CatalunyaReligió obre una versió en castellà ;)

Ara fa dos anys, quan va néixer CatalunyaReligió.cat, vam expressar la nostra voluntat de contribuir que el fet religiós estigui present en el debat públic. Preteníem que aquesta iniciativa ajudés a visualitzar la rellevància del cristianisme i de les altres confessions religioses en el si de la societat catalana, democràtica i plural. Afirmàvem ben clarament que aquesta eina s’inseria en el desig de sumar i no de restar.
Ara, fem un nou pas més en aquesta línia de sumar, tot cercant la complicitat de més persones i institucions religioses. Des del primer moment vam tenir clar que calia traspassar les fronteres del nostre país i adreçar-nos a tots aquells que tenen el castellà com a llengua pròpia, tant a l’Estat espanyol com a Amèrica Llatina. Aquesta decisió estratègica, meditada i preparada des de fa temps, es convertirà en una realitat la setmana vinent.
CatalunyaReligió.cat, com ha fet al llarg d’aquests dos anys, continuarà oferint la seva aportació positiva al diàleg, la convivència i la comunió. Continuarem parlant des de Catalunya sobre el fet religiós, oberts a Europa i al món.
Però ara ho farem també en una llengua germana, el castellà. D’aquesta manera estem convençuts que se’ns coneixerà amb més profunditat i objectivitat. Ampliem les nostres perspectives, els nostres horitzons, amb el mateix capteniment que ens va animar a vertebrar aquesta iniciativa.
Sabem que podem comptar amb el vostre suport en aquesta nova aventura que pretén, per damunt de tot, continuar sumant.
Josep Maria Carbonell / Ignasi Garcia i Clavel
Copresidents del Consell Editorial

Deia un antic professor d’antropologia que “el paper ho aguanta tot”, en el sentit que es pot dir qualsevol rucada en un full en blanc i aquest no protestarà. Ara bé, el paper ho pot aguantar tot, però no només per allò que hom pot escriure-hi sinó com elementestructural d’una construcció, si més no, així ho està demostrant l’arquitecte japonésShigeru Ban, que s’ha anat especialitzant en construccions efímeres de cartró, ja a partir de finals dels anys vuitanta, especialment per la construcció d’habitatges minimalistes en el disseny i en el seu cost per casos d’emergència (llegir article a la premsa).

El 17 de gener de 1995 un terratrèmol va afectar la ciutat de Kobe i l’arquitecte japonès va dissenyar una petita església provisional, desmuntada i reciclada ja el 2005, amb materials de cartró donats per diverses empreses que es va construir en tan sols cinc setmanes amb l’ajuda de la mateixa comunitat, 160 voluntaris de la comunitat vietnamita, a semblança de tantes esglésies d’urgència de la postguerra europea. L’església consta d’un volum paral·lelepípede de 10 x 15m tancat per unes plaques transparents de policarbonat a mode de mur cortina. Dins d’aquest cub, s’hi disposen 58 tubs estructurals de cartró (de 325mm de diàmetre, 14,8mm de gruix i 5m d’alçada) en forma el·líptica, deixant un espai de nàrtex entre el tancament exterior i l’interior del recinte de l’assemblea. (seguir llegint)

l'ISCREB endins

Ser professor de l'ISCREB (Institut Superior de Cièncis Religioses de Barcelona) està sent per a mi una experiència molt gratificant. De moment em van demanar substituir en Toni Torrelles, un germà marista excepcional (fundador de Kairoi i darrerament membre del grup "3ambtu" fins la seva marxa a París), a l'assignatura "Recursos per l'animació Bíblica". Les classes estan sent molt gratificants, tant pel contingut, que m'ha permés descobrir llibres com "El libro que me lee", com per la relació entre els membres de l'assignatura. Com a treball final de l'assignatura estem dissenyant una pàgina webquest adreçada als polítics basada en el llibre dels Proverbis i la figura del rei Salomó, està sent molt interessant.


Ahir vaig poder anar a l'acte inaugural del curs i, posteriorment, al sopar de professors. Va ser una molt bona manera de crear unió d'ànims entre els que hem estat convidats a participar en aquesta tasca evangelitzadora. L'Iscreb segueix sent una molt bona aposta de l'Església a Catalunya.

29.760

“Cada casa s’hauria de convertir en una vivenda dedicada a tu, Déu meu. I et prometo que cercaré per tu llar i recer en tantes cases com em sigui possible, Senyor”. (Etty Hillesum)

29.760 són les paraules que he emprat per realitzar el treball “Cartes edificants. Reflexions entorn l’arquitectura religiosa contemporània” que promptament presentaré a la Fundació Joan Maragall, la qual ha becat aquest estudi. Vagi doncs per endavant el meu agraïment perquè sense ells no segurament no m’hauria animat a escriure-ho. La beca ha estat el suport i la confiança que necessitava, juntament amb l’imperatiu de lliurar un treball amb cara i ulls en una data determinada. (seguir llegint)

Imprescindible: "Arquitecturas de lo sagrado. Memoria y proyecto"

Dins del panorama bibliogràfic sobre la tema de l’arquitectura religiosa ens trobem amb publicacions de caire divulgatiu que recullen diverses obres amb una breu explicació a mode de catàleg, una mena d’atles d’arquitectura religiosa que cerquen més la imatge i una aproximació superficial a cada obra que no pas una reflexió aprofundida. Fins i tot l’altre dia vaig poder comprar en una botiga de l’Estació de Sants un llibre sobre esglésies transformades en altres usos amb les mateixes característiques. El que costa de trobar són publicacions que reflexionin i s’interroguin sobre l’arquitectura sacra actual amb un cert compromís testimonial, encarnat si voleu, és a dir, en la que els autors diuen dient-se.

En aquest sentit, una obra actual i que al meu parer és imprescindible és “Arquitecturas de lo sagrado. Memoria y proyecto” (A Coruña. 2009. Editorial Netbiblio), editat a cura del professor Esteban Fernández Cobián, de qui ja us n’havia parlat anteriorment aquí i a qui considero l’arquitecte espanyol actual referent en aquest camp d’investigació, amb permís del ja difunt Juan Plazaola sj del qual espero parlar-vos un altre dia. El llibre recull les ponències i taules rodones realitzades durant el Primer Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània (veure web), que es va realitzar a Ourense la primavera del 2008. Si a un arquitecte li fos encarregada una església, oratori o centre parroquial li recomanaria llegir-lo perquè en ell es dóna una visió general de l’arquitectura religiosa tot cercant respostes al d’on venim i cap on podem anar. (seguir llegint)

Església de sorra

Aquest estiu, tot caminant per la platja, vaig veure aquesta església de sorra que algun infant havia fet. Ho trobo molt suggerent... tres portes (la trinitat?), un cercat al voltant (sacralització de l'espai?), forma de piràmide o zigurat (muntanya sacra?, imatge de la Jerusalem Celestial?), entrada soterrada (relació amb el món del subsól o la penitència?)... això sí, una gran creu al capdamunt per identificar-ho. Aquí no hi ha espai interior, tot és molt primitiu, "totèmic" fins i tot... però és innegable que hi ha una certa imagineria religiosa al darrera.  Construïda des dels arquetipus psicològics universals?... seria un bon debat.

