. Però res d’això importa ara. Estem fent pinya per a preparar uns dels dies més assenyalats de la nostra fe i això és el que compta.

Gràcies, Senyor, per aquesta colla d’amics esbojarrats que, any rera any, ens ho passem la mar de bé planejant com fer arribar el sentit de la nostra fe a tants joves. Què farem aquest any? Ens llençarem a fer videoclips? Farem un “happening” per a presentar l’eix litúrgic del dia? Tan se val! Tu ets qui portes aquest tinglado i, cercant animar la fe d’altres, animes la nostra fe. TSKV !!!

Fotografies Pasqua Jove Claver 2006

Enxar-Txad, experiència missionera per a universitaris al Txad

Dades generals de l’experiència
- Un camp de treball al Txad (Àfrica) de principis de Juliol a mitjans d’Agost per a joves en els últims cursos de carrera amb ganes de descobrir el continent africà i de deixar-se tocar per una experiència espiritual forta.
- L’experiència inclou el mes i mig d’estada al Txad més 4 caps de setmana previs (de febrer a juny) i algunes trobades posteriors.

Característiques de l’experiència
- "Enxartxad" és una experiència de descobriment, de coneixement, de presa de contacte amb un continent, l'Africa, i una cultura, la txadiana.
- Però sobre tot, és una experiència d'amistat amb persones concretes. Busquem que cada jove català tingui un jove txadià (un correspondant) amb el qual pugui entrar en una amistat més estreta. Que estiguin en contacte via e-mail ja abans de la nostra arribada, que es pugui visitar la seva família... Així aquest jove txadià és també el qui pot ajudar al jove europeu a entendre tantes coses diferents, i difícils d'entendre
- Les activitats: El que fem allà per entrar en relació és "el que podem", "el que sabem": donar un curs d'informàtica; col·laborar amb les religioses de la Mare Teresa de Calcuta; conviure i fer amistat amb malalts de SIDA, col·laborar en un hospital (Goundi) i en un dispensari (Maïngara), jugar amb els nens dels poblats dels voltants... Es fan també una sèrie de trobades i debats, sempre junt amb els correspondants, amb persones que ens poden ajudar a comprendre millor la realitat frapant del país.
- Un punt esssencial és el testimoni de vida dels missioners amb qui compartim comunitat, feina, sopars, xerrades: jesuïtes europeus com l'italià Luiggi Lomazzi, o africans com el Nestor o el Robert; missioneres de la caritat (Mare Teresa de Calcuta) com sister Tobias, Canisius o Agustine; maristes com l'Esteban, salesians com Francesco...

El nom
"Enxartxad" és un joc de paraules: "enxarxa't", que significa "entra en la xarxa", en una xarxa de relacions, d'amistat, creant ponts entre cultures tan llunyanes (però tan properes) com Europa i Africa; i una xarxa que ens "enxarxa" en concret amb el Txad.

L’origen
L’experiència que hem pogut realitzar els estius del 2004, 2005 i 2006 és una mica somni fet realitat. La Companyia em va enviar al Txad durant dos anys (1995-97) com a part de la formació de jesuïta i des d'aleshores acaronava el somni de poder-hi tornar amb joves d'aquí, per a fer-los descobrir una cultura tan apassionant, una gent tan captivadora, malgrat les pobreses i dificultats reals del país. M'il·lusionava pensar el que podria donar de si la trobada i l'intercanvi entre joves catalans i txadians. Els uns tenen riquesa material, formativa, teconològica... coses que manquen terriblement a l'Africa. Però els altres, i aquesta és la sorpresa per a molts joves europeus, són rics en humanitat, en calor humà, acollida, en fe, en dignitat dintre de les dificultats, en il·lusió pel futur malgrat que la realitat sembla contredir-ho..

A qui va adreçada l’experiència?

Per acabar, algunes dades més concretes per a aquells que poguessin interessar-se en aquesta experiència. Edat mínima: 21 anys. Sexe: nois i noies.
- Recerca personal: convé que siguin persones amb una certa maduresa i en recerca personal, que estiguin cap al final dels estudis, o quan comencen la vida professional. En efecte, l'experiència vol introduir elements vitals i forts en aquesta recerca de què fer, vol introduir un coneixement captivador de l'Àfrica, que compromet seriosament amb els altres: amb els nostres germans del Sud i els d'aquí.

- Recerca espiritual: cal tenir ganes de viure una experiència que té molt de recerca espiritual. No cal tenir una pràctica sagramental actual, ni pertànyer a cap comunitat, però sí cal que la persona sàpiga que en l’experiència busquem molt l’aprofundiment espiritual, el compartir en grup, el clima de pregària etc... i per tant cal que aquest punt, que és cabdal en l’experiència, l’interessi molt.

- Nivell mínim de Francès: és la llengua d’aquest ex-colònia francesa. Alguns joves han vingut havent fet només un curs intensiu de Francès, unes 100 hores, encara que quan més francès se sàpiga, millor es podrà comunicar amb les persones d'allà i millor anirà l'experiència.

- Cal tenir un cert bagatge de voluntariat fet aquí, tenir un cert itinerari de servei ja fet aquí.

- Convé una certa capacitat de viure “a la intempèrie”: ens trobarem amb un clima dur, “bitxitos”, febrades...

- Disponibilitat de temps: Estada al Txad: dura de principis de Juliol a mitjans d’Agost.Caps de setmana de preparació: un al mes de Març a Juny.Trobades posteriors: Participació en algunes campanyes per donar a conèixer el Txad. Un cap de setmana de “pair” inicialment l’experiència.Experiència de 5 dies d’Exercicis Espirituals (preferiblement durant el Nadal posterior a l’estada al Txad).

Bonhoeffer i Casaldàliga, no us ho perdeu

Us proposo visitar dues exposicions sobre dos personatges impressionants. L’un, pastor evangèlic (protestant), l’altre, bisbe catòlic. L’un, alemany tot i haver viscut a Barcelona, l’altre, català de Balsareny tot i haver viscut la major part de la seva vida al Brasil. L’un, assassinat pels nazis durant la segona guerra mundial, l’altre, s’ha escapat més d’una vegada del martiri per la justícia. L’un, és referència per als cristians que han de viure en una Europa secularitzada, l’altre, és una referència de la teologia de l’alliberament llatinoamericà... Són en Dietrich Bonhoeffer i en Pere Casaldàliga.

“Dietrich Bonhoffer, Cent anys”. Organitza la Facultat de Teologia de Catalunya i l’Església Evangèlica de parla alemanya de Barcelona. Lloc: vestíbul la Facultat de Teologia e Catalunya, edifici del Seminari Conciliar de Barcelona (Balmes / Diputació)

“Pere Casaldàliga, una veu per a l'esperança”. Al Palau Robert . Del 16 de Gener a l'11 de Març.

Esplai Al Vent: L’Esplai terapèutic

Des del dijous al migdia que no em trobava gaire bé. Vaig veure que tenia febre i, molt a desgrat meu, em vaig posar a guardar el llit (de fet el guardo i desguardo cada dia perquè durant el dia guardo el matalàs de peu i a la nit el poso a terra i dormo com veieu en la fotografia del publireportatge que em va fer el Roger). Vaig recuperar moltes hores de son però em fastigueja el fet d’haver de perdre un temps preciós ara que s’atansen els examens.

Així vaig anar tirant mig endormiscat fins el divendres a la tarda, moment en que ja em vaig trobar millor i em vaig dedicar a preparar la nit d’esplai a la pàrrox. Un cop posat en la dinàmica, se’m va passar la resta del dia fins a la una de la nit volant. Avui m’he aixecat millor, amb el cor plé del bon regust de la nit d’esplai.

Gràcies, Senyor, per l’Esplai sanador. Gràcies pel sopar previ que vam fer a casa amb els monis del Reforç Educatiu i els monis de l’esplai per planificar la ruta de l’estiu. Gràcies pel pare ecuatorià que va inscriure en Joao i la Melani, aquests infants recent immigrats, tan ben educats, que encara no s’han deixat corrompre per l’ambient del barri. Gràcies pel bon humor i l’alegria de’n Saïd, aquest monitor àrab que no sé què ha trobat en nosaltres. Gràcies pels monitors que tant s’estimen aquests infants tot i que sovint no són recompensats afectivament per ells. Gràcies per la constància de la Mercedes, que sempre se’n recorda de tot. Gràcies pel PPA que, malgrat arribar cansat de tota una setmana de treballar d’advocat laboralista de jutjat en jutjat, gaudeix i s’admira de la curiositat del grup de confirmació... Si l’any vinent em toca canviar de missió, com segurament serà, em sabrà molt greu deixar un tros de la meva vida en aquest esplai que he vist néixer.

