Sobre l’estelada

Ahir em van explicar el sentit de l’estelada i, com que jo en desconeixia l’origen, penso que pot haver-hi d’altra gent que també ho desconegui i, per això, en parlo avui aprofitant la fotografia de l’estelada que un company ha penjat al balcó. (La veritat és que a Bellvitge no hi ha gaires senyeres penjades, així que ja va bé visibilitzar al barri la festa d’avui d’alguna manera).

Resulta que, segons m’han explicat, l’origen de l’estel incorporat a les quatre barres té el seu orígen en els estels de la bandera nord-americana (serem iankis!). Sí senyor, de la mateixa manera que cada estel dels USA representa un estat lliure associat a aquell país, igualment hi ha molts altres països que han anat incorporant l’estel com a senyal d’estat “lliure” o “alliberat”. Així doncs, l’estelada representa Catalunya com a estat lliure. El que desconec és la diferència de les dues modalitats d’estelada; la de l’estel blanc sobre un fons triangular blau – que sembla ser la més antiga, doncs ja apareixia als anys 30 en el partit d’Estat Català – i la de l’estel vermell sobre el triangle groc. Suposo que l’estel vermell deu fer referència a una opció política d’esquerres o comunista i l’estel blanc deu fer referència a una opció democràtica amb pluralitat de partits, però no ho puc assegurar.

Així i tot, si Espanya fos realment un país federal com els USA... us imagineu la bandera espanyola amb els estels de les autonomies com estats lliures associats? Caldria incorporar una franja blava a la bandera espanyola per afegir-hi els estels blancs? No seria massa “blavero”? Caldria incorporar l’estel de Portugal com proposava en Saramago? O, com canten els Brams, “l’autonima que ens cal és la de Portugal”? Ho deixo al vostre gust.

Personalment, l’estel de la meva vida és el de Betlem; que és universal, pacifista, salvador i porta la Bona Nova al món (fet que no treu el “Misteri de l’Encarnació”, estimo la meva terra com Jesús estimava la seva. Sempre m’ha fet gràcia que als deixebles de Jesús els identifiquèssin per l’accent galileu del seu arameu rural. Si no us ho creieu, llegiu Mt 26, 73 ).

L’Eusebi, el primer company prega_rocker

Aquesta tarda he quedat amb l’Eusebi, un vell amic rocker de les terres de ponent, per proposar-li entrar a l’equip del prega_rock del que us parlava ahir. Com podia negar-s’hi!, ell, amb qui ja haviem fet un prega_rock amb el grup “Obrint Pas” i amb qui compartim l’afició per les cançons d’en Loquillo i tants d’altres. A part d’aquestes aficions musicals, amb l’Eusebi ens uneixen altres batalles “pastorals”, com ara múltiples preparacions de la Pasqua Jove Claver-TSKV, el mític concert Arass-4crits a la Parròquia de Sant Ignasi de Lleida, i alguna que altra activitat d’estiu com el camp de treball urbà de fa dos estius o els campaments amb els joves de Bellvitge (ja en farà tres!. La fotografia és de quan vàrem pujar al Puigmal).

Gràcies, Senyor, per l’Eusebi, pel camí que hem anat fent plegats, coincidint ara aquí, ara allà. Gràcies per la seva empenta evangelitzadora (ara en diuen “ardor”... no està malament tampoc) en l’escola i tants d’altres llocs. Que aquest curs que comença sigui un lloc de trobada amb Tu.

El nou portal del prega_rock... en marxa!

Ja fa temps us vaig parlar (aquí) d’una reunió per a crear un portal de pregària en català a semblança del que els jesuïtes de castella ja han fet amb “pastoralsj.org”. Doncs sapigueu que la cosa va endavant i té molt bona pinta... tot i que també demana feina. En Marc, que està al darrera de la part tècnica, m’ha fet un petit programa per a penjar cançons i ara estic passant tot l’arsenal del prega_rock al nou format del portal.

Amb aquest nou portal hi sortirem guanyant per vàries raons. Primer perquè aplegarà els esforços i iniciatives de molta gent. Segon perquè oferirà un servei de pregària notable i mai vist en llengua catalana i, de cara al prega_rock, farà que ja no depengui de mi, sinó que estic a la recerca d’un grup de gent que li agradi el món de la música contemporània i vulgui gaudir en aquest joc amb mi (si a algú li interessa... ja ho sap que es posi en contacte amb mi).

Una de les avantatges que tindrà aquest apartat del prega_rock serà que hom podrà cercar una cançó per nom del grup, àlbum, títol i, el més important, per temàtica. Així, si un catequista, per exemple, ha de fer una dinàmica sobre “el pecat” i ho vol complementar amb una cançó només li caldrà posar “pecat” al cercador i li apareixeran diverses cançons que tracten la temàtica amb els seus respectius comentaris i pregàries paral·leles.

Segurament m’enganyo, com tantes altres vegades, però crec que valdrà la pena. Ja us aniré informant.

Quan la Paraula arriba a l’element.

“Quan la Paraula arriba a l’element sorgeix el sagrament”. Aquesta és una de les definicions històriques que ahir vaig estar estudiant per a l’exàmen de “sacramentologia” (sí, ja ho veieu, agafeu una paraula i hi poseu “logos” al darrera i ja teniu una assignatura!) i m’ha donat molt a pensar. Em recorda a allò del pròleg joànic “la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”.

És evident que resulta una definició escaient per als 7 sagraments ja reconeguts per l’església (a saber: baptisme, confirmació, eucaristia, unció, penitència, matrimoni i ordre) però es pot aplicar a la vida corrent. Per exemple, en el cas d’un enamorament o un l’amor de parella podem parlar d’un amor que s’encarna en la relació de dos persones. No es tracta tant d’un amor “yo me lo guiso yo me lo como” sinó d’un amor que s’entén com a regal de Déu (qui sinó Déu, que és l’Amor!, 1Jn 4, 16) que habita i enforteix la relació de parella. La parella viu d’aquest regal que els ha estat donat. Un altre exemple podria ser l’encarnació de l’amor en la tasca o professió que hom realitza. El treball ja no esdevé una càrrega sinó lloc de trobada amb Déu, la font de l’amor, etc. Així, quan la Paraula arriba a concretar-se en coses qüotidianes com una tassa de cacaolat i un croisant amb un amic, una xerrada acadèmica o una vinyeta per il·lustrar l’evangeli del proper diumenge, la vida esdevé sacramental o, com deien els antics, “viure segons el diumenge”.

En definitiva, quan Sant Ignasi de Loiola, a la “Contemplació per assolir Amor” dels Exercicis Espirituals, parla de “en tot servir i estimar” està fent referència a una vida prenyada, “fecundada” si ho preferiu, per l’Esperit. Ja sé que tot això no és res de l’altre món, però no està de menys recordar-ho, sobretot ara que retornem a la vida de cada dia.

Un any de bloc

Avui fa un any va aparèixer a “la contra” de La Vanguardia una entrevista a la Rebeca Blood sobre els blocs i, tot just després d’haver-ho llegit, vaig anar directe a l’ordinador per obrir-me un bloc, aquest bloc. Ja des del primer moment vaig pensar aquest espai virtual com una ajuda i un servei a l’església, una mena de “CAP” teològic basat en la certesa que la vida que visc, centrada en Jesús i l’evangeli, val la pena i té quelcom a oferir a d’altres blocaires.