Nulla aesthetica sine ethica: Cartes a un capellà escèptic en matèria d’art modern.

“Nulla aesthetica sine ethica... Ergo apaga y vámonos”.Aquesta frase que José María Valverde va escriure a la pissarra per comunicar als alumnes que deixava la seva càtedra d’estètica a la Universitat de Barcelona en protesta contra l’expulsió d’Aranguren, professor d’ètica, per part del règim franquista, no és tan sols una de les seves frases més recordades sinó que, en certa manera, també resumeix el seu pensament. Si més no, això és el que pogut constatar després de llegir la seva obra “Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno” (Editorial Seix Barral. 1959, Barcelona).

La presentació del llibre no té pèrdua. L’autor es decideix a escriure unes cartes a un amic seu que li comunica que serà ordenat capellà a través d’una targeta amb dibuixets modernistes i carrinclons, fet que arrenca a Valverde la següent confessió: “Y yo, quizá influido por esos trazos, pienso que tenemos que hablar de arte en serio”. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (3)

Seguim amb les darreres reflexions sobre l’Església de Iesu, de l’arquitecte Rafael Moneo, a San Sebastián (articles anteriors: 1 i 2).

Seria interessant parlar dels elements del presbiteri, especialment de l’altar allargassat amb capacitat per 13 persones posades frontalment (en referència a la imatge del Sant Sopar de Leonardo da Vinci que tant a quallat en l’imaginari catòlic), i del tríptic frontal abstracte que  l’artista Javier Alkain va realitzar pregant dos textos des referències teofàniques bíbliques: 1Re 19,11-13 i Ex 3, 1-10 (el tríptic, fragment en la imatge superior, vol ser la finestra que aporta la llum de l’Est, l’orientació vers Déu de l’edifici i dels paticipants en el culte), però m’interessa més acabar amb dos semblances d’arquitectura religiosa contemporània. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (2)

Segueixo amb la presentació de l’Església de Iesu, obra de l’arquitecte Rafael Moneo, a San Sebastián (llegir anterior article aquí). Per Rafael Moneo, “Hacer una iglesia no es pasar de la cocina al comedor” (paraules de l’arquitecte segons l’atenta explicació que sortosament em va poder oferir el rector de la parròquia, Mn. Jesús María Zabaleta), és a dir, el disseny d’una església no és quelcom que es pugui basar en la decoració. Fer una església no és posar un pedestal amb una imatge. El lema o leitmotiv en el que es basa Rafael Moneo a l’hora de projectar l’Església de Iesu és una frase manllevada de Sant Tomàs: “Omnia pervia”, que es podria traduir com “allò que permet el pas, allò que es pot atravessar”. El lema al projecte implica dues coses en el disseny del temple per tal de suggerir aquesta transcendència a través de la matèria i l’espai: el joc amb la pròpia matèria i el disseny de l’espai. (seguir llegint)

Omnia Pervia. Rafael Moneo i l'Església de Iesu (1)

Després d’haver col·laborat en la restauració d’una ermita a Raimat (podeu seguir-ho aquí), aquests dies estic al País Basc amb uns amics, als quals “torturo” visitant esglésies. Dins del programa no hi ha faltat una visita a la nova Església de Iesu (nom grec de Jesús), dissenyada per Rafael Moneo, arquitecte que ja havia dissenyat la Catedral de Nostra Senyora dels Àngels(Los Angeles. USA) i que a Barcelona coneixem prou bé perquè va ser professor de l’ETSAB-UPC i ens ha deixat obres com l’edifici de l’Auditori o L’Illa Diagonal. El complex parroquial no està en ple funcionament però ja va ser inaugurat el passat mes de Maig per Mns. Munilla (veure notícies: “El templo de la luz y de la cruz” al Diario Vasco, “Un Moneo para oír misa” a El País). Així i tot, ja s’hi celebra l’eucaristia dominical (a les 11:30) i es pot visitar per la tarda de 17:00 a 20:00h.

En una primera aproximació a l’emplaçament, la nova parròquia sorgeix com una núvia que corona el capçal del nou barri residencial conegut com Riberas de Loiola, el qual s’ha format al llarg de l’Avinguda de Barcelona, en un dels meandres del riu Urumea de San Sebastian. Un gran cub blanc sorgeix desplaçat de la seva base immaculada marcadament horitzontal i es retalla entre el cel i el segon pla que conformen els blocs residencials. En un primer moment recorda les composicions orgàniques aaltianes de “cap i cua” que l’arquitecte finés va realitzar als ajuntaments de Säynätsalo o Seinajoki, semblança que es confirma al comprovar que la Parròquia de Iesu també s’articula entorn d’un pati, recreació del claustre medieval per l’autor i una referència a l’atri de les esglésies primitives i als espais de transició que són tan valorats i necessaris en l’arquitectura religiosa actual. (seguir llegint)

Magis. Restaurant l’ermita (5)

L’experiència Magis ja va finalitzant i avui hem fet l’acte inaugural de la restauració de l’ermita col·locant-hi la figura de St Josep i fent la benedicció pertinent i solemne, comptant amb la representació de la família Raventós, membres de la comunitat de jesuïtes del Col·legi Claver i tots els que hem estat implicats en el projecte: els participants de l’experiència magis (23 persones provinents de Kènia, Eslovàquia i Illes Maurici), el Vicente Ortín, la Mari C. Rodríguez (que ens ha donat la pintura), en Josep M. Gardenyes (el nostre estimat constructor i mecenes), el pare Cinto Casanoves sj (autor de l’escultura), en Lluís Salinas (novici sj), la Sara Galceran, el Marc Vilarassau sj (promotor de l’experiència), la Minerva Porcel (professora del Claver) i jo mateix. Amb una mica de sort demà encara podrem acabar el trencadís de la font de St. Josep. 

