Paràbola de l'amor (R. Tagore)

Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants...

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida. No arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però, en decidir-se, tot el seu cos va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspectei la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.

A la tarda, va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.

Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer...! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.

Adaptació d’un poema de R. Tagore,
Recollit pel P. Lluís Armengol sj.

Love (Simone Weil)

El azar -pues siempre he preferido decir azar y no providencia- hizo que aquel joven resultara para mí un verdadero mensajero. Me dio a conocer la existencia de los llamados poetas metafísicos de la Inglaterra del siglo XVII y, más tarde, leyéndolos, descubrí el poema del que ya le leí una traducción, por desgracia muy insuficiente, y que lleva por título Amor. Lo he aprendido de memoria y a menudo, en el momento culminante de las violentas crisis de dolor de cabeza, me he dedicado a recitarlo poniendo en él toda mi atención y abriendo mi alma a la ternura que encierra. Creía repetirlo solamente como se repite un hermoso poema, pero, sin que yo lo supiera, esa recitación tenía la virtud de una oración. Fue en el curso de una de esas recitaciones, como ya le he narrado, cuando Cristo mismo descendió y me tomó.

He aquí el poema en una traducción que me han hecho:

El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,
culpable de polvo y de pecado.
Pero el Amor que todo lo ve, observando
mi entrada vacilante
se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:
¿hay algo que eches en falta?
Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.
tu serás ese invitado, dijo el Amor.
¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!
yo no puedo mirarte.
El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:
¿quién ha hecho esos ojos sino yo?
Es cierto, señor, pero yo los ensucié; que mi vergüenza
vaya donde se merece.
¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la culpa?
¡Mi amado! Entonces, podré quedarme...
Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.
Así que me senté y comí.

(Simone Weil, Carta Autobiográfica, "A la espera de Dios")

No tingueu por (Dostoiewski)

No tingueu por del conbtacte amb pecadors. Estimeu un home també amb el seu pecat, perquè aquest amor és com l'amor diví, el més alt de tot. Estimeu tota la creació de Déu - tota sencera - , cada gra d'arena. Estimeu cada fulla, cada raig de llum. Estimeu els animals, estimeu les plantes, estimeu totes les coses. Si estimeu totes les coses, percebreu el misteri de Déu en tot. Quan percebeu això, començareu a entendre-ho millor cada dia, i a la fi estimareu tot el món amb un amor que ho comprén tot.

Germans, l'amor és un gran mestre; però hem d'aprendre com adquirir-lo, perquè s'obté amb dificultat. L'obtenem costosament, a poca poc i amb molta feina. Totohom pot estimar ocasionalment - fins i tot el malvat ho pot fer - ; però cal que estimem no només per un moment sinò per sempre.

(Fiòdor Dostoievski. Els germans karamàzov)

L'amor és una gran cosa (Kempis)

L'amor és una gran cosa, sempre és un gran bé: tot sol fa lleugeres les coses pesades; i du amb igualtat tot allò que és desigual. Perquè du una càrrega que no és càrrega; i totes les coses amargues fa dolces i sabroses. El noble amor de Jesús mena a l'home a fer grans coses i sempre l'anima a desitjar una perfecció més gran. L'amor vol ser lliure, i no esclau de les coses terrenals, de manera que la seva visió sigui pura i que no sigui alterada ni abatuda per cap prosperitat o adversitat temporal.

No hi ha res més dolç que l'amor, ni res més fort, ni res més alt, ni res més extens, ni res més ple de joia, ni res més ple o més gran a la terra o al cel. Perquè l'amor és nascut de Déu i només pot trobar pau en Déu.

(Tomàs de Kempis)

Raons per creure (Bruce)

Li tenia ganes a aquesta cançó d'en Bruce i, al final, aprofitant la xerrada-taller que el passat dimecres vaig fer a l'Escola de Pastoral (Fundació Escola Cristiana de Catalunya), els participants van fer-ne el prega-rock corresponent (el teniu aquí). Gràcies a els que em vàreu donar un cop de mà i gràcies als qui vau confiar en mi per tercer any consecutiu a l'escola de pastoral.

Dóna'm la ma (Joan Salvat-Papasseit)

(A una 7mana del dia B... em dedicaré a penjar paraules d'amor. Quadre "Penyasegats blancs de Rügen", del pintor Caspar david Friedrich... veieu el marc que deixen els arbres? és la forma d'un cor)

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les d ela sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la ma i arrecera l agalta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la ma que anirem per la riba

ben a la bora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

nemés en dir-nos que ens seguim amant.

Volíes café?... dos tasses!

Volíes café?... dos tasses! (és a dir... "al final no cal que l'escala sigui RF, la podriem fer de xapa...")

Si no ho veig no m'ho crec

Si no ho veig, no m'ho crec. Visca l'ull axonomètric! Volien una escala metàl·lica "RF"? Tatxàn!. Els arquitectes som així... sort en tenim dels que ens aguanten (que massa sovint són les pedres que rebutgem nosaltres mateixos segant-nos els peus)!

ArquINDITEXtura miraculosa i el rei nu.

El passat mes de Març va sortir a la llum el llibre “Arquitectura milagrosa”, del crític d’arquitectura de La Vanguardia, Llàtzer Moix, que ens obsequiava amb una entrevista de presentació de la seva obra. Donades les referències religioses que feia l’autor no vaig poder resistir-me a llegir-lo i, certament, és un llibre que no te pèrdua perquè està molt ben documentat i perquè, per altra banda, ha pogut elaborar un discurs ben trabat sobre la revisió del que s’ha anomenat “arquitectura icònica”.

A l’inici de la obra, l’autor apunta que “A caballo entre el siglo XX y el XXI, España creyó en los milagros. Concretamente, en los milagros que podían obrar los arquitectos estrella. Bastó que Bilbao levantara el Guggenheim y, por su gracia, saltara de la grisura posindustrial a los brillos de la economia terciaria (...). En la era de la imagen y la simulación, un edificio de rúbrica selecta y formas espectaculares adquiría el potencial renovador que antaño se atribuía al conjunto de una sociedad organizada y emprendedora. La arquitectura pasó a ser considerada mano de santo.” És a partir de l’efecte Guggenheim de Bilbao que Llàtzer Moix va fent una revisió dels encerts i també dels grans desastres del que ha estat l’afany de penjar quadres tridimensionals en les trames urbanes de diferents ciutats d’Espanya - des de la calatravesca valenciana fins als èxits de l’Ajuntament de Palafolls - tal qual com si fos una col·lecció museística a l’aire lliure per poder ensenyar passejant amb un bus turístic. Només que aquest museu urbà a vegades surt molt car, sobretot quan no hi ha programa i tot queda en formalismes. (podeu seguir lleguint l'article aquí)

A 3 setmanes del dia B

A 3 setmanes del dia "B"...