Ben aviat vaig veure que hi havia una gran “fredor” religiosa a les blocosferes públiques (bitàcoles.net o catapings.cat), on els blocs, en la seva majoria, eren de temàtica política, literària o personal. Per això els links que vaig anar posant al bloc intentava anar recollint d’altres blocs que, tot i que no siguin explícitament de corda cristiana, no hi eren indifirents i hi havia una certa sintonia. Els primers van ser en Jordi Llisterri o en Ramon Bassas, blocs que ja existien prèviament, amb qui hi ha hagut una relació continuada que s’ha anat forjant gràcies al petit somni fet realitat de la “blocosfera cristiana". Això ha estat per a mi una gran alegria.

Amb el temps també m’he anat adonant de les possibilitats i els “autoenganys” del blocaire. Em fa feliç veure que s’ha anat crent relació entre cristians “d’a peu” basada en el respecte i la confiança, de diferents edats, estats de vida i ubicació territorial. N’estic cert, la blocosfera és un lloc teològic, transparència del “sensus fidei”. Alhora, he de reconèixer que això del bloc és un inflador de l’ego tremendo, com tot espai en el que hom desenvolupa una activitat pública, i que, massa sovint, he penjat algun que altre post massa personal. Per res del món voldria que el bloc acabés sent una mena de “Show de Truman”!. És el perill que té aquest bloc en el que he apostat pel testimoniatge, què hi farem.

Gràcies, Senyor, per aquella rauxa d’ara fa un any sostinguda dia a dia; a voltes amb seny, a voltes desasenyat, però amb intenció recta. Gràcies a tots/es aquells que, no sé encara com ni per què, aneu seguint el que hi vaig penjant. Gràcies pels comentaris (N’hi ha que m’han donat MOLT què pensar). Espero que aquest curs que ara encetem sigui tan interessant o més. Sempre “amDg” (Ad Maiorem Dei Gloriam... o per aplaudir la misericòrdia de Déu, en altres paraules).

“Engan-Txad”... ressó de l’experiència

Fa tres díes vaig anar a recollir una germana meva que ha anat al Txad com ja us he anat explicant en diverses ocasions (la darrera, cliqueu aquí). Com era de preveure l’experiència ha valgut la pena i ara els participants necessitaran un temps de re-adaptació al medi habitual, a veure cotxes i carreteres asfaltades, enllumenat públic, menjar envasat i preparat esperant pacientment al consumidor en l’estanteria de refrigerats d’un supermercat i no un gall “atlètic” correns pels carrers de Sahr, etc. És massa d’hora per avaluar res encara, cal deixar una distància, tot i que, com sol passar, cal no perdre l’oportunitat de revisar allò que anem vivint abans que la vida se’ns menji i ens atrapi altra vegada en el quotidià. Si no s’avalua, ens quedem només amb les anècdotes de la vida i no en treiem tot el “suc” que ens ofereix, restem tan sols en l’escorça i mai acabem de posar nom ni dibuixar el nostre paisatge anímic. En fí... què ha de dir un director d’esplai! L’avaluació pot fer mandra però és essencial.

Re-apassionar-me per l’arquitectura

Aquests díes m’estic mentalitzant per creuar el llarg desert que m’espera per acabar d’una vegada el projecte final de carrera d’arquitectura. Ho volia finalitzar tot aquest curs (la teologia i l’arquitectura alhora) però va arribar un punt en que vaig prendre consciència que no era superman i, per altra banda, no volia renunciar a donar un cop de mà en les tasques en les que col·laboro (l’esplai Al Vent i demés).

Sé que no n’hi ha prou amb força de voluntat per a fer les coses; cal estar-hi a gust, apassionar-se, vocacionar-se per les coses que hom fa, i això demana lligar els sentiments i l’afectivitat a la tasca concreta. Aixó és així perquè molts pocs poden viure com a màquines, dels que cosifiquen les persones per convertir-les en “temes a tracatar”, al menys jo no. Així doncs, he començat per re-llegir antigues lectures clau per a tot arquitecte. La primera lectura ha estat “Complejidad y contradicción en la arquitectura” (1966), un clàssic d’un tal Robert Venturi en el que es contraposa el “less is more” (“menys és més”) d’en Mies Van der Rohe (qui va fer el Pabelló Alemany de l’Exposició Universal de Barcelona de 1928) al “less is bore” (“menys és avorrit”) de la generació del pop art. Us deixo amb un fragment que és tota una declaració dels principis de la posmodernitat (fragmentació, complexitat, atenció a la particularitat, etc):

“Defiendo la riqueza de significados en vez de la claridad de los significados; la función implícita a la vez explícita. Prefiero “esto y lo otro” a “o esto o lo otro”, el blanco y el negro, y algunas veces el gris, al negro o al blanco. Una arquitectura válida evoca muchos niveles de significados y se centra en muchos puntos: su espacio y sus elementos se leen y funcionan de varias maneras a la vez (...). Debe incorporar la unidad difícil de la inclusión en vez de la unidad fácil de la exclusión. Más no és menos”

”Fauna Parroquial” ja és una realitat
En un dels posts anteriors us havia parlat del “Fauna Parroquial”, oi? Es tracta d’una iniciativa d’humor gràfic de la revista Foc Nou que m’ha estat irresponsablement encomanada. Fa unes setmanes ja en vaig poder veure el resultat imprés i ara deu estar arribant ja a les llars dels subscriptors de la revista en el número de Agost-Setembre. Aquest primer número de Fauna Parroquial tracta el tema de la trobada de blocaires cristians que s’esdevindrà el proper setembre tot i que encara a hores d’ara no puc assegurar la data per uns contratemps que hem tingut el “trío” organitzador (en Jordi Llisterri, en Ramon Bassas i un servidor). Us estaré molt agraït de rebre qualssevol mena de crítica constructiva i, sobretot, fraternal. Us adjunto un fragment d’aquest primer lliurament.

Pel que fa a l’eterna espera del llibre “Amor Al Vent”, sembla que, segons m’ha assegurat l’Editorial Claret, sortirà a la llum la primera setmana de Setembre... així sigui!

pd: de tot cor, gràcies a tots els qui m'heu ajudat a tirar endavant amb aquest tinglado ;)

La metàfora viva
Surto al balcó amb un llibre però, com sol passar, em distrec mirant els vaixells amarrats a les Illes Medes, el trànsit de la carretera cap a Torroella de Montgrí o les aus que naveguen lliures pels aires com un Joan Salvador qualssevol. No he obert “La metàfora viva” d’en P. Ricoeur però, posats a fer metàfores amb la vida, amb aquest balcó em basta. El brogit estival del poble s’alça com el remor del mar als meus peus. Paisatge que em supera, que no em puc empassar d’una glopada ni abastar d’un cop d’ull... tot plegat em recorda l’anècdota d’aquella pel·lícula de “El cartero y Pablo Neruda”, en l’escena en que el protagonista, mirant mar, es pregunta “Y ésto... ¿de qué será metáfora?”.

Rutes... “tàs ready”?
Ja he arribat de l’activitat de rutes o de fer el cabra boja pel pirineu si ho preferiu. Tot plegat ha estat com una sortida de la “Kelly Familly”, molt familiar, doncs a darrera hora es van donar de baixa quatre participants (el 50%!) i varem marxar de Bellvitge quatre joves i dos monitors (l’Alba i jo). Ha estat una experiència d’intempèrie considerable (vam anar de Planoles a Thués, França, en tres jornades) tot i que vam optar per no dur tendes i anar tirant de refugis que, com va passar al Refugi Ras de Carançà, estaven plens.