Ara, en breus moments, farem l’activitat diaria del Cercle Magis abans de començar la nostra visita a les caves de Raimat. La veritat és que el focus i el text d'avui ens va com anell al dit pel que estem vivint. El lema és "God makes friends" (Déu ens fa amics) i la lectura complementària prové d'una carta de St. Francesc Xavier: 

" Y para que jamás me olvide de vosotros, para contínua y especial memoria, y para mucha consolación mía, os hago saber, carísimos hermanos, que tomé de las cartas que me escribísteis vuestros nombres, escritos por vuestras propias manos, juntamente con el voto de la profesión que hice, y los llevo continuamente conmigo por las consolaciones que de ellos recibo" ... a falta de facebook, els antics sj's trobaven ja altres formes de seguir connectats.. Ja eren una comunitat 2.0 en l'Esperit ;)

Magis. Restaurant l’ermita (4)

Gran dia de treball. Avui calia acabar de pintar tant l’exterior com la part interior de l’ermita per tal de poder collar-hi demà a les 9:00 del matí la figura de St. Josep que ens ha preparat Mn. Cinto Casanoves sj. Farem tot un acte inaugural, amb pregària, tallada de cinta i copa de cava. Entre tot plegat hem anat a dinar més tard de l’habitual i el sol ja picava de valent per les terres de Raimat i hem acabt de rentar els plats que ja eren les quatre passades, no està malament tenint en compte que ens llevem a les 7:30, res que no es pugui superar amb bon humor, generositat, i una mica de fruita i aigua fresca tot cantant cançons africanes o eslovaques. Menys mal que aquest cap de setmana compensarem l’esforç amb escreix amb les visites que tenim programades. Per altra banda, ja quasi hem finalitzat el petit mosaic per la font de Lourdes i hem començat a fer una altre mosaic-trencadís per la font de St. Josep que hi ha vora l’ermita. També hem comptat amb la visita del Llorenç, la Montse i l’Alexis, de l’equip motor del Magis a Catalunya, que van visitant les experiències i encoratjant-nos en les nostres tasques.

Avui acabo amb la pregària Magis abans de començar el Cercle Magis del qual us en vaig parlar ahir:
“Pare bo,ensenya’ns a buscar-te en tots els camins, ajuda’ns a posar-nos en marxa, a sortir a la intempèrie. Acompanya’ns les nostres passes, il•lumina les nostres nits, sadolla la nostra set. Tu segueixes present estimant aquest món bell però masegat.
Girem la vista cap a Tu, Senyor Jesús, per conèixer-te més, per estimar-te més, per seguir-te més, per apendre, amb Tu, a respondre a la crida que ressona en cada ser humà.
Ho fem tots junts, com a Església fraterna i plural, il•luminats pel teu Esperit. Que Ell alimenti, en el nostre cor, un foc cridat a encendre la terra amb passió i evangeli.”

Magis. Restaurant l’ermita (3)

El camp de treball MAGIS “T-17: Reconstrucció de una ermita” segueix el seu curs. Les tasques d’avui han consistit en acabar de netejar la superfície interior de l’ermita, començar a pintar el mur exterior, acabar la reparació de la font artificial annexa (on hem comptat un dia més amb el suport del nostre mecenes i constructor), esbrossar una altra font propera i començar a fer-hi el mosaic-trencadís dedicat a la Mare de Déu de Lourdes, que n’és la titular. Per altra banda, el grup que dorm amb nosaltres al Col·legi Claver i realitza la seva actvitat a St. Joan de Déu està desenvolupant la seva tasca social sense cap problema, marxant de matí i tornant al col·legi cap al vespre. Finalment, hem fet un truc al tercer grup que s’allotja a la rectoria de Bohí fent la ruta del romànic i tot funciona la mar de bé.

’aquí a una estona, un cop hagin refet les forces havent passat per la piscina de l’escola, començarem el “Cercle Magis”. Aquesta activitat és fonamental per als participants del Magis en aquests dies d’experiències, perquè dóna la oportunitat de poder compartir i escoltar en petits grups d’unes vuit persones i durant uns 45 minuts, tot allò que cadascú va experimentant respecte la tasca, els companys i un mateix en clau de pregària. Vindria a ser una aplicació comunitària del que en clau ignasiana s’anomenen les “mocions espirituals”. L’activitat es desenvolupa fent tres rondes de preguntes. En les dues primeres només s’escolta i acull amb respecte el que diu cadascun dels membres del grup. La primera ronda tracta sobre què és allò que més li ha xocat, sobtat, sentit o pregat del dia (tant en positiu com en negatiu). La segona ronda tracta sobre els textos que hem pregat al matí (un text bíblic, un text de l’autobiografia de Sant Ignasi i una petita reflexió emmarcada en un lema diari. El d’avui és “On what do you base your life?”, En què bases la teva vida?). En la tercera pregunta es dóna la oportunitat de parlar “tots contra tots”, és a dir, que cadascú pot opinar fraternalment sobre el que hagi pogut dir algun membre del grup. L’activitat finalitza amb una ronda ràpida resumit la vivència de l’activitat del Cercle Magis del dia amb una paraula. Una activitat que ens deixa ja a punt per celebrar l'eucaristia del dia.

Magis. Restaurant l’ermita (2)

Plens d’agulletes com a mostra de l’apassionament per la feina i revelació d’un curs extremadament sedentari, aquest matí hem reprès les tasques de restauració de l’ermita de Sant Josep. Avui en Josep Maria Gardenyes, el nostre constructor i instructor, ens ha ensenyat l’ofici del “paleta”: com pastar el morter, com s’han d’utilitzar les eines i els passos per aconseguir una bona superfície arrebossada que acabarà acollint un mosaic. Per altra banda, hem continuat allisant i netejant la superfície de l’interior de l’ermita per tal de poder aplicar ja demà la primera capa de pintura. També cal destacar la visita que ens ha fet Mn. Cinto, escultor i jesuïta, portant amb ell la imatge del St. Josep que ha d’anar a la fornícula per tal de prendre unes mides que necessitava per fixar l’estatueta. Als participants de l’experiència els ha encantat la imatge i tant els eslovacs com els kenians i els d’Illa de Maurici s’hi han volgut fotografiar.

Com a nota espiritual destacar que avui “l’hem clavat” en la pregària del matí: hem començat al cementiri del col·legi claver, a la falda d’un turó, llegint les lectures del llibret “Magis”, que avui enllaça la lectura bíblica del dia i un text de l’autobiografia de St. Ignasi amb el lema “No one say it would be easy” (Ningú va dir que fos fàcil) - en el fons estem seguint l’esquema dels exercicis espirituals i avui seria l’entrada al que es coneix com “primera setmana”, el tema del pecat i del mal personal o global-, i després hem anat caminant en silenci fins al turó on hi ha l’ermita. Ha estat un moment molt reeixit.

Magis. Restaurant l’ermita (1)

Ahir ens vàrem trobar al Col·legi Claver tres grups de l’experiència juvenil MAGIS – vol dir “més” en llatí, mot que recull el lema de la Companyia de Jesús “Ad Maiorem Dei Gloriam”, A major Glòria de Déu- que es desenvolupa en cada JMJ (Jornada Mundial de la Joventut), sent aquesta la seva tercera edició, després de la de Colònia i la de Sidney. Les experiències que ens hem aplegat a Lleida som el grup de restauració d’una ermita, el grup que anima l’activitat d’estiu a Sant Joan de Déu i el grup que peregrina descobrint la joia del romànic català (diuen que es volen continuar aquest blog). La gent va arribar al vespre molt cansada del viatge de Loiola, així que després de la celebració de l’eucaristia vam sopar i vam compartir l’examen del dia abans d’anar a dormir.

