Gaudí i l'arquitectura reclinada

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas” (Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)

Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català. (seguir llegint)

Recull de tres anys de prega-rock a pregaria.cat

Aviat farà tres anys que es va posar en marxa el portal pregaria.cat, recursos de pregària en català, on hi col·laboro publicant les vinyetes dominicals, la Fauna Parroquial però, especialment, coordinant el grup de gent que participa en l'apartat de Prega-rock.

Un amic em comentava que trobava a faltar els prega_rocks que enviàvem en pdf i que feia temps que no mirava l'apartat de prega_rock. Això m'ha fet adonar que no n'hi ha prou amb penjar els materials a la web, ni que s'envii un butlletí mensual, també cal enviar documents. Per això em vaig proposar fer, com a mínim, un recull del prega_rock cada curs escolar. Aquí els teniu (unes 60 i escaig cançons! no està malament!):

Recull prega_rock curs 2007-2008
Recull prega_rock curs 2008-2009
Recull prega_rock curs 2009-2010

Durant aquests anys han col·laborat a fer possible el prega_rock: Eusebi Fortuny, Sergi Paramés, Xaloba, Txaro Revuelta, Xavier Casanovas, X.H., Toni Torrelles i Eloi Aran.

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”?

Aquesta nit, al “projecte SOStre” de la Barceloneta, hem tingut festival de l’humor entre dos dels usaris. Tot un “chorreo” d’acudits per animar la precarietat d’un sopar arribat amb retard i ben congelat. Us deixo amb un dels que m’ha fet més gràcia (serà que estem preparant la vinguda del Papa a Barcelona?):

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”? ... No?... Porque es el “zumo pontífize”! ;)

En Lluís ja és al noviciat

Avui en Lluís ha fet les maletes i ha marxat cap al noviciat dels jesuïtes, a San Sebastián, ben fet!. El dissabte passat encara va estar a l'equip de músics de la missa que presideix en Marc Vilarassau que, per cert, ara és el promotor de vocacions com ja explicava ell al seu bloc. Encabat, la colla de joves de la parròquia de Sant Ignasi, vàrem anar a fer un sopar casolà a una torre de les afores de Lleida i, donat que no pot endur-se músiques ni MP3sos al noviciat, li vàrem regalar de record un cançoner al qual em va tocar fer la portada (que és el dibuix que us adjunto).

Aquests dies fa quatre anys que vaig encetar aquest bloc amb l'esperança que, tot mostrant la vida d'un creient, pogués servir per a gent que es plantegés la vocació. Al final, entre d'altres sorpreses, va servir perquè una parella no trenqués el seu matrimoni. Només per això ja han valgut la pena aquests anys, però també m'agradaria que, malgrat jo mateix, també pogués servir per donar suport a la vocació religiosa, a la vida consagrada. Ja no sóc jesuïta, però he de confessar que ser-ho ha estat una de les millors coses que m'ha passat a la vida i crec que molts joves "con subyecto", que diria Sant Ignasi, s'ho deixen perdre.

La DECA i altres "maldeCAPs"

M'ha costat, però la final m'he decidit a matricular-me per treure'm la "DECA", una mena de màster per poder donar classes de religió a secundària, i avui he fet la preinscripció pel màster per poder ser professor de tecnologia a secundària, l'antic "CAP", que ara sí que és un "maldeCAP" notable. Aviat es demanaran màsters fins i tot per creuar el carrer, per no dir una altra cosa.

Ser professor és quelcom ja m'havia plantejat, però no ho vaig poder realitzar per no haver acabat la carrera (aquí). Ara ho veig amb uns altres ulls perquè crec que, sent un futurible professor, encara tinc un marge per compaginar les professions i vocacions que em ballen per dintre.

Reunió de becaris de la Fundació Joan Maragall

Aquest passat diumenge 5 d’Agost va tenir lloc a la Parròquia del Pi la reunió d’inici de curs dels becaris que reben o han rebut el suport de la Fundació Joan Maragall en els seus projectes d’estudis. Com ja vaig anunciar aquí, aquest any s’han concedit, de forma extraordinària un parell de beques, a l’Anna Punsoda pel seu estudi “El pensament polític de Joan Maragall” i a mi pel projecte d’estudi “Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic”. El proper 7 d’Octubre, durant la Lliçó inaugural del curs de la FJM, presentarem breument els nostres projectes.

Referent a la reunió de becaris, val a dir que és un lloc de trobada privilegiat de joves que estan desenvolupant pensament en diferents camps en diàleg amb la cultura i el cristianisme. A part dels dos nous becaris, ens van presentar els treballs dels altres becaris, alguns dels quals ja estan enllestint, i va ser una oportunitat de rebre un feed-back col·lectiu a la tasca a fer. (seguir llegint)

Fauna Parroquial: tres anys d'humor gràfic

Enguany farà tres anys que vaig començar la meva col·laboració a Foc Nou com a il·lustrador d’humor gràfic en la contraportada de la revista, en el seu moment ja us en vaig parlar aquí. Han estat tres anys amb una mosca constant a sota la orella, pensant si, de tantes situacions que em vaig trobant, en puc fer una vinyeta pel Fauna Parroquial. A voltes m’he hagut de moderar i us confesso que no és fàcil trobar el sentit d’humor correcte perquè és fàcil “passar-se”. Es pot fer humor sense ser “dolent”, sense maldat? Jo crec que sí, però és difícil trobar la punxa i la gràcia de la vinyeta sense ferir a algú. També crec que l’evangeli va ple de situacions de bon humor, penso per exemple en la infinitud de malentesos i incomprensions entre Jesús i els deixebles que, pobrets, mai s’enteren de res! (com nosaltres, vaja).

La veritat és que trobo a faltar la dimensió més “edificant” o pastoral que sí duia a terme amb les vinyetes dominicals, que eren una mena de homilia gràfica. Aviat hauré de decidir si em torno a llençar a refer els tres cicles litúrgics o em limito a tornar-les a repetir perquè, encara que sembli mentida, porta molta feina. Algú voldria apadrinar, és a dir: pagar, unes “Homilies gràfiques” (seguint la petjada de les “novel·les gràfiques”)?