El bloc de l'Annasanti, des de Guayaquil (Equador)

Ahir va posar en marxa el seu bloc l'Annasanti , que aviat marxarà de voluntaria dos anys a Guayaquil, a l'Equador. Durant aquests darrers anys s'ha estat formant amb el VOLPA (Voluntariat Pedro Arrupe) que és l'ONG que gestiona el tema del voluntariat al tercer món des de can jesuïta. Esperem que sigui una experiencia reeixida i que, ben aviat, tinguem notícies seves des de l'altre costat del "charco". Si més no, a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, a on ha estat col·laborant en les activitats en el lleure, la trobarem a faltar. Molts ànims i endavant, Annasà!

En Mel Gibson i els jesuïtes... en Kino va al cinema

El passat diumenge La Vanguardia es feia ressò de les círitiques que ha rebut la darrera pel·lícula de Mel Gibson, “Apocalipto”. Es destacava la violència, l’ús estereotipat de la cultura Maya, etc.
El més sorprenent és que ara el director nord-americà està pensant en fer una pel·lícula sobre el Pare Kino sj , un antic jesuïta del segle XVII d’origen italià que fou dels primers en muntar missions a California i al nord de Mèxic. Pobre Pare Kino!, ja ens podem anar calçant! a veure quina una en fa ara en Mel Gibson!. De moment no s’està de res i ja ha contractat a l’Antonio Banderas per a fer de protagonista (qui, per cert, a part de tenir un tiet jesuïta, ja va fer de jesuïta en una altra pel·lícula en la que suposadament es trobava el cos de Crist). També hi figuraran la Penélope Cruz i en Benicio del Toro.

Test sobre l’amor

“Si ets pacient i comprensiu,
si deixes parlar als altres i escoltes de veritat;
si procures entendre el seu missatge i et poses en el seu lloc;
si no et consideres un mestre, sinó tan sols un caminant;
si et sents tan pobre que tot ho esperes de tots;
si no et creus destinat a donar el darrer toc, sinó, més aviat, consideres que la veritat no es diu però que es construeix entre tots;
Si no t’importa que els teus plans siguin rebutjats, és a dir, que siguin els altres els que et facin la planificació;
Si no vols tenir el blat en el sac i ben lligat, i creus que caminant es fa camí;
Si no cerques la teva perfecció individual (doncs mai és possible assolir-la), sinó que creus que ningú es salva sol com tampoc es condemna sol;
Si et sents solidari de tots els qui pateixen encara que no semblin qüasi ni persones (doncs hi ha moltes maneres de no viure com una persona) i lluites per alliberar-los juntament amb molts d’altres;
Si no t’irrites i deseperes perquè els altres veuen les coses d’una manera diferent ans, al contrari, sempre els justifiques;
Si als qui no t’entenen no els guardes rancunia simó que, més aviat, els aculls amb tendresa;
Si ets capaç d’excussar-ho tot, de disculpar-ho tot, però t’esforçes per crear al teu voltant un clima de crítica intel·ligent;
Si ets capaç de creure en tots;
Si ets capaç d’esperar en les possibilitats de canvi que resten en tu mateix i en els altres;
Si ets capaç de confiar en Déu, malgrat no entenguis els seus camins;
Si ets capaç d’estimar sempre...

FES EL QUE ET DÓNI LA GANA, EL QUE VULGUIS, EL QUE T’ABELLEIXI, EL QUE MÉS ET FRAPI !!!

I benaurat seràs si tens la mania de fer feliços als altres, millor dit, si et sents feliç sent l’acompanyant en la recerca del seu propi camí i llur felicitat... (doncs l’experiència no es pot transmetre. Cadascú se l’ha de fer)
(basat en 1 Corintis 13, 4-7. Extret del Tractat de Teologia Pastoral d’en Ramon Prat)

Escriure o viure

“My life has been the poem I would have writ,
but I could not both live and utter it”

“La meva vida ha estat el poema que m’hauria agradat escriure,
però no hauria pogut pas alhora viure’l i escriure’l.”
(Henry David Thoreau)

Ja porto una temporada llarga escribint aquest bloc i sovint em pregunto el perquè. A voltes estic temptat de deixar d’escriure-hi i viure la vida i ja està. Temps per a escriure i comunicar-se és temps que deixo de fer altres coses... val la pena?. Sovint penso que els grans personatges no ens han deixat res escrit, ni Jesús de Natzaret (que probablement no en sabia), ni Sòcrates, ni tants d’altres. Si aquesta vida i les reflexions que m’assalten valen la pena ja hi haurà algú que les reculli i, si no, doncs bon vent i barca nova, “que nos quiten lo bailao”.

Hi ha personatges, però, que m’empenyen a seguir aquesta tasca. A no viure-ho com una disjuntiva sinó com una vocació. Us deixo amb algunes cites:

“Écrire – Puissance du papier blanc. Écarter les termes imprécis - les mauvaises formules – les clichés – les platitudes... ce n’est pas ça – ni ça – ni ça. Toujours: écarter les associations mécaniques – Écarter l’imagination. Se défendre de penser.” (Simone Weil)

“La inmensa mayoría escribe porque busca la fama y el dinero, por distracción, porque meramente tienen facilidad, porque no resisten la vanidad de ver su nombre en letras de molde.
Quedan entonces los pocos que cuentan: aquellos que sienten la necesidad oscura pero obsesiva de testimoniar su drama, su desdicha, su soledad. Son testigos, es decir los mártires de una época. Son hombres que no escriben con facilidad sino con desgarramiento- Son individuos a contramano, terroristas o fuera de la ley.” (Ernesto Sabato, El escritor y sus fantasmas)

“La vida em confia un munt d’històries, que jo hauria d’exposar i contar alhora, en termes clars, a tots aquells que no saben llegir a llibre obert el text de la vida. Déu meu, tu m’has donat el do de llegir. Voldràs donar-me també el d’escriure?” (Etty Hillesum)

Credo espectacular: Callar, escoltar, aplaudir

Callar.
Callar és prendre l’abnegació com a porta d’entrada a la humanitat.
Callar és fer un forat en una agenda atapeïda.
Callar és l’acompanyament primari en els moments dolorosos.
Callar fa que un humà es diferenciï de l’animal per la seva capacitat d’abstenció de l’instint: puc menjar, puc fornicar, puc assassinar, puc desitjar, puc posseir materialment o afectivament... però m’abstinc.
Callar és el dejuni de la paraula, fer silenci, deixar la xerrameca de banda, abandonar-se a l’Absolut.
Callar és la virtut que posa a ratlla la gula existencial, posa límit a l’expansió egocèntrica del jo.
El meu Déu és un Déu que calla:
El meu Déu calla en la creació, abandonant-la a les lleis físiques, no hi ha graffiti natural que ens parli directament de la seva existencia. Déu s’ha retirat del món per tal que ell sigui.
El meu Déu calla en l’Antiga Aliança, deixant-se prendre l’Arca de l’Aliança, deixant-se maltractar pel seu poble infidel, en el cant del servent de Jahvé...
El meu Déu calla en el misteri de l’encarnació, en l’exili a Egipte, en els anys ocults de Natzaret i en el misteri de la passió.
El meu Déu calla en una església menystinguda pels valors del món.
El meu Déu calla penjat en un camp de concentració.
El meu Déu segueix callat avui en dia en un continent africà silenciat i adolorit, en guerres invisibles a l’opinió pública, en el dolor de tots els homes i dones d’aquest món.

Escoltar .
Escoltar és disposar-se per a rebre l’altre, fer un lloc per a l’estranger, l’aliè.
Escoltar és estar atent, concentrar-se per a acollir la Veritat i la Bellesa del món.
Escoltar és adquirir la saviesa, assaborir el que ens és donat.
Escoltar és defugir del voluntarisme per deixar que l’Altre actuï en nosaltres.
Escoltar és el veritable estudi, veritable pregària, veritable obediència (ob-audire)
Escoltar és sortir del propi voler, amor i interès.
El meu Déu és un Déu que escolta:
El meu Déu escolta dins seu la crida de l’amor que vol ser creació.
El meu Déu escolta la petició d’Abraham per salvar els seus conciutadans.
El meu Déu escolta el clam del poble esclau a l’Egipte dels faraons.
El meu Déu escolta el plany del pobres en la figura dels profetes.
El meu Déu escolta la pregària del seu Fill tant en l’alegria com en la dissort.
El meu Déu escolta encara per les orelles d’una església atabalada per la cacofonia imperant.
El meu Déu segueix escoltant al costat dels infants a l’escola, per les xarxes d’internet i per les crides deseperades dels immigrants abandonats al desert.