Avui ens hem aixecat força aviat i hem anat a veure l’ermita de Sant Josep. Aquesta petita construcció es va realitzar quan el Col·legi Claver era encara noviciat, juniorat i casa de formació dels “juncos” (“Juniorado para coadjutores”, llegeixi’s casa de formació professional per als germans jesuïtes). La figura de Sant Josep reconfortava els treballs dels germans i dels obrers de la finca i era lloc de pregària i festeig de la comunitat. Després d’uns anys d’oblit ara volem recuperar aquest espai per un nou context pastoral i educatiu. 

Aquest matí, després de comptar amb el primers consells i assessorament  d’un constructor de Lleida que ens ha fet de mecenes, ens hem posat mans a la feina i hem començat a preparar la construcció per a la seva rehabilitació (netejar superfícies, etc). Us deixo amb una fotografia perquè d’aquí a cinc minuts reprenem l’activitat de la tarda: el “cercle Magis” (ja us explicaré de què va) i l’eucaristia abans d’anar a sopar. Tot i que hi ha gent de Kenia, Illes Maurici i Eslovàquia ens entenem prou bé amb l’anglés (sorprenentment els kenians el parlen fantàsticament!).

Lectures sobre arquitectura religiosa: Esteban Fernández Cobián.

Mentre d’altres llegeixen novel·les estivals, durant la primera setmana d’Agost m’he posat a llegir intensament i fins al final (més de 600 pàgines!) “El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea”, fruit de l'excel·lent tesi doctoral del seu autor, Esteban Fernández Cobián. El llibre parteix de les preguntes que tants arquitectes ens fem respecte l’espai sagrat: Quin tipus d’espai és l’adequat per a la litúrgia catòlica?, Què cal considerar per a que un espai sigui considerat com “sagrat”?, Per què es menystenen els temples moderns?, L’arquitectura religiosa és l’arquitectura ideal?, etc. Per contestar aquestes preguntes l’autor elabora un exhaustiu estudi en dues parts diferenciades, la primera és l’estudi de la història i relació entre la litúrgia i l’arquitectura sacra cristianes, mentre que la segona tracta de les diferents tipologies d’espais sagrats (catedrals, oratoris, etc.) en relació amb exemples realitzats a Espanya entre el 1950 i el 1965. Aquestes dates no són casuals, ja que recullen els primers fruits d’arquitectura moderna en diàleg amb el Moviment Litúrgic i la encíclica “Mediator Dei et Hominum” (Píus XII, 1947) i finalitzen amb els nous espais proposats a rel de la “Sacrosanctum Concilium” (Concili Vaticà II, 1963) i la revisió crítica del moviment modern (Notre-Dame-du-Haut de Le Corbusier i l’organicisme dels temples d’Alvar Aalto). (seguir llegint)

A la llum de l'Esperit. Saint Ignatius Chapel

El 31 de Juliol es celebra la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fundador de laCompanyia de Jesús, per això aprofito l’avinentesa per presentar un dels espais religiosos més aconseguits i estudiats dels darrers anys, la Saint Ignatius Chapel del CampusUniversitari de Seattle, de l’arquitecte Steven Holl.

Es ben coneguda la metàfora agustiniana que identifica la llum amb la divinitat i amb el saber, fet que escau a una capella universitària i que l’autor agafa no només com a metàfora sinó com a fil conductor del projecte. La Saint Ignatius Chapel aglutina el seu programa en un recorregut dins d’una planta rectangular que queda trossejada en el seu alçat i secció a partir de les llanternes que focalitzen els diferents espais celebratius, significant-los amb una llum de diferents colorscomplementaris segons cada cas, les “set ampolles en una caixa de pedra” que diu l’autor. Els espais que es van concatenant en una parcel·la particularment estreta i allargada suggereixen alhora un peregrinatge espaial i espiritual que culmina en la capella del santíssim. Aquesta evocació de recorregut espiritual entronca molt bé amb la espiritualitat ignasiana que “el pelegrí”, un dels noms populars i títol de l'autobiografia de Sant Ignasi, va plasmar en el llibret dels Exercicis Espirituals. (seguir llegint)

Deixa't camelar

-    Que em deixi camelar? Jo no vull que ningú em sedueixi o em faci la pilota! Vés a saber què em voldrien vendre!
-    No, no es tracta d’enganyar a ningú, ni de vendre cap moto, ni encara menys d’oferir-te un “jorobao”, que és el nom popular de les cigarretes de la marca Camel entre els indigents. És més senzill: “be camel, my friend”! i així, de pas, seràs seduït per la Paraula de Déu.
-    A veure, en què quedem?, M’insultes dient-me que sóc un camell?, Que potser tinc pinta de traficar o de ser una bèstia del desert? I, a sobre, a què ve ara això de la Paraula de Déu? Els únics camells que relaciono amb la Bíblia són els dels reis mags que poso al pessebre per Nadal.
(seguir llegint l'article al TSKV)

El llibre que em llegeix

Avui m'he acabat de llegir "El libro que me lee. Manual para formadores en el estudio de la Biblia." de Hans-Ruedi Weber. Per un moment m'he traslladat en la memòria a aquell primer any de noviciat, quan acompanyava a un jesuïta en les sessions d'estudi popular de la bíblia que es feien a la Parròquia de Nuestra Señora del Belén, a la MIDE (Margen Izquierdo del Ebro... una esquerra no només geogràfica). Tinc un bon record d'aquelles tardes i de la tasca pastoral, encara que el jesuïta anava una mica de sobrat ("no os enteráis de nada..." els deia). Recomano la lectura a tots aquells que volen muntar o animar un grup d'estudi bíblic perquè el llibre no fa "rebaixes pastorals" en els continguts i alhora mostra un gran domini i experiència en l'acompanyament de grups. Resulta molt interessant els exercicis grupals que proposa al final de cada capítol.