Us deixo amb uns quants links de les Faunes Parroquials penjades a Pregaria.cat per si voleu fer-me un feed-back:

Residència sacerdotal "Ovella perduda"

El nen

Curs de pregària

La processó

Petons

Treballant a la BBC

Ecoermita

Vacances!

¡Ave!

L'àlbum de la boda

Avui ens ha arribat l'àlbum de la boda.. des d'alemanya! Sí, no és que l'haguèssim encarregat aquest estiu en la nostra visita a Berlín (per cert, quina ciutat més suggerent!. Tota una au fènix!) sinó que ens sortia més barat, mooolt més barat, trobar un fotògraf que ens fes i passés les fotos de la boda en un CD (la majoria es queden les fotografies com a exclussiva) i fer-nos nosaltres l'àlbum durant l'estiu a través d'una empresa per internet.

I ara, allà el tenim, sempre disposat a recordar-nos que cada dia és dia de boda, d'anar fent aliança. No és un gat al qual fer carentonyes, ni quelcom domèstic en el sentit empetitidor de la paraula, però quan arribes fet pols o emprenyat a casa no fas fàstics a les carentonyes de la memòria i l'album et recorda què és fer casa i on es fonamenta... allà, en aquell dia, amb la comunitat, en aquella església... calen símbols, quelcom que ens posi de puntetes i ens faci mirar una mica més enllà, apuntar una mica més alt, veure-hi una mica millor. Què carai! Gràcies Senyor per aquell dia!

Una curiositat: si algú veu l'àlbum no es trobarà amb el clàssic reportatge. Nosaltres només voliem anar a un lloc a fer-nos una fotografia a l'acabar la cerimònia de la boda: als peus del monolit de La Pietat del cementiri del Col·legi Claver. Algun dia ja us ho explicaré.

Sant Tornem-hi!

Oh, pietós i abnegat Sant Torem-hi! fes que aquest nou curs sigui ben fructífer i ens porti molta feina! Amén (jo ja torno a estar amb els detalls constructius!)

CatalunyaReligió? M'agrada!

El proper 11 de setembre farà un any que vam engegar el portal de informació religiosa CatalunyaReligió i, com que l'Agost és temps per fer avaluacions (de fet... quan no ho és? no sé si era Sèneca el qui deia alguna cosa així com que "Una vida sense examinar és una vida sense sentit"), m'he parat a repassar el que ha estat aquest any. Us apunto tot un seguit de coses de les quals dóno gràcies.
M'agrada que hagin fet vot de confiança en mi, tot i no ser periodista, per col·laborar en el consell de redacció.
M'agrada oferir un servei de recull de premsa diari sobre el fet religiós a Catalunya accessible a tothom.
M'agraden les trobades del consell de redacció. Són moments distesos però també per aprofundir temes sobre la societat i el fet religiós.
M'agrada recuperar en la meva vida un cert sentit positiu de la "conspiratio" jesuítica, crític però edificant, a la recerca del "magis" etc.
M'agrada poder donar veu i ressó mesiàtic a les activitats de pastoral juvenil dels diferents bisbats (tot i que també m'agradaria trobar més camins de col·laboració que molt sovint es perden per manca d'atenció personal meva).
M'agrada poder comptar amb la opinió del David per qüestions de les "altres" religions que hi ha a casa nostra. M'adono que no en tinc ni idea del que fan els altres creients ni quina és la seva situació.
M'agrada poder parlar de l'arquitectura religiosa, un tema que m'apassiona i en el que vull anar fent camí.
M'agrada poder dir a la societat que el fet religiós és quelcom important, que amara el nostre dia a dia, que aporta fets positius i no es pot menystenir.
M'agrada l'ampli suport que va rebent el projecte (només cal donar un cop d'ull pels patrocinadors que hi ha a la part inferior de la plana web)...

També hi ha coses que no entenc i que em desagraden (més aviat d'altres que critiquen el portal i que estan plens de prejudicis polítics o ideològics... carregats de punyetes, vaja), però són més aviat poques i no es poden comparar amb la immensa tasca que encara tenim pel davant

Per cert, us recomano moltíssim que us apunteu al butlletí.

The baseballs i l'espoti

Aquests dies he descobert això de l'spotify, que et deixa escoltar música on-line a manta, això sí, sense poder baixar-te-la. He pogut posar-me les botes de r'n'r amb "The baseballs", un grup que versiona cançons a l'estil dels 50's que m'ha fet reviure el millor de la meva època rockabilly... es podrien fer versions de cançons missaires a l'estil dels 50? crec que no tindria gaire èxit però seria molt divertit! Us deixo amb la versió de "My umbrella"

Mesquita a la Zona Zero i la Capella al Mur de Berlín

Aquests dies la premsa porta com a debat de fons el suport que el president dels Estats Units, Barak Obama, dóna a la construcció d’una mesquita prop de la Zona Zero de Nova York. Es tracta d’un espai religiós prop d’un lloc de memòria històrica sofrent i, en aquest sentit, m’ha recordat a la Capella de la Reconciliació que hi ha al costat del Monument del Mur de Berlín, que vaig poder visitar fa dues setmanes. Tot espai amb una certa condensació de patiment o significació històrica demana d’un racó on poder aprofundir-la, fer-la pròpia i lliurar-la al trascendent, fer-ne pregària. Així i tot, aquest espai també és interessant perquè el seu sistema constructiu, una versió moderna del mur de terra compactada, incorpora les runes de l’antiga església enderrocada pel govern comunista. Resumint, el sistema constructiu no és quelcom aliè a la idea del projecte, com tan sovint es diu: “pensem la idea i després ja veurem com s’aguantarà l’edifici”, sinó que en el seu fer-se, en la honestedat del material i del sistema, es significa l’edifici com també passava amb el gòtic. Val a dir que la primera referència que vaig tenir d’aquesta capella va ser com a exemple en una classe de construcció a l’ETSAB. Senzillesa, oferiment d’un espai qualificat a la societat, ubicació encertada, recuperació de la memòria... tots aquests aspectes fan de la Capella de la Reconciliació un projecte molt interessant a tenir en compte (seguir llegint al bloc Betel).