Dono gràcies pels amics retrobats, pels parents revisitats, per l'assaig de cants, per aprendre conjuntament a fer comunitat, per l'ajuda rebuda, per la paciència i l'esperonament, per la icona trinitària que ens han regalat, pels llaços que es van creant, per aquesta aposta que supera la inestabilitat laboral, per la il·lusió que desperta al meu voltant... però, sobretot, per aquest tresor en gerres de terrissa.

Sobre nans, paisatges i parròquies itinerants

He penjat un post a sobre nans, paisatges i parròquies itinerants a catalunyareligió i m'agradaria fer una confessió als qui l'hagueu llegit.

Crec que el tema dels objectes itinerants no està prou "explotat" en les activitats juvenils. Us poso un altre exemple, a part del que surt en l'article citat. Pel 500 aniversari (era així? no ho recordo bé) de Sant Francesc Xavier hi havia un munt d'activitats programades però jo en vaig programar una altra amb la mateixa filosofia de l'objecte itinerant. Es tractava de "segrestar" la imatge de St. Francesc Xavier de l'Església del Sagrat Cor de Casp deixant-hi una nota a la peana del tipus "He marxat de missió. Signat: Francesc Xavier" i anar traslladant la imatge per escoles i parròquies. Hauria estat realment una notícia!. Juntament amb aquesta itinerància de la figura de l'apòstol missioner de la modernitat hi hauria programades una sèrie d'actvitats per fer en grup i, alhora, una plana web on s'anirien penjant aquestes activitats i una fotografia del grup de joves amb la figura del sant. Aquestes fotografies grupals s'anirien penjant a la peana buida on abans estava la figura del sant.
Finalment, al cap d'uns mesos, en la festa de cloenda de l'aniversari del naixement de St. francesc Xavier, es tornaria la figura al seu lloc i es convidaria a la celebració a tots els grups que hi havien participat.

La idea era molt bona però... la figura tenia un preu molt elevat i la por a que es fes malbé la va deixar allà tot l'any. La única cosa "especial" que va passar va ser que es van encendre dos ciris enormes a banda i banda i llestos. Una llàstima, però la realitat és la que és.

Petició a Sant Jordi

Benvolgut Sant Jordi,

Aquest any m'he portat molt bé i desitjaria que, a canvi d'una rosa ben maca, vosté volgués obsequiar-me amb el còmic "Miguel, 15 años en la calle" una "autobiografia gràfica", valgui la redundància, del seu autor, en Miquel Fuster, que m'ha recomanat una amiga que treballa a la Fundació Arrels. Crec que, fins i tot, ara que hi penso, en compraré un altre per als meus companys del Projecte Sostre de la Barceloneta.

Ben agraït per la seva perseverant generositat,

eloi

Som dilluns de pasqua i com cada any....

"Som dilluns de pasqua i com cada any...."

Sí, és l'inici de la cançó "La vida és bonica però complicada" de Els Pets i és que m'ha vingut a la memòria al copsar tanta fragilitat heroica al meu voltant.
Aquell que ha de lluitar contra el que sent i fa el que pot per a que l'activitat vagi endavant...
Aquell que ocupa un càrrec institucional i no pot mostrar públicament el seu estat de vida...
Aquell altre que conviu perseverant a disgust amb els seus propis "vells amics" del vici...
i jo mateix, que també tinc les meves vulnerabilitats.

a vegades la cançó de Els Pets hauria de dur el títol al revés: "la vida és complicada, però bonica" i afegir-hi un "malgrat tot".

Dius que vols ser jesuïta

Dius que vols ser jesuïta i que aquest setembre vols entrar al noviciat, la veritat, me n’alegro per tu, per la Companyia de Jesús i, encara que no estigui de moda i sovint sigui un segon plat, també per l’Església ("Amen a la Iglesia como a una madre y no como a una madrastra" deia Arrupe).

Dius que et fa por no “arribar a l’alçada”, no ser un gran teòleg o un pastoralista carismàtic com els jesuïtes que coneixes... deixa’t estar!. D’acord que el lema “Ad maiorem Dei Gloriam” ho demana tot de la persona i és un agulló constant per sortir d’un mateix i donar el millor de la persona, però et recomano que vagis un dia a la infermeria provincial, allà a Sant Cugat, a un racó de la nova seu d’ESADE, i et deixis impactar: aquesta és la teva fita, “Gastar la vida” que deia en Lluís Espinal. Allò que facis o deixis de fer tindrà la seva importància, però sàpigues que la teva missió, més enllà de tot voluntarisme cremador i de tota recerca de reconeixement social o comunitari, és el teu estat de vida, agraeix-lo i tingues-ne cura. Ja es veurà més endavant en què pots donar un cop de mà. És allò de “busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia i la resta ja se us donarà...”

Escric aquestes línies des de la llibertat de no pertànyer ja a la Companyia de Jesús tot i estar-ne profundament agraït però, com que he de ser discret, ho deixo aquí. Gaudeix d’aquest futur que ja vas construint des de fa temps i d’aquesta “mili espiritual” que és el noviciat de la Companyia de Jesús, un del majors regals que es pot fer a un jove “con subyecto”, que diria Sant Ignasi. Gràcies per la confiança. Res a perdre, tot a guanyar.

Nou Fanzine TSKV

Realment, això de les pasqües joves és d'un ritme frenètic notable. Ja ha sortit el segon fanzine de la Pasqua Jove Claver "Crida". Hem optat per agafar una imatge diferent a la de una persona cridant i hem posat un dibuix manga d'una persona abatuda juntament amb tot de ítems referents al fer de cridar com si estiguéssin gargotejats en una llibreta de classe. És una altra manera de cridar. Potser menys impactant però real. Trobareu el segon fanzine aquí.

Vas de pasqua jove?

Estic fent el plànol de les celebracions de pasqua a catalunya. Us adjunto el plànol que hem fet a Catalunya Religió a sota. De moment hi he pogut posar les que organitzen les famílies relacionades amb ordres religioses i la de la JOC però sé que encara m'en falten. Si vols ajudar-me posa't en contacte amb mi a redaccio(arrova)catalunyareligio(punt)cat i miraré d'acompletar el plànol. Gràcies a tots!!!

