Esglésies 24h, dels templers als hospitalaris

La setmana passada vaig fer la meva primera sessió de "coaching pastoral-arquitectònic" a un grup de capellans i religiosos a la parròquia de Santa Anna (BCN). El tema era escatir quines intervencions es poden fer en els espais dels diferents temples històrics de la ciutat i quin accent pastoral poden tenir ("Sagristies obertes", noves distribucions celebratives, columbaris, noves capelles 24h, etc). Em vaig endur una agradable sorpresa, i és que Mn Peio Sánchez, en certa manera, ja se m'havia "avançat" i aquell matí estaven posant llits a la sala capitular de l'antic convent dels templers de Barcelona com resposta a l'onada de fred (notícia). Si l'acció hagués tingut lloc uns mesos abans, hauria estat el punt de partida de la 8a sessió del seminari de Patrimoni Sacre, que duia per títol precisament "Arquitectura sacra i acció social". Pel que sembla, la iniciativa ha tingut èxit i ara es planteja "mantenir Santa Anna oberta 24 hores com a lloc permanent d'acollida i escolta".

Tot i la novetat de l'esdeveniment, cal dir que ja hi ha altres llocs on els temples s'ofereixen, mitjançant el voluntariat, 24h oberts al servei dels més necessitats. Potser el referent més "proper" el trobem a Madrid, a l'església de San Antón, on el P. Ángel impulsa aquesta iniciativa social dins d'un espai sacre (un temple "afterhours" en diuen) des de fa temps amb una vitalitat i empenta notable al centre de la ciutat. Té reflexions molt potents ( "zascas" que en diuen ara) com: "Si hay panaderías, cafeterías y 'puticlubs' abiertos 24 horas, ¿por qué no va a haber iglesias? Es de sentido común" (notícia). (seguir llegint)

(banc-llitera de Curro Claret)

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (6): La secularització de l'espai públic dels joves

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

6_ La secularització de l'espai públic dels joves. Permeteu-me una darrera incursió cinematogràfica. Aquests dies s'està projectant als cinemes la pel·lícula "Silencio", del director Martin Scorsese. Aquest document ens fa entendre com els primers cristians del japó arriben a la conclusió que, per tal de poder seguir sent cristians durant els dos-cents anys que va durar la repressió, han de practicar anualment i de forma pública un ritus d'apostasia, de negació del cristianisme, reduint la fe a un tema purament interior i no exterioritzable. Si abans comentava la importància per l'arrelament cultural i la creació de la identitat personal de la classe de religió dins l'àmbit escolar, l'estudi posa de manifest també que pels joves no-creients o creients passius, la religió (i conseqüentment tampoc la religió digital) no juga cap paper en els seus àmbits de socialització, més aviat és un destorb o, en les seves paraules, no és "cool" o "no mola", fet que comporta el silenci del fet religiós en l'àmbit públic juvenil. Sent la xarxa un reflex virtual de la nostra realitat relacional, el silenci sobre el fet religiós en les pàgines adreçades a joves (o gestionades per joves) és més que evident. Les eines de la Religió Digital, però, possibiliten la creació de comunitats virtuals diverses disperses en els temps i els territoris, com si aquells primers cristians japonesos poguessin trobar un lloc de trobada i comunicació d'allò que portaven reclòs al seu cor, i en aquest sentit esdevenen un lloc de formació, relació i també de resistència de cada confessió. Ara bé, cal evitar també la "bunquerització" de la Religió Digital, perquè això porta a la formació de joves radicalitzats que confonen les seves arrels amb la eradicació de la diferència. La situació ideal, doncs, seria aquella en la que la Religió Digital es presenta pels joves de forma pública amb la mateixa naturalitat que es viu interiorment, és a dir, de forma integrada. 