Estic molt content per la sort que hem tingut, tant pel temps que ens ha fet o la bona relació entre els participants com, especialment, pel que ha suposat de coneixement, creixement i llaços d’amistat que s’han creat entre els participants. L’eix dinàmic de l’activitat (“El club dels poetes pelegrins”, fent referència a la pel·lícula de “El club dels poetes morts”) també ha donat bastant de sí. Així com Sant Francesc Xavier duia un sarronet penjant del coll amb les signatures dels seus companys jesuïtes i la seva fòrmula de professió religiosa, nosaltres duiem un fragment de “Walden” (d’en Henry David Thoreau) signat per tots els participants juntament amb un element simbòlic del que esperavem de la ruta cadascun de nosaltres. Cada dia feiem un joc a partir del qual s’escollia “el portador del tresor simbòlic” del dia. Juntament amb això, havia preparat un petit dossier amb un parell de textes per cada dia (pel matí i pel vespre) que, en el fons, reprodueixen l’esquema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Gràcies, Jesús, per aquesta experiència nova per la majoria dels que hi hem participat. Gràcies per cadascun d’ells. Fes que aquesta ruta sigui memòria subversiva i subjugant com ho és la Teva presència en nosaltres.

Walden, o la vida als boscos (Henry David Thoreau)

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, las fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida - m'agrada tant la vida...- , ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la Vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

Vacances blocaires

Avui, després de matricular-me per darrera vegada a arquitectura, marxaré cap a Planoles per preparar les rutes que ja estan al caure (el proper diumenge). En d’altres paraules, d’aquí fins al Setembre no puc assegurar el post diari que he anat mantenint fins ara. Per tant, trobareu post quan la “divina providència” i la connexió a la xarxa ho permetin (ooohhhh). M’en vaig a la muntanya, a aclarir raons, tot i que no són les idees el que em preocupa ara per ara, sinó intentar anar-me responent on tinc el cor posat (“El cor té raons que la raó no entén” que diu en Pascal). Per això qüasi serà millor que faci un xic de silenci i no us atabali amb què em passa o deixa de passar.
Una abraçada ben forta, bon estiu i... fins a la propera!

Fotolloc anímic

La sang negra de la víctima rellisca per la suau pendent de la taula de dibuix fent un menadre al voltant del teclat fins degotejar vers el precipici de l’espartana habitació. Mentre els companys de comunitat resten embaladits i atents en l’alienació general del darrer capítol de la temporada del CSI, l’investigador transcendental Elohim s’afanya a netejar i memoritzar l’escena de tan horrorós espectacle. Ah, Déu meu!, Ah, anyell xinés degollat!, Quantes vinyetes s’han quedat sense veure la llum!, Quanta tinta derramada sense profit!, Quants balbuceigs teològics desgrafiats!. La tinta s’escampa pel terra de l’habitació i, amb ella, la líquida mediació que possibilita part de la meva vida. Ella se n’ha anat depressa, sense cap altra nota de comiat que un bes enclastat al terra. Plora el meu teclat el rastre de tal catàstrofe i jo resto desolat i entotsolat, com cada nit, intentant acceptar, un dia més, que el que està escrit... ja està escrit.

Harry Potter... deixeu que els infants s’acostin a mi.

Aquesta 7mana he tingut doble sessió de cinema perquè, després de veure “Odette Toulemonde” fa uns dies, ahir vaig anar a veure “Harry Potter i l’Ordre del Fènix” amb un parell de xavals, dos germans, de l’Esplai Al vent. Els companys de casa, que ja em coneixen, al veure’m arribar ja em feien broma sobre si en Harry Potter tenia algun “rol crístic” (ja,ja,ja!, no es poden tenir secrets entre companys!). Aquesta vegada no faré cap comentari de tall teològic, només dir-vos que no em vaig enterar massa de la pel·lícula perquè només he vist els dos primers lliuraments i aquesta ja era la quarta. Menys mal que els xavals són uns fans del Harry Potter, havien llegit totes les altres novel·les i vist totes les pel·lícules, i m’ho van explicar tan bé com van poder. Resulta curiós que uns infants que tenen problemes amb els estudis s’empassin tots aquests llibres. Fins i tot sabien quan apareixeria la traducció castellana del setè i darrer volum de la nissaga!.

Gràcies, Senyor, per aquesta skapada al cinema amb aquests infants. Si Pau VIè es lamentava del divorci entre la fe i la cultura en el món actual, ahir vaig comprobar que la millor inculturació de l’evangeli a voltes passa per fer-se com un infant i deixar-se instruir per ells.

Ha marxat cap al Txad

Aquest matí, ben d’hora, una germana meva i l’Alexis, un company jesuïta, han agafat l’avió cap al Txad. Ja us en havia parlat alguna que altra vegada (clica aquí). Fa poc vaig estar xerrant amb ella, ben apretats a la microterrassa de casa seva, mentre em convidava a berenar uns crosanets i aigua del temps (ja havia desendotllat la nevera!). Estarà un mes fora i, tot i que marxava tranquil·la, eren inevitables els nervis previs a l’experiència: “com tornaré?, en què canviarà la meva vida després d’aquesta estada al Txad?, em sentiré estranya?, com respondré?...” Estic content que marxi al Txad, en part perquè jo encara no he pogut fer cap “experiència al 3er món”, en part pel que aixó li pot suposar de “despijar-se” (desinstalar-se, en definitiva), i el que pot suposar-li de apertura al món tot i que treballa en una multinacional. Espero que visqui aquest mes amb intensitat (“No hay otra eternidad que ahondar en el presente” que diu en Sábato), que no envii cap e_mail, que talli amb la feina, les amistats, la familia... tot plegat per a que aquest mes pugui tenir la mateixa utilitat que tenen els Exercicis Espirituals dels que us parlava fa uns dies: “Se entiende por ejercicios espirituales todo modo (...) de preparar y disponer el ánima para quitar de sí todas las afecciones desordenadas y, después de quitadas, para buscar y hallar la voluntad divina en la disposición de su vida para la salud del ánima” (Sant Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals, anotació nº1).

En el fons, el que li desitjo és que no es preocupi per com tornarà sinó que estigui atenta, una actitut bàsica, un preàmbul de la fe. Simone Weil deia que l’atenció, en ella mateixa, ja és pregària:

“La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está en muchos en la calidad de la atención. La calidez del corazón no puede suplirla" (Simone Weil, "Reflexiones sobre el buen uso de los estudios escolares como medio de cultivar el amor a Dios", recollit en "A la espera de Dios", Edit. Trotta)

Odette Toulemonde i el cavaller de la fe

Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.

La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.

“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)

La falca teològica de la humilitat

Aquests dies estic esperant a veure quan surt d’una vegada el llibre “Amor al vent” a la llum. Havia d’haver sorit la 7mana passada i... nanaidelaxina. Avui som a dijous i encara no en sé res. Em sap greu perquè ara és el millor moment per a la seva aparició, doncs hi ha un munt de monitors als quals es podria regalar el llibre. Per a no desesperar-me em poso aquesta foto de recordatori de la humilitat i contra tota vanitat. És el que em vaig trobar fa un parell d’anys quan vaig entrar en un dels departaments de la Facultat de Teologia de Catalunya: un quadernet de Cristianisme i Justícia feia de falca a una taula!!!. Ja veieu, tants pensaments, testimonis i esforços de maquetació i distribució que troben una finalitat aliena al seu projecte. Ara em ve al cap que en una antiga comunitat de jesuïtes tenien com a falca d’un moble ... la Summa Teològica de St. Tomàs d’Aquino!!!. Ai, Senyor, no som res.