Ver Pasqües Joves 2010 en un mapa más grande

El meu primer "arqui-video"

Ja fa anys que els meus amics creatius de TSKV em feien dentetes quan creaven vídeos i es manegaven amb gràcia en el programa del "premiere". Al final m'hi he posat per fer un mini arqui-video per un article de "Betel. Arquitectura, art i religió" sobre la Capella Sant Francesc Xavier del Col·legi Casp-Sagrat Cor de Jesús. No és cap gran cosa però tot és posar-s'hi, no?

Gràcies

No ho tenia previst, però m'ha convidat a dinar a la seva comunitat. Feia temps que no hi anava però he estat molt ben rebut. Sóc un Jesús o un Zaqueu? o potser ha estat l'alegria de poder tornar a compartir taula i, sobretot, la sobretaula, amb uns amics? Gràcies! us desitjo el millor perquè el món perdrà quelcom de brillantor si no hi sou.

DEJUNA I OMPLE’T

El dejuni té com objectiu buidar el cor per omplir-lo de quelcom més valuós.

Dejuna de jutjar els altres i descobreix a Déu que viu en ells.
Dejuna de les paraules que fereixen i omple’t de paraules sanadores.
Dejuna d’estar descontenta i omple’t de gratitud.
Dejuna d’enutjar-te i omple’t de paciència.
Dejuna de pessimisme i omple’t d’esperança.
Dejuna de les preocupacions i omple’t de confiança en Déu.
Dejuna de queixar-te i omple’t de goig de poder viure la vida.
Dejuna de les pressions que no sacaven i omple’t d’una pregària que no té fi.
Dejuna de l’amargor i omple’t del perdó.
Dejuna de donar-te importància a tu mateixa i omple’t de compassió pels demés.
Dejuna de les teves ansietats sobre les teves coses i comprometre’t en la propagació de l’amor que Déu et té.
Dejuna del desànim i omple’t de l’entusiasme de la teva fe.
Dejuna dels teus pensaments mundans i omple’t de les veritats evangèliques.
Dejuna de tot el que et separa de Déu i omple’t de tot el que t’acosti a Ell.

Josep Maria Nonay
(Dep. Pedagogia de la Fe / Fundació Pere Tarrés)

Reloading Gaudí

M'acabo d'assebentar aquí que és possible que el Papa inauguri el temple de la Sagrada Família. Realment és una molt bona notícia. Si Idelfons Falcones deia a la novel·la de "La Catedral del Mar" que la basílica de Santa Maria del Mar era la catedral del poble, la seva actualització al s.XXI és, sense cap mena de dubte, el temple de la Sagrada Família. La visita de Benet XVI és un reconeixement a aquest temple tan estimat on, en certa manera, ens hi trobem com a casa.

Per altra banda, m'agradaria que fos també un reconeixement a Gaudí. No sé si això pot accelerar o no el procés de beatificació, però la figura de Gaudí, la seva manera de conviure la fe i la professió, ha estat referent per a molts dels qui som del ram. Valgui només com a recordatori l'escrit d'un dels primers arquitectes moderns de catalunya, José Antonio Coderch, quan el citava modèlicament al seu escrit "No son genios lo que necesitamos ahora":

"No és curiós que tinguem aquí, molt a prop, a Gaudí (jo mateix conec a persones que han treballat amb ell) i es parli tant de la seva obra i tan poc del seu posicionament moral i la seva dedicació?"

Gaudí era certament un geni, però era un geni abnegat, capaç de preocupar-se pels seus treballadors i pregar la obra que li era encomanada. En d'altres paraules, no era un boig corrent al darrera de la vanitat. De la mateixa manera que era capaç de discernir sobre un sistema estructural també era capaç de discernir la seva vida espiritual. Avui en dia molts arquitectes hem perdut aquesta dimensió holística de la professió i és una llàstima.

engrunes eloiensis

Ja fa un mes que no escric res per aquestes contrades i de ben segur que ningú s'ha esquinçat els vestits ni s'ha enyorat en excés. Gràcies a Déu no som imprescindibles!. La veritat és que estic visquent una etapa molt maca de la meva vida, amb la seva feinada corresponent, i com que ja he fet molt streap-tease espiritual en aquest espai ara ja no em veig obligat a justificar-me de res.

El lloc que sí estic cultivant és el del portal de Catalunya Religió, que ja ha arribat a les 100.000 visites!, on també he començat un bloc d'allò que m'engresca i m'agrada: el diàleg entre l'arquitectura i el fet religiós. Ho trobareu a "Betel. Arquitectura, art i religió". Ja m'he posat en contacte amb uns quants arquitectes que han fet coses interessants. Una de les idees d'aquest espai és poder anar presentant una mena de catàleg d'arquitectura religiosa contemporània a catalunya... no sé si m'en sortiré, però de moment el projecte va endavant. Algun dia parlaré de l'alegria de poder donar un cop de ma en projectes com el d'aquest portal però... "ara no toca".

Bé, us deixo amb una petita notícia que m'ha agradat: un amic meu ha començat a traduir les vinyetes dominicals a l'euskera! Us n'adjunto una. (Parlant de dibuixos... alguna idea pel proper Fauna Parroquial del Foc Nou?)

Tot pel pis (Núria Feliu)... buscant un pis!

Vés per on... una cançó tan antiga que diu el que visc i sento!

Àlbum: "El cuplet a Barcelona". Núria Feliu... total... busco piset, 800€/mes a molt estirar, mínim 2 habitacions, i a prop de L3 (preferiblement Lesseps)

Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar

si senyal veig als balcons d'algun pis que hi ha per llogar.

Perquè jo m'haig de casar!

I el temps passa i el temps vola i en Narcís està avorrit

perquè el noi també té ganes d'arribar a ser el meu marit!

Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet,

perquè em concedeixin trobar algun piset.

I si no m'escolten, amb el meu Narcís,

no podré casar-m'hi... pel pis!

Són d'un preu exorbitant tots els pisos que trobem

i barato i no molt gran és com el necessitem.

Mentre els dos hi capiguem!

No hi fa res que estiguem justos ni que el pis sigui un pinyó

la qüestió és poder casar-me quan més aviat millor!

Preguntant i buscant pis passo el dia inútilment

i si seguim així, bona nit al casament,

i això és el meu sofriment!

Vaig perdent ja l'esperança de que arribi a prendre estat

però si pel pis jo no em caso faré un disbarat!

Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet...

Betel, la construcció d'un somni

SSMM els Reis Mags d'Orient m'han dut una joguina llargament esperada (us en parlava aquí) i ja podeu llegir el primer article de presentació: Betel, la construcció d'un somni

The power of love, vídeo-clip nadalenc

Vaig veure aquest vídeo per casualitat i em va deixar bocavadat. El grup "Frankie goes to Hollywood" havia associat la cançó "The power of love" al misteri de Nadal... per què? com pot ser que una cançó que parla d el'amor de parella faci referència al Nadal?

Pensant-ho bé, tampoc és tan estrany. La Bíblia està farcida de metàfores de l'amor de Déu en clau de parella, valgui com a tall d'exemple el llibre del Càntic dels Càntics. Sovint es diu de Déu que és "totpoderós", però aquesta cançó ens recorda que Déu és totpoderós en l'amor. El poder de l'amor és capaç de fer grans coses, si no mireu el cas de Martin Luther King i tants d'altres!. El poder de l'amor passa per coses petites, passa per la capacitat de sorprendre's dels pastors, de deixar-se guiar per l'Estel, passa per acceptar que Déu s'ha volgut fer un de nosaltres, passa per l'adoració del pessebre... Bon Nadal! (teniu el prega_rock aquí)

Nadal de Clasificados

Bon Nadal!!!

Catalunya Religió avança

Aquesta darrera setmana ha estat una marató per a l'equip de Catalunya Religió, i per al seu director encara més!, però, al final, ha valgut la pena i ja tenim l'apartat de notícies i opinió quadrat segons el pla inicial. Avui tenim consell de redacció i acabarem de comentar aquesta marató. Ara ja toca avançar cap a una segona fase: ampliació de l'apartat de recursos i de l'àmbit de diàleg cultura-religió, és a dir, em tocarà fer un esforç. Ja sé que totes les ONG's, associacions i fundacions han sortit al carrer per acompanyar als consumidors en el recorregut de les seves compres nadalenques vestits amb petos de colors corporatius però, si us agrada el portal i ens voleu ajudar, també estareu donant suport a una bona empresa.

Deixant-me acompanyar pels Centres Diaris

Dins la Fundació Pere Tarrés m'han encarregat acompanyar i promoure els Centres Diaris, però, a vegades, tinc la sensació que són ells els que m'acompanyen a mi d'alguna manera subtil. No és que tingui el síndrome de Estocolm! no és res d'això, sinó senzillament que no deixen de sorprendre'm. "Pà muestra un botón": el divendres vaig anar a visitar un centre que no pertany a la FPT però que ens volíem conèixer i, tot i que em feia molta mandra anar fins a Vic, el viatge per conèixer l'activitat del Casal Claret va valdre la pena. Treballen aspectes que els fan semblants a l'AEI Raval (pel que fa al treball amb les famílies), d'altres són molt propers a Migra-Studium (pel que fa al component pluri-religiós que han volgut assumir des dels seus inicis), i d'altres em recorden als de Itaca-Els Vents de l'Hospitalet (pel que fa a la relació de l'activitat diària amb el centre d'esplai setmanal "de tota la vida"). Potser la FPT no és una empresa que implanti centres educatius com a xurros, però ningú negarà que és gran la diversitat i riquesa de centres arrelats al territori als quals ha ajudat i acompanyat. Un exemple d'això darrer ho vaig poder viure breument aquest dissabte, a la missa d'acció de gràcies pels 40 anys del Grup de Colònies de Ca n'Anglada, a Terrassa. Quan n'hi ha que ja donen per morta l'educació en el lleure, apareixen iniciatives noves o bé hi ha celebracions que recorden la força i el seguiment dels seus inicis. Deixar-se acompanyar per aquests centres és una molt bona forma de fer camí cap al Nadal.

La ciutat dels nens: busquem monitors de lleure (... i arquitectes)

Això de col·laborar a la Fundació Pere Tarrés dóna sorpreses agradables com la petició que ens han fet arribar del COAC (Col·legi d'Arquitectes de Catalunya): busquen cinc monitors de lleure que puguin fer de suport per l'activitat...

"LA CIUTAT DELS NENS": TALLERS D'ARQUITECTURA PER A FILLS DE COL·LEGIATS D'ENTRE 6 I 9 ANYS: el dissabte 19 de desembre de 10.30 a 13 h a la sala d'exposicions del COAC. A partir d'un plànol de Barcelona, els nens realitzaran propostes de transformació de la ciutat, de creixement, etc. El resultat s'exposarà a la sala d'exposicions fins al 6 de febrer. Hi ha 70 places

Segurament m'hi animaré perquè això de compaginar l'educació en el lleure i l'arquitectura ja fa temps que ho vaig fent (encara recordo quan vàrem fer una "mini-ermita de bellvitge" de cartró pels infants al Casal Al Vent!).

La façana, composició

Composició tripartita seguint l'esquema clàssic de base, fust i capitell.

Base: Gran obertura en planta baixa i altell a l'espai comercial. Es diferencia de la resta per un aplacat de xapa grisa que facilita el manetniment i la salubritat. Tot i que el doble espai supera els set metres es disposa un llindar als 5m d'alçada per normativa i per deixar un sòcol a les dues grans urnes.

Fust: En planta primera, segona i tercera es disposen dues grans urnes emmarcades de la mateixa mida però rotades perpendicularment. La primera gran urna-aparador es disposa horitzontalment i la segona verticalment de manera que agafa dues plantes. Es tracta de evitar la petita escala residencial i poder donar una imatge adient a un edifici comercial. El tancament vidriat de les dues grans urnes es retrassa fins als 30cm de la línia d efaçana per tal de poder disposar-hi cartells publicitaris a doble alçada sense que quedin interromputs pel forjat. Les urnes es recolzen en les restes que deixarem dels balcons actuals.

Capitell: A la darrera planta, la única que es veu a l'altra banda del riu, es disposa d'una gran obertura correguda protegida de la radiació solar per l'estructura de voladís del balcó superior, que alhora actúa com a "gorra" o cornisa de remat de la façana.