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (5): Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

5_ Analogia de les funcions de la Religió Digital amb l'espai arquitectònic. Com arquitecte m'he trobat en casos de reforma d'espais, per exemple temples parroquials o capelles escolars, en els quals el seu programa i el tipus de relacions o activitats humanes que han d'acollir són anàlogues als usos de la Religió Digital citats a l'estudi: organitzar la vida de fe i les seves pràctiques, la comunicació inter i intrapersonal (és a dir, les dimensions horitzontal-comunitària i vertical-transcendent), la plasmació i transmissió d'uns continuts de fe en un llenguatge espaial entenidor pels joves usuaris, etc.  Generalment m'ajuda a projectar millor quan disposo d'un programa diguem-ne "pastoral" perquè, seguint l'axioma de Sullivan "la forma segueix a la funció", és difícil projectar espais des de l'abstracció total, des d'un misteri noumènic o un primitivisme transcendental (que és el que feia Le Corbusier en les seves obres religioses, especialment a la Capella de Ronchamp). Això em fa pensar que, de la mateixa manera que als arquitectes ens ajuden les mediacions religioses a l'hora de projectar un espai, les eines de la Religió Digital haurien de fer visible d'alguna manera la seva pròpia especificitat i manera de relacionar-se amb els homes, el món i el transcendent més enllà de emprar tal o qual eina o recurs digital. Penso, per exemple, en un portal que no apareix citat a l'estudi, "Pregaria.cat" (possiblement perquè els seus usuaris són adults, tot i que hi apareixen continguts adreçats a infants joves com "La colla d'amics de Jesús", el "Prega-Rock" o "l'Evangeli en una vinyeta". Sigui com sigui ho trobo molt significatiu). En la creació del portal citat es va veure necessari incorporar l'apartat "Actua" perquè es volia defugir una visió merament espiritualista de la pregària que no té en compte la dimensió de la lluita per la justícia inherent a la fe en el Crist. Semblantment també passa en l'arquitectura religiosa, que sovint és vista només com un actiu escleròtic patrimonial o una peça més de la indústria del turisme, i no reflecteix de forma actualitzada la seva dimensió social. Per sort tenim notícies com la d'aquests dies en que s'han obert els temples (com el de Santa Anna) per acollir gent del carrer durant les nits de l'onada de fred. Crec, en definitiva, que seria un bon exercici pensar aquests espais virtuals en diàleg amb el que són i representen també els espais físics i mentals de les religions. 

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (4): Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

4_ Necessitat de recuperar la dimensió "sacerdotal" a la xarxa. Un fet que ha posat de manifest l'estudi és que, sovint, la Religió Digital emprada pels joves té al darrera un cert lideratge o presència d'una persona de referència que, molt sovint en el cas del cristianisme, és un capellà. Quan l'estudi fa referència a les comunitats "digipresencials" (i jo em pregunto: què no és ja avui en dia "digipresencial"? Fins i tot ja les àvies utilitzen el wtsp!. Realitat = Virtual + Actual. No em sorprèn doncs que hi hagi correspondència entre el 20% de joves catòlics que usen mitjans digitals amb el 20% de joves catòlics activament compromesos) recalca que, en el fons, es segueix a qui es coneix. Si féssim un cop d'ull a la relació entre els conceptes de "coneixement" i "seguiment" a la Bíblia i a les diferents espiritualitats religioses (Per exemple la petició ignasiana dels EE.EE. "Senyor que us conegui, perquè si us conec us estimaré. Senyor que us estimi, perquè si us estimo us seguiré") trobaríem que un i altre sovint es presenten lligats però, per alguna raó, en la Religió Digital hi ha una certa tendència a pensar que la fe es redueix a informació (o contingut) i la comunitat de creients a un mer agent transmissor, deixant pel camí que el creient no és un consumidor de continguts religiosos sinó un portador d'un missatge vital o que no es tracta tant de "posar la fe a internet" sinó de "viure la fe a internet", amb totes les oportunitats que comporta i també les seves limitacions (per exemple sagramentals, ja que no es compleix el requisit del "hic et nunc", l'ara i aquí). Anant al cas, cal tenir molt present el paper de lideratge i proximitat en la Religió Digital, no només des de la figura de la persona ordenada ministerialment sinó, en el cas del cristianisme, de tota persona que des del baptisme té una vocació també sacerdotal, és a dir, una crida a cercar sempre la edificació i la unió de la comunitat de creients. Potser la figura que encarna millor el que estic dient és la del "pastoralista" o "agent de pastoral juvenil", ja sigui en l'àmbit diocesà, dins d'un grup de revisió de vida parroquial o escolar.