Si us plau, posi'm un Guardini

Aquest matí m'he acabat de llegir "El espíritu de la liturgia", un clàssic (imprescindible) de la teologia del s.XX de Romano Guardini. Després de llegir-lo m'ha quedat un regust semblant a quan vaig llegir "Sólo el amor es digno de fe", d'un altre crack, en Hans Urs von Balthasar. Tant l'un com l'altre són dos homes molt erudits i fan una "teologia clerasil... directo al grano" (tret d'un spot publicitari de la crema "clerasil", que ja té uns quants anys), destacant allò que és nuclar d'allò que és secundari. He començat llegint el llibre amb molt respecte... i he acabat guixant-lo, anotant-lo i subratllant-lo per tot arreu, en d'altres paraules: és extremadament suggerent. M'agrada que l'autor toqui tant de peus a terra, que sàpiga presentar els problemes per la comprensió de la litúrgia posant-se en la pell i la ment de l'home actual (bé, el llibre ja qüasi té 100 anys! és el 1918) i que la tant predicada per tothom visió de la litúrgia com a joc o obra d'art quedi contraposada amb l'abús de la mirada estèril dels estetes:

"El logicista puro o el moralsita no son de temer en este punto, porque la obra de arte no les interesa ni preocupa. Quien verdaderamente es temible ante la obra de arte es el esteta, que sólo artísticamente trata de explicarla y comprenderla" (p74)

"... En cambio, si el artista se desvía de esta dura senda de la verdad y busca el rodeo de la forma por la forma, entonces resultará sólo pirotecnia de vana fantasmagoría" (p82)

Crist, l'arquitecte

La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. (Mc 12,10)

De Jesús de Natzaret en diem que és el Crist, l’ungit, amb una força tal que s’ha acabat adjectivant el subjecte. No vull entrar a fer disquisicions sobre títols cristològics, ni a posar en diàleg el Jesús Històric i al Crist de la Fe (si es que mai s’ha pogut dissociar l’un de l’altre). El que vull posar en relació és la figura complerta de Jesu-Crist amb la de l’arquitecte a rel del que m’ha suggerit la lectura de “Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Ocidente”, del professor d’estètica a l’ETSAB Pedro Azara.

Des d’una teologia ascendent (més “sinòptica”), el que sabem d’entrada és que Jesús era un tektoon, mot del qual ha derivat tècnic o tecnologia i arquitectura. El significat original de tektoon en grec era, precisament, el de fuster. Pedro Azara apunta que la tasca del fuster no distava tant del de l’arquitecte ja que hi ha una forta tradició que afirma que la cabana primigènia era feta de fusta -per exemple l’Essai sur l’arquitecture del teòric francés del s. XVIII, l’ex-jesuïta, Marc-Antoine Lauger-, com també és ben sabut que les formes clàssiques del temple grec són una “vampirització” o fossilització de construccions fetes amb fusta. N’hi ha que s’han volgut quedar aquí, considerant a Jesús de Natzaret un treballador, un company de treball per tants obrers que l’han pres per model, el “Jesús Obrero”. També des d’aquesta visió s’ha volgut carregar les tintes i negar qualsevol indici que el Jesús històric tingués res a veure amb el que podria considerar-se un tècnic “superior”, un cap d’obres, especialment quan intuïm la seva desafecció per les grans construccions del Temple (Lc 21,5-6). Així i tot, m’agrada pensar que Jesús va ser algú que, en la seva vida oculta, va habilitar espais per a la vida humana, fet que ja l’apropa més a la figura de l’arquitecte. Finalment, per fer justícia als sinòptics i a la teologia paulina, amb la resurrecció de Jesús projectada en la seva vida terrenal i en la de la comunitat, es comencen a usar termes en els que es presenta a Jesús com l’Arquitecte (per exemple:Mt 16,18; Ef 2,20). (seguir llegint)

PFC. Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Tarragona

Avui fa anys que vaig presentar el PFC (Projecte Final de Carrera) a l'ETSAB-UPC i, encara que no puc dir que tinc malsons en els que em queda alguna assignatura per acabar la carrera, és una data per celebrar. El tema del PFC, el Centre Parroquial Sant Josep Obrer de Torreforta, em va venir de retruc, degut a que un amic meu jesuïta hi va ser enviat i m'en va parlar.(seguir llegint)

Podeu veure un resum del PFC en la següent presentació que cal deixar descarregar i visualitzar a pantalla completa.

Projecte pel Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Torreforta, Tarragona. on Prezi

Darrera nit a "Sostre"

Aquesta és la darrera nit aquí a "Sostre", en aquesta antiga rectoria del c/Pescadors del barri de la Barceloneta. Vaig venir aquí esperonat per l'exemple del Pau Vidal i en Lluís Muñoz, que ja n'eren voluntaris mentre estudiàvem el batxillerat en teologia, i perquè, al sortir de la Companyia de Jesús, necessitava re-concretar el seguiment de l'evangeli, és a dir, entre d'altres coses i no la menys important, no perdre el contacte amb els veritables "alter Christus". Per raons personals no puc venir més nits al sostre, com a mínim per una llarga temporada, així que hauré de cercar noves concrecions mentre resta agraït el record d'aquesta petita "betània" (etimològicament "casa dels pobres", el lloc on Jesús es trobava "com a casa" amb els seus amics Maria, Marta i Llàtzer) del s.XXI.

Què és la resurrecció?

Ara que ja he acabat el màster estic enllestint altres tasques que tenia pendents. Una d'elles és presentar un treball per la llicència en Teologia Fonamental a l'ITF sobre la resurrecció. Al final, tot i que encara ho he d'enllestir, he optat per presentar un mapa conceptual sobre la resurrecció en xarxa, de manera que puc enllaçar tots els recursos que cregui necessaris i pot servir-me a mi o a d'altres per poder tractar o reflexionar sobre el tema. Aquí us ho deixo doncs! ;)

Can Deulofeu, un entorn educatiu virtual per la tecnologia a quart de l'ESO

Avui he acabat (per fí!) el màster de formació de professorat en secundària, especialitat en tecnologia, amb la presentació del treball "Amidant el traç i la paraula", és a dir, una justificació pedagògica de la pàgina web educativa "Can Deulofeu" amb la implementació de una guia per l'ús del programa de dibuix assistit per ordinador "Google SketchUp" i, també, una guia de lectura del llibre "La casa a mida" (del que ja us n'havia parlat en altres ocasions aquí). Us recomano que li feu un cop d'ull, especialment als que us dediqueu al món de l'ensenyament de la tecnologia. I ara... a preparar les classes!!! ;)

Contemplant "La expresividad de la creación"

A l’anterior article em preguntava si una forma espaial podia garantir alguna mena de relació amb la divinitat (llegir aquí). És evident que, de la mateixa manera que la raó formal no pot demostrar l’existència de Déu sinó, a molt estirar, ser mostrada, tampoc es pot garantir la mediació de la forma estètica vers el transcendent. Així i tot, la lectura de “La expresividad de la creación”, de Mónica Rozman i David Jou, reprèn el tema de l’expressió de la forma des de l’analogia i la contemplació. És des d’aquest altre posicionament, el que no cerca demostrar o vendre res -ni tan sols fer apologia barata o de consum immediat-, sinó deixar-se interpel·lar i meravellar per la tríada forma-funció-expressió, que els autors poden acabar parlant d’expressivitat de la Creació en un quart estadi final. En certa manera, el llibre segueix l’estela d’un altre treball molt conegut i suggerent: “La poética del espacio”, de Gaston Bachelard, però des d’una òptica més científico-estètica i amb un conclusió que apunta a quelcom més que el ressò psicològic de la forma en l’individu, com és el cas de l’autor francès. (seguir llegint)

Un okupa de luxe a la casa del Senyor

“Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.” (Salm 27, 4)
 
“Mira, mira, aquí hi ha uns arquitectes holandesos que han reformat una antiga capella per convertir-la en un habitatge de luxe.”
“Ostras!. Quin jinye, no? Ja t’ho regalo!”
 