El diàleg interreligiós als centres d'esplai

No fa gaires anys es celebraven els 50 anys del naixement del MCEC (Moviment de Centres d'Esplai Cristians). D'ençà aleshores la societat ha canviat, l'entorn polític i cultural ha canviat, els ususaris han canviat... i en aquests canvis, intentant no deixar l'essència de l'educació en el lleure i les seves arrels pel camí, també s'ha donat el fet migratori i, juntament amb ell, la novetat del fet interreligiós als centres d'esplai. Els esplais del MCEC han ofert la seva experiència com a esplais confessionals i, crec jo, això ha possibilitat que famílies d'altres confessions que ténen en compte el fet religiós valoren positivament dur-los a aquests centres. És per això que des de l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés oferim el curs monogràfic recursos per dinamitzar el diàleg interreligiós en el lleure . Tenim un munt de iniciatives pensades, entre elles la visita a l'espai interreligiós de la Fundació Migra-Studium dedicat als infants i joves. La Pilar, la Xivi i jo, responsables pedagògics del projecte, us animem a apuntar-vos-hi!!! No us ho deixeu perdre!

Gestionant el voluntariat nostre de cada dia

Ahir vaig tenir la sort d'anara a la presenatació del Manual de gestió del Voluntariat que ha editat la Obra Social de "La Caixa", a un auditori del Caixafòrum ple de gom a gom. No me'n penedeixo gens ni mica de haver-hi dedicat unes hores perquè va valdre molt la pena, tant pel que presentaven, com per la promesa d'un programa informàtic per a la gestió del voluntariat (que m'anirà de perles per a millorar la gestió del voluntariat al MCEC, Moviment de Centres d'Esplai Cristians - Fundació Pere Tarrés), com també els ponents de la presentació i de la posterior taula rodona que em van bombardejar amb preguntes molt suggerents.

Estació d'Enllaç: la pastoral juvenil agafa l'Avant

Avui la pastoral juvenil de Catalunya agafa el tren de l'Avant perquè, després de dos anys de l'inici de les trobades d'Estació d'Enllaç a Barcelona, es celebraran dos d'aquests encontres de joves simultàneament a Lleida i a Barcelona. Serà aquesta una iniciativa que es pugui anar estenent a tot el territori? Podrem anar creant una mena de marca de "happenings juvenils" mensuals que es digui Estació d'Enllaç? Per què ha tingut bona acollida aquesta iniciativa?

Estació d'Enllaç és un projecte que va nèixer des de la constatació de la fragmentació de la pastoral juvenil de l'Església. Tothom tenia la seva capelleta muntada però no hi havia espais de visibilització conjunta, mancava un cert sentit d'unió (aquell carisma sacerdotal de Jn 17, 21-22 : "Que tots siguin u") i la urgència de la transmisió de la fe no es podia permetre aquests luxes. Ara bé, la gràcia va ser que aquesta iniciativa interdiocesana i intercongregacional no va ser quelcom imposat, com tampoc va ser d'aquelles iniciatives aduladores que només cerquen el major nombre d'adeptes per quedar bé davant els representants eclesials i seguir fent el que volen. Estació d'Enllaç és realment una suma d'esforços de molts, un veritable treball en equip i això, avui en dia, dins del marc eclesial és quelcom que no te preu.

A Barcelona el lema de la trobada d'aquest mes és "Reconstruïm Jesús a través del cinema" i ho conduirà l'especialista de cinema a casa nostra Peio Sánchez, que ja te un espai de crítica a universitaties.net i organitza la Setmana de Cinema Espiritual. Teniu més informació al web de la Delegació Pastoral de Joventut de Barcelona.

A Lleida, que celebren la seva primera Estació d'Enllaç, comptaran amb la presència d'un grup musical i de l'actuació de Reivaj, un mag jesuïta vingut de l'oriental Barcelona, que ja va actuar en una altra Estació d'Enllaç de la capital. Trobareu la informació al seu bloc de joves del bisbat de Lleida . Us deixo amb el seu vídeo promocional.

La vida isostàtica

M'agradaria que la meva vida fos com una estructura hiperestàtica, on tot queda ben lligat, sense sorpreses, planificada, previsible, de nova planta, modèlica...
però sovint m'adono que la meva vida és, benauradament, una estructura isostàtica, com tantes i tantes velles construccions muràries que no saps com s'aguanten però miraculosament s'aguanten, tot recolzant-se solidàriament les unes a les altres, aguantant mil i una reformes, amb estintolaments perillosos que seguen els peus i amb esquerdes que parlen d'una història d'assentament, fetes amb els materials de la terra, etc.
Aquests són els pensaments que m'assalten quan la meva neurona ja porta tot el dia tancada al curs intensiu de rehabilitació d'edificis!

El voluntariat mandrós

Aquesta nit em feia una mandra tremenda anar a dormir a la Barceloneta, el meu voluntariat mensual. En el fons és una mandra semblant a la d'anar a veure un parent estimat, perquè els usuaris del projecte poc a poc també van esdevenint familiars a la meva vida. Però a vegades passa que allò que semblava més costerut acaba sent d'una planeitat mesetària, fet que tampoc implica un encefalograma pla. En fi, ja ho diu el salm 126... "Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega". El voluntariat passa per aquests camps.

Fem un Cyber K-Fe d'Advent?

Cyber K-Fe d'Advent? Potser sona molt "snob", però així hem volgut titular aquest curset del "K-Fe" (Formació en la Fe) que la Fundació Pere Tarrés ofereix gratuitament a professors, catequistes i altres agents de la pastoral juvenil, perquè hem volgut donar recursos per l'Advent des del que ens poden oferir els websites de pastoral juvenil catalana. Tant la Emma com l'Estefano i jo, ens hem estrenat com a professors d'aquests cursets i ens ha agaradat molt poder fer pinya entorn aquest projecte que se'ns ha encomanat des del Departament de Pedagogia de la Fe (Institut de Formació de la FPT). La idea és ben senzilla: agafar com a taulell de joc expositiu el típic calendari d'advent tot canviant la llaminadura per un recurs pastoral. Llàstima que el fet de la gratuitat de la matrícula implica que es presentila meitat de la gent que s'hi havia inscrit!. Per a tots aquells que no heu pogut venir al CCU (Centre Cristià dels Universitaris) i us pugui interessar trobareu el dossier del Cyber K-Fe d'Advent aquí. Espero que us pugui fer servei!

La façana

Mai pots dir "d'aquesta aigua no en (tornaré) a beure". Per mostra un botó: el despatx on estava treballant com a estudiant, Grup Idea, m'ha fet el vot de confiança a l'encarregar-me un projecte d'una façana en el casc antic d'una capital catalana. Ara toca moure's, trepitjar terreny, ajuntament i normatives. D'entrada se m'acut que, donades les característiques de l'edifici, la façana podria ser quelcom semblant a la que vaig projectar en un curs de projectes amb el Prof. Illescas a l'ETSAB (imatge).