Reforma del seminari de Tarragona

Col·laborant diàriament en un despatx d’arquitectura “corporativa”, un eufemisme per no anomenar-la “comercial”, em sorprèn veure la imatge de la proposta del claustre reformat del seminari de Tarragona, molt semblant a les que veig pel despatx per botigues de la Nike, Guess o Karen Millen aplicades ara a un edifici religiós. No em sento còmode amb aquesta aplicació comercial de l’arquitectura en aquests espais perquè em dóna la sensació que estic davant d’un aparador de Louis Vuitton o en un centre comercial. També em sorprèn que el despatx que ha elaborat la proposta, ON-A Laboratorio de Arquitectura, participi en xerrades sobre arquitectura al Col·legi Major de Monterols, de l’Opus Dei, però, clar, és normal i evident que cada bisbe té les seves preferències i, en el cas de Tarragona, sembla que les preferències són per a professionals relacionats amb l’Opus Dei o l’Escola d’Arquitectura de la UIC. D’això ningú n’hauria de fer un escàndol, passa a les millors famílies i l’Escola d’Arquitectura de Navarra és considerada una de les millors d’Espanya. (seguir llegint)

Arquitectura religiosa: qüestions pendents

Torno de participar en la taula rodona sobre arquitectura i espai sagrat que s’ha dut a terme dins el curs de “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”, un dels cursos d’estiu que ofereix la Universitat de Barcelona amb la col·laboració del Centre d’Estudis Edith Stein. Estic molt agraït pel vot de confiança i també perquè ha estat l’excusa per poder sentar-me i treballar més a fons la relació arquitectura-teologia. A vegades cal posar-se o deixar-se posar fites, encara que siguin en forma de pastanaga acadèmica, per poder avançar en la reflexió.(seguir llegint)

Desconeixement de la realitat eclesial on-line

Llegeixo la notícia de La Vanguardia sobre la nova web del Bisbat de Girona i em quedo força perplex al constatar que sembla anunciar més la pàgina web d'Espai Sagrat que la pròpia pàgina del bisbat, donant a entendre que Espai Sagrat és una iniciativa novedosa del Bisbat de Girona. No sé qui ha redactat la notícia i si algú l'ha supervisada però ha quedat ben retratat.

Espai Sagrat és una iniciativa dels jesuïtes irlandesos que va arrencar farà uns dotze anys, va tenir força èxit i aviat n'aparegueren les versions en d'altres idiomes. En català va aparèixer cap allà al 2000 o el 2001, gràcies a l'empenta (entre d'altres) de la cap de premsa de la Companyia de Jesús, la Montse Girbau, i també d'en Santi Torres sj. Va ser pràcticament el mateix equip que, més endavant, va aglutinar diferents iniciatives de pregària "on-line" al portal de pregaria.cat, ja us en vaig parlar aquí farà tres anys (!!!)

No deixa de sorprendre'm que, després d'un temps de rodatge i seguiment en això de la pregària virtual, espais sagrats, prega-rocks, vinyetes i homilies dominicals "on-line" i demés, encara pugui ser presentat com quelcom novedós. Això em fa pensar que hi ha molta gent que no coneix aquestes iniciatives tot i que en el seu moment ja es va engegar una campanya. Crec que ja va sent hora de fer una mirada retrospectiva al que és i va sent la realitat eclesial catalana "on-line", des d'aquell portal de "punt de trobada" d'inspiració claretiana que no va acabar de reeixir, la blocsfera cristiana, les planes web dels diferents bisbats, congregacions religioses i entitats cristianes, l'agencia de notícies Flama, els e-cristians (aquest són d'aquells que, com diu l'acudit, "es pensen que estan sols") o el portal de catalunyareligió on hi estic empescat. Estem en un punt en que podem dir que ja hem arribat a crear una certa "cultura" de l'església on-line a casa nostra i que hi ha certes afirmacions, com el cas puntual que he exposat de la notícia de La Vanguardia, que fan mal d'ulls.

Projecte pel Conjunt Catedralici de Santa Maria de Solsona

En els darrers articles he presentat iniciatives que posen en relació la societat civil i els projectes arquitectònics d’arrel eclesial com era el cas del Concurs de Idees per a l’Església de la Pietat de Vic o la Reforma de la llibreria Claret. Presentem ara una altra iniciativa que s’ha esdevingut aquest darrer semestre dins del marc universitari, a l’assignatura de Taller de Projectes d’Arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallés, a càrrec de l’alumne i arquitecte tècnic Albert Garcia Romeo (seguir llegint)

"Jenseits" (més enllà, al viaducte)

Què és un viaducte? Certament un lloc de pas, d’entrada i sortida, un de tants no-llocs de l’anonimat actual que l’ús quotidià acaba convertint en un krono-topos, és a dir, un lloc de referència vital. Aprofitant la forta metàfora que inspira aquesta construcció, arrelada en la concepció de l’homo-viator (entendre l’home i, per extensió, el creient, com a camí, procés i pelegrinatge), l’església de Zúric ha trobat un racó en uns dels arcs dels viaductes de la ciutat a partir del qual ha desenvolupat el projecte “Jenseits” (Més enllà), un espai de trobada al servei dels joves. Aquest projecte ens indica que entendre i interpretar creativa i simbòlicament la ciutat dóna noves oportunitats per a l’acció pastoral. Podeu mirar el vídeo i la traducció de l’alemany que ens ha facilitat la Rosa M.S. des de Bayreuth al bloc de "Betel. Arquitectura, art i religió".

Una d'escolans

Un antic company de la teologia m'ha demanat que li faci uns dibuixets per una trobada d'escolans tipus les "vinyetes dominicals". M'ha fet gràcia tornar a fer dibuixos ràpids, més encara recordant els temps aquells en que jo també era un" escolà-rataplà-menja-rates-per-sopar", i ho era de cap a peus i amb un domini de l'incensari envejable (bé, també vaig fer alguna destrossa...). Us deixo amb un dels gargots que li he passat.