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (3): Necessitat d'una ciberteologia

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

3_ Necessitat d'una ciberteologia. L'estudi apunta que, en consonància amb el s'anomena "cultura audiovisal", la majoria de xarxes socials emprades pels joves (Instagram  en primer lloc i desplaçant ja al Fbk) donen més importància a la imatge, i allò que mostra o suggereix, que no pas a l'explicació escrita. Per altra banda també es fa menció d'una certa gamificació (mot que prové de l'anglés game, jugar) religiosa en consonància amb la creixent indústria del videojoc. La Religió Digital que va apareixent entre els joves, com era d'esperar, és fruit de l'ambient i la cultura pròpia del seu temps. El tema, com apunta Antonio Spadaro a la seva obra de "Ciberteologia" (Mapa Conceptual aquí), és si les religions sabran traduir encertadament, sense traïcions o reduccions, allò que les caracteritza sense perdre's o perdre gent pel camí. Aquesta nova tasca de inculturació, com ha passat sempre, serà factible en la mesura que la persona o la comunitat de creients pugui anar trobant la manera "més natural" de poder expressar la seva fe en aquests nous llenguatges. Més que "recursos o eines digitals" el que cal és, al meu entendre, viure la fe de forma integrada en el dia a dia i atenta a les necessitats dels altres. Si això s'aconsegueix, sorgirà la creativitat necessària per aconseguir les noves concrecions digitals que calgui. Pensem, per exemple, en entitats i personatges com el MCECC, Càritas, Matt Mather, Antoni Gaudí o Francesc Torralba (alguns d'ells citats a l'estudi); tots ells tenen una certa presència i seguiment virtual per part de joves en tant que comuniquen la religió a través del que són sense complexos: un moviment de centres d'esplai, una entitat social, un cantant, un arquitecte i un filòsof. És des d'aquesta realitat religiosa inserida en els seus camps respectius de forma presencial que, posteriorment, sorgeix la "extensió corporal" o "realitat augmentada" que és la xarxa i el món digital amb la possibilitat de seguiment i interès per part dels joves. "Busqueu primer el RdD i la resta se us donarà de més a més".

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (2): Necessitat d'una "Immersió lingüística" en clau religiosa

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

2_ Necessitat d'una "Immersió lingüística" en clau religiosa. De l'estudi present també es destaca una certa "endogàmia confessional", en el sentit que es fa ús de la Religió Digital bàsicament per conèixer continguts i relacionar-se amb persones d'una determinada religió. Aquest fet, tractant-se de joves, és comprensible i no hauria de preocupar si no és que l'altre o l'aliè es presenta com un competidor o una amenaça a la pròpia identitat, una identitat que, precisament, s'està formant en aquestes edats i necessita arrelar i formar-se en un paisatge cultural i espiritual proper. Si entenem que la intel·ligència lingüística, per posar un exemple, ha de començar a ser treballada en la llengua materna, aleshores és comprensible que l'espiritualitat o la religió es presenti, de forma general i pels més joves, en clau evangèlica, fet que no nega, sinó que més aviat possibilita, els processos de socialització i el diàleg entre les diferents religions si es presenta de forma correcta. Si es defensa la "immersió lingüística" com una eina d'integració en la cultura pròpia del país, cal tenir en compte també que, per exemple, el 70% delpatrimoni cultural a Catalunya (i també semblantment a nivell europeu) és d'origen cristià. Un altre exemple: enguany estem celebrant "L'anyLlull" i, de la mateixa manera que no es pot entendre el seu pensament sense la seva matriu cristiana, tampoc es pot obviar en ell el diàleg entre les religions monoteistes o abrahàmiques. Evidentment també cal estudiar altres llengües (com l'anglès i l'àrab, que són dels dues llengües no oficials que més usen els joves en la Religió Digital, segons l'estudi presentat), com també cal estudiar altres religions, i la diversitat no ha de ser negada sinó ben present per poder-nos relacionar amb l'altre dins d'un món globalitzat, però això no treu i, alhora fa entenedor, el fet presentat en aquest estudi sobre l'ús predominant de Religió Digital en la pròpia confessió. 

Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cas català (1)

(Participació en la presentació de l'estudi. Llibreria Claret. 17 Gener 2017.)

Primerament vull agrair la confiança i l'oportunitat d'estar aquí col·laborant en la presentació d'aquest estudi sobre "Adolescents, joves, religions i tecnologia, el cascatalà". Com arquitecte, teòleg i educador (sóc professor de religió i dibuix tècnic a batxillerat), i també com a pare de tres criatures, m'ha resultat molt suggerent aquest estudi i intentaré apuntar breument algunes reflexions que m'ha suscitat el document des d'aquestes diferents vessants. Començaré per la darrer, el món de l'educació.

Reflexions des del món de l'educació. 

0_ Necessitat de "comptar les faves". Ja fa uns quatre anys vaig ser el coordinador d'un estudi anomenat sobre "Identitat Evangelitzadora dels Centres Educatius" dut a terme per la FECC (Escola Cristiana de Catalunya). Aleshores ens proposàvem "comptar les faves" de la pastoral escolar. Tant en aquell cas com aquest, fan veure la necessitat de clarificar en quina realitat ens movem quan parlem de joves i religió perquè només des de la humilitat, és a dir, el saber-se amb els peus tocant a terra, es poden endegar projectes amb sentit, especialment dins del món educatiu en l'àmbit del que s'anomena educació de la dimensió transcendent de la persona.

1_ Necessitat de la classe de religió en relació a la Religió Digital. En aquell estudi que he citat apareixia la dada que l'alumnat declarat catòlic practicant era aproximadament un 10%. No cal dir que aquesta dada ens fa entendre que, per a un gruix notable dels joves catalans, gairebé l'únic lloc de contacte amb el fet religiós, més enllà dels MCS (que sembla l'actualització d'aquella cita paulina de "en ell ens movem, vivim i som"), es dóna a l'escola. Vinculant-ho amb l'estudi que presentem avui, aquesta dada queda confirmada quan veiem que un 43% de l'ús de Religió Digital (gairebé la meitat) es dóna a les aules i és per treballs escolars i, suposo, que aquests treballs deuen ser dins de la classe de religió. Per tant, cal defensar la classe de religió com un dels pocs llocs de trobada, presencial i/o extesible al virtual, entre els joves i el fet religiós. També és una dada que hauria de promoure la qualitat pedagògica de les eines digitals emprades a l'aula com, per exemple, el darrer Premi Armengol Mir (2015): "Geolocalització i realitat augmentada aplicades al coneixement de l'arquitectura religiosa de Barcelona", de la professora Azuzena Vázquez, al centre educatiu de les xavieranes del barri Gòtic de Barcelona, és a dir, dins un ambient molt divers des del punt de vista religiós i cultural. Segons l'estudi, "molts dels consultats que assisteixen a escoles religioses no tenen voluntat ni interès per la Religió Digital" perquè, evidentment, la motivació per a l'elecció d'aquella escola per part dels seus pares ha contemplat d'altres aspectes. És una oportunitat i un repte molt gran per part de la comunitat educativa i, especialment la titularitat d'aquests centres, que l'alumnat allunyat dels temes religiosos pugui percebre el fet religiós com una aportació positiva i integrada a la resta d'ensenyaments. 