Cercar la màxima uniformitat amb l'entorn amb una composició pétrea en plantes superiors i deixar una gran obertura en PB+altell pels locals comercials. En el fons és el mateix que han fet els de la nova botiga de Benetton al Portal de l'Àngel, només que han estintolat tota la planta baixa i han deixat la façana pre-existent.

Dr. House i el curs de rehabilitació

Tranquils, no estic en cap procés de desintoxicació, més aviat faltava acabar la frase "Curs de rehabilitació... d'edificis!" i és que això de la formació mai s'acaba i, quan no és acabar la carrera, és apuntar cap on especialitzar-se. Pensant en la gran quantitat d'edificis que s'han construit durant els darrers doscents anys i donat que el camp de l'arquitectura religiosa molt sovint té relació amb la intervenció en el patrimoni, ja fa un mes que vaig optar per apuntar-me a un "Programa d'intensificació en rehabilitació d'edificis d'habitatge" que fa l'Escola Sert (l'escola del Col·legi d'Arquitectes) tots els dilluns fins al mes de Març.

Tot i que hi ha sessions més entretingudes que d'altres, en general m'està agradant prou. Al menys prou per poder aguantar vuit hores de classe sense desenganxar el cul de la cadira (algú ha calculat el coeficient de fregament? o l'assentament muscular? o la flexió d'aquesta llosa continua de conglomerat de fusta anomenada cadira?). Ara vaig passejant pel carrer intentant endevinar de quina època és cada edifici i quines patologies són visibles, com si fos un Sherlock Holmes urbanista. Diuen que els autors de la serie "House" (que està molt interessant aquesta temporada, per cert!) es van basar en el famós detectiu i crec que també podrien fer una sèrie d'algun arquitecte dedicat a la rehabilitació perquè, grosso modo, l'arquitecte que es dedica a aquest camp no deixa de ser un metge de la construcció. Un metge que té la responsabilitat que edificis com el d'aquesta setmana de Palma de Mallorca no col·lapsin ni enterrin a ningú en vida, que no és poc.

"Notas de un cura rockero", Pare Jony

No he anat mai a cap concert del Pare Jony. Potser perquè tot i compartir amb ell aquesta doble passió pel r'n'r i l'evangeli hi havia quelcom estètic que em tirava enrera. Clergyman i caçadora de cuir no m'acabava de lligar del tot. O una cosa o l'altra, pensava jo.

Malgrat els meus prejudicis, el passat dijous vaig anar a la presentació del llibre "Notas de un cura rockero" del Pare Jony a la Sala Casaldàliga de la llibreria Claret per tal d'aconseguir un exemplar dedicat a una persona que n'és fan i no hi podia anar. El públic assistent a la presentació era majoritàriament gent gran i no superàvem la vintena, fet que em va estranyar donada la mediatització de l'autor, però el que més em va sorprendre va ser la sencillesa de l'exposició del Pare Jony, que va anar desmontant els meus prejudicis i vaig poder sentir-me molt proper d'una persona capaç de parlar amb naturalitat i integració de l'evangeli, el rock i l'acció social. En la seva exposició no hi havia lluiment personal, sinó un anar apuntant les coses que el mouen: "Pau, Jesús i Rock'n'Roll" és el seu lema i, més enllà de la estranyesa que pot suscitar, és un lema que es pot viure. "Notas de un cura rockero" no és, en definitiva, un llibre de un cura que és "un notas".

"I, a vegades, ens en sortim" (Manel)

Ja us ho dic... els Manel no deixen de sorprendre'm... teniu el prega_rock aquí.

Albert Nolan, de la política a l'espiritualitat

En general no m'agrada que els grups de revisió de vida esdevinguin "clubs de lectura", perquè trobo que es deixa perdre l'oportunitat de posar en joc la vida amb l'evangeli, però he de reconèixer que tenia ganes de tornar fer "lectures sapiencials", és a dir, d'aquelles que són per alimentar l'ànima, paraules per remastegar i pair lentament. El llibre que hem consensuat és "Jesús , hoy. Una espiritualidad de libertad radical" de l'Albert Nolan i és realment tant suggerent com aquell altre llibre seu "¿Quién es ese hombre?, Jesús antes del cristianismo" que fa temps també havia llegit.

És interessant el gir i el nou enfoc que ha fet l'autor. En la seva obra anterior, de la qual diu que l'obra actual n'és la seva continuació, la narració de l'Albert Nolan era marcadament teològica (concretament cristològica) i amb un accent polític notable propi de la influència de la teologia de l'alliberament dels anys vuitanta. Aquesta nova obra no renega de l'anterior, però ell mateix diu que el seu enfoc no és tant político-teològic com espiritual, no es centra tant a fer un estudi sobre la figura del Jesús Històric i la seva manera d'actuar sinó que es centra més en allò que movia a Jesús, en la seva espiritualitat. Trobo que és una evolució molt encertada, que ha aprofondit vers una espiritualitat compromesa que a voltes semblava ofegada per "ideologies alienes a la fe" (és l'eufemisme que el meu professor de moral social de la facultat de teologia feia servir per referir-se al comunisme... com si no ho fos també el capitalisme!) o per l'activisme social. Que sigui un llibre sobre espiritualitat no li treu res de realisme, al contrari, de moment he llegit la primera part del llibre, setanta pàgines, i l'autor es dedica a escrutar signes dels temps actuals (Recerca d'espiritualitat, Individualisme, Alter-globalització, nous paradigmes científics...) i resulta molt clar i pedagògic... en definitiva, us el recomano.

Àgora-fobies i l’espai de la religió.

Imagineu-vos l’escena: Les portes de la gran biblioteca d’Alexandria cedeixen per força mentre els savis recullen llibres i, els que poden, fugen mentre la resta són assassinats violentament per una turba incendiària... formada per impietosos soldats romans sota les ordres de l’emperador Aureli l’any 273 dC!... com canvia la pel·lícula d’Àgora, eh? Ara resulta que els grans enemics de la filosofia no són un turba de fanàtics cristians sinó l’imperi. Doncs això és el que diu que va passar, entre d'altres saquejos posteriors, a la wikipèdia i posa de manifest la lectura, si més no, tendenciosa de la història que fa la pel·lícula de l’Alejandro Amenábar...

(Nota: Fa uns moments havia escrit aquí una cosa... no m'agrada escriure enfadat ni ressentit, així que ho he tret. Aneu a veure la pel·lícula i, si no us fa massa mal, en parlem).