Camp de treball urbà TSKV’07

Acabo d’arribar de passar el cap de 7mana amb la gent del camp de treball urbà TSKV’07. Altres anys havaia estat participant en la preparació i execució del camp de treball, però aquest any només hi he pogut participar com a ajudant (anar a comprar, preparar sopars, etc). Com ja és costum el cap de 7mana de la meitat del camp hem anat a Can Barba, a Collçerola, per a conviure, descansar, fer dinàmiques de grup i, com no, fer estones de reflexió i pair el que estem vivint.

Aquest any hi ha uns vint-i-tres participants, la majoria de Lleida però també hi ha participants de les escoles del Sant Ignasi de Sarrià, l’ETPClot i tres universitaris. Els responsables del camp de treball tenen diferents graus d’implicació i tasques. Alguns d’ells estan fent de monitors en els llocs de voluntariat (Casal-Menjador de Bellvitge, Cottolengto del Pare Alegre, Casal-Menjador Gavina del Raval, Casal d’Estiu de l’escola Sant Pere Claver del Poble Sec i Menjador de les calcutes) i d’altres treballen durant el dia i s’afegeixen al camp de treball al vespre per preparar i realitzar les activitats per als voluntaris. Tots plegats sopen, dormen i esmorzen al Casal Loiola, un lloc cèntric e Barcelona, i durant el dia es dispersen a fer les seves activitats.

El cap de 7mana ha estat força intens i hi ha hagut temps per a tot, fins i tot per a remullar-se amb una guerra d’aigua per combatre la calor. El punt àlgid ha estat la vetlla de pregària de dissabte al vespre. L’activitat ha començat amb una caminata nocturna en la qual hi ha hagut diferents parades per escoltar testimonis d’esperança donats de primera mà pels responsables del camp de treball. Després hem tingut una estona de pregària acompanyada per cants de Taizé. Total, que vam a anar a dormir a les dues de la matinada.

El dia d’avui ha seguit el tó de reflexió de la nit, això sí, després d’ingerir una bona xocolata desfeta i una sobredossi de café intravenós (Edu!, quin espit!). En Marc Vilarassau ha vingut de Lleida juntament amb la Marta per celebrar l’eucaristia, justa bans de dinar i plegar per tornar cap a BCN. Ara tenen una 7mana per endavant, ja saben què els espera als seus llocs respectius de voluntariat i encaren aquesta recta final amb moltes ganes, des de l’agraïment i la consciència de viure quelcom que els està “marcant” i “desmarcant” de tantes altres activitats d’oci que els ofereix la societat de consum... plenament legítimes, però menys plenificants.

Déu també dorm al carrer

La setmana passada vaig estar amb una germana meva amb la que tenia un dinar pendent. Va ser una trobada molt maca (no hi ha res com tenir germanes que et cuidin!) i la sobretaula va donar molt de sí. Ella fa anys que és voluntària d’Arrels, una fundació que treballa pels “sense-llar”, i es dedica a “fer carrer” juntament amb una altra persona. Eps!, al tanto!, “fer carrer” no és el que normalement la gent pensa!. Aquest voluntariat consisteix en anar passejant pel carrer i fer amistat amb els sense-llar, acompanyar-los, estar a disposició del que demanin... tot esperant que, algun dia, vagin a visitar el centre d’Arrels i, a partir d’aquí, anar refent la seva vida.

Com que sap que estic ficat en el mundillo aquest dels blocs, m’ha anotat un parell de blocs d’uns companys seus voluntaris: en Miquel Julià (“Todo el tiempo del mundo”) i l’Enrique Richard, de qui us recomano la lectura “Dios también duerme en la calle”. Com veureu, són dos blocs que valen la pena perquè fan una reflexió del voluntariat que duen a terme des d’una perspectiva molt humana i sincera, des de l’arrel del cor. Potser no tenim temps, o no ens atrevim, o tenim la vida encaminada cap a altres bandes que no ens permeten fer voluntariats, però llegir aquests blocs val la pena perquè ens apropen a una altra manera de veure els carrers que trepitjem.

Rutes 3D.

Avui toca seguir amb el curset del 3Dstudio (un programa de modelatge virtual) i, a primera hora de la tarda, preparar les rutes de Bellvitge. En d’altres paraules: pantalles i plànols, espais imaginats, traslladar objectes per l’espai (ja siguin tapes d’armari o persones)... buff, em tocarà fer un esforç de “rutes virtuals” a base de codis de programa o de codi de plànol “Alpina”. Però la vida també és això, projectar-se en espais desconeguts, una aventura, una aposta, encara que intentem domsticar-la amb tota mena de codificacions.

Avui us poso un altre quadre genial d’en Gaspar David Friederich “the wanderer” (el rodamón).

Demà... vaga de post solidària!

En solidaritat amb les causes presentades per en Tondo Rotondo , demà (dilluns), faig vaga de post. Ja sé que això no canviarà res però, què carai!, com diu la Rebecca Blood, aquest bloc és “el meu reialme” i puc ser tot el solidari que vulgui; bé, si sou republicans ho podem anomenar “la república independent de casa meva” (IKEA), fet que, per cert, és una contradicció en els seus termes!.

Prison Break, apunts “by the sideboard” (x la patilla).

Ahir a la nit vam tenir una sobredosi de “Prison Break”, una sèrie que m’han passat en DVD i que ens ha enganxat des del primer capítol. Realment és una sèrie molt bona que dóna cent voltes a les de producció casolana (“vent del pet” i similars). Ja sé que pot semblar molt frívol tot plegat, però deixeu-me fer un apunts “patilleros”.
1_ Secrets acompanyats: Només des de la confiança poden haver-hi secrets. Això es veu tant en la relació de la infermera i el protagonista, com en la relació d’altres companys de fuga i el protagonista. El secret dels dos primers és acompanyar-se en el silenci (en el no poder dir-s’ho tot), aguantar el silenci de l’altre en un amor que resta implícit (de moment); El secret dels altres és guardar una informació.
2_ Recerca de la veritat: Tant els protagonistes de dins la presó com els de fora creuen en la veritat, la inocència del germà gran encara que aquest no sigui un sant (“homo iustus et pecator” que diria en Luter). Només des d’aquí neix l’esperança i el compromís.
3_ Recerca de la llibertat: Conseqüència de l’anterior, “la veritat us farà lliures”. El protagonista sap cercar les “raons per viure” dels altres (llegir Víctor Frank “El hombre en busca de sentido”: en els camps de concentració nazis el que més valia era tenir una raó per viure). I això els uneix en una mateixa tasca.
4_ Noblesa en la dissort: El protagonista sap “comportar-se” (portar-se a un mateix... bó, oi?) i patir tota mena de dissorts. No es perd la noblesa de la persona tot i el rebaixament (llegir l’assaig de Simone Weil “El amor de Dios y la desdicha”, recollit a “A la espera de Dios”, edit. Trotta).
5_ Fer-se maledicció pels altres: El protagonista, salvant les distàncies, encarna un cert “rol crístic”, és a dir, pateix en la seva carn tot tipus de desgràcies per salvar al seu germà, el just es fa maleït per salvar als sers estimats. Això ensuma a paràbola del fill pròdig (llegiu Henri Nowen “El retorn del fill pròdig”, Edit. Claret. Jesús és el germà gran que, en sintonia amb l’amor del Pare, marxa a cercar al germà petit... només que, en aquest cas, és el germà petit qui va a cercar al germà gran).
6_ Trencament de l’esquema sacrificial: Un professor estimat de teologia (Ramon Prat) té un lema molt bó “cap persona com a moneda de canvi”. El protagonista també segueix aquesta màxima tot i que hi ha moments en que això es torna ben complicat, per exemple quan suposadament revela a la màfia el lloc on viu un testimoni protegit. El protagonista mateix no s’entén com a sacrifici sinó com aposta solidària (tot i que s’hi juga la vida).
7_ Amor > Llei: L’amor està per damunt de la llei, d’allò políticament correcte, etc.
Encara hi haurien més coses a dir (per exemple el tema de fons de la lluita per les fonts d’energia i els tripi-jocs polítics), però ho deixarem aquí... de moment!