Proposta per al Nou Casal Parroquial d'Esplugues de Llobregat

El 2014 el despatx T113 va ser convidat a un concurs restringit, encara per resoldre, per proposar una reforma dels locals parroquials d'Esplugues de Llobregat. Passat el temps, considero que la proposta presentada segueix sent vàlida i és una llàstima que els impediments burocràtics-urbanístics no s'hagin desencallat perquè era una manera de trobar rendibilitat econòmica i una millora evident de l'estat actual. (seguir llegint)

Arquitectura sacra i acció social, dues visions antagòniques?

Sovint passa desapercebuda la relació entre l'arquitectura sacra i l'acció social. Semblen dos camps aliens, estranys, inconnexos, com si seguís al peu de la lletra allò de "A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar" (Lc 20,25).  Certament la funció primera d'un edifici sacre no és la social, sinó l'acompliment del manament assembleari de "feu això que és el meu memorial" (Lc 22,19); de la mateixa manera semblaria que l'acció social, en ella mateixa, no apunta a una dimensió transcendent. Ara bé, en l'Evangeli de Joan no apareix la partició del pa en el darrer sopar i es presenta, en canvi, el lavatori dels peus (Jn 13,1-20), donant a entendre que el servei a l'altre és el lloc de trobada amb el Senyor; i a l'Evangeli de Marc apareix el servei al més desafavorit com un acte d'amor implícit a Déu perquè "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mc 25,31-46).

Si a aquest darrer apunt hi afegim que el primer màrtir de l'Església, Sant Esteve, és acusat d'anar contra el temple de Jerusalem (Ac 6,8-15); que els primers cristians celebraven les seves assemblees en cases; que el culte a Déu es realitza en Esperit i en Veritat (Jn 4,24); que Déu vol misericòrdia i no sacrificis (Mt 9,13); que el cos de cada cristià és temple de l'Esperit i pedra viva (1Cor 3,16; 1Pe 2,5); que els primers cristians són tinguts per ateus perquè no fan temples i celebren l'assemblea en qualsevol lloc (Minuci Fèlix); o, finalment, que a la visió de la Jerusalem celestial no hi ha cap temple (Ap 21,22)... no deixa de ser curiós que actualment parlem d'arquitectura sacra cristiana. (seguir llegint)

Sobre capelles i vàters...

Aquest setmana passada ha aparegut la notícia "De capella a vàter" (El Punt Avui. 10 novembre), on la filla de l'escultor Subirachs va descobrir, amb sorpresa, que s'havia reconvertit la Capella de l'Assumpció de Gavà - on havien col·laborat l'arquitecte Joan Barangé, el pintor Josep Maria Mejan i l'escultor Subirachs - en uns lavabos. Com apunta Judit Subirachs: “Hem perdut un conjunt molt interessant i representatiu del nou concepte d'art sacre que alguns artistes van introduir als anys seixanta. Era un magnífic exemple d'integració de les arts que fusionava arquitectura, escultura, mobiliari i vitralleria”. Resulta que la gestió de l'equipament va passar a mans d'una societat laica la qual, seguint les reflexions de la filla de l'escultor "Ho van fer per ignorància, per menyspreu o per indiferència, però el cas és que ho van fer". El més al·lucinant del cas és que l'Ajuntament de Gavà donés el vist-i-plau a la reforma de l'espai i que la nova propietat no comuniqués res al Bisbat. Us imagineu que haguessin fet el mateix en una capella romànica? Per què l'espai religiós contemporani no té aquesta vigilància i atenció? (Imatge: La Capella de l'Assumpció. Fotografia: Raimón Camprubí)
(seguir llegint)

Mai és massa trad per pujar al tren de la vida

La propera setmana m'emporto 67 alumnes de 2n de batxillerat de convivències (en dues tandes). Donat que el lema pastoral de l'escola per aquest curs era "Puja al tren de la vida", he agafat com a fil conductor "Next Station: LIFE" (Propera Estació. La Vida). Podeu veure les dues primeres activitats al prega-rock de la cançó "Dóna-li a la vida una oportunitat" (Manu Guix & Pau Donés)

Gavinejant (buscant esglésies modernes a Barcelona)