Aquesta és la xerrada que vaig tenir amb un amic quan li vaig ensenyar la reforma d’una antiga capella en un habitatge de disseny per part del grup d’arquitectes Zecc a Ultrech (veure notícia). Investigant una mica, sobta que el que ha de ser la Casa de Déu es converteixi en un espai igualment “sagrat” (paraula grega que prové de “témenos”, que vol dir escindit, separat) però el criteri no és el de la transcendència sinó purament econòmic, en tant que allò que privatitza i separa aquest espai és el poder adquisitiu del nou “okupa espiritual”. Per vendre aquest nou espai reconvertit en habitatge es fa ús del fariseisme espiritualista de la forma, publicitant que viure en aquesta casa reporta pau i serenitat al seu habitant. De debò algú pot creure que viure sota una volta apuntada pacifica l’esperit? De debò algú pot creure que una certa composició espaial pot ser garant psicològic de serenitat? Bé, alguns estetes com Edmund Burke sí que justificarien la sublimitat de les formes. I, en cas que fos així, de debò algú pot creure que la experiència religiosa del cristianisme es fonamenta en la recerca d’espais sublims o de la “ecologia interior”, per usar un dels neo-eufemismes actual per parlar d’espiritualitat? Finalment, la “Casa de Déu” (Bet-El en hebreu), no és entesa com “Casa del pobre” (Bet-anawim, Betània) en el Nou Testament?. Com deia el meu amic, aquesta casa “fa jinye” (fa por), però no perquè puguin aparèixer-hi fantasmes, sinó les pors de l’home modern que, vivint sense Déu, viu sense pau, sense tenir el cor a casa. (Seguir llegint)

Domènec Estapà 2.0, "Així hagués pogut ser aquella església."

Amb el títol "Així hagués pogut ser aquella església", l'enginyer Jordi Voltas Aguilar ha desenvolupat la seva tesi doctoral a partir de la modelització virtual de la proposta que va fer l'arquitecte Domènec Estapà pel que ha acabat sent, ben diferent a la proposta inicial, l'actual Església de Sant Esteve Sesrovires.

De la investigació històrico-gràfica duta a terme, cal destacar l'aposta ferma i decidida de Jordi Voltas per la incorporació de la metodologia i les eines 2.0, que s'ha concretat en la creació de varies web sites, utilitzant tecnologia gratuita com Wordpress o Google, com a lloc de trobada i debat amb una xarxa d'experts que ha comptat amb la participació de l'historiadorAlexis Serrano, la historiadora de l'art Judit Urbano, l'expert en belles arts Salvador Garcia, l'arquitecte Antonio Millán, la historiadora de l'art Maria Ojuel, l'arquitecte José Luís González, l'historiador de l'art Francesc Fontbona, l'arquitecte tècnic Raimon Salvat, la historiadora de l'art Raquel Lacuesta i l'arquitecte Francesc Balanyà, entre d'altres aportacions menors i esporàdiques com la de l'autor d'aquest blog en el diàleg sobre l'estructura de la volta interior del temple. (seguir llegint)

Onanisme curricular justificat

Sí, fins i tot m'he creat un mapa conceptual amb el meu CV... onanisme curricular? No, és la pura supervivència en el selvàtic mercat laboral.

Com-passió vs con-sentiment

(Seguint un raonament del curs sobre la teologia política de J.B.Metz a l'ITF)...

Ens pensem que la compassió és quelcom que es mou en l'àmbit sentimentaloide i mel·liflu quan, contràriament, és el nervi encarnatori que fonamenta tota reciprocitat i igualtat, és a dir, aquests valors tan predicats i tan poc subjectivats. 
La com-passió és més que un sentiment puntual. El sentiment porta al con-sentiment, a deixar les coses igual, mentre que la compassió que arriba a concretar-se en un hàbit  transforma la persona.

L'alumne a la recerca de sentit

Durant aquest curs he tingut la sort de compatibilitzar els estudis del Màster en Formació de Professorat en Secundària, especialitat en tecnologia, amb els estudis per a la obtenció de la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica, el que es demana per poder ser professor de religió en un institut públic). La formació rigurosament pedagògica que m’han donat els primers (a la Blanquerna) s’ha completat amb la formació humana i religiosa dels segons (a l’ISCREB) i això ha estat un privilegi.

Acabo de llegir “L’home a la recerca de sentit”, de Viktor E. Frankl, una de les lectures que ens recomenen en una assignatura de la DECA, i encara estic en estat de xoc. Per què m’han fet llegir això? Perquè, intueixo, com a educadors tenim una fita: educar en la recerca de sentit als alumnes, tasca absolutament “transversal” a tota assignatura, siguin les matemàtiques, el dibuix tècnic o la religió. Malgrat tot, resulta curiós que no hi hagi cap competència específica, ni cap “webquest” o eina educativa o TIC al respecte. Fet preocupant quan l’adolescència és l’etapa cabdal de la recerca i formació de la identitat. En definitiva: Recomano molt vivament la seva lectura i ara... explorem com funciona això del “Google SketchUp” abans de tenir el consell de redacció de Catalunya Religió! (“descansar és canviar de feina”, diuen les padrines).

Ciberpastoral: Aquest divendres twiteja #acampadadios

De part del Dani Pajuelo, un marianista i company del Vatican Blog Meeting, m'ha arribat la següent proposta ciberpastoral: que aquest proper divendres 27 de Maig, el hashtag #acampadadios sigui Trend Topic. Què vol dir tot això i què implica ho teniu tot seguit en els seves paraules:

"... estamos coordinando una actividad pastoral muy puntual en Twitter. Se trata de conseguir que el viernes el hashtag #acampadadios sea Trend Topic. Queremos decirle a los jóvenes de hoy que Dios ACAMPA entre nosotros y nos llama a una vida de comunión con Él, que su amor es un regalo incondicional y que es la fuente de toda verdadera transformación. ¿Cómo hacerlo?
Queremos proponer el viernes a través de Facebook, Twitter y Blogs que todo el mundo tuitee una o más veces dando gracias por algo que ha recibido de Dios y añadiendo el hashtag #acampadadios.
Súmate a la iniciativa promoviendo haciendo estas tres cosas el viernes próximo:
1. Postea en tu muro este mensaje con el enlace a la página que hemos abierto:
¡Tenemos un mensaje que dar al mundo! Únete y hoy viernes Tuitea una o más veces con el hashtag #acampadadios, dando gracias a Dios por lo que nazca de tu corazón. Únete a nuestra página para estar informado http://www.facebook.com/l/c2036X4_pjPqTq_Dcv6RyVMytbw/on.fb.me/lxOqaF