Reforma de la llibreria Claret

Un dels objectius d'aquest bloc és oferir exemples de bones pràctiques de l'arquitectura en els edificis d'àmbit religiós. Tot i no ser pròpiament un espai sagrat i estar subjecta a la llei de la oferta i la demanda, una llibreria no deixa de ser un petit temple de la cultura i el pensament, més encara quan es tracta d'una llibreria especialitzada en l'àmbit religiós. Presentem aquí, breument, la reforma de la Llibreria Claret. (seguir llegint)

El CO La Salut Alta estrena bloc

L'Anna Santiago, que ja va iniciar-se en el món blogger a rel de la seva estada a l'Equador amb el seu espai "Que tinguem sort", m'ha fet saber que en el seu nou lloc de treball han iniciat un projecte de comunicació on-line a través del bloc de la Fundació Privada Salut Alta.

Es tracta d'un bloc força ben pensat on es dónen a conéixer les múltiples activitats que es desenvolupen al Centre Obert La Salut Alta, vinculat a la Capella de Sant Joan Baptista de Badalona (depenent de Parròquia de la Mare de Déu de la Salut i confiada a la Companyia de Jesús). Donant un cop d'ull per la seva història sorprén l'atenció al barri i la tasca ben feta que realitzen. En pocs anys han aconseguit detectar les necessitats dels infants del barri, donar-hi resposta, cercar complicitats i crear una estructura reconeguda com a Centre Obert, fet que els ha portat a comunicar les plantes baixes dels edificis de l'entorn en una operació de reforma ràpida i ben programada, a part de crear un equip de professionals i voluntaris d'un volum considerable.

En definitiva és una iniciativa social que mereix ser re-coneguda (de fet, va rebre el Premi de la Fundació Lluís Carulla fa uns quatre anys).

"Forma i Esperit", projecte d'estudi becat per la Fundació Joan Maragall

Ahir em va ser comunicat oficialment que la Fundació Joan Maragall m'ha concedit una beca d'estudi per a relitzar el treball "Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic", que realitzaré dins del marc dels estudis de la llicència en teologia a l'Institut de Teologia Fonamental si tot segueix el ritme previst. Aquesta beca serà publicitada durant l'acte d'inauguració acadèmica del proper curs 2010-2011 de la FJM que es farà el 7 d'Octubre, juntament amb la presentació de l'altra persona becada, l'Anna Punsoda Ricart, que ha presentat un projecte de treball sobre "El pensament polític de Joan Maragall".

El que es presentava com un projecte poc a poc va agafant cos i aquest vertígen encarnatori provoca el doble sentiment d'alegria, per la confiança, i alhora de responsabilitat. He trucat a la porta, m'han obert i em conviden a seure amb ells (Ap 3, 20), ara he d'entrar-hi i això demana compromís i esforç. D'entrada hauré de perfilar millor l'objecte d'estudi perquè cal ser realista i veure què es pot fer en un any sense perdre's en l'intent. Alhora, espero que aquesta oportunitat pugui ser acompanyada per vosaltres a partir del bloc "Betel. Arquitectura, art i religió", on aniré publicant notes sobre aquest estudi com un Hansel i Gretel que va deixant caramels per seguir el fil d'un discurs que encara no sé exactament cap on em durà tot i que espero, però, que pugui ser d'utilitat a la finalitat que es proposa la FJM.

La pelu... fer un reset està molt bé!

A vegades cal fer un "reset" amb tots els remordiments i els mals rollos que un va acumulant... això és el que he volgut expressar amb el prega-rock de "La pelu", del grup "pepet i marieta". Us deixo amb el video.

Concurs de idees per l'Església de la Pietat de Vic

Tot i que ja fa un parell d’anys de la convocatòria i la resolució del “Concurs d’idees per l’adaptació del conjunt de la nau central de l’Església de la Pietat a nous usos per la ciutat de Vic”, crec interessant fer una mirada retrospectiva sobre aquesta iniciativa perquè considero que té aspectes que poden ser referents de cara a d’altres parròquies i temples en situacions similars.

L’Església de la Pietat presentava problemes estructurals i calia una reforma. La Parròquia amb el suport del Bisbat, va fer front a les despeses de la consolidació de l’església així com l’adecentament com a lloc pel culte l’espai –templet dels Sants Màrtirs-.

Un cop acabat aquest procés l’espai de la nau central és va fer servir per a diferents actes culturals i religiosos, veient el procés que seguia, la comissió de Cultura de la parròquia , amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic i la Delegació d’Osona del COAC (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya), va presentar un Concurs d’Idees per la nau central del temple. El concurs va tenir ressò en els mitjans de comunicació i s’hi varen presentar 57 propostes. Aquest volum de idees hauria estat impossible d’assolir per adjudicació directa a un despatx i es va poder contemplar en una exposició de tots els treballs que es va fer posteriorment a la seu del COAC a Vic (podeu veure totes les propostes premiades aquí). En resum, convocar un concurs de idees és, malauradament, una forma poc habitual de resoldre problemes comuns d’espais eclesials que poden oferir més servei a la societat civil sense perdre’n el seu ús principal. (llegir més a catalunyareligio.cat)

Arquitectura religiosa a la Universitat de Barcelona

Els propers dies 5 i 7 de Juliol he estat convidat a participar a les taules rodones «L’expressió artística del fet religiós: la religió en les arts» i «Arquitectura i espai sagrat: la representació de l’espai sagrat en la societat actual», respectivament, dins del curs d’estiu de la UB «Simbologia religiosa a l’art i la cultura» que coordina el Sr. Francesc Grané i Terradas, professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL i director del Centre Edith Stein.

Segons diu la presentació del curs: “La simbologia religiosa és present, de manera molt destacada, en el patrimoni artístic i cultural europeu. En els darrers anys, però, s’ha produït una desvinculació cada cop més gran entre aquest llegat i el seu origen sagrat, argumentant una significació no religiosa que, en molts casos, s’ha consolidat. (...) Aquest curs té per objectiu estudiar l’origen dels símbols artístics i culturals com a expressió d’un conjunt de vivències vinculades al cristianisme.”