Aplaudir.
Aplaudir és posar-se mans a la feina des del lloc adequat.
Aplaudir és demanar perdó als ocells del camp.
Aplaudir és reconèixer amb la vida que Ell ens ha estimat primer.
Aplaudir és reconèixer una altra lectura de la realitat.
Aplaudir és l’acció correcta.
El meu Déu és un Déu que aplaudeix:
El meu Déu aplaudeix cada cosa que ha creat perquè és bona.
El meu Déu aplaudeix la fe d’Abraham i hi fa aliança.
El meu Déu aplaudeix la dignitat humana alliberant al seu poble de l’esclavatge.
El meu Déu aplaudeix la fe de Moisès deixant-li veure les seves esquenes.
El meu Déu aplaudeix la humanitat amb la vinguda del seu fill, aplaudeix els pobres i senzills, aplaudeix l’amor en la creu.
El meu Déu aplaudeix encara per mitjà del treball i la manera d’estar en el món de tots els homes de bona voluntat.

Carpe Diem... Viure amb intensitat.
“Me’n vaig anar als boscos perquè volia viure sense pressa. Volia viure intensament i extreure’n tot el suc a la vida. Deixar de banda tot el que no era vida per no descobrir, a l’hora de la meva mort, que no havia viscut” (Henry David Thoreau, “Walden, o la vida als boscos”).

Quan era adolescent em va marcar molt la pel·lícula “El club dels poetes morts”, que me va fer descobrir la filosofia del “Carpe Diem” i els textes de Henry David Thoreau i Walt Withman, als quals vaig llegir en el llibre “Carpe Diem, antologia del club dels poetes morts” de l’Editorial Íxia Llibres. Vaig viure la filosofia del Carpe Diem alhora que estava molt implicat amb les activitats de la parròquia (l’Hora 3, l’esplai, els camps de treball....), identificant viure intensament amb seguir l’evangeli. Uns anys més tard vaig creure que viure a tope passava per lliurar la vida sencera, inspirat pel poema de’n Lluís Espinal “Gastar la vida”, i vaig fer-me jesuïta... i encara ho segueixo creient.

Més endavant, vaig anar descobrint que “viure amb intensitat” sovint va molt més enllà de l’activisme. No m’hauria pogut imaginar que estar un mes en silenci perdut en un poble de la meseta castellana fos una activitat de vida intensa. El silenci i la trobada personal amb l’evangeli remastegat en la pregària de la vida em va donar la clau per a viure intensament més enllà, o més ençà, del que faig o deixo de fer. Per això, quan veig tanta falsa “intensitat” m’omplo de tristor. Per a mi la intensitat es lliura en el quotidià i la resta, en gran part, són punyetes. Si coneguéssim l’Amor de Déu no ens caldrien tantes evasions, tants cursets esotèrics, tants esports de risc que et tornen a deixar en un quotidià de baixa intensitat.

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí.” (Ernesto Sabato, “La Resistencia”)

Omple de sentit les ampolles de cava buides

Per aquestes dates els infants i monitors de l'Esplai Al Vent pentinem el barri i part de l’estranger cercant ampolles de cava buides en benefici del Casal-Menjador d’Estiu. No és que ens en donin gran cosa per reciclar-les, però creiem que és una bona excusa per sensibilitzar els infants i el barri sobre la tasca que fem a la Parròquia. Omplir de sentit ampolles buides que ja ha vessat el seu contingut, donar una altra oportunitat a coses que ens pensem caducades... no és una mala filosofia, oi?

Sectes New Age, uns apunts

A voltes, quan es parlava de sectes, jo em pensava que eren coses pròpies de països llunyans però, malauradament, vaig veient que a casa nostra també proliferen. Em fa gràcia els arguments que empren les sectes perquè, en el fons, són molt semblants a les grans discussions teològiques del cristianisme de tota la vida que van rebrotant una i altra vegada. Descriuré uns ítems:

1_ Dualisme: Algunes sectes, inspirades en la teoria del ying i el yang i d’altres doctrines orientals (zoroastrisme per exemple) parlen de l’existència de dos principis (el bé i el mal) que lluiten eternament, àdhuc post-mortem, fet que nega tota esperança possible. Aquesta dimensió dualista també és antropològica perquè es nega la “resurrecció de la carn”, tot allò que avui en dia entenem com a corporeïtat (les nostres relacions, la capacitat d’expressió, el llenguatge...). Espiritualisme “facilón” en definitiva.

2_ Escatologia mil·lenarista: Són els que prediquen que s’acaba el món i tota la pesca.

3_ Gnosis terapèutica: En aquestes sectes no salva l’estil de vida de Jesús sinó una mena de coneixement secret (que sovint s’ha de pagar). Fet que no encaixa per a res amb l’estil de Jesús que es passejava arreu anunciant gratis una bona notícia (que Déu és Pare) per a tots, especialment per als marginats.

4_ Sugestió grupal: Quan un grup de gent súper-motivada vol veure àngels, diables o extraterrestres, els acaba veient. El grup aliena als participants com en les gran concentracions nazis o la idolatria de les fans als concerts.

5_ Individualisme i manca de solidaritat social: Les sectes “new age” són súper individualistes. La “salvació” és quelcom interior que no té implicacions socials. Una alienació com una casa. No hi ha cap mena de compromís per la justícia que brolla del seguiment de Jesús. Sovint tot això es tapa amb doctrines del pal “ecologia interior” que parlen molt del cosmos i no fan res per canviar les estructures d’injustícia globals.

6_ El Vaticà ens enganya: És un argument summament “cansino” però que té molt ganxo (especialment explotat a partir de Codis da Vincis i cocktails esotèrics similars). Ara resultarà que Jesús era un marciano, el Vaticà ho sabia des del principi i ho ha amagat... venga ya!. Sovint aquest argument es recolza en escrits que amb proutes feines aporten novetats en l’estudi bíblic com els de la comunitat essènia del Qumran.

En definitiva: les sectes “new age” no s’empassen l’encarnació de Jesús, que es va fer “un de tants” (Fp 2). per acabar revestint-lo d’energies rares i teories marcianes. Dilueixen la humanitat de Jesús per fer-ne un Jesús de cotó fluix que encaixi dins un sincretisme dualista o panteista. Tot això lligat amb una teoria sanadora individualista i alienadora. Aquestes teories no són noves, són les desviacions que ha tingut la mateixa església al llarg dels segles que ha hagut d’anar corregint una i altra vegada. Recomano llegir el quadernet del professor de bíblia Xavier Alegre “Jesus, Judes, da Vinci ”.

Sant Esteve, el contrapunt del Nadal

Sant Esteve és el “second round” del Nadal, anar a dinar o visitar l’altra part de la familia. Nosaltres no en som una excepció i també tindrem festa grossa a can jesuïta després d’haver visitat les families respectives. També hem convidat una parella jove d'argentina que estaven sols.

Jo vull parlar d’una altra cosa: de Sant Esteve, el contrapunt al que ahir mateix celebràvem. En la iconografia oriental es presenta el Jesus del pessebre embolcallat de tal manera que apunta ja al que passarà, al cos embolcallat del crucificat. L’infant de les icones orientals és alhora el Jesús Històric i el Crist de la fe (el ressuscitat). Avui celebrem el primer màrtir cristià: Sant Esteve. Aquesta festa ens recorda que la celebració de l’esperança no oblida el testimoni (màrtir significa “testimoni” en grec). Celebrem el naixement de Jesus i, ja al dia següent, celebrem tot el que comporta: donar la vida. El relat del martiri de Sant Esteve el tenim narrat al Fets dels Apòstols , llibre de Sant Lluc que explica el pas de Jesus a l’Església, i fa tot de similituts entre la mort de Jesus i la de Sant Esteve: tots dos són acusats amb falsos testimonis, tots dos critiquen la doble moral de la religió institucional, tots dos són morts a les afores de la ciutat, tots dos moren perdonant als seus botxins.