2. Tuitea una o varias veces en tu cuenta utilizando el hashtag #acampadadios a partir de las 12:00 am y a lo largo de todo el día

3. Retuitea los mensajes que más te gusten que tengan el hashtag #acampadadios

También puedes reenviar este mensaje a conocidos y si tienes un blog te invitamos a promover la iniciativa.
¡Tenemos un mensaje que dar al mundo!
Gracias"

Despropòsits i encerts de l’espai celebratiu en planta central

El cap de setmana passat vaig anar a missa a una parròquia on han implementat un espai celebratiu central a una planta tradicional. Resultat: tres ambons, dos altars, múltiples presbiteris, obstaculització d’accessos a causa de la construcció d'una tribuna, desertització del presbiteri original, inadequació de la il·luminació... un desgavell notable!. A l’hora de proclamar les lectures, la persona que havia de fer-les es va "equivocar" d'ambó i  el capellà va remugar “és que anem a pinyó fix”. No, senyor capellà, qui va a pinyó fix és qui ha autoritzat aquest despropòsit espaial que confon als participants de la celebració eucarística. (seguir llegint)

La com-passió com a mística política

"Qui confessa a Déu en el sentit de Jesús compta amb que el seu propi interés preconcebut es veurà lesionat per la dissort dels altres" (METZ, J.B. "Memoria Passionis". Sal Terrae. Santander 2007)

... o, com diu el Ferran Manresa sj... "cal patir una mica per entendre el cristianisme, si no, és el reducte del meu pensament passat pel sedàs de la raó"

Twits a Déu en la nit

Quan parla no se l'entén i li he de llegir els llavis o demanar que em repeteixi què em vol dir. L'altre dia va arribar tard. L'altre miccionat. Quan tothom va a dormir ell es queda balbucejant la seva pregària mentre es fuma la darrera "truja". Twits a Déu en la nit.

Premis FAD 2011, dues obres religioses seleccionades

No han passat a formar part de les obres finalistes dels Premis FAD 2011, però no per això deixa de ser interessant que hagin escollit dues obres de temàtica religiosa entre les obres seleccionades . Curiosament es tracta de dos edificis concentrats a Terrassa, un protestant (el temple protestant més gran de Catalunya, inaugurat per Jimmy Carter ) i un altre catòlic (Reforma i ampliació de la rectoria de Sant Pere). Caldrà anar a fer-hi una visita doncs!. (seguir llegint)

Deixa créixer l'Estrany dins teu

(Prega-rock: "L'estrany", Mishima)

Què és la pregària? N’hi ha que diuen que és trobar-se amb l’amic o l’amat, però a voltes aquesta presencia es torna fugissera si no estranya a nosaltres mateixos  de la mateixa manera que se’ns torna estrany retrobar la presencia de Déu en aquell al qual ens voldriem sentir aliens o indiferents, aquells que fan pudor, aquells que no compten, aquells al qual es gira el rostre,  el malalt, els marginats. Malgrat tot, Ell ens espera en l’estrany per descobrir que som estrangers procedents una pàtria que no és d’aquest món.

Pregar és deixar crèixer l’Estrany dins d’un mateix. Mirar-lo cara a cara en el silenci soterrat del bullici quotidià. Escoltar-lo amb la reverència i el respecte amb que s’escolta un germà gran, com Jesús ho és per a nosaltres. Pregar és deixar-se desbordar i descol·locar fins descobrir en aquesta alteritat i estranyesa que hi ha el teu cor mateix, allò més íntim i secret de la teva persona.(seguir llegint)

Capella Mater Societatis al Col·legi Internacional del Gesú (Roma)

Durant la trobada del Vatican Blogger Meeting vaig tenir la sort de ser acollit al Col·legi Internacional del Gesú on, gràcies al Joâo Delicado (també arquitecte i teòleg) i l’Òscar Fuentes, vaig conèixer la petita Capella Mater Societatis, reformada el 2005 per l’arquitecte mexicà Leopoldo Cuspinera, aconseguint dotar d’un fort simbolisme a un petit espai funcional (imatge de la dreta). Gràcies a l’amable explicació de Mariano Ballester sj us puc fer un esboç de tres idees que han generat la composició d’aquest espai:

 
1_ Llegenda de la Vera Creu.
Un dels llibres que van motivar la conversió de Sant Ignasi de Loiola durant la seva convalescència va ser la Llegenda Àurea, que recollia vides de sants i també la “llegenda de la Vera Creu”, que va ser representada per la famosa pintura de Pietro della Francesca a la Basílica de sant Francesc a Arezzo. La idea parteix de identificar l’arbre de la saviesa i de la vida del paradís amb el tronc de la creu on morí Crist, d’on prové ara per a nosaltres la saviesa de Déu i la vida amb Ell. La llegenda s’inicia amb el viatge de Seth, fill d’Adam, al Paradís per cercar-li un viàtic al seu pare. Un cop allà un àngel li dóna tres llavors de l’arbre de la Saviesa que, posades en la boca del moribund, creixen i es converteixen en un arbre. Diverses visicituds lligaran aquest arbre amb el temple de Salomó fins a la Vera Creu del patíbul, recuperada per Santa Elena, mare de l’emperador Constantí. Trobem l’arbre del paradís pintat al fons de la capella que, tot estenent-se pel sostre, es posa en diàleg amb l’arbre metàl·lic que travessa l’estança i on es disposa el crucifix. Per altra banda, les tres llavors posades en boca d’Adam estan representades per tres semi-esferes de fusta engaltades en la trobada entre la paret del fons i la línia metàl·lica que marca l’Est. També trobem repetit el tema de les tres semi-esferes en la porta del sagrari, indicant l’Eucaristia, el fruit de l’arbre de la creu, com nou viàtic vers la Parusía. (seguir llegint)

post-VBM11

1_ Sobre la trajectòria: Em vaig fer un bloc i.... em van cridar a la primera trobada de bloggers al Vaticà (VBM11)! Entre una cosa i l'altra aviat hauran passat cinc anys i, en aquest temps, el bloc em va servir per posar-me en contace amb molta gent i "servir" indirectament a molta gent (que és la més gran satisfacció). Al cap d'un any ja teniem la blocsfera cristiana muntada a FocNou  i, al cap de dos i escaig, vam començar el projecte de CatalunyaReligió.

2_ Sobre el servei i la comunió: Em va agradar molt quan F. Lombardi sj parlava al VBM11 sobre el bloc desde la filosofia de servei. Crec que el servei només té sentit des de la gratuïtat perquè, en cas contrari, ens trobem amb blogs apologetes en el mal sentit de la paraula i de clara tendència farisaica, és a dir, dels que divideixen en bons-dolents i cerquen posar-se la "medalla d'autenticitat catòlica" per poder criticar a la resta. Ja des del principi he intentat crear espais de comunió ("que tots siguin u"), per això es va fer la blocsfera cristiana, i crec que cal seguir treballant en aquest sentit. 