Aquests dies del pont he pogut fer una escapada al Monestir de les Avellanes  (Balaguer) per fer una visita d'investigació a l'Arxiu Gavín, un immens fons documental d'esglésies de Catalunya, estampes de temàtica religiosa, goigs, postals... que va iniciar de ben jovenet el Sr. Josep Maria Gavín i Barceló. Resulta que el fons és tan gran que es va optar per cercar una seu on es pogués consultar abans que esperar a la seva complerta digitalització. Per aquest motiu, el 2009, l'Arxiu Gavín va passar de Valldoreix al Monestir de les Avellanes, ocupant i reformant el que havia estat la fusteria dels germans maristes que proveïa de cadires i pupitres totes les seves escoles.

El meu objectiu de la visita era cercar informació d'espais religiosos moderns de la ciutat de Barcelona més enllà de les parròquies. La tria va ser interessant perquè van anar apareixent infinitats d'oratoris i capelletes de les moltes comunitats religioses de la ciutat, des d'escoles fins capelletes situades en pisos. Es podria fer tot un estudi només dels espais "d'oratori domèstic" de tantes comunitats, molts d'ells ja desapareguts perquè han tancat o canviat de lloc. Comparteixo la meva recerca per si a algú li resulta d'interès (el codi que apareix fa referència a l'àlbum de l'Arxiu Gavín).seguir llegint

Patrimoni eclesiàstic i col·laboració institucional, algunes dades i reflexions

"L'Església catòlica, com a titular d'una part molt important del patrimoni cultural català, ha de vetllar per la protecció, la conservació i la difusió d'aquest patrimoni i, amb aquesta finalitat, ha de col·laborar amb les diverses administracions públiques de Catalunya. Una comissió mixta entre l'Administració de la Generalitat i l'Església catòlica ha d'establir el marc de col·laboració i coordinació entre les dues institucions i fer-ne el seguiment. Reglamentàriament s'ha de determinar, si s'escau, la col·laboració amb l'Administració local." (Article 4 de la "Llei del Patrimoni Cultural". DOGC núm. 1807, d’11.10.1993)

(E. Aran) El passat dilluns 26 de setembre va tenir lloc la setena sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall on, motivats per l'esfondrament del campanar de Rosselló, vàrem abordar el tema de la restauració del Patrimoni Arquitectònic de l'Església. En aquesta ocasió vàrem comptar amb una primera ponència teòrica a càrrec de la Sra. Elsa Ibar Torras, arquitectaSubdirectora General del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic; i una segona part de casos pràctics per part d'Antoni Martí i Falip, arquitecte autor de la restauració de l'Església de Sant Domènec de Cervera, l'Església de Sant Pere a Santa Fe, i Santa Maria de Gualter. Com que les intervenció d'Antoni Martí bé es mereixen una visita i un comentari propis em dedico avui a fer un breu comentari a les aportacions de l'Elsa Ibar Torras. (seguir llegint)

El patrimoni arquitectònic a la "BCNcupodemita", pura dinamita ideològica.

Ahir va sortir a la premsa una vinyeta del Fer en la qual es comparava l'skyline de la Barcelona actual amb un nou skyline titulat "BCN-CUP" on només hi apareixen els perfils de blocs d'habitatges. Crec que és força significatiu el canvi i apunta a un reduccionisme cultural propi de l'esquerra.

Els gratacels són d'hotels o de grans empreses? Ui, símbols de dominació i opressió neoliberal!... no ens agraden... fora!

Els campanars pertanyen a les esglésies? Ui, símbols de obscurantisme i intolerància!...  no ens agraden... fora!

Els monuments són de personatges històrics? Ui, la història sempre l'han escrit els vencedors!... no ens agraden... fora!

En definitiva, si seguim així, la pobresa cultural fruit de reduccionismes ideològics és més que evident. Em sembla molt bé que hi hagin diferents lectures del patrimoni perquè forma part d'una societat plural, però imposar només una lectura determinada o, fins i tot suprimir el patrimoni, crec que és un error. Ja posats,  ens podríem "petar" la muralla romana, que formava part d'un sistema expansiu imperialista; o "passar" de la trama de l'Eixample del Cerdà, que va venir imposada pel govern centralista, etc, etc...