En definitiva: la festa de Sant Esteve és llegida com una nota a peu de plana del pessebre i ens diu: “Eps!, al tanto!, aquest Jesús infant que ara neix és el que serà assassinat per les autoritats religioses i civils per anunciar que Déu és amor i és Pare que pren partit pels més desafavorits... vols seguir-lo? Doncs, aleshores, estigues preparat per a estimar com Ell malgrat tot, com l’Esteve”.

El pessebre i el dret a la vivenda

Ahir tarda hi hagué a la Plaça Sant Jaume una manifestació per reclamar el dret a una vivenda digna que no esclavitzi la vida. Resulta curiós que en la mateixa plaça hi hagi instal·lat un pessebre, ens recorda que el nostre Déu també és un Déu “sense-llar”, un precari transcendental, el mileurista diví. Com s’ho muntaria avui la jove sagrada família per tenir accés a una vivenda? Quants esforços ha de fer un fuster o un obrer per tenir-hi accés?. Cada pessebre és un reclam de justícia.

No és d’estranyar, doncs, que el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia hagi tret, curiosament per aquestes dates, un quadernet amb el títol “El dret d'accés a l'habitatge ” que reflexiona sobre les causes i les sol·lucions al problema de a vivenda. Més enllà de l’encariment del sòl o del benefici de les hipoteques cal ser conscients del barraquisme amagat que encara hi ha en barris com fondo o la Salut. Fa tres dies una educadora del barri del Polígon Gornal, a l’Hospi, explicava a un company de l’Esplai que s’han trobat amb el cas d’un infant de set anys que viu en un automòbil !.

Prega_rock, solidaritat crònica

En motiu del Nadal, l'equip prega_rocker ens hem volgut sumar a la campanya de la Marató de TV3 d'enguany per combatre el dolor crònic amb el treball " Solidaritat Crònica ", un conjunt de textos, pregàries i reflexions a partir de les cançons del CD de la marató. Tot plegat per aprofundir i empatitzar amb el cor i la butxaca en aquesta causa.

(Per cert, la noticia del prega_rock ha arribat a Hongria !!!)

Temple Virtual: darrera sessió.

Dilluns vàrem acabar el seminari de “Fonaments per a un Temple Virtual” tractant ja el nucli del que es pretenia: l’església i l’e3 (“tercer entorn, o telèpolis” seguint l’anàlisi de Javier Echeverría). Vam estar comentant els articles que cadascú havia escollit del simposi d'Església i informàtica que es va dur a terme a Mèxic el 2003 i, per altra banda, comentant alguns textos seleccionats de “Evangelio y ciberespacio” (aviat estaran penjats a la web del seminari ).

El temps ens va passar volant i vam fer una avaluació ràpida. Els participants estaven prou satisfets i se’ls notaven més ganes de seguir reflexionant-hi. Se’n van amb més “gana” i això està molt bé perquè si ens haguèssim limitat a visitar pàgines web potser hauriem estat més pràctics però la nostra tasca no seria aprofundida i, tractant-se d’un seminari a Cristianisme i Justícia , el que se’ns demana és profunditat, reflexió, fonamentació. La posada en pràctica ja dependrà de la creativitat que cadascú o en grup pugui fer a part.

Què cal fer ara que ja s’ha acabat el seminari? Apunto alguns ítems:
1_ Seguir investigant i aprofundint la bibliografia i les fonts que hem anat descobrint.
2_ Seguir en contacte amb els participants del seminari a partir de la plana web del Temple Virtual.
3_ Preparar una trobada amb informàtics d’àmbit confessional o no.
4_ Visitar l’autor del llibre “Evangelio y ciberespacio” a París.
5_ Anar elaborant un possible quadernet de Cristianisme i Justícia.
6_ ... seguir cercant l’humor de tot plegat! (Xavi, gràcies per la vinyeta de El Roto!)

pd: Si algún lector vol col·laborar amb nosaltres estarem encantats de la vida!

Premis d’educació en el lleure Lluís Carulla

Vaig quedar amb l’Annasà el divendres al matí sota una pluja de justícia a Aribau/Diagonal per presentar el treball realitzat en l’Esplai Al Vent! a la Fundació Lluís Carulla . Han estat quatre díes de força treball. De definir un munt de coses que teniem a mitjes (l’ideari, els objectius, la metodologia educativa...).

No sé si ens donaran un premi a l’experiència educativa en el lleure reeixida però, així i tot, ha estat una oportunitat molt maca per a formular coses viscudes en clau pedagògica. El que agraeixo profundament són testimonis i amistats com els de l’Annasà, una noia que va quedar “tocada” per les colònies i el reforç educatiu a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge i que demostra el seu interés tirant-se tot un feix d’hores picant tecles per a fer el treball que hem presentat.

El "prega_rock" surt a la premsa italiana!

Pensàvem que després de l'aparició del prega_rock al telenotícies de TV3 per Setmana Santa seria el sostre mediàtic d'aquesta iniciativa però... no! ara hem traspassat fronteres i mars!. Resulta que la periodista catalana Miriam Díez em va demanar informació sobre el prega_rock per tal d'aparèixer a la premsa italiana i així ha estat. Si us fa gràcia llegir sobre el prega_rock en italià cliqueu aquí (SIR, Servizio Informazione Religiosa). Per a veure els prega_rock cal anar a jesuites.net

La font de la donzella, descobrint l'Ingmar Bergman

Durant aquest pont he pogut veure un gran pel·lícula del director suec Ingmar Bergman: “La font de la donzella”. M’he quedat realment frapat per aquesta obra cinematogràfica i la tinc present al llarg del dia. Recordo cada expressió, cada conversa, res és superflu, tot s’esdevé en el moment escaient, hi ha elements repetitius que marquen el tempo de la pel·lícula, etc.

Sense desxifrar el final, de cara a tots aquells que no l’hagueu vist, només vull apuntar el pas que hi ha de la moralitat a la gracia, de la llei a la llibertat de l’esperit, de l’antic al nou testament. En aquesta obra hi trobem referències tipològiques bíbliques d’una potència enorme: la filla com la ovella única del conte que explica el profeta Natan a David , la serventa prenyada com a fill petit de la paràbola del fill pròdig , el sopar familiar com a precursor del banquet del Regne de Déu, l’infant com a sant innocent... tot plegat em fa admirar la capacitat d’Ingmar Bergman per a fer una mena de conte que transmet valors evangèlics pels quatre costats sense que això impliqui la típica “nyonyeria” catequista a la que estem acostumats ni tampoc el dolorisme espectacular de “La Passió” de Mel Gibson.
Una obra genial, us la recomano de debò.

El pessebre dels acampats

Aquest any hem fet dos pessebres a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Al vestíbul n’hem fet un de tota la vida, amb la molsa, el suro i, fins i tot, un parell de caganers!. Al temple n’hem muntat un altre a l’espai que ocupava l’altar (el presbiteri) que vam baixar al nivell de la gent, a prop dels bancs. En aquest segon ens hem donat la llicència de la fidelitat creativa. Inspirats per la cita “El verb es va fer carn i plantà la seva tenda entre nosaltres” (Joan 1, 14) hem plantat literalment una de les tendes que guardem pels campaments de l’estiu i, a dins, hi hem muntat un naixement il·luminat per un focus degudament aïllat. No és que sigui cap gran performance ni instal·lació artística però té la seva gràcia, al menys qüestiona als estimats i estimades feligresos/es i això ja és molt. La imatge del naixement en la tenda ens recorda que Déu va optar pels marges naixent al marge de Betlem, relacionant-se amb els marginats del seu temps i morint com un marginat més a les afores de la ciutat.
Senyor, ajuda’ns a no refusar els marges, a optar per la perifèria, a viure senzillament com un tresor en gerres de terrisa (2 Co 4, 7)

Pessebres progres, pessebres retrògrads.

Quan s'atansa Nadal els periodistes esperen amb candeletes quina serà la polèmica que generarà el pessebre que l’Ajuntament de Barcelona instal·la a la Plaça Sant Jaume. Si els darrers tres anys hem tingut pessebres “progres” (realment aquesta paraula està sobre-explotada) fets pel Col·legi d’Arquitectes o la Llotja, aquest any en tenim un de “retrògrad”, ho dic amb les mateixes paraules de Beth Galí, presidenta del Foment de les arts i el disseny (FAD) (“El Periódico de Catalunya”, divendres 1 de desembre, L'ortodoxia_del_pessebre_de_Sant_Jaume_origina_un_cisma del periodista Juan Ruiz Sierra).