3_ Sobre l'evangelització: També hi va haver ponents que deien que Jesús avui seria un blogger i ho argumentaven dient que "així podria arribar a tothom". Jo no ho tinc tant clar, perquè aquest argument em sembla molt proper a la temptació aquella de ser un show-man que es llença de la torre del temple per "donar la nota". Crec que la manera d'anunciar la bona nova de Jesús, que va començar en un racó de món anomenat "Galilea dels pagans", ha de ser també la del blogger. La més que desitjable universalitat i catolicitat no ens ha de fer ballar "al so dels números dels visitants del bloc" sinó, com també es va dir, cercar aquella relació del pastor que coneix el nom de les seves ovelles. Hi havia un ponent que deia que "internet és el lloc de qui crida més fort i l'església hauria de fer el mateix"... sincerament, no hi estic d'acord.

4_ On estan els bloggers preferits?: Hi va haver un tema que no va sortir al VBM11: es va parlar de inculturar el missatge oficial de l'Església a la blocsfera (i està molt bé), però en cap moment es va parlar del blogger com "veu dels sense veu" o "altaveu dels silenciats", etc. És a dir, els preferits de Jesús no estaven presents.

... i ara, què? M'he adonat que hi ha molta feina a fer, especialment a casa nostra, i que cal algú que animi i tingui cura d'aquest espai del "sensus fidei on-line" que, com es va dir al VBM11, és de gran ajuda a la formulació i tasca del magisteri. No de qualsevol manera, sinó a la manera de l'evangeli. Aprofito per donar gràcies també al Dani Pajuelo, al Santi Casanovas, a la Marta Nin i a la comunitat de jesuïtes del Col·legi de "il Gesú" que em van acollir (especialment en Joâo i l'Òscar!).

La blocsfera, un espai de trobada gratuïta

(Eloi Aran / CR) Aquest dilluns dos de Maig va tenir lloc la primera trobada de blocaires al Vaticà on, com ja va anunciar CatalunyaReligió.cat hi vam ser convocats dos blocaires del portal. Val a dir que des de la organització es va insistir en que no era una trobada de “blocs catòlics”, tot i que la immensa majoria dels participants eren clarament confessionals, sinó apologètics.

La trobada va servir per constatar la impossibilitat i inconveniència de posar un “segell de catolicitat” com alguns participants pretenien. Cal notar una de les darreres intervencions en la qual es va recordar que, més que un instrument evangelitzador, un blog, “per se”, té unes característiques determinades que no poden ser fagocitades en pro de una propaganda o ideologia concreta. És a dir, es va reclamar l’espai de la blocsfera com un lloc de trobada gratuïta i atenta a semblança del que havia estat el mateix encontre. (seguir llegint)

Els que resisteixen

            "En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir.

            El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio." (Ernesto Sabato. La Resistencia)

Avui m'he assabentat de la mort de l'escriptor argentí Ernesto Sábato, de qui ja us n'havia parlat aquí diverses vegades i a qui vaig descobrir gràcies al tutoratge del Ferran Manresa sj durant la teologia. "El túnel", "El escritor y sus fantasmas" y "La resistencia" acompanyaven altres lectures de Simone Weil o els tractats d'antropologia teològica de Ruiz de la Peña que, juntament amb el dia a dia de la coordinació del Centre d'Esplai "Al Vent", va donar peu al llibre "Amor al vent".

La seva darrera obra va ser "La resistencia", una mena de recull de cartes on el vell autor ja apunta a "alguna-cosa-més", a un més enllà o fonament de les coses que valen la pena en contra de la superficilaitat i la hipnotització tecnològica actual. Hi ha gent que, sense ser l'Ernesto Sábato (que es volia dedicar a reparar bicicletes pels nens i ser escriptor), també encarna aquesta idea en el seu estil de vida. Això és el que he pogut veure aquesta tarda en la ordenació sacerdotal dels meus amics Eduard López sj i Àlvar Sánchez sj. La ordenació ha estat per a ells una confirmació en la resistència d'un seguiment que només troba la seva raó en l'Altre a qui segueixen. No únicament per les seves forçes sinó, sobretot, per l'amor que acullen.

Dit "a lo bèstia": el destí de la persona només avança en el camí de la escatologia.

La celebració també ens va aplegar a molta gent que feia temps que no ens véiem. Entre ells a l'Òscar Fuentes sj, gràcies al qual podré dormir demà al Gesú, la residència dels jesuïtes, al centre de Roma, quan torni de la Vatican Blogger Meeting. Ja hem quedat per comentar la jugada a la tornada.

Tocant sostre

Avui apareix la notícia al CatalunyaReligió sobre la participació de la Marta Nin i la meva a la trobada de blocaires del Vaticà. Semblaria que arribar a aquest punt seria el "tocar sostre" per a un blocaire catòlic, però no és d'aquest sotre que us vull parlar ara, sinó del Projecte Sostre de la Barceloneta d'on acabo d'arribar fa dues hores després d'haver-hi passat la nit.

L'usuari A ha arribat completament begut. S'ha estat una estona piropejant a la voluntària, s'ha arrossegat per la cadira i ha anat a dormir la mona. Al final del partit Barça-Madrid s'ha reincorporat a la sala per sopar alguna cosa i, com a merengue, malpair la derrota mentre sonen els petards pels carrers del barri. Ja quasi a les 24:00h s'enganxa verbalment amb un altre usuari i he d'enntrar a l'habitació per posar-hi pau. 

L'usuari B ha arribat tard i completament pixat. Les seves capacitats mentals van disminuïnt progressivament i ja es despista fins i dins de l'antiga rectoria en planta baixa que ara (i ja fa més de 15 anys) acull aquest projecte social. L'he d'ajudar a canviar la roba perquè el pobre no acaba de coordinar bé. Ja cap a les 23:00 treu un puret marca "no-t'hi-fixis" i em demana poder fer les seves pregàries abans d'anar a dormir (impressionant... és molt fort descobrir la pregària balbucejant d'un indigent de debó) i jo li recomano que es guardi el puret per l'endemà i faci els seus resos des del llit.


Per què explico tot això? Perquè, en el fons, m'agradaria poder viure el Vatican Blogger Meeting com els jesuïtes que van ser enviats al Concili de Trento: Participar en les disputes sobre temes "importants" amb els "importants" i alhora no oblidar de donar conversa a aquells que no importen a ningú.

“A major glòria de Déu, allò que principalment es pretén en aquesta jornada de Trento... és predicar, confessar i llegir, ensenyant als infants, donant exercicis espirituals, visitant els pobres als hospitals, i animant a qui trobem a la vora, disposant els nostres talents de cara a moure la gent a devoció i pregària...”[1] 

(Recollit al document "La nostra manera de procedir" de la CG34)

---

[1] Carta de Sant Ignasi als jesuïtes enviats al Concili e Trento, 1546 (BAC 784s)