Aquesta qüestió, que ja han tractat publicacions prou conegudes com “Hem perdut l’oremus”, de Salvador Alsius, o “Diccionari de símbols cristians”, de Mn. Lluís Maria Vericat, és un tema present en el debat actual, especialment pel que fa a l’ensenyament de la Història de l’Art i de l’enfoc cultural de l’assignatura de Religió a les escoles. Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació als qui han fet possible aquest curs, tot i que no deixo de preguntar-me si, de cara al futur, aquest serà un tema al que els estudiants opcionalment hauran de recórrer només en la seva etapa universitària. De confirmar-se aquesta hipòtesi es constataria l’empobriment del nivell general de la cultura, però entre el “res” i “l’alguna cosa” sempre prefereixo la darrera, per això està molt bé que s’ofereixi aquest curs d’estiu.

Des del camp de l’arquitectura recomano la lectura de “La idea de ciudad” de Joseph Rykwert, del qual Eugenio Trias va fer-ne un resum genial a l’article “Sol de invierno” el passat Nadal. En aquesta obra es reivindica el mateix que preten desvetllar el curs “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”: les arrels metafísiques de la comunitat humana que ha quedat desdibuxada pel trencament de tot límit que es va donar amb la modernitat. Intento explicar-me: Des de que Nietzsche va esborrar la línia de l’horitzó, els homes hem perdut la referència del transcendent en la nostra cultura i, amb ella, hem anat esborrant també els límits de les antigues muralles de les ciutats, dels camins i, fins i tot, dels límits horaris. La ciutat, a imatge i semblança de les nostres vides, es presenta ara com l’urbanisme “sprawl”, desparramada i dispersa com tan bé va mostrar la pel·lícula “American Beauty”. Així, la ciutat de la sobremodernitat es caracteritza per la alienació esquizofrènica de l’home en un món sempre en marxa (on-line) i en xarxa, on ja no es viu en un “krono-topos” sinó en un doble espai constantment a cavall entre l’actual i el virtual, aquesta mena de “u-topos” descrit per Marc Augé a “Los no lugares. Espacios del anonimato”.

Què és doncs la ciutat segons Joseph Rykwert? La ciutat és la sol·lució a una malaltia humana que és la necessitat de significat, un lloc on poder afirmar-se, un krono-topos habitable:

“Resulta difícil imaginar una situación en la que el orden formal del universo pudiera ser reducido a un diagrama de dos coordenadas que se cortaban en un plano. Pero ésto fué lo que ocurrió exactamente en la antigüedad. El romano (...) podía deletrear en sus instituciones cívicas la totalidad del universo y su significado, de forma que se encontraba perfectamente situado en él.

Nosotros hemos perdido todas las hermosas certezas acerca de la forma en que funciona el Universo y ni siquiera sabemos si está en expansión o se contrae, si fué producido por una catástrofe o si se renueva constantemente. Esto no nos exime de buscar algún fundamento para la certeza de nuestros esfuerzos por dar forma al entorno humano. No es ya verosímil que encontremos este fundamento en el mundo que los entendidos en cosmología están remodelando contínuamente a nuestro alrededor. Esto nos obligará a buscarle sentido dentro de nosotros mismos, en la constitución, en la estructura, de la persona humana”. (“La idea de ciudad” de Joseph Rykwert. Edicions Sígueme. Salamanca 2002)

Arquitectura iconogràfica = Arquitectura inhabitable

Un dia d'aquests vaig anar a visitar la Ville Saboye de Le Corbusier, a Poissy, a les afores de París. Estèticament és un 10. Iconogràficament és un 10. Com a mostra pedagògica de l'arquitectura moderna és un 10. Resumeix els cinc punts del manifest modern de Le Corbusier exemplarment (promenade arquitecturale al terrat, planta lliure, finestra correguda, etc)...

El més curiós però, va ser tafanejar la correspondència entre la propietària de la casa i Le Corbusier. Hi havia un moment en que la propietaria deia una cosa així: "Ara que vosté ha reconegut finalment que aquesta casa no és habitable s'hauria de fer càrrec de les despeses i no dedicar-se tant a promocionar-se amb la seva obra". Resulta que la casa era un desastre a nivell de comfort. Hi havia humitats, filtracions i es passava fred, etc. Que això li passés a qui després anava dient que un edifici era una "màquina d'habitar" no deixa de tenir la seva ironia.

El mateix li va passar a en Frank Lloyd Wright amb la seva icònica Falling Watter: era inhabitable. Tant en un cas com l'altre els propietaris han sacrificat el seu somni d'una llar per oferir una obra d'art plàstica en 3D a la humanitat. No sé si n'estaran gaire contents.

Himne de l'amor (Sant Pau)

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.

Paràbola de l'amor (R. Tagore)

Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants...

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida. No arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però, en decidir-se, tot el seu cos va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspectei la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.

A la tarda, va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.

Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer...! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.

Adaptació d’un poema de R. Tagore,
Recollit pel P. Lluís Armengol sj.

Love (Simone Weil)

El azar -pues siempre he preferido decir azar y no providencia- hizo que aquel joven resultara para mí un verdadero mensajero. Me dio a conocer la existencia de los llamados poetas metafísicos de la Inglaterra del siglo XVII y, más tarde, leyéndolos, descubrí el poema del que ya le leí una traducción, por desgracia muy insuficiente, y que lleva por título Amor. Lo he aprendido de memoria y a menudo, en el momento culminante de las violentas crisis de dolor de cabeza, me he dedicado a recitarlo poniendo en él toda mi atención y abriendo mi alma a la ternura que encierra. Creía repetirlo solamente como se repite un hermoso poema, pero, sin que yo lo supiera, esa recitación tenía la virtud de una oración. Fue en el curso de una de esas recitaciones, como ya le he narrado, cuando Cristo mismo descendió y me tomó.

He aquí el poema en una traducción que me han hecho:

El Amor me acogió, mas mi alma se apartaba,
culpable de polvo y de pecado.
Pero el Amor que todo lo ve, observando
mi entrada vacilante
se acercó hasta mí, diciéndome con dulzura:
¿hay algo que eches en falta?
Un invitado, respondí, digno de encontrarse aquí.
tu serás ese invitado, dijo el Amor.
¿Yo, el malvado, el ingrato? ¡Ah, mi amado!
yo no puedo mirarte.
El Amor tomó mi mano y replicó sonriente:
¿quién ha hecho esos ojos sino yo?
Es cierto, señor, pero yo los ensucié; que mi vergüenza
vaya donde se merece.
¿Y no sabes, dijo el Amor, quién ha tomado sobre sí la culpa?
¡Mi amado! Entonces, podré quedarme...
Siéntate, dijo el Amor, y degusta mis manjares.
Así que me senté y comí.