El “duende” de la parrox

Era ja de nit i marxava de la parròquia cap a casa quan vaig adonar-me que hi havia alguna radio encesa per alguna banda. No era del pis de la rectoria on s’hi estan acollides unes persones, tampoc venia de les sales incontables ni de la sala de materials... vaig veure que hi havia llum en una de les parts del soterrani, era “el duende” de la parrox, un fuster que hem acollit en un dels espais del soterrani que encara està per acabar.

Encuriosit vaig baixar a saludar-lo. Allà estava treballant com sempre fins a hores intempestives, ajustant, limant, polint i treballant la fusta rodejat de les seves eines i un munt de llistons i fustotes recolzades al llarg de la paret de formigó encara per polir. El duende és un crac de la fusteria, tot un tècnic i un artista que sap tractar i treure profit del seu material. Ha fet autèntiques virgueries com ara una barana que havia de ser provisional però, la va fer tan bé, que s’ha quedat posada. Només demana paciència, temps i comprensió.

Em fa gracia el “duende”. Això de veure’l treballar de nit al soterrani de la parròquia té un noséquè de vida oculta que s’assembla molt a la vida de Jesús, allà a Natzaret, sent un de tants, donant-se en el treball... amor treballat a cops de ribot. Viure deu ser quelcom així.

Preparant la primera trobada de blocaires cristians (1)

Quan ens varem trobar en Jordi Llisterri i l’Elies Ferrer a Radio Estel per gravar un programa de radio en diferit amb l’Àngel Rodríguez sobre els blocs cristians (que podeu escoltar aquí) va sorgir la idea de fer una trobada de blocaires cristians. Donat que sóc un dels culpables de la blocsfera cristiana (juntament amb en Ramon Bassas i en Jordi) i que amb en Manuel Hernández vam dur a terme el seminari “Fonaments per a un temple virtual” a Cristianisme i Justícia (on varem conèixer a en Manel Filella, l’Hèctor i en Carlos, tècnic de “El pou de siquem”), m’ha tocat començar a moure aquesta trobada.

Quan? Proposo trobar-nos la segona setmana del proper setembre. Quin dia us va bé? Per la tarda-vespre millor, oi?
On? Hauria de ser en un lloc cèntric de Barcelona (perdoneu el barcelo-centrisme). Seguint l’estela de “Fonaments...” podria ser a Cristianisme i Justícia (Llúria cantonada amb Casp) però també puc cercar un racó al Casal Loiola (Balmes amb Provença). S’accepten altres propostes. Necessitariem una sala per a unes quinze o vint persones.
Qui? Evidentment aniria destinat als participants de la blocsfera cristiana però seria interessant obrir-ho a d’altres blocs de gent creient que no té un bloc “explícitament cristià” (penso en muntanya.net, en Tondo Rotondo i tants d’altres) i “a tota persona de bona voluntat”... que li interessi el tema.
Què fer? Crec que la trobada hauria de tenir un component de trobada i coneixença (compartir l’experiència d’escriure blocs), de formació tècnica (per exemple una breu exposició del llibre “Universo del weblog” de Rebeca Blood) i, per què no?, sobre el testimoniatge dels blocs cristians a la web catalana (seguint l’estela del document dels bisbes catalans sobre com anunciar l’evangeli amb un nou “ardor”). També es podria incloure un espai més informal de relació tot fent un café o quelcom per l’estil.
Altres temes: Cal donar publicitat mediàtica a la trobada? Pot ser interessant per als mitjans de comunicació? Ho volem o ens és un destorb? / Cal obrir-ho també a joves que tenen fotologs? / Crec que no estaria malament que anèssim publicant algun post sobre el tema per generar una mica de debat a la blocsfera cristiana / Si us plau, feu-me arribar els vostres mails per poder tenir una relació més directa. Potser ja els té el Jordi. No els publicaré.

Bé... aixó és tot em sembla. Una abraçada.
amDg

Operació matalàs

Ahir vaig tenir la “joiosa dissort” de trobar-me amb la Saïda i la Malgo i em vaig deixar enredar amb molt de gust. “l’Eloi és fàcil”, diuen elles. Total, que calia donar una empenta a la preparació del camp de treball urbà d’enguany, que es munta a partir de l’experiència de la Pasqua Jove Claver-TSKV, i les vaig acompanyar al Makro a fer les compres. El tema, però, no es va acabar aquí. Calia anar a cercar quinze matalassos del Centre Borja de Sant Cugat i, com que jo havia quedat a “StQ” amb l’Alba per preparar l’activitat de rutes, em vaig encarregar de l’operació matalàs. Va ser força entretingut perquè vaig haver d'anar fent viatges per aquell gran casalot que està potes enlaire per les obres de la "Creàpolis" d'ESADE . En un antic menjador, reconvertit ara en magatzem, m’esperava un munt de matalassos que feien por. Acabada la càrrega i la reunió, la Saïda i el Roger van culminar l’operació a les 22:30 al Casal Loiola.

Tothom té feina, tothom té coses a fer, tothom vol anar a la seva... gràcies, Senyor, per la Saïda, la Malgo, el Roger, l’Alba i tanta gent que durant aquestes dates es lliura als altres gratuïtament i amb esforç. Tots ells possibiliten un passat feliç a molts joves a partir del qual es pot forjar una manera de viure, una recerca d el’autenticitat, altrament anomenada “evangeli”.

Ulleres de sol? Bendita la luz!

Ara que ja estem sota l’imperi de l’astre Llorenç (el Sol, li diuen Llorenç perquè a aquest sant el van “fer a la brasa”, tal qual. Per això el monestir de San Lorenzo de El Escorial també té forma de graella. És una mica heavy però així som els homes. Sinó n’esteu convençuts, llegiu “Lo bello y lo siniestro” del filòsof Eugenio Trías) i sembla que a la raça humana li hagin desparegut els ulls per suplantar-los per un instrument de vidres foscos. Diuen que donen personalitat i que ens fan més “fashions” però, què hi ha de més bonic que els ulls d’una persona, la porta de la seva ànima? “Los ojos que ves no lo són porque los ves sino porque te ven”.

Hi hauria molt a dir sobre els ulls i la mirada però, tot i que ara us posaria un munt de pregàries i cançons, m’he de moderar i us deixo amb un petit text d’en Bono i la cançó “Bendita tu luz” dels Manà i Juan Luís Guerra. M'he mirat el vídeo i paga la pena. Com en el cas dels U2 també s'hi barreja el llenguatge religiós i el de parella. Mireu als ulls de la gent. Mireu les persones! (bé, tampoc les avassalleu!, per això es va inventar també la paraula, la música i la poesia... per substituir la mirada i la comunicació).