(Motius? l'IBI a la "Mona-de-pasqua" Sagrada Família, la iniciativa per enretirar l'estàtua de Colom, etc)

Quan el formigó parla. Josep Minguell a Sant Joan Baptista de Reus

(E. Aran) Quan l'any 2013 ens van encarregar al despatx T113 la reforma del temple parroquial de Sant Joan Baptista de Reus ens vàrem trobar  amb la necessitat de dotar de transcendència el mur de formigó imponent que actuava a mode d'absis. En aquell moment es va procedir al disseny d'un retaule que incorporés la talla de fusta policromada del sant i que resultés un element de fons devocional a l'acte central de l'espai, que és la celebració eucarística. Per aquesta tasca, arran de les intervencions que havia fet a la nova capella de la casa d'exercicis del Santuari del Sant Crist de Balaguer i l'església de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, es va comptar amb el pintor Josep Minguell.

Tres anys més tard, tot i la satisfacció i l'encert de la reforma, el fons grisós de les plaques prefabricades de formigó seguia imposant-se com un element estrany i aliè al culte. Per això, després d'una trobada que vàrem tenir Mn. Pere Dalmau, en Josep Minguell i jo mateix,  es va creure oportú procedir a pintar la totalitat del mur i forjat de formigó que embolcallava el presbiteri. La gràcia de la intervenció ha estat, alhora, no negar la materialitat del mur i dotar-lo d'un contingut metafòric que actua com una finestra al més enllà. El desert "apareix" d'entre les juntes del formigó perquè era impensable preparar tota la superfície per fer una pintura mural tradicional. S'ha aconseguit "que el formigó parli", sense que deixi de ser allò que és o violentar-lo. El silenci del mur passa a ser un silenci del desert. (seguir llegint)

Baixem els sants?

La major part de l'estatuària de sants a les esglésies està pensada per ser col·locada "in altum", és a dir, de forma que el devot hagi d'aixercar el cap per contemplar-la. Aquesta disposició tradicional vol propiciar o suggerir que el sant participa d'una realitat superior, enlairada o celestial. Com sol passar, s'associa la verticalitat a la dimensió espiritual de l'home, tal com passa en l'art gòtic. Aquesta concepció on "Déu està a dalt" i "els homes estan a baix" respon a una certa mentalitat mítica i còsmica d'una època superada per la modernitat, tot i que pedagògica i pastoralment encara funciona molt bé. De fet, el verb "enlairar" va directament vinculat en els relats bíblics a la salvació i la resurrecció (per exemple, Nm 21,4-9 i Jn 3,11-21). A més a més, que els sants estiguin enlairats simbolitza molt bé la imatge de l'església en comunió amb els sants. Tot aquest moviment vertical certament ajuda a "in-corporar" la persona en la pregària de la comunitat eclesial. (seguir llegint)

Videomapatge patrimonial a Taüll

El videomapatge (o "mapping") apareix a la vikipèdia com "una tècnica de projecció utilitzada per a projectar imatges i objectes virtuals de dues o tres dimensions sobre qualsevol tipus de superfície, gràcies a un programari especialitzat". Aquesta tècnica ha estat emprada sobre l'absis de l'església de Sant Climent de Taüll, reproduint-hi virtualment a través de sis projectors tant les pintures conservades al MNAC com una reconstrucció artística del que els experts consideren que va haver-hi al damunt de les febles restes que encara queden de les pintures originals.

El conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Bohí-Taüll va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000, i el projecte del videomapatge va ser plantejat el 2011 dins del conveni de col·laboració que van signar el 2009 el Departament de Cultura i l’Obra Social de la Caixa per la conservació i difusió del patrimoni romànic de Catalunya denominat Romànic Obert. En aquest enllaç teniu la comunicació  que van fer Elsa Íbar i Torras, Eduard Riu-Barrera i Eva Tarrida i Sugranyes, amb el títol "Sant Climent de Taüll # 1123. Noves estratègies de restitució i divulgació del patrimoni a la Vall de Boí", durant les Jornades Internacionals sobre Patrimoni Sacre que va organitzar l'AADIPA el 2014 amb totes les especificacions tècniques referents a la intervenció. (seguir llegint)

Quan les ermites eren modernes: Ermita de l'Ascensió a Xerallo (1952)

Va haver-hi un temps de gran activitat a la Ribagorça, a mitjans del segle passat, vinculat a les grans obres dels seus embassaments per part de les companyies hidroelèctriques. Un dels personatges més importants d'aquesta època va ser l'enginyer Eduardo Torroja, el màxim especialista en construccions de formigó armat de la península ibèrica en el seu moment. Torroja va deixar tres obres emblemàtiques de temàtica religiosa al Pirineu lleidatà: L'Església nova de El Pont de Suert(consagrada el 1955), la Capella del Sant Esperit al Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici (del 1953), i l'Ermita de l'Ascensió a Xerallo (construïda el 1952). Mentre que l'Església de El Pont de Suert ha rebut un cert reconeixement i manteniment, el recorregut de les seves altres dues obres de temàtica religiosa ha estat més dissortada: La Capella del Sant Esperit va ser enderrocada a principis dels anys noranta i l'Ermita de l'Ascensió ha romàs tancada i en un cert estat de deixadesa fins a la seva reobertura al culte durant aquest estiu. (seguir llegint)

Imprescindible: "La Iglesia y sus iglesias", de Severino Dianich

"Si l'Església ha parlat i parla al món amb els seus escrits i la seva predicació, per elaborar i manifestar la seva identitat, seria insensat pensar que la immensa quantitat d'edificis, en la seva increïble varietat i riquesa de formes, amb els quals ella ha posat la seva presència a la ciutat i els pobles, no tingui res a dir a propòsit del què és l'Església i de com es veu i se sent en la complexa experiència de la seva fe" ("La Iglesia y sus iglesias". Pg. 15)

(Eloi Aran) Aquesta citació introductòria obre les portes diàleg entre l'arquitectura religiosa i l'eclesiologia, més enllà del segrest per part dels historiadors de l'art o de la litúrgia, que solen ser les dues portes d'accés més comunes a la temàtica. L'autor del llibre "La Iglesia y sus iglesias" (Fondo Editorial de la Pontifícia Universidad Católica del Perú, 2013), Severino Dianich, és un reconegut professor d'eclesiologia italià que parteix d'una intuïció molt clarivident: els edificis eclesials també tenen alguna cosa a ensenyar sobre què és l'Església. No es tracta d'un ornament intel·lectual, o d'una il·lustració a un pensament merament conceptual, sinó que "les pedres" també són documents que cal interpretar i llegir.  (seguir llegint)

Sant Ignasi torna a demanar caritat a Sta Maria del Mar... t'ho perdràs?

El proper diumenge 31 de juliol, en la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, tindrà lloc a les 11 del matí la inauguració de la reforma de la Capella de Sant Ignasi de Loiola a la Basílica de Santa Maria del Mar. La reforma de la Capella de sant Ignasi és una iniciativa promoguda per la Companyia de Jesús a Catalunya amb el suport de la Basílica de Santa Maria del Mar.

Amb aquest projecte s'ofereix un espai de contemplació, just al lloc on sant Ignasi demanava almoina per repartir-la entre els pobres, durant una de les seves estades a Barcelona entre 1524 i 1526. La intervenció, portada a terme per T113-Taller d'Arquitectura i Josep Maria Riera, arquitecte de l'Arquebisbat de Barcelona, ha volgut superar el mer fet informatiu o turístic. Un banc de fusta al llarg de dues parets de la capella, es remata en l'extrem que toca a la nau principal amb una escultura de Sant Ignasi, obra de l'artista Lau Feliu, que es descobrirà el proper dia 31. (seguir llegint)