Des d’un punt de vista creient, àdhuc de sentit comú, aquesta picabaralla dualista no té cap mena de sentit. Què és el que realment importa del pessebre? Un pessebre pot ser “progre” o “retrògrad”?... l'Origen_del_pessebre , o la seva popularització, sembla ser un invent de Sant Francesc d’Assís en un intent piadós d’atansar el Misteri de Nadal a la gent. El pessebre respon a una espiritualitat Cristocèntrica que accentua la humanitat de Crist, el Jesús Històric, per damunt de les cavil·lacions neoplatòniques de la època. El que importa, doncs, és la intencionalitat del pessebre. Un pessebre retrògrad o progre poden caure en els mateix defecte: que sigui fagocitats per la ideologia. El pessebre retrògrad no té sentit si es limita a posar les figuretes de sempre perquè és més important mantenir les tradicions i la identitat en moments que aquesta es veu qüestionada per la convivència amb d’altres religions d’arreu del món. El pessebre progre no té sentit si es limita a diluir el Misteri de Nadal per fer-ne altra vegada una abstracció, una idea general, de cara a encabir-hi qualssevol cosa. No es pot fer diàleg interreligiós desde la dissolució. Un pessebre retrògrad violenta el diàleg, un pessebre progressista el fa descafeïnat.

Un bon pessebre és aquell que, innovant o no, apunta a allò que vol ser: una manifestació de la fe cristiana, del misteri de l’encarnació, Déu s’ha fet un de nosaltres. Això potser escandalitza a una mentalitat pluralista o laïcista, però els nostres pobles estan farcits de manifestacions cristianes des dels edificis religiosos (recordem que les catedrals i portalades de les Esglésies són ja tota una catequesi esculpida) fins a aquest pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Etty Hillesum: el camí espiritual d'una bloger prematura.

En un post del setembre vaig proposar a l'escriptora i filòsofa holandesa d'origen jueu Etty Hillesum (morta a Auschwitz el 1943) com a patrona dels blocaires. A partir d'aquell post, el Full dominical del Bisbat de Vic es va interessar per la figura de la Etty Hillesum i em va encomanar un petit article que apareguè el passat 12 de Novembre sota el títol "Etty Hillesum: El camí espiritual d'una bloguista prematura" (pàgines 4 i 5).
L'article intenta donar criteris sobre la possibilitat d'un bloc de temàtica espiritual, com ho intenta ser aquest mateix, en base al diari personal d'Etty Hillesum. Podeu llegir l'article aquí.

Fonaments per a un Temple Virtual: la bretxa digital.

La darrera sessió de "Fonaments_per_a_un_Temple_Virtual" vam estar tractant el tema de la “escletxa digital” (digital divide), tema que no podia passar desapercebut en el Centre d’Estudis de Cristianisme_i_Justicia per a no ser titllats de postmoderns esteticistes sense escrúpols. La sessió ens va fer adonar que estem pensant en un Temple Virtual quan, de fet, tan sols un terç de la humanitat ha fet alguna vegada una trucada telefònica o hi ha continents absolutament silenciats a la xarxa. L’apunt personal que en faig és que, tot i que cal donar resposta creient a les relacions telemàtiques, cal no deixar de banda la_justicia_que_brolla_de_la_fe

Al llarg del seminari he anat pensant com podria ser una mena de “parròquia (una comunitat cristiana) virtual”. Una Parròquia acompleix, bàsicament, tres funcions: litúrgia (celebració orant de la fe), kerygma (anunci i reflexió de la nostra esperança) i diakonia (la pràctica de la justícia que brolla de la fe). Aquestes tres funcions no són res més que la concreció de l’Amor (Deus_Caritas_Est_nº20). Actualment, a l’Església, ja tenim alguns espais que tracten el tema de la celebració orant i comunitària de la fe ( com Espai_Sagrat , o Pray_as_you_go ...) i ens en sobren de kerygmàtics que confonen la reflexió i l’anunci de l’esperança amb la apologia i la publicitat agressiva (als que no vull citar), encara que també n’hi ha de molt presentables (com pastoralsj ). És en aquest darrer apartat, la diakonia, on enllaça el que podria ser la lluita per la justícia, per la superació de l’escletxa digital, amb una possible comunitat cristiana activa a la xarxa electrònica. Malauradament, com sol passar, en aquest sentit social, tot està per fer i tot és possible. Aquesta suposada parròquia virtual hauria de tenir espais a on es donéssin eines populars i assequibles d’autoaprenentatge, possibilitat d’ús de la xarxa, anunci de diferents accions per al desenvolupament a través de diferents ONGD’s i un espai de Càritas Diocesana.
En definitiva, el Temple Virtual no hauria de ser indiferent al crit dels e_esclaus, com tampoc va ser-ho el Déu alliberador que va escoltar el clam del seu poble esclavitzat pel Faraó a Egipte. ( Ex3_1-10)

Arquitectura UPC: “Nulla aesthetica sine ethica”

La Universitat Politècnica de Catalunya m’ha fet saber que no em donaran cap crèdit de lliure elecció pel Diploma de “Director en activitats en el lleure” que em va ser expedit per la Generalitat el passat estiu. M’he quedat glaçat i, al arribar a casa, he pogut comprobar a la pàgina Gencat que, mentre la majoria de les altres universitats de Catalunya reconéixen aquesta diplomatura donant entre 5 i 8 crèdits de lliure elecció, la UPC certament no hi figura. Aquí no hi ha res a fer i no paga la pena que protesti per via legal, però aprofito aquest espai per a una reflexió de justícia.

Com pot ser que es dónin crédits de lliure elecció per un seminari sobre “Fonaments per a un Temple Virtual”, que jo mateix dirigeixo, del que la UPC en sap ben poca cosa i no per la diplomatura de Director en el lleure? A mi no em posaran a la garjola per opinar sobre els fonaments del temple virtual però, en canvi, endur-me nois i noies de Bellvitge fóra de casa us asseguro que és una activitat explossiva i de risc personal i comunitari. La indignació augmenta quan també es reconéixen crédits per cursets de ball o d’esports. On queda el compromís social de la UPC? És que 4 cursets cursets monogràfics de 20 hores, un curs intensiu de 80 hores en dues setmanes, 175 hores de pràctiques, una memòria de direcció d’activitat en el lleure i un “treball d’aprofundiment” no tenen molt més pes que la infinitat de cursets “xorres” que la UPC reconeix?

Ho trobo realment insultant, més encara quan me n’adono que es reconéixen crédits per haver treballat en llocs dubtosos de pertànyer al món acadèmic o professional. És que pel fet de dur una tasca d’educador professional com a voluntari tampoc compta per a res?, Necessitem el filtre d’un contracte per a ser valorats? Doncs resulta que a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge acabem acollint als infants amb problemes socials que l’espai “professionalitzat” que tenim a 20 metres no agafen. El filtre contractual no garanteix la validesa de la tasca feta.

Senyors de la UPC, estudiants d’arquitectura, només els recordo la cèlebre frase que digué el professor Valverdeprofessor d’estètica a la UB, quan va dimitir com a protesta per l’expulssió d’Aranguren, professor d’ètica, pel règim franquista: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo apaga y vámonos” (No hi ha estètica sense ètica...).

Dr. House o l'electrocardiograma de la fe

Inspirat en la serie “Dr. House” (que, per cert, darrerament està molt teològica) el grup de grans de l’Esplai Al Vent vam fer una dinàmica del trascendent en clau clínica: el cardiograma de la fe. Vam començar llegint un conte (“La gerra esquerdada”) i després, amb la música de la pel·li d’Amelie de fons, vam repartir unes cartolines a on els joves havien de fer una taula amb una variable temporal a la horitzontal i una variable d’intensitat de la fe en la vertical. Quan ja ho tenien ens vam separar per parelles per explicar-nos el cardiograma de la fe per, encabat, tornar-nos a trobar tots i explicar el cardiograma de la fe de la persona amb qui haviem estat. La reunió va acabar amb el “tunning” del salm 136, aquell que a cada frase va dient “perdura eternament el seu amor”. A la penúltima frase cadascú donava alguna raó per poder enllaçar la seva vida amb el “perdura eternament el seu amor”.