(Simone Weil, Carta Autobiográfica, "A la espera de Dios")

No tingueu por (Dostoiewski)

No tingueu por del conbtacte amb pecadors. Estimeu un home també amb el seu pecat, perquè aquest amor és com l'amor diví, el més alt de tot. Estimeu tota la creació de Déu - tota sencera - , cada gra d'arena. Estimeu cada fulla, cada raig de llum. Estimeu els animals, estimeu les plantes, estimeu totes les coses. Si estimeu totes les coses, percebreu el misteri de Déu en tot. Quan percebeu això, començareu a entendre-ho millor cada dia, i a la fi estimareu tot el món amb un amor que ho comprén tot.

Germans, l'amor és un gran mestre; però hem d'aprendre com adquirir-lo, perquè s'obté amb dificultat. L'obtenem costosament, a poca poc i amb molta feina. Totohom pot estimar ocasionalment - fins i tot el malvat ho pot fer - ; però cal que estimem no només per un moment sinò per sempre.

(Fiòdor Dostoievski. Els germans karamàzov)

L'amor és una gran cosa (Kempis)

L'amor és una gran cosa, sempre és un gran bé: tot sol fa lleugeres les coses pesades; i du amb igualtat tot allò que és desigual. Perquè du una càrrega que no és càrrega; i totes les coses amargues fa dolces i sabroses. El noble amor de Jesús mena a l'home a fer grans coses i sempre l'anima a desitjar una perfecció més gran. L'amor vol ser lliure, i no esclau de les coses terrenals, de manera que la seva visió sigui pura i que no sigui alterada ni abatuda per cap prosperitat o adversitat temporal.

No hi ha res més dolç que l'amor, ni res més fort, ni res més alt, ni res més extens, ni res més ple de joia, ni res més ple o més gran a la terra o al cel. Perquè l'amor és nascut de Déu i només pot trobar pau en Déu.

(Tomàs de Kempis)

Raons per creure (Bruce)

Li tenia ganes a aquesta cançó d'en Bruce i, al final, aprofitant la xerrada-taller que el passat dimecres vaig fer a l'Escola de Pastoral (Fundació Escola Cristiana de Catalunya), els participants van fer-ne el prega-rock corresponent (el teniu aquí). Gràcies a els que em vàreu donar un cop de mà i gràcies als qui vau confiar en mi per tercer any consecutiu a l'escola de pastoral.

Dóna'm la ma (Joan Salvat-Papasseit)

(A una 7mana del dia B... em dedicaré a penjar paraules d'amor. Quadre "Penyasegats blancs de Rügen", del pintor Caspar david Friedrich... veieu el marc que deixen els arbres? és la forma d'un cor)

Dóna'm la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les d ela sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran; miraran noves rutes

amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la ma i arrecera l agalta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l'amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la ma que anirem per la riba

ben a la bora del mar bategant,

tindrem la mida de totes les coses

nemés en dir-nos que ens seguim amant.

Volíes café?... dos tasses!

Volíes café?... dos tasses! (és a dir... "al final no cal que l'escala sigui RF, la podriem fer de xapa...")

Si no ho veig no m'ho crec

Si no ho veig, no m'ho crec. Visca l'ull axonomètric! Volien una escala metàl·lica "RF"? Tatxàn!. Els arquitectes som així... sort en tenim dels que ens aguanten (que massa sovint són les pedres que rebutgem nosaltres mateixos segant-nos els peus)!

ArquINDITEXtura miraculosa i el rei nu.

El passat mes de Març va sortir a la llum el llibre “Arquitectura milagrosa”, del crític d’arquitectura de La Vanguardia, Llàtzer Moix, que ens obsequiava amb una entrevista de presentació de la seva obra. Donades les referències religioses que feia l’autor no vaig poder resistir-me a llegir-lo i, certament, és un llibre que no te pèrdua perquè està molt ben documentat i perquè, per altra banda, ha pogut elaborar un discurs ben trabat sobre la revisió del que s’ha anomenat “arquitectura icònica”.

A l’inici de la obra, l’autor apunta que “A caballo entre el siglo XX y el XXI, España creyó en los milagros. Concretamente, en los milagros que podían obrar los arquitectos estrella. Bastó que Bilbao levantara el Guggenheim y, por su gracia, saltara de la grisura posindustrial a los brillos de la economia terciaria (...). En la era de la imagen y la simulación, un edificio de rúbrica selecta y formas espectaculares adquiría el potencial renovador que antaño se atribuía al conjunto de una sociedad organizada y emprendedora. La arquitectura pasó a ser considerada mano de santo.” És a partir de l’efecte Guggenheim de Bilbao que Llàtzer Moix va fent una revisió dels encerts i també dels grans desastres del que ha estat l’afany de penjar quadres tridimensionals en les trames urbanes de diferents ciutats d’Espanya - des de la calatravesca valenciana fins als èxits de l’Ajuntament de Palafolls - tal qual com si fos una col·lecció museística a l’aire lliure per poder ensenyar passejant amb un bus turístic. Només que aquest museu urbà a vegades surt molt car, sobretot quan no hi ha programa i tot queda en formalismes. (podeu seguir lleguint l'article aquí)

A 3 setmanes del dia B

A 3 setmanes del dia "B"...

Dono gràcies pels amics retrobats, pels parents revisitats, per l'assaig de cants, per aprendre conjuntament a fer comunitat, per l'ajuda rebuda, per la paciència i l'esperonament, per la icona trinitària que ens han regalat, pels llaços que es van creant, per aquesta aposta que supera la inestabilitat laboral, per la il·lusió que desperta al meu voltant... però, sobretot, per aquest tresor en gerres de terrissa.

Sobre nans, paisatges i parròquies itinerants

He penjat un post a sobre nans, paisatges i parròquies itinerants a catalunyareligió i m'agradaria fer una confessió als qui l'hagueu llegit.