Vers un espai d’arquitectura religiosa on-line

Estic al darrera de poder oferir, d’aquí a poc temps, un espai on-line sobre arquitectura religiosa, extensible també a les altres arts. Penso en un espai que tingui una clara voluntat de servei, és a dir, que pugui donar pautes, idees i ajudes a les comunitats religioses de catalunya (doncs aquest seria el marc territorial tot i estar obert també a d’altres aportacions foranies), ja siguin comunitats parroquials, congregacions o associacions. Les tasques a desenvolupar serien les següents:
1_ Una primera tasca seria recollir aquelles iniciatives que es desenvolupen o es projecten en l’actualitat, com ara parròquies de nova planta (per exemple la de Sant Quirze del Vallès) o bé oratoris (com el nou espai de pregària per a joves del Casal Loiola, a la fotografia).
2_ Una altra línia a desenvolupar seria el reconeixement d’aquella bona arquitectura realitzada a casa nostra en els darrers 50 anys (com la Capella de Sant Francesc Xavier, a l’Escola del Sagrat Cor de Casp, que va rebre el premi FAD de fa uns anys).
3_ En tercer lloc caldria proporcionar i facilitar l’ajuda tècnica necessària per a la interpretació i bona pràctica de la normativa vigent (especialment pel que respecta a la nova llei d’espais de culte de la Generalitat).
4_ En aquest sentit, facilitar també una borsa de treball d’arquitectes i artistes que tenen prou sensibilitat referent al fet religiós i estarien disponibles a col·laborar amb institucions d’àmbit eclesial.
5_ Paral·lelament, ampliar la visió a tot allò referent a “espai religiós”, és a dir, donar peu a exposicions i performances que es realitzen al territori. Aquest aspecte també inclouria tot allò referent a l’estudi de l’espai litúrgic, ergo, diàleg amb la teologia en la seva vessant estètica (Si en Von Balthasar aixequés el cap!).
6_ Oferir una bibliografia i web-teca acurada i extensa sobre la temàtica.

Resto obert a propostes pel nom d'aquest espai, així com possibles col·laboracions amb d'altres professionals que hi tinguin interès.

Els guapos són els raros

Cada vegada m'agrada més el grup "Manel". Del que ja us n'havia parlat abans. Avui he penjat una altra cançó seva al prega_rock (el teniu aquí), "Els guapos són els raros", que va en la línia del "XL" de Els Pets però amb més ironia perquè s'atreveix a dir-nos allò que "ho sap tothom però no ho diu ningú" i, en aquest sentit, és una cançó que allibera.

Aprofito també per fer una crida a tots aquells als que els agradaria poder participar en l'actualització de l'espai del "prega_rock" a pregaria.cat o a l'apartat del "CanSongs" de TSKV, on aquest darrer nº hi ha una col·laboració dedicada als Pink Floyd sobre la cançó "The wall" ... algú s'hi anima?

El gos que havia vist la llebre (IV Congrés d'Espiritualitat)

El proper 24 d'Octubre m'han convidat a donar un breu testimoni al "IV Congrés d'Espiritualitat. La mística renova el món, el testimoni de Sant Pau", que han organitzat els carmelites de catalunya al Santuari de Santa Teresina (Lleida). Després de donar-hi tombs, basaré el testimoni en la meditació de Filipencs 3, 12-31 , en diàleg amb la vida interior dels joves d’avui. He pensat que com a punt principal destacaré la dificultat del sentit de pertinença vital i afectiva amb Jesucrist. Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesucrist esdevé una carrera paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves es dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduïts”, és a dir, el jove (i molt sovint el no-tant-jove) contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a fer el pas de la paradoxa: seguir al Crist sabent que Ell ja l'ha atrapat per dins. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a la pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

El jornal de la pastoral

"Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal." (Lc 10, 7)

... tan de bó fos així, Senyor, però avui, després de tants anys, no ho veig clar.

Apareix-te a casa meva! (Lax'n'Busto)

Feia temps que volia fer un prega_rock amb aquesta cançó dels Lax'n'Busto perquè tracta directament el tema del transcendent, del fet de creure i no-creure. Estava temptat de fer apologia barata i anar rebatent les raons que va exposant la cançó per no creure en Déu (de quin "Déu" parla la cançó?), però no ho he trobat correcte perquè, com diu Sant Ignasi als exercicis espirituals "todo buen cristiano a de ser más pronto a salvar la proposición del prójimo que a condenarla", així que ho he deixat obert per a poder-ho treballar en grups. Teniu el prega_rock aquí i no deixeu d'escoltar la cançó, val la pena.

Catalunyareligio.cat

Feia temps que anàvem al darrera d'un portal d'informació i opinió religiosa en català. La primera idea va sorgir farà dos estius, precisament en una xerrada informal sobre la blocsfera cristiana, però en aquell moment encara no es van donar les sinèrgies necessaries tot i que va servir per deixar apuntat el projecte a peu de plana de les agendes futuribles. Ara ja és visible el portal, que ha acabat anomenant-se catalunyareligio.cat . Encara hi ha molta feina a fer, però la vida ja anirà parlant i podrem compartir-la en aquest portal que, esperem, pugui fer un bon servei a l'església i a la societat.

Quan el silenci respon

"(Pare) Te envidio en una cosa. No te envidio en nada más (...), parece que tienes una relación con Dios". Y yo le dije (Bono): "¿Tú nunca la has tenido?". Él me dijo: "No (...). Ha sido una conversación en la que sólo hablaba una persona... ¡Y a tí parece que el silencio te responde!". Yo le dije: "Sí, es verdad (...). Lo oigo de una forma más o menos instintiva, siento una respuesta a una oración, o siento que me guían en una dirección. O, si estoy leyendo las Escrituras, cobran vida de un modo extraño, y tienen sentido en el momento en qu eestoy, dejan de ser un documento histórico". Eso le dejó anonadado.("Conversaciones con Bono", Michka Assayas. Ed. Alba, pag 42-43)

Aprofitant la proppassada estada dels U2 a Barcelona, m'ha semblat encertat proposar-vos aquest fragment d'una xerrada entre el cantant del grup irlandès, en Bono, i el seu pare, que ens serveix per apuntar el tema de la sensibilitat i el transcendent.