Va estar prou bé. Els joves van poder copsar que aixó de la fe és com una mena de procés que té elements que l’enforteixen o la fan devallar, etc. Pensat-ho bé, Jesús també vas fer el seu procés de la fe. També ell va tenir moments de goig i plena identificació malgrat les circumstàncies adverses com també va tenir moments per dir “Déu meu, per què m'has abandonat?". Tot pelgat és una mica com la serie esmentada, on es va fent el seguiment del pacient que va fent un procés de sanació que, sovint, va lligat amb un major coneixement de sí mateix.

La efímera vida dels carquinyolis de l’Espluga

L’Albert ens ha dut una capsa de carquinyolis i pastes típiques de l’Espluga del Francolí després d’haver-hi anat el cap de setmana per a visitar la familia. La capsa restava ben embolicada però, al vespre, ja ha aparegut oberta: s’ha obert la veda !!!! La darrera capsa no va arribar a les 24 hores. Som golafres? La ciència empírica diu que sí però, què hi ha de més entranyable que uns quants companys xerrant sobre com ha anat el dia a la cuina de la comunitat mentre es van sucant els carquinyolis amb moscatell o un got de llet?

Gràcies, tieta de l’Albert, per aquest detall que es repeteix per tercera vegada! Esperem que l’Albert vagi a veure-us més sovint perquè aquests carquinyolis, poc a poc, van esdevenint tot un símbol per a nosaltres.

Pregar amb en Bruce Springsteen? "We shall overcome"... guanyarem!

Els qui em coneixeu ja sabeu que, de tant en tant, em dedico a posar en diàleg un cantant o grup de rock amb l'evangeli en clau de pregària. Al principi ho passava als amics i ja està però, amb el temps, després se'm va demanar de poder-ho trobar a algun lloc d'internet. Aprofitant jesuites.net vam acabar creant la plana web del prega_rock i hi trobareu també alguna reflexió del perquè de pregar amb el rock. (heu d'anar a l'apartat de pregària i espiritualitat / pregar on-line)

El darrer treball l'he fet a partir del "We shall overcome" del Bruce, sota el títol "Guanyarem" , que n'és la seva traducció. Es tracta d'un treball molt original perquè, de la mà del Boss, ens endinsem en el cor de la música popular americana, que equival a entrar en l'ànima dels nord-americans. Què hi trobem? cançons de lluita, d'esperança, de denúncia social, d'amor i de guerra... cançons que recullen l'herència dels irlandesos, els godspells afroamericans i les lluites sindicals. Tot això ho he amanit amb alguna reflexió que aclareixi el sentit de la cançó i que l'enllaci amb algun text de caire més reflexiu, ja sigui la Biblia o un escrit de'n Charles Chaplin. Apa doncs, que aprofiti!.
amDg
eloi

Fonaments per a un Temple Virtual, identitats.

Aquesta tarda hem tingut la 4rta sessió del seminari "Fonaments per a un Temple Virtual" del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, el tema era el de les identitats virtuals. Per no allargar-me citaré els temes que hem estat debatent: realitat augmentada i virtualització del cos, les comunitats virtuals, fragmentació o alliberament de la identitat?, la intel·ligència col·lectiva...

Ha estat una sessió entretinguda perquè en Manolo i jo hem apostat per donar per suposat que els participants s’havien llegit els documents de la plana web del seminari i ens hem dedicat a anar esperonant el debat enlloc d’explicar-los o rellegir-los. Hi ha una música de fons que es va formulant a poc a poc: el temple virtual no és quelcom construït, ni una plana de contingut religiosos fixats i estàtics, ni 100 mil·lions de planes parlant de Jesucrist... tot això seria contrari al mateix esperit que va construir internet. Més aviat, el temple virtual és un espai d’interrelació comunitària a on actualitzar la fe. Un espai d’acollida i trobada com també de llançament d’iniciatives i propostes. De la mateixa manera que la Bíblia és resultat d’un procés de sinèrgia entre una comunitat creient, uns fets concrets, una certa vivència de la fe i l’enton cultural, ara cal fer un nou esforç d’inculturació comunitària, una nova actualització de l’evangeli com ho van ser els mateixos evangelis (No hi ha doncs diferència entre “Sagrada Escriptura” i “Tradició” en tant que la mateixa escriptura és fruit d’una tradició comunitària). No podem entendre la “tradició” com a quelcom estancat sinó com un procés permanentment en construcció que arrela en el Jesús Històric (“el natzarè”) i en les seves manifestacions actualitzades al llarg de la Història fins als nostres dies.

Bé, tindria “rotllo” per estona així que, de moment, ho deixaré aquí.
amDg
eloi

Adéu company, adéu avi, adéu Víctor.

T’he deixat acompanyat per una neboda i en Roger en el cau atemporal de les urgències de l’hospital. Estàs en coma i no pots escoltar ni llegir aquestes paraules mentre segueixes respirant amb força com qui s’aferra a no ser desarrelat. A la missa d’ahir vam compartir el que has aportat a les nostres vides, els bons records i exemples que ens has deixat d’una persona apassionada i compromesa amb aquest món de Déu. Just abans vaig estar una estona a la teva espartana habitació: uns quants llibres amuntegats i plens de pols (més que intel·lectual tu sempre vas ser un home d’acció), alguna peça de roba a l‘armari, una imatge de Sant Ignasi, una fotografia amb el teu germà que va morir fa quatre anys a Bolívia, un bastó al racó, les lents per llegir el diari de dalt a baix...

Te’n vas amb el cap ben alt, havent fundat una escola a Hostafrancs, havent fet de missioner per les amèriques, havent ressuscitat el Col·legi Claver de Raïmat (Lleida), després d’una vellesa lliurada en les parròquies de l’Àngel Custodi i Mare de Déu de Bellvitge. Encara et recordo fa dos mesos agafant el bastó per desplaçar-te fins al Raval per a fer de “voluntari” al Centre Arrels del Raval. Però res de tot això m’ha colpit tant com el teu bon humor i el “ser d’una peça”, sempre disposat a fer el que calgui per ajudar als altres, ni que sigui substituint a algun company que no podia fer la missa.

Sempre recordaré el dia aquell que jo tenia que lliurar un treball a l’Escola d’Arquitectura i tu vas aparèixer sagnant demanant-me que t’acompanyés a l’hospital perquè t’havies caigut pel carrer. Eres un “tío dur” i un amant de la teva llibertat, però a voltes aquests anys has hagut de compartir la teva feblesa amb pobres xitxarel·los com jo, això ha estat per mi un privilegi. M’enduc també el record d’aquell dia que vam anar tots dos a veure la pel·lícula de “Luter” al Renoir de Les Corts. Vam sortir amb temps, vam aparcar on ens va semblar (així ens van multar!), vam prendre un cafè al Centre Cívic de Can Deu (i ens vam fer aquesta fotografia) i, després, vam anar xino-xano al cine.

Víctor Trías, el director que va malmetre el seu turmell quan s’enfilà a una escala per canviar una bombeta de l’escola; l’avi hiperactiu de casa; un altre apassionat per l’evangeli... gràcies company, no t’oblidaré.

Ets un “motivat”?, ets el rei!

Aquest passat divendres per la nit, després d’una esgotadora sessió d’esplai (al grup de mitjans van tenir 18 nens intentant fer figures de pessebre amb fang!), vam celebrar els 18 anys d’un dels monis. No entenc com s’ho fa per trobar temps per a tantes coses: la carrera d’ambientals, l’idioma estranger, l’esplai, les reunions dels Universitaris Loiola, un recés al mes... però, encara entenc menys, d’on treu tanta motivació per fer tot això amb tanta empenta. A l’excursió va aparèixer cap al final i va pencar en la recollida, que sempre és el que més costa. Aquí hi ha quelcom més que “la joventut”, aquí hi ha un nervi interior que mobilitza la persona i això es nota.
Gràcies, Senyor, per l’AF, no tant per la quantitat de coses que fa o deixi de fer sinó per la seva manera d’afrontar la vida amb disponibilitat, generositat i ambició alhora. Tot plegat és molt “ignasià”, molt de cercar el “magis”... amDg... “Ad maiorem Dei gloriam”!

Cristianisme i Justícia, 25 anys.