Crec que el tema dels objectes itinerants no està prou "explotat" en les activitats juvenils. Us poso un altre exemple, a part del que surt en l'article citat. Pel 500 aniversari (era així? no ho recordo bé) de Sant Francesc Xavier hi havia un munt d'activitats programades però jo en vaig programar una altra amb la mateixa filosofia de l'objecte itinerant. Es tractava de "segrestar" la imatge de St. Francesc Xavier de l'Església del Sagrat Cor de Casp deixant-hi una nota a la peana del tipus "He marxat de missió. Signat: Francesc Xavier" i anar traslladant la imatge per escoles i parròquies. Hauria estat realment una notícia!. Juntament amb aquesta itinerància de la figura de l'apòstol missioner de la modernitat hi hauria programades una sèrie d'actvitats per fer en grup i, alhora, una plana web on s'anirien penjant aquestes activitats i una fotografia del grup de joves amb la figura del sant. Aquestes fotografies grupals s'anirien penjant a la peana buida on abans estava la figura del sant.
Finalment, al cap d'uns mesos, en la festa de cloenda de l'aniversari del naixement de St. francesc Xavier, es tornaria la figura al seu lloc i es convidaria a la celebració a tots els grups que hi havien participat.

La idea era molt bona però... la figura tenia un preu molt elevat i la por a que es fes malbé la va deixar allà tot l'any. La única cosa "especial" que va passar va ser que es van encendre dos ciris enormes a banda i banda i llestos. Una llàstima, però la realitat és la que és.

Petició a Sant Jordi

Benvolgut Sant Jordi,

Aquest any m'he portat molt bé i desitjaria que, a canvi d'una rosa ben maca, vosté volgués obsequiar-me amb el còmic "Miguel, 15 años en la calle" una "autobiografia gràfica", valgui la redundància, del seu autor, en Miquel Fuster, que m'ha recomanat una amiga que treballa a la Fundació Arrels. Crec que, fins i tot, ara que hi penso, en compraré un altre per als meus companys del Projecte Sostre de la Barceloneta.

Ben agraït per la seva perseverant generositat,

eloi

Som dilluns de pasqua i com cada any....

"Som dilluns de pasqua i com cada any...."

Sí, és l'inici de la cançó "La vida és bonica però complicada" de Els Pets i és que m'ha vingut a la memòria al copsar tanta fragilitat heroica al meu voltant.
Aquell que ha de lluitar contra el que sent i fa el que pot per a que l'activitat vagi endavant...
Aquell que ocupa un càrrec institucional i no pot mostrar públicament el seu estat de vida...
Aquell altre que conviu perseverant a disgust amb els seus propis "vells amics" del vici...
i jo mateix, que també tinc les meves vulnerabilitats.

a vegades la cançó de Els Pets hauria de dur el títol al revés: "la vida és complicada, però bonica" i afegir-hi un "malgrat tot".

Dius que vols ser jesuïta

Dius que vols ser jesuïta i que aquest setembre vols entrar al noviciat, la veritat, me n’alegro per tu, per la Companyia de Jesús i, encara que no estigui de moda i sovint sigui un segon plat, també per l’Església ("Amen a la Iglesia como a una madre y no como a una madrastra" deia Arrupe).

Dius que et fa por no “arribar a l’alçada”, no ser un gran teòleg o un pastoralista carismàtic com els jesuïtes que coneixes... deixa’t estar!. D’acord que el lema “Ad maiorem Dei Gloriam” ho demana tot de la persona i és un agulló constant per sortir d’un mateix i donar el millor de la persona, però et recomano que vagis un dia a la infermeria provincial, allà a Sant Cugat, a un racó de la nova seu d’ESADE, i et deixis impactar: aquesta és la teva fita, “Gastar la vida” que deia en Lluís Espinal. Allò que facis o deixis de fer tindrà la seva importància, però sàpigues que la teva missió, més enllà de tot voluntarisme cremador i de tota recerca de reconeixement social o comunitari, és el teu estat de vida, agraeix-lo i tingues-ne cura. Ja es veurà més endavant en què pots donar un cop de mà. És allò de “busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia i la resta ja se us donarà...”

Escric aquestes línies des de la llibertat de no pertànyer ja a la Companyia de Jesús tot i estar-ne profundament agraït però, com que he de ser discret, ho deixo aquí. Gaudeix d’aquest futur que ja vas construint des de fa temps i d’aquesta “mili espiritual” que és el noviciat de la Companyia de Jesús, un del majors regals que es pot fer a un jove “con subyecto”, que diria Sant Ignasi. Gràcies per la confiança. Res a perdre, tot a guanyar.

Nou Fanzine TSKV

Realment, això de les pasqües joves és d'un ritme frenètic notable. Ja ha sortit el segon fanzine de la Pasqua Jove Claver "Crida". Hem optat per agafar una imatge diferent a la de una persona cridant i hem posat un dibuix manga d'una persona abatuda juntament amb tot de ítems referents al fer de cridar com si estiguéssin gargotejats en una llibreta de classe. És una altra manera de cridar. Potser menys impactant però real. Trobareu el segon fanzine aquí.

Vas de pasqua jove?

Estic fent el plànol de les celebracions de pasqua a catalunya. Us adjunto el plànol que hem fet a Catalunya Religió a sota. De moment hi he pogut posar les que organitzen les famílies relacionades amb ordres religioses i la de la JOC però sé que encara m'en falten. Si vols ajudar-me posa't en contacte amb mi a redaccio(arrova)catalunyareligio(punt)cat i miraré d'acompletar el plànol. Gràcies a tots!!!

Ver Pasqües Joves 2010 en un mapa más grande

El meu primer "arqui-video"

Ja fa anys que els meus amics creatius de TSKV em feien dentetes quan creaven vídeos i es manegaven amb gràcia en el programa del "premiere". Al final m'hi he posat per fer un mini arqui-video per un article de "Betel. Arquitectura, art i religió" sobre la Capella Sant Francesc Xavier del Col·legi Casp-Sagrat Cor de Jesús. No és cap gran cosa però tot és posar-s'hi, no?