Quan ens desplacem pel dia a dia obcecats en el nostre programari de tasques a acomplir diligentment podem acabar cosificant, fent coses, a les persones. És a dir, quan substituïm rostres per tasques alguna cosa falla. És a mesura que conreem una mirada atenta envers el que ens envolta que podem establir una relació des de la igualtat i gratuïtat per, potser més endavant, acabar descobrint en els altres el misteri habitat d'un Altre.

Apliquem-ho al nostre entorn. La música, l'art o el joc que desenvolupem en els centres d'esplai poden ser una activitat tancada en ella mateixa - és a dir, "una activitat més" protegida pel paraigua d¡un ideari educatiu sovint massa aliè o llunyà- o els podem donar l'oportunitat d'esdevenir una caixa de ressonància perquè, en les seves vibracions, puguem intuir, ensumar o palpar alguna cosa nova. Tot això no és tan estrany. En el fons, és força semblant a quan diem "del dia d'avui em quedo amb el somriure d'aquell infant". Efatà!, Obre't Deixa que el silenci del quotidià et respongui.

(Publicat a la revista Estris, nº196, setembre-octubre 2009)

Quina gana!

Hi ha gana, i en el món de l'arquitectura encara més. Això és el que vaig constatant en les meves primeres gestions com a arquitecte autònom. Ja fa dos mesos que vaig presentar el Projecte Final de Carrera ("Centre Parroquial Sant Josep Obrer, a Torreforta, Tarragona") i les coses no pinten bé però tinc ganes, il·lusió i una manera d'entendre la professió que em dóna perspectives. Tiraré endavant "Dios mediante", com sempre. Ahir vaig recuperar les imatges que havia deixat al despatx d'un amic on vaig fer "l'esprint final" del PFC... no van quedar gens malament, oi? Arquitectura és servei, així ho entenc jo, i servir, com deia Sant Ignasi, és estimar. Quan treballo, estimo.

Josep Maria Panyella, Gràcies!

Teníes caràcter i imprimies caràcter evangèlic a tot el que feies. No estaves per tonteries, anaves al gra. Creaves espais fèrtils pels desarrelats que tant t'inerpel·laven. Benaurat entrepà que et van llençar al cap!. Sempre al peu del canó del que t'havien confiat, sense reserves, fins a la mèdula, refusant tot alló que no conduís vers la missió rebuda. El "referent moral" de l'alçada d'un campanar pel Quintana i tants d'altres.
"Nervi", "Principi de misericòrdia", "con pan y vino se anda el camino", "justícia és ajustar-se", "el temps parlarà"... són tantes les coses que ens has deixat en les xerrades informals de la cuina de la comunitat o en l'ambó de la parròquia!. Has viscut conformat al teu "cantus firmus", encarnant el millor de "els de la opció".
No oblidaré aquells cinc anys a Bellvitge. Restaran a la memòria agraïda com la placa que et va dedicar la comunitat parroquial de Sant Pere Claver al Refugi Pare Artigues, allà a "la teva" casa de Planoles (perquè eres tu qui possibilitava aquella llar), on tants infants van poder gaudir de les colònies d'estiu: "Josep Maria Panyella, Gràcies!"

La mort no és res (St Agustí)

Vinc d'un funeral que m'ha deixat el cor encastat al paladar per uns moments. Us deixo amb el text atribuit a Sant Agustí que ens han donat la recordatori (algú sap d'on l'han tret?). Brutal!

"La mort no és res, no he fet més que passar a l'altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l'un per l'altre, ho seguim sent.
Dóna'm elnom que sempre em donares,
parlam com sempre em parlares.
No facis ús d'un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d'allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi.
Prega amb mi.
Que el meu nom es pronuncii a casa com sempre fou,
sense cap mena d'èmfasi, sense cap mena d'ombra.
La vida és el que fou, el fil no s'ha tallat.
Per què hauria d'estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí...
Ho veus? Tot està bé.
Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a robar la seva tendresa depurada
Eixuga les teves llàgrimes i no plories més si m'estimes."

"I ens ha costat Déu i ajuda..." (Manel)

Manel és un dels grups musicals catalans que més ressó estan tenint darrerament. A voltes són un grup de folk, a d'altres inventors de salmòdies, o fins i tot uns magnífics versionadors a lo "azucarillo kings" però de trankis. Agafen el millor de la cançó catalana però les seves lletres defugen dels idealismes i ens encarnen en les narracions del quotidià a l'estil de Els Pets. Molt post-modern tot plegat. Una llàstima que em perdés el concert que van fer per les festes de Gràcia!. Us deixo amb una de les seves cançons que més m'agraden "Corrandes de la parella estable", teniu el prega_rock aquí.

Voleu un bon llogater?

Teniu un pis i no el voleu llogar perquè heu tingut una mala experiència amb el llogater, o us fa mandra llogar-lo i no sabeu què fer-ne?

Teniu un pis desocupat i vell i esteu cercant algun arquitecte que us el posi al dia?

Potser sóc la vostra persona!!!!

Sí, estic buscant un piset. Amb un parell d'habitacions ja em basta, almenys per uns anys.

Preferiblement a Barcelona, però estic obert a d'altres propostes. Em podeu ajudar? Us puc ajudar?.

Play 09

Plors i abraçades de comiat, senyal que alguna cosa s’ha mogut durant aquest camp de treball que hem anomenat « Play_09 ». L’estructura és gairebé la mateixa que tantes altres vegades: un grup de joves universitaris durant el dia fan voluntariat al casal d’estiu de la Fundació Escó, al Raval, i al vespre-nit es troben al Casal Loiola, on uns altres monitors ens encarreguem de la logística i d’ajudar a posar nom a allò que ells van vivint en perspectiva evangèlica. Érem més aviat pocs, però això ha possibilitat un clima de familiaritat que ens ha ajudat a poder fer les nostres tasques respectives i a la comunicació. M’ha agradat molt poder ser testimoni del procés que he pogut anar veient aquests dies i també de l’equip que ens hem embolicat en aquesta tasca. Els cinc monitors (Montse, Teresa, Mireia, Sergi i jo) no ens coneixíem gaire o gens però ha resultat molt interessant poder complementar-nos mútuament. Alguns hem anat a treballar durant el dia i tornàvem just per poder donar un cop de mà a l’hora de fer l’activitat del vespre i d’altres, de l’àmbit educatiu ja de vacances, han pogut estar també per detalls i atencions als que jo no podia arribar. Tot plegat ha estat un caramel refrescant per començar les vacançes amb bon regust de boca. He aprés moltes coses. Ara sí, a descansar! Bones vacances!!!

Ella m'estima