El proper dilluns, a les 19:30 es celebraran els 25 anys de Cristianisme i Justícia amb un acte a l’Església del Sagrat Cor del carrer Casp, al centre de Barcelona. Aquest esdeveniment s’ajunta també a la celebració dels 125 anys de l’Escola i la Residència de la Companyia de Jesús en els mateixos espais d’on ha sorgit el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia. +info a http://www.jesuites.net/html/noticies/not00302.htm

De Cristianisme i Justícia valoro :

1_ Ha aplegat un bon grup de gent que sovint no es troba gaire identificada amb l’Església institucional, als qui s’hi senten al marge.

2_ La feina ben feta, des de la seriositat i rigurositat acadèmica tot i no ser cap institució d’ensenyament reglat, fet que no facilita la comoditat ni l’aburgesament de la institució.

3_ La gratuitat dels seus membres. Cristianisme i Justícia ha tirat endavant per l’empenta i la col·laboració de molta gent econòmicament desinteressada. Fer un quadernet de Cristianisme i Justícia implica força hores de treball i no hi ha altra gratificació que el reconeixement que la societat n’hi vulgui donar.

4_ Voluntat Universalista. El diàleg Cristianisme i Justícia, tot i respondre a fets locals i actuals, té una dimensió universal. D’aquí que els seus quaderns arribin a una espectacular tirada de 40.000 exemplars en diferents idiomes.

L’Esplai Gastronòmic

Aquest cap de setmana hem tingut sortida els de l’Esplai Al Vent, de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Si he d’escollir un moment especial em quedaria amb el taller culinari, del dissabte al migdia. La cuina del Casal Arrupe estava a petar de monitors i nens implicats en una gran tasca: fer el dinar. Uns pelat patates amb gran esmero, d’altres plorant les cebes, una monitora i dos compintxes preparant la pasta de les creps... els més petits, els “huracanitos”, de 8 anyets, ens veien tan ficats en el tema que ens preguntaven què podien fer. Se’ls va encarregar parar taula i ho van fer amb tanta dedicació que van posar aigua a cada got sense que ningú els ho digués. Serà que hem de fer una societat gastronòmica enlloc d’un esplai? Potser no, però certament hem redescobert les possibilitats educatives de quelcom tan primari com és el menjar.

Gràcies, Jesús, per aquesta estona culinària. La cuina ha estat per una estona el nostre “temple familiar” vora el caliu dels fogons i de l’amistat. T’imagino vora la llar allà a Natzaret o amb els deixebles.

"... estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani RAÓ de la vostra ESPERANÇA." (1ª Pere 3, 15)

Aquesta frase em dóna molta llum. Primerament perquè el "demanar raó" esperona el pensament i denuncia la fe del carboner. No podem ser cristians perquè tal o qual persona diu vés a saber què sinó perquè hem fet un raonament propi i personal de l'experiència de la fe. Segonament perquè el "de la vostra esperança" no és superflu sinó essencial. La raó cristiana està enfocada en allò positiu, en quelcom que supera les expectatives i els nostres pobres i sesgats calculs: l'esperança.

Si hagués de resumir tots aquests quatre anys d'estudis teològics en una frase potser em quedaria amb aquesta que he citat de la primera carta de Sant Pere (o potser amb la de "Déu és amor" de la 1ª carta de Sant Joan). Par a mi ser teòleg és aixó: donar raons d'esperança, donar llum, donar vida... la resta són ximpleries estratosfèriques (espiritualisme) o moralina materialista.

Senyor, mirant les activitats que m'han estat encomanades (l'esplai, la teologia, la arquitectura, el seminari sobre el Temple Virtual...) et demano que no perdi mai aquest punt de vista. Res del que faig val la pena si no augmenta un xic l'esperança en aquest món.
amDg
eloi

El panellòmetre a l’esplai

Influït per la política i la notícia del “panellòmetre” de les eleccions, el passat divendres vam fer el joc del panellòmetre a l’Esplai Al Vent. Havíem de motivar l’excursió que farem properament i per això vam muntar una gimcana en la que els infants passaven per diferents proves que anaven sobre l’excursió que farem, a acada prova se’ls donava un paperet amb un panellet dibuixat. Segons la resposta es donava un panellet de diferent puntuació. Qui guanyava la prova rebia un panellet de veritat de regal. Ha estat una manera força divertida de fusionar la cultura catalana, l’interés per l’excursió i la sinèrgia amb aquest món que ens envolta filtrat pels mitjans de comunicació.

Encarant la Resistència, homenatge a Ernesto Sabato

Els dos darrers posts m’ha agafat per parlar de “l’encara?”. Avui us vull parlar de l’Ernesto Sabato, un escriptor que aprecio com podeu veure per la “Cançó d’entrada” del meu bloc. Us recomano molt vivament la lectura del seu darrer llibre “La Resistencia”, publicat a Seix i Barral el 2000. És el testament d’un antic lluitador i cercador de la condició humana, d’algú que ha fet un llarg recorregut interior.

“La Resistencia” no parla d’un hiperactivisme revolucionari, sinó d’una manera de situar-se davant la vida. De tant en tant rellegeixo aquest llibre i, la veritat, resulta una medicina força reconfortant. Us deixo amb algunes cites de l’obra. Que aprofiti!

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí. Y entonces ¿cómo? Hay que revalorar el pequeño lugar y el poco tiempo en que vivimos, que nada tienen que ver con esos paisajes maravillosos que podemos mirar en televisión, pero que están sagradamente impregnados de la humanidad de las personas que vivimos en él.”

“La presencia del hombre se expresa en el arreglo de una mesa, en unos discos apilados, en un libro, en un juguete. El contacto con cualquier obra humana evoca en nosotros la vida del otro, deja huellas a su paso que nos inclinan a reconocerlo y a encontrarlo. Si vivimos como autómatas seremos ciegos a las huellas que los hombres nos van dejando, como las piedrecitas que tiraban Hansel y Gretel en la esperanza de ser encontrados.”

“En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir. El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio.”

Voluntaris, encara?

Aquesta setmana, a l’hora de dinar, he comentat que estava impressionat perquè encara hi ha joves voluntaris disposats a fer un esforç per a fer un forat a l’agenda i donar el seu temps per d’altres. Els hi he exposat el cas d’un jove universitari que, després d’haver fet el camino de Santiago, refusarà cobrar per a fer de director de les activitats del lleure para-escolar en una escola del centre de Barcelona per a venir totes les nits dels divendres a l’Esplai Al Vent.

Un company de casa m’ha respost “no m’agrada aquest “encara” que has dit”. Hi he estat pensant i té raó, a voltes sóc massa pessimista o desconfiat. Per què no esperar que hi hagin joves així?, Si jo ho vaig fer uns anys enrere, per què ha d’ésser impossible que es pugui donar avui?. Per què perdre l’esperança i resignar-me a pensar que tot té un preu o un contracte pel mig?.

Senyor, diuen que la Fe, l’Esperança i l’Amor són virtuts “Teologals”, és a dir: que són Gràcia, un Regal que no s’aconsegueixen només per colzes. Et demano que no em tanqui a l’Esperança, que sàpiga restar “a l’espera” perquè, de fet, és l’únic que importa.
amDg
eloi

Sagraments, encara?

El barri on jo visc, Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, no es pot dir que sigui aparentment un barri religiosament gaire actiu. La nota de fons d’aquests trenta anys ha estat marcada per les necessitats socials, tant per les institucions cíviques com per les eclesials. Ara, quan els antics obrers ja han assolit un millor status social, les institucions cíviques, com l’antigament combativa “Asociación de Vecinos de Bellvitge”, s’han adormit i són les institucions d’arrel eclesial les que duen endavant les propostes socials del barri. La parròquia Mare de Déu de Bellvitge, més enllà de l’àmbit sacramental és una plataforma privilegiada per a l’acció social. Així es demostra amb un munt d’activitats que van des del grup de Promoció de la Dona, el grup de Ayuda Fraterna o les activitats per al jovent de Reforç Escolar, l’Esplai Nocturn Al Vent o el Casal-Menjador d’Estiu.

Com a jesuïta hi ha un tema que em preocupa molt, del qual no se’n poden fer càrreg les institucions cíviques i nosaltres, des de l’església, sovint deixem de banda o el convertim en mecanicisme rutinari: la transmissió de la fe. Feia anys que no hi havia cap grup de confirmació de joves a la parròquia, semblava que una proposta tan “explícita” no interessaria, etc. Així i tot, cada any es presentava algun jove, o els seus pares, per la parròquia preguntant per la possibilitat de fer la confirmació.