Gràcies

No ho tenia previst, però m'ha convidat a dinar a la seva comunitat. Feia temps que no hi anava però he estat molt ben rebut. Sóc un Jesús o un Zaqueu? o potser ha estat l'alegria de poder tornar a compartir taula i, sobretot, la sobretaula, amb uns amics? Gràcies! us desitjo el millor perquè el món perdrà quelcom de brillantor si no hi sou.

DEJUNA I OMPLE’T

El dejuni té com objectiu buidar el cor per omplir-lo de quelcom més valuós.

Dejuna de jutjar els altres i descobreix a Déu que viu en ells.
Dejuna de les paraules que fereixen i omple’t de paraules sanadores.
Dejuna d’estar descontenta i omple’t de gratitud.
Dejuna d’enutjar-te i omple’t de paciència.
Dejuna de pessimisme i omple’t d’esperança.
Dejuna de les preocupacions i omple’t de confiança en Déu.
Dejuna de queixar-te i omple’t de goig de poder viure la vida.
Dejuna de les pressions que no sacaven i omple’t d’una pregària que no té fi.
Dejuna de l’amargor i omple’t del perdó.
Dejuna de donar-te importància a tu mateixa i omple’t de compassió pels demés.
Dejuna de les teves ansietats sobre les teves coses i comprometre’t en la propagació de l’amor que Déu et té.
Dejuna del desànim i omple’t de l’entusiasme de la teva fe.
Dejuna dels teus pensaments mundans i omple’t de les veritats evangèliques.
Dejuna de tot el que et separa de Déu i omple’t de tot el que t’acosti a Ell.

Josep Maria Nonay
(Dep. Pedagogia de la Fe / Fundació Pere Tarrés)

Reloading Gaudí

M'acabo d'assebentar aquí que és possible que el Papa inauguri el temple de la Sagrada Família. Realment és una molt bona notícia. Si Idelfons Falcones deia a la novel·la de "La Catedral del Mar" que la basílica de Santa Maria del Mar era la catedral del poble, la seva actualització al s.XXI és, sense cap mena de dubte, el temple de la Sagrada Família. La visita de Benet XVI és un reconeixement a aquest temple tan estimat on, en certa manera, ens hi trobem com a casa.

Per altra banda, m'agradaria que fos també un reconeixement a Gaudí. No sé si això pot accelerar o no el procés de beatificació, però la figura de Gaudí, la seva manera de conviure la fe i la professió, ha estat referent per a molts dels qui som del ram. Valgui només com a recordatori l'escrit d'un dels primers arquitectes moderns de catalunya, José Antonio Coderch, quan el citava modèlicament al seu escrit "No son genios lo que necesitamos ahora":

"No és curiós que tinguem aquí, molt a prop, a Gaudí (jo mateix conec a persones que han treballat amb ell) i es parli tant de la seva obra i tan poc del seu posicionament moral i la seva dedicació?"

Gaudí era certament un geni, però era un geni abnegat, capaç de preocupar-se pels seus treballadors i pregar la obra que li era encomanada. En d'altres paraules, no era un boig corrent al darrera de la vanitat. De la mateixa manera que era capaç de discernir sobre un sistema estructural també era capaç de discernir la seva vida espiritual. Avui en dia molts arquitectes hem perdut aquesta dimensió holística de la professió i és una llàstima.

engrunes eloiensis

Ja fa un mes que no escric res per aquestes contrades i de ben segur que ningú s'ha esquinçat els vestits ni s'ha enyorat en excés. Gràcies a Déu no som imprescindibles!. La veritat és que estic visquent una etapa molt maca de la meva vida, amb la seva feinada corresponent, i com que ja he fet molt streap-tease espiritual en aquest espai ara ja no em veig obligat a justificar-me de res.

El lloc que sí estic cultivant és el del portal de Catalunya Religió, que ja ha arribat a les 100.000 visites!, on també he començat un bloc d'allò que m'engresca i m'agrada: el diàleg entre l'arquitectura i el fet religiós. Ho trobareu a "Betel. Arquitectura, art i religió". Ja m'he posat en contacte amb uns quants arquitectes que han fet coses interessants. Una de les idees d'aquest espai és poder anar presentant una mena de catàleg d'arquitectura religiosa contemporània a catalunya... no sé si m'en sortiré, però de moment el projecte va endavant. Algun dia parlaré de l'alegria de poder donar un cop de ma en projectes com el d'aquest portal però... "ara no toca".

Bé, us deixo amb una petita notícia que m'ha agradat: un amic meu ha començat a traduir les vinyetes dominicals a l'euskera! Us n'adjunto una. (Parlant de dibuixos... alguna idea pel proper Fauna Parroquial del Foc Nou?)

Tot pel pis (Núria Feliu)... buscant un pis!

Vés per on... una cançó tan antiga que diu el que visc i sento!

Àlbum: "El cuplet a Barcelona". Núria Feliu... total... busco piset, 800€/mes a molt estirar, mínim 2 habitacions, i a prop de L3 (preferiblement Lesseps)

Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar

si senyal veig als balcons d'algun pis que hi ha per llogar.

Perquè jo m'haig de casar!

I el temps passa i el temps vola i en Narcís està avorrit

perquè el noi també té ganes d'arribar a ser el meu marit!

Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet,

perquè em concedeixin trobar algun piset.

I si no m'escolten, amb el meu Narcís,

no podré casar-m'hi... pel pis!

Són d'un preu exorbitant tots els pisos que trobem

i barato i no molt gran és com el necessitem.

Mentre els dos hi capiguem!

No hi fa res que estiguem justos ni que el pis sigui un pinyó

la qüestió és poder casar-me quan més aviat millor!

Preguntant i buscant pis passo el dia inútilment

i si seguim així, bona nit al casament,

i això és el meu sofriment!

Vaig perdent ja l'esperança de que arribi a prendre estat

però si pel pis jo no em caso faré un disbarat!

Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet...

Betel, la construcció d'un somni

SSMM els Reis Mags d'Orient m'han dut una joguina llargament esperada (us en parlava aquí) i ja podeu llegir el primer article de presentació: Betel, la construcció d'un somni