“Ser guay puede ayudarte a negociar con la gente del mundo, pero es imposible conocer a Dios con las gafas de sol puestas. Es imposible conocer a Dios sin dejarte llevar, sin exponerte, sin mostrarse crudo. (...) He aprendido la importancia de la falsedad, la importancia de no ser sincero todo el tiempo. Tú no sabes lo que pasa detrás de esas gafas, pero te aseguro que Dios sí.” (Michka Assayas “Conversaciones con Bono”. Edit Alba. pag 74-75)

Ecografia de cel·lulosa.

A part de descarregar un camió carregat d’aliments que em va deixar fet caldo i amb unes agulletes glutígenes notables; a part de veure la criatura que he de batejar el dissabte; ahir vaig poder veure una ecografia en cel·lulosa d’un parell de “altres criatures”: la portada del llibre “Amor al vent” i una pre-impressió de la pàgina d’humor gràfic que m’han encomanat els de Foc Nou.

Del llibre “Amor al vent” ja us n’he parlat bastament al llarg d’aquest bloc, gairebé des de l’inici (Entrevista a Catalunya Cristiana, fragment 1, fragment 2, fragment 3). Sapigueu que segurament sortirà cap a la segona setmana de Juliol i l’edita la Claret. Us adjunto el que segurament serà la presentació de la contraportada:

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografies,... d’un ampli ventall d’autors, estils, procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i de fer l’aproximació a una experiència concreta i singular.” (Enric Puig i Jofra)
Del que no us havia dit res encara és sobre la col·laboració gràfica a la revista Foc Nou. Es tracta d’una sèrie que durà el nom de “Fauna Parroquial” i, com ja us podeu imaginar, tracta sobre la vida de les nostres comunitats parroquials. Ajudat pel Manu, un jove editor de Norma Còmics (gràcies per tot Manu!, especialment per la classe de còmic “en directe” des de la botiga de Norma), i basant-me en la tira de la revista de El Jueves “Para tí que eres joven”, aniré presentant diferents “tipologies” de personatges o situacions parroquials. Des de l’equip de monitors de l’esplai parroquial, passant per les excursions o les celebracions litúrgiques. He optat per aquest esquema perquè així m’estalvio el pensar en uns personatges que es van repetint, tinc una font d’inspiració molt coneguda i pròpia i crec que pot resultar interessant per als lectors de la revista, entre d’altres raons.

Sovint penso que, per a dedicar-me a escriure, reflexionar i dibuixar, no tinc una formació adequada doncs malvinc de les ciències i no sé fins a quin punt sé llegir i escriure. També em pesa el fet que no he treballat de forma fixa i estable mai. Així i tot, un bon company jesuïta em aconsellar que no em menystingués per venir de les ciències i que m’atrevís a prendre’m l’activitat intel·lectual com una professió. Gràcies, Joan, aquests consells m’han fet molt bé i espero que als altres també.

La darrera pregària de Westerbork



Avui ha estat un dia tan bonic!, salvant les distàncies, crec que puc fer meva la pregària agraïda que Etty Hillesum va fer des del camp de concentració de Westerbork, la seva darrera pregària (morí a Auschwitz uns mesos més tard).

“ Estimada petita Tide:
... Aquesta tarda estava descansant en la meva llitera, quan de sobte vaig sentir que havia d’escriure això en aquest diari. T’ho envio:

Déu méu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininteromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitut. També per la nit, quan ajeguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitut inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” (6 setembre 1943)

Prega_rock: “Espurnes de coratge”.

Avui, amb aquest solet que fa de plé estiu, us passo un post més entretingut: fer una estona de “prega_rock”. Es tracta de posar en diàleg el text de l’evangeli de Mt 9, 1-8 (la guarició del paralític) i la cançó “Espurnes de coratge” del darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar”. Us passo la lletra de la cançó i unes preguntes. Aquest post no respon a les preguntes que em va fer al post d'ahir en/na "RB", però valgui com una primera aproximació al tema que em planteja. (... i bon cap de 7mana!. Jo estaré fora de BCN – per fí ! – en una trobada de jesuïtes. És probable que no escrigui res fins al diumenge al vespre o dilluns).

Tot just és un noi, no pas cap heroi
Ni tan sols valent, però com tanta gent
Lluita cada dia, empenyent la vida
Des d’una cadira.

Una dona gran vol tirar endavant;
Un món enfonsat, el cos esquinçat,
Sola i tan cansada, quan de temps encara
Ha d’estar espantada?

Del fons del cor treuen espurnes de coratge
Per fer més dolç i planer aquest viatge.
No han triat un camí curt o llarg,
ni que sigui tan fosc i amarg!

Ell viu al carrer, dorm en un caixer, no vol caritat, només dignitat;
Cerca aquell respecte que una nit va perdre en un joc infecte.

Ella al seu lit, el cor encongit, el pis és tan gran sense el seu mant;
Va dir que marxava, que l’amor s’acaba i no l’esperava.

Del fons del cor treuen espurnes de coratge...

Prega_rock endins:

1_ Compara el que diu Jesús “Coratge, els teus pecats et són perdonats” amb les “espurnes de coratge del fons del cor”. D’on surt aquesta força per tirar endavant? És cosa només d’un mateix? Per Jesús el coratge va lligat amb recuperar la dignitat (el perdó dels pecats, la reconciliació, la pacificació interior), en quin personatge de la cançó això també es dóna?
2_ Hi ha una definició jueva per la pau: “la pau és tenir el cor a casa”. Jesús envia al paralític a casa seva, l’envia en pau. La pau de Jesús, però, no és una evasió; no converteix la granota en príncep, sinó que hom pot restar en pau i a casa seva amb les seves ferides, amb la seva pròpia història i corporeïtat, amb la seva llitera. Són les ferides del crucificat transfigurades.
3_ I tú? Quina és la teva cadira de rodes, la teva llitera, la teva creu? Tens coratge per carregar-la i tirar endavant? I què fas amb les creus dels altres?

L’amant que no et toca

Aquests dies tinc el darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar” de fons a veure si m’en surto i faig un prega_rock amb en Roger. Em fa certa gràcia perquè va ser escoltant el CD “Respira”, també de Els Pets, que vam fer el primer prega_rock, d’això ja fa uns quants anys (massa, com sempre). No sé si aquesta vegada podrem fer-lo perquè hi ha cançons una mica xungues, d’entrada un cant al “aquí te pillo aquí te mato” i una altra que és una aproximacióal suïcidi. Però, què hi farem, Els Pets són com són, és a dir, uns magnífics narradors d’històries diverses. Així i tot, hi ha cançons genials, des de la “XL” (que és la que posen per la radio), “Espurnes de coratge” i moltes altres. A mi m’ha tocat de plé “L’amant que no et toca”, potser perquè reflecteix part del que visc, potser perquè tots duem un petit plató a dintre, potser perquè és una sublimació angelical de l’amor celibatari... no ho sé, tampoc m’agrada ser “espieta” de ningú. Us deixo amb la lletra esperant que la pogueu escoltar alguna vegada.

“T’has girat però sé que no pots veure’m,
resignat, fent veure que no et veig.

Sóc l’amic transparent, sóc l’amant que no et toca,
barrejat amb la gent assegurant-me que estàs bé.

Però mai gosaré apropar-me només viuré a prop d’on vius;
sóc el teu guardià per si mai prens mal.

Ballo el ritme de les teves passes;
canto el cant que fa la teva veu.

I als semàfors vermells mentre passen els cotxes
aprofito el moment per olorar-te els cabells.

Però mai gosaré tocar-te només seure’m prop d’on seus;
deu metres enllà sempre vigilant.

Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat
però jo d’amagat t’estaré mirant.

Cada cop que miro de reüll sé perfectament on pares
sé que és una bojeria però ja ets part de mi.”

Bob Dylan, Roy Orbison i companyia

Avui han dit pels mitjans de comunicació que a en Dylan lihan concedit el premi Princep d'Astúries de les Arts, me n'alegro. En la meva adolescència era un dels meus preferits i somiava poder tocar l'armònica i la guitarra com ell en algun racó brut d'un passadís del metro, potser encara ho faré. D'ell ha aprés molta gent, des d'en Bruce fins en George Harrison. No us donaré la tabarra i us deixo amb el videoclip de la cançó "Handle with care", quan es van aplegar per tocar plegats en Dylan, en Roy Orbison (el de la cançó "She is a mistery to me" que us vaig posar fa una 7mana), en Geroge Harrison i d'altres en el grup "The traveling wilburys". No sé qè diu la cançó en general però té molta grapa. (M'hauré de moderar amb els video-clips! això ja sembla un programa de radio per a velles glòries del r'n'r!... el temps passa xiquets!)

L’ermita de Bellvitge

Quina és l’ànima d’aquest mastodòntic barri de vivenda prefabricada? No és el seu hotel hight-tech amb ovni gastronòmic d’en Santamaria al seu terrat. Tampoc la torre blanca de l’Hospital. Tan sols una petita construcció arraconada al final d’un espai residual i allargassat reconvertit en parc: l’ermita de Bellvitge. Aquesta tarda m’hi he anat a fer uan estona de pregària d’estrankis. Ho necessitava. Només quan prego sé qui sóc. Ja sé que sona molt fort però així és com ho visc. M’he descalçat i m’he quedat sentat en un banc en silenci mentre el sol de la vesprada llepava les rugoses i callades parets de pedra i totxana a la vista. He pres el text de l’evangeli d’avui, les benaurances, no tenen desperdici. Ha estat una estona molt guapa que m’ha refet per dins i embrutat la samarreta per fora. Que duri.
(Us adjunto un parell d’imatges de l’ermita “tunejada” amb el photoshop que vaig fer per un treball de l’escola d’arquitectura. La primera és una reconversió estil “Taizé” i la segona de cara a fer exposicions temporals).

Emmanuel Mounier, company de camí

Fa uns dies parlava amb un bon amic, en Carles Marcet, sobre la Icona Viva (aquella fotografia estimada sobre la que estic centrant la meva atenció) i, després d’exposar-li el tema, ell em va presentar unes pincellades d’un tal Emmanuel Mounier, un altre gran personatge del qual no n’he sentit a parlar més que de passada per la Facultat de Teologia. L’Emmanuel Mounier i jo tenim una cosa en comú: la presència d’una persona amb disminucions psíquiques a la familia. Ell, la seva filla amb paràlisi cerebral; jo, la meva germana amb síndrome de down. A tots dos aquesta presència propera ens ha qüestionat fortament la fe i la manera d’entendre la vida. Tots dos coincidim que, a través d’aquest dolor, hi ha un gran misteri que ens omple de joia. Fa poc, en Carles em va passar unes cites que ell havia agafat de les seves lectures. Us les passo perquè no ténen pèrdua.

“Este milagro que un día se rompió, esta promesa que ha quedado ahogada bajo el alcance ligero de una sonrisa abolida, de una mirada lejana y de una mano sin proyectos, ¡no puede ser un azar, un accidente! ¡Les ha pasado una gran desgracia...! No. Ha llegado alguien, alguien muy grande; y esto no es precisamente una desgracia. No nos hemos retorcido el espíritu para demostrárnoslo. No nos hemos hecho sermones. Solamente guardando silencio ante este joven misterio, poco a poco nos ha envuelto la alegría” (“Mounier y su generación”. Obras Completas vol IV. Sígueme. Salamanca,1993, 28.VIII.1940

“Qué sentido tendría todo esto si nuestra pequeña no fuera más que un pequeño trozo de carne caído de quién sabe dónde o un trozo de vida accidentado, y no esta pequeña y blanca ostia que nos sobrepasa a todos, una infinitud de misterio y de amor que nos deslumbraría si la viésemos cara a cara... Yo me acercaba a esa cama sin voz como a ujn altar, a un lugar sagrado donde Dios hablaba a través de un signo. Una tristeza mordaz, profunda, pero también ligera y transfigurada. Y a su alrededor sólo encontré una palabra: adoración” (Ibídem 20.III.1940. Carta a Paulette Mounier)

“Encontrar personas es lo que yo esperaba de la vida, y sabía muy bien lo que esto significaba: encontrar sufrimiento... pero sólo podía imaginar la alegría a través de la participación en el sufrimiento” (C. Moix. “El pensamiento de E. Mounier”. Ed Estela. Barcelona 1964 p.8 )

R’n’R Actitud

L’altre dia uns amics em van estar preguntant sobre la meva adolescència i van quedar-se parats quan els vaig dir la meva primera “gran opció de vida” va ser “Jo vull ser rocker” (aquí en teniu una fotografia de les meves pintes). Sí, jo era un rocker, fins i tot vaig rascar la guitarra en un grup molt estimat, els “Big noses”. Però “mala hierba nunca muere”, oi? Així que aquell rocker ha patit diferents transformacions però sempre resta quelcom d’aquella rebeldia, potser eclesialment domesticades fins al punt que la revista Estris (per a monitors i educadors en el lleure, del MCEC) adjuntava el quadernet de “Prega_Rock, música popular contemporània i educació en el transcendent” que va editar la Fundació Lluís Espinal farà uns mesos en la seva darrera tramesa. Aix... quins temps aquells en el que tot el món estava per descobrir!. Ara ja m’assemblo més al vell rei del rock de casa nostra, en Loquillo; i és que “no muere jamás tu r’n’r actitud”!

Dona mirant per la finestra

M’he llevat a les sis del matí per estudiar i ja n’estic “fins el monyo” (sí, el “monyo”, aquella cosa que porta la meva àvia coronant la seva bella testa platejada), així que em prenc deu minuts de “relax” estètic amb aquest quadre d’en Caspar David Friedrich, de qui ja us havia parlat anteriorment.

“Dona mirant per la finestra” és una passada de quadre. A primera vista sembla estrany que un pintor de paisatges com en Caspar hagi fet una cosa semblant. Jo només conec dos quadres “d’interior” d’en Caspar i, als dos, apareix la mateixa finestra. Resulta que és la finestra del seu estudi! (ho teniu més abaix). Caspar pinta des de l’interior sempre; de fet, ell no pinta naturaleses, no li interessa l’impressió empirista dels colors sinó, més aviat, els paisatges dels estats d’ànim.

Qui és aquesta dona mirant per la finestra? Som tots i cadascú de nosaltres. És l’home modern que mira un món en trànsit en el qual no troba un lloc a on aferrar-se. Aquest quadre em recorda la poesia d’en Boudelaire que cita en Marc Augé a “Los no-lugares, espacios del anonimato. Una antropologia de la sobremodernidad” (Edit Gedisa, BCN 2006). Traslladeu aquesta dona o el protagonista de la poesia d’en Boudelaire a un tren en marxa (com tants de vosaltres que ara mateix us estareu traslladant cap alguna banda) i ja tenim l’home “sobremodern” desinstal·lat navegant pels espais i temps dels trànsits.

Així i tot, hi ha en aquesta dona tota una revolució pictòrica. Abans, segons el polifacètic renaixentista Alberti, la pintura era una finestra oberta al món. A partir d’aquest quadre la perspectiva racionalista i cosificadora de la realitat desapareix i l’home gira la seva mirada cap a l’interior. Aquest quadre es carrega el positivisme progresista de la modernitat i apunta a l’esperit, a la quietud, a la pacificació interior. Bé, us deixo amb la poesia d’en Boudelaire que jo m’en torno als meus quefers. Bon dia i una abraçada.

“... el taller que canta y charla;
las chimeneas, los campanarios, esos mástiles de la cidad,
Y los grandes cielos que hacen soñar en la eternidad
(...) Las dos manos en el mentón, desde lo alto de mi bohardilla,
veré el taller que canta y que charla,
las chimeneas, los campanarios...”
(Boudelaire, primer poema dels Tableaux parisiens)

Esplai 4ever

Aquest diumenge per la tarda els monitors del Centre d’Esplai Nocturn “Al Vent” vam tenir una sessió maratoniana d’avaluació + pregària de Taizé a l’Església del Sagrat Cor + sopar “guarro” (hamburgueses i altres espècimens càrnics a excepció del que escriu que està a règim). Aquesta tarda m’he estat una bona estona barallant amb els post-its de la dinàmica d’avaluació i, buff, quina feinada!. L’habitació ha quedat folrada de paperets de colors mentre anava passant a l’ordinador els ítems dels monitors. Així i tot, ha estat una estona molt maca que m’ha tocat la fibra sensible (sí, sí, a un “homenot” com jo). Repassant els ítems d’avaluació he anat donat gràcies per aquest tercer curs d’esplai “fronterer”, a les tantes de la nit, en aquest mar de blocs de vivendes d’un barri popular de les afores. Ha estat una experiència tan maca!, i, com canten Els Pets, “hi ha tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les”!.

Em sap greu deixar de ser cap de l’esplai, però és el que cal i la meva continuïtat seria més un destorb que una ajuda. Jo ja l’he vist néixer, ara toca que d’altres prenguin el relleu i comparteixin aquesta tasca tan “contracultural” (ho dic per l’article de l’Avui que tant està rondant per internet i que, com, no, nosaltres també hem llegit en la reunió intempestiva del divendres). Com diu la pregària de Sant Ignasi “Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno. Deu-me el vostre amor i gràcia que aquesta em basta”. Res, ja ho veieu, deixaré de ser cap d’un esplai “súper-mega-guai-plural-i-alternatiu” per dur un grupet de confirmació explícitament confessional. No em queixo, perquè aquesta és la vida que he escollit i “l’abaixament” (la kènosi de l’Himne de Filipencs) en forma part. És allò de “contigo pan y cebolla” (alegries i penes). Aquí s’acomiada el ja ex-cap de l’esplai “Al Vent”.

(Ella) és un misteri per a mi

La següent cançó, “She’s a mystery to me”, és un misteri en ella mateixa. És d’aquelles que tinc al cap des del primer moment que la vaig escoltar (com “Vespre” de Els Pets). La va composar en Bono, cantant dels U2, pensant ja en el primer moment per a en Roy Orbison, l’àngel del r’n’r. Tot just acabada de composar es va trobar, ni més ni menys, que amb en Roy Orbison que li demanava si no tindria alguna cançó per a ell. Misteri? En el seu llibre autobiogràfic, referint-se a aquesta cançó, ho explica de la següent manera:

“(...) No sé decirte de qué se trataba. Fue un sueño agitado. El tema de la canción me obsesionaba, supongo. No sé por qué, siempre me atraen los temas que no puedes captar del todo, como el sexo o Dios. ¿Cuál es la diferencia entre una canción buenísima y una canción enorme? Yo creo que en una canción buenísima te puedes llevar el mérito. Pero en las canciones enormes no. Tienes la sensación que has tropezado con ellas. La musa es esquiva. Pero creo que puedes ponerte en situación para que venga a ti. Para algunas personas es el caos. Y eso, para algunos, significa enamorarse” (pag 157)

Total... vivim en el misteri.

Video del happening inicial de l'Aplec de l'Esperit.

Des de TSKV produccions m'han fet arribar el video del happenig d'inici de l'Aplec d el'Esperit. Aquí el teniu!, llums!!!, càmeres!!! .... Tatxan!!!

Dr. House, Sherlock Holmes i el Cardenal Newman.
Què tenen a veure el Dr. House, Sherlock Holmes i el Cardenal Newman?

El primer va apuntant símptomes i les seves evolucions respectives en una pissarra per trobar i intuir quina és la malaltia i com guarir al pacient.
El segon va col·leccionant dades tancat a la seva habitació tot fumant mentre va barejant hipòtesis per trobar una raó plausible, pistes que apuntin al culpable i al motiu del crim.
El tercer, el més desconegut malauradament, investiga l’evolució dels dogmes i la idea del cristianisme com a quelcom viu per acabar donant-hi un assentiment, creure en Jesús és raonable, pot ser la sol·lució.

Cap dels tres en té prou amb els problemes “normals”, van més enllà.
Cap dels tres té una sola evidència que cau pel seu propi pes; més aviat han de trobar una sol·lució al conjunt coordinant dades i ítems.
Cap dels tres s’acontenta amb la primera explicació que troben, sinó que han d’anar fent un procés.

Pascal, pensaments d’un “enfant terrible”

Aquests dies m’estic llegint a fons els “Pensaments” del Sr. Blaise Pascal . Quin personatge en Pascal!. En la primera i segona secció d’aquest calaix de sastre dels “Pensaments” l’autor fa una descripció de la condició humana que toca molt de peus a terra. A voltes fem una caricatura de l'autor i ens quedem amb la versió sentimentalista (“El cor té raons que la raó desconeix”) o amb el càlcul i la relació “qüalitat-preu” de l’”aposta pascaliana” (no podem saber racionalment si Déu existeix o no però, “por la cuenta que nos trae”, més val apostar-hi a favor perquè no hi perdem res i ho podem guanyar tot) però estic descobrint a un home que es va prendre seriosament això de raonar la fe des del fons de l’ànima. Té expressions que em recorden a l’Ernesto Sábato (quan parla sobre la eternitat del temps present o critica l’evasió de l’home) o a la Simone Weil (quan parla de la tasca de saber expressar correctament els pensaments) i això em fa molt bona espina, m’olora bé, m’ho ensumo autèntic.

Per tot això, em sorprèn que al pobre filòsof i matemàtic no li hagi vist el pèl durant tots aquests anys a la Facultat de Teologia de Catalunya. Tan sols l’han citat en el darrer curs a l’assignatura de Història e la Teologia, donant per estudiat anteriorment qui va ser el pare del que després ha estat la “Teologia Fonamental”. Trist, oi?. Per compensar-ho, el passat divendres el grup de confirmació varem pujar al terrat de la parròquia, ens estiràrem al terra mirant la fosca nit il·luminada pels neons ciutadans, i varem llegir el nº72 dels pensaments “Sobre la desproporció de l’home”. Va donar molt de sí.