Aquesta any ens hem llençat a fer un grup de joves adolescents implícitament religiós, de cara a fer un procés, una KTQ6, de cara a rebre la confirmació o fer la primera comunió. És un grup heterogeni, des de joves de “segona generació” de la immigració interna peninsular fins a joves llatinoamericans de l’Equador o Bolívia que estan desconcertats i volen retrobar algun lloc on viure la fe en la que van ser educats en el seu país d’origen.

En PPA i jo, els monitors del grup, estem “flipant” amb l’interès d’aquests joves que volen conciliar el “reguetón”, el “heavy” i la seva vida amb la fe. La veritat és que aquesta resposta ens ha impressionat. Hi ha molta feina a fer, però estem realment esperançats. Sagraments encara? ... doncs resulta que sí, encara segueix sent una bona aposta de sentit.

El “post” i el “pressupost”

D’aquí a mitja hora he quedat amb la Sílvia, la secre de l’esplai, per a fer el pressupost de l’any. Aprofito aquesta estona per a pensar i penjar el post d’avui que, com veieu, va de diners. De blocs que parlin del tema econòmic en conec ben pocs. El més destacable és el de consum responsable, suposo que deu ser perquè han trobat en el format blocaire un espai de comunicació que els seria impossible en format paper, del qual caldria destacar la revista “Opcions” (http://cric.pangea.org/cast/como.html)

Però no defugim del tema. Això dels diners és quelcom que m’atabala i que, com que visc en comunitat, la veritat és que seguint les lleis de l’austeritat i de “lo que va para el monje va pa’l convento” ens apanyem prou bé i no m’hi fixo massa. A vegades peco d’espiritualisme, de no pensar en coses bàsiques com fer un pressupost per a l’esplai per exemple, quan, de fet, el seguiment de Jesús toca la butxaca. Quan parlo de Jesús sovint parlo de canviar el cor i aquestes coses, però m’oblido que el que tenim més a prop del cor sovint és la cartera!. Per altra banda, quan Jesús parla del “Regne de Déu” (traduint-ho, una mena de “way of life” de Déu) també fa menció dels “calerons”, ara recordo escenes com la de la vídua pobra, l’expulsió dels mercaders del temple o el text del jove ric.

Senyor, que no m’oblidi mai que l’encarnació i la missió passa per les mediacions concretes com ara un pressupost!!!!

La blogosfera catalana, un temple en el no-lloc.

Aquesta tarda he estat estudiant el llibre de Marc Augé “Los no lugares, espacios del anonimato” i ha resultat molt estimulant. Resumint i retallant bona part del llibre aquest vindria a dir que als llocs humanitzats “de tota la vida” ara se li sobreposa un nou no-lloc representat per la usuarització, la solitud, la efimiritat i l’anonimat de les persones. Els exemples proposats són els de les autopistes, els trens de llarg recorregut, els viatges en avió o els centres comercials.

Apliquem-ho al bloc ni que sigui per a fer un exercici mental. La blogosfera és un no-lloc en tant que el lloc és pura temporalitat i les mediacions vénen textualitzades. Puc fer referència a espais i temps, però aquests són per a vosaltres com les indicacions d’una autopista, una nota en el vostre recorregut. També és un no-lloc en tant que la blogosfera viu del present i no de la història. No hi ha monuments que ens vinculin amb la memòria. També és no-lloc en tant que hi ha un cert llenguatge contractual, una codificació...

La gran diferència de la blogosfera catalana respecte els no-llocs rau en que, al meu entendre, no som “usuaris” sinó que es comparteix una mena de sentiment comunitari que va més enllà de un “grup d’usuaris”. Al bloc s’hi fa política, la paraula vol ser performativa (que dient, fa). Bitàcoles.net o Catapings.com són com les places del mercat o l’àgora dels llocs antropològics. La blogosfera catalana, a diferència d’altres comunitats virtuals, pot arribar a ser un “templum” (lloc de sentit) en el no-lloc. Bé, ho he d’estudiar més a fons.Avui només tocava apuntar-ho.

Fonaments per a un Temple Virtual, l’inici del seminari.



Aquesta setmana hem començat el seminari “Fonaments per a un Temple Virtual”, al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. La primera sessió ha estat intensa perquè en Manolo i jo hem xerrat bastant per a posar les bases del seminari fent unes primeres definicions del fet virtual i de l’espai sagrat. En part hem recollit una xerrada que vam fer, ja fa un any i escaig, titulada “La contemplació en la era cibernètica”, a partir de la qual va sorgir l’interés per seguir investigant sobre aquests dos pols: fet virtual i espiritualitat.

En Quico Riera, el director del centre, ens ha demanat unes primeres impressions del seminari. Les comparteixo aquí amb vosaltres:

1_ Els participants som, majoritàriament, joves professionals. N’hi ha que estan fent el post-grau en teologia, n’hi ha que són informàtics, d’altres són educadors, “pastoralistes” i, fins i tot, hi ha un jove que he conegut en la blocosfera (de “el pou de siquem”).

2_ Per donar exemple hem decidit muntar una plana web (www.lacompanyia-cat.net/templevirtual), a on anirem penjant materials per a ús intern del seminari i les conclusions de la jornada. Inaugurem un altre “espai” que virtualitza el seminari presencial, “superabundància espaial”? ampliació de la realitat?... la vida mateixa!

3_ Multidisciplinaris: amb el temps en Manolo i jo anem constatant que la reflexió sobre el temple virtual no pot ser més que multidisciplinar. Novel·les de ciència ficció, pel·lícules, espessos estudis antropològics, referències urbanístiques... tot conflueix en aquesta reflexió.

Bé, podria anar xerrant més i més però per avui ja n’hi ha prou. Si us interessa visiteu la plana del seminari, on també hi podeu escriure.
amDg
eloi

Quan el present fa honor al seu nom.

Quan el present fa honor al seu nom el dia passa amb intensa discreció
El que podria ser llegit com a “no-res-en-especial” es transmuta en “Vida Plena”
El passat es revela com a promesa callada
I el futur es presenta com el que val la pena.
Quan el present fa honor al seu nom... és això: un present.

Concretant aquesta pregària poètica avui et dono gràcies, Senyor, per la trobada amb en Genis. Hem quedat un moment en una sorollosa terrassa de la carretera de Sants per explicar-li què és això de fer de monitor, revisar agendes, aclarir dubtes... gràcies per la tasca i l’empenta d’aquest jove universitari, per la donació d’aquest temps seu tan preciós i tan preuat per la societat de l’oci en que vivim. Ell, i tants d’altres, són el que podria haver estat aquell jove ric de l’evangeli si hagués optat per Tu (Mt 19, 16-23).
amDg
eloi

Laura Mor, aterrant de Sierra Leona

Amb la Laura Mor, jove periodista, comparteixo algunes coses: l’estudi del pensament i la vida de Simone Weil, l’educació en el lleure, alguna col·laboració esporàdica a la Revista Relats (www.relats.tk) ... però d’ella m’admira la seva passió pel tercer món. Aquest estiu, després de participar als campaments del Casal “Al Vent” de Bellvitge se n’ha anat a Sierra Leona. Fa un parell de dies va enviar un e_mail anunciant el seu aterratge i unes primeres impressions. Allà van!

“Hola a tothom! Dilluns aterrava el nostre avió al Prat, després d’una pila d’hores amunt i avall. Hem arribat amb el mal d’estómac de saber-nos lluny de l’Àfrica Negra (com a mínim durant els propers mesos) i, de cop i volta, massa a prop d’unes terres fredes, còmplices de la misèria absoluta dels que malviuen al Sud. La diferència és abismal i entendreu que necessitem encara temps per païr-ho...Això sí, encantants de respondre al “què coi heu fet durant aquests 40 dies?”. Doncs, dir-vos que ben poca cosa. El Luis i jo ens hem limitat a perdre el temps amb la gent de Madina, un poblet al nord del país, enmig de la selva, tocant la frontera amb Guinea Conakry. I, per estrany que pugui semblar, perdre el temps també pot ser un valor en sí mateix. M’explico.

Per nosaltres té un valor incalculable el passejar pel mercat, fent broma del nostre anglès macarrònic, amb els xavals que van viure un dels conflictes més bàrbars dels últims temps, fossin civils o rebels. I els partits de futbol sota el sol fulminant i també sota la pluja torrencial, les converses